III. MITJANIT AL PARALELO

En fullejar l’endemà els diaris, Jaume Vilagut pogué convèncer-se que el seu amic no l’havia pas enganyat. La notícia del crim es trobava negada entre els resultats dels partits de campionat, uns pronòstics de crisi ministerial i grans títols sobre la tensió internacional. Les Últimes Notícies, el diari de Francesc Caldes, no era pas més sensacionalista que els altres en la informació que donava de l’assassinat de Maria Bardají. A una columna, en un racó de la primera plana, podia llegir-se:

El repòrter tampoc no s’havia esforçat gaire a donar, amb el seu article, molta importància a l’afer. Era veritat que s’hi feia una vaga descripció del teatre del drama i una al·lusió a les pistes de la policia, però tot plegat era mansoi i d’un estil ben oficiós. L’inspector en tingué una certa decepció. Estava gairebé segur de topar amb un gran reportatge del seu amic, reforçat amb títols excitants i farcit de brillants especulacions psicològiques.

—Val més així, fet i fet! —sospirà al capdavall, arrencant-se al feix de diaris que tenia al damunt de la taula. I tornà a consagrar-se al seu informe.

Poc després, els pensaments tornaven a dur-lo al seu amic Caldes. Quin home més especial! En una conversa malbaratava la matèria de deu articles, sabia mostrar-se brillant i càustic, i quan es tractava de posar tot això en negre sobre blanc es refugiava en el mínim esforç, en l’estil gris dels llocs comuns mil vegades mastegats i les frases estereotipades.

L’inspector es passà tot el matí en gestions relacionades amb el mateix afer. Va veure el jutge, telefonà, expedí telegrames. Al migdia va sortir cap al seu club de natació, a l’extrem de la Barceloneta, i féu tres vegades els tres-cents metres en doble over, per convèncer-se que estava en forma i cansar-se físicament una mica. Sortí de l’aigua, prengué un bon bany de sol en la prima llenca de sorra arraulida a les roques del trencaones, i es tornà a vestir.

De la taverna on anà a dinar, telefonà a la redacció de les Últimes Notícies per parlar amb Caldes, però li varen contestar que encara no havia arribat. Passà encara tota la tarda en les seves gestions. S’apuntava detalls, adreces, dates, en una llibreteta que de tant en tant verificava, dret a la plataforma del tramvia trontollós que el duia d’un extrem a l’altre de Barcelona. Dues vegades intentà de parlar per telèfon amb el seu amic periodista, però aquest semblava introbable.

—No sap pas quan tornarà? —preguntà Vilagut a la noia de la centraleta.

—No senyor; no ens n’ha dit res.

—Però ¿a quina hora arriba generalment, els altres dies?

—No té pas hora fixa. De vegades es passa uns quants dies sense venir. Sí senyor, està bé: li direm que vostè ha telefonat i que li truqui així que arribi.

A les vuit del vespre Jaume Vilagut entrà al despatx del seu cap, el comissari Ferran, per fer-li el seu informe. La comissaria estava instal·lada no gaire lluny de la caserna de les Drassanes. Era un edifici vell, impregnat de l’olor agra de fems de cavall i de xinxes esclafades que es desprenia del rònec edifici militar. Els mobles eren vells; hi abundaven les cadires coixes, i les parets ajuntaven a la brutícia acumulada dels anys les inscripcions d’inspiració variada que havien deixat els clients de la casa. Ferran prou multiplicava, d’ençà que havia pres possessió del càrrec, les demandes de crèdits per a rejovenir i rentar una mica la cara del local, però els diners no arribaven mai.

Passà els ulls pels papers que li presentava el seu subordinat.

—Molt bé. Crec que heu fet una bona feina. Enllestiu-m’ho com més aviat millor i procureu conservar-vos en forma. Em temo que aviat ens les haurem d’haver amb el nostre vell amic Carlets i la seva colla. Ja els coneixeu una mica. Són gent dura de pelar, però ja ens arranjarem per fer-los formar.

—Tot es farà, estigueu tranquil. D’ací a un parell de dies penso haver acabat amb aquest afer i tornaré a estar totalment a la vostra disposició per totes les altres coses. No m’agradaria gens que us llancéssiu a fons sense jo ésser-hi.

—No depèn pas de la meva voluntat, prou que ho sabeu. Bé, bé, acabeu això que teniu entre mans i ja en parlarem.

—D’acord.

* * *

Mentre conduïa la seva enquesta a una velocitat exemplar, Jaume Vilagut tenia de tant en tant un record per al periodista. No li venien pas de nou els procediments fantasiosos de Caldes i uns mètodes de treball dels quals podia dir-se, com a mínim, que no tenien res de regulars. Però s’hauria sorprès una mica, de segur, si hagués sabut com utilitzava la tarda Francesc Caldes.

El redactor de les Últimes Notícies no era barceloní. Havia nascut a Terrassa, i conservava gelosament, de cara sobretot als sabadellencs, el seu patriotisme local. La seva família estava lligada amb les més sòlides dinasties de fabricants de llaneria que constituïen l’aristocràcia de la ciutat. Si ell hagués volgut, hauria pogut entrar per la porta gran en una gran casa. Si la burocràcia industrial no l’atreia, hauria pogut pretendre d’esdevenir l’advocat de més clients de Terrassa, el secretari de l’Ajuntament o algun altre càrrec per l’estil. Alegrement havia renunciat a tot.

Un cop aprovat el batxillerat, va començar uns estudis de Dret que mai no ultrapassaren llur etapa preliminar. Entaulà després un breu festeig amb la filosofia i les lletres, però aviat descobrí que la seva repugnància envers tota mena de títols oficials era massa arrelada per a poder seguir a la Universitat. Caldes va doncs deixar córrer els estudis i emprengué ardidament la carrera del periodisme, justament catalogada fa anys per Voltaire com la «première des professions et le dernier des métiers».

I com que bé calia fer l’aprenentatge, va entrar com a simple redactor d’un diari barceloní. En aquesta feina rutinària del gasetiller, moltes vocacions d’escriptor s’havien afollat. La de Francesc Caldes devia ésser molt arrelada, malgrat l’exigüitat de les seves manifestacions externes, perquè cinc anys de periodisme actiu no havien aconseguit de destruir-la. Era un miracle, declarava ell mateix, preferentment davant dels seus companys de redacció, que encara no s’hagués tornat totalment idiota, fent tant de temps l’ofici. La veritat era que les activitats que Francesc Caldes desplegava com a periodista eren també molt minses. Li agradava massa de passejar-se, de llegir llibres de tota mena, de fantasiejar, de seguir noies pels carrers —sense dur mai gaire enllà l’aventura, tanmateix— per a conformar-se en l’existència de forçat de la ploma de molts dels seus confrares.

Terrassa era encara el seu refugi. Cada matinada agafava un dels primers trens que sortien de la plaça de Catalunya, carregat dels diaris que acabaven de sortir, humits encara de tinta, i tornava al seu poble quan aquest començava de desemperesir-se i de prendre el seu aspecte sever d’escarràs. Els carrers s’omplien aleshores d’homes i dones que s’escridassaven o que menjaven un mos de pa tot anant a la fàbrica. Les sirenes esquinçaven amb llurs udols la boira grisa del matí. Caldes arribava a casa seva, sopava i es ficava al llit. Es desvetllava tard, cap a les dues de la tarda, i dinava amb la mare i la germana, eternes admiradores del seu inèdit talent. Després tornava a marxar cap a Barcelona, amb les butxaques sempre plenes de llibres del Crime Club i de tesis sobre la poesia clàssica. Generalment feia aleshores una volta per les llibreries, comprava alguna revista estrangera i se n’anava a «treballar».

Aquell dimarts, dia 20 de març, el seu programa havia estat si fa no fa com de costum. Aquest costum estava subjecte a tantes excepcions i comportava tantes variants, que sempre tenia un aspecte sorprenent de novetat. De vegades tornava molt aviat a Terrassa i es submergia en l’atmosfera política i literària de la ciutat; altres cops no s’hi presentava en uns quants dies. I sovint desapareixia tota una setmana, sense que ningú pogués saber on s’entaforava. Era que «treballava».

Arribat a Barcelona en el tren de les quatre, havia anat a instal·lar-se, amb la seva càrrega acostumada de llibres i revistes, en un dels seus indrets preferits per a treballar. Era un cafè de prop de la Universitat, un establiment tranquil que havia descobert en els seus anys d’estudiant i que estava lliure del soroll de dòminos, de boles de billar o de discussions de penyes que feien impossible el treball en els altres establiments. Allà només s’hi trobaven maniàtics dels escacs, submergits en llurs silencioses i interminables partides, senyors d’edat que miraven de passar el temps, sense esforçar-se gaire a aconseguir-ho, i parelles de totes les edats, del gènere seriós i contemplatiu, capaces de passar mitja tarda donant-se la mà, sense dir res i amb un doble de cervesa al davant.

Caldes s’entaulava en un racó de sala, encarregava un cafè i es concentrava en un dels seus llibres. Llegia molt de pressa, sense deturar-se a prendre notes ni a reflexionar sobre el text que s’empassava ni sobre les tasses de cafè que consumia. Aquella tarda, la veritat històrica obliga a precisar que va llegir de les 4 a les 6, però que després passà una bona estona contemplant, els ulls mig clucs en un vague somriure, els torterols de fum de la seva cigarreta. Hi hagué un moment que es tragué unes fotografies de la butxaca, les posà al damunt de la taula tot xiulant i se les mirà un llarg moment amb aparent interès. Després tornà a posar-se a llegir.

A les nou havia acabat, per segona vegada, la Iphigénie, de Racine, que era, segons Caldes, una de les millors obres policíaques que s’hagin escrit per al teatre, i s’aixecà del racó del cafè on havia estat embolcallat d’un núvol de fum. Tenia les cames balbes i va voler caminar una mica. Travessant la plaça de la Universitat, pel costat de les palmeres i el monument, embocà la ronda de Sant Antoni, popular i cridanera, amb els seus tramvies sacsejats, les terrasses dels seus cafès, els seus cinemes barats, voltats d’anuncis virolats, els seus balls de modistetes i minyones de servei, els aparadors plens de llum dels seus moblistes. A Caldes li agradava de barrejar-se amb aquella multitud que tornava del treball o de passejar, aprofitant les dues hores d’abans del sopar per fer uns tombs de Rambla o una estada en un cafè del Paralelo. Les dues hores de l’aperitiu eren per als barcelonins el moment d’evasió dels maldecaps quotidians. Entre el moment de plegar i el de tornar a casa per sopar hi havia aquell respir, aquella estona de lleure gràcies a la qual hom aprofitaria la primavera que s’estenia damunt uns quants mesos, per viure al carrer, fent-se enllustrar les botes per un dels mil xicots carregats amb la capsa-tamboret, o prenent un vermut a peu dret en un bar o discutint les vicissituds del campionat d’Espanya de futbol, a l’altura de Canaletes.

La joventut es passejava en colles, minyons i noies generalment separats però canviant esguards i interpel·lacions on es barrejaven les floretes i els acudits burlescos; algunes parelles es formaven i es desfeien en el curs d’aquest passeig diari, i el corrent dels vehicles lliscava per les calçades laterals de la Rambla, barrejant llur soroll als crits dels venedors ambulants d’anelles de goma per a dur ben tancades les barnilles dels paraigües, mentre els bordegassos dels diaris proclamaven la notícia sensacional, autèntica o inventada, d’aquell dia. Cada sector, cada tendència tenia el seu clos invisible en aquesta passejada vespertina, i a aquella hora, la Rambla, de Canaletes a la plaça de les Comèdies, el Paralelo i la ronda de Sant Antoni, enllaçant per la plaça de la Universitat amb el carrer de Pelayo, formaven un triangle bulliciós, per on s’esgargamellaven, femelles incansables de veu metàl·lica i fal·lacioses prometences de fortuna immediata, les venedores de dècims.

Francesc Caldes sabia que un grup important d’aquestes servidores de l’atzar oficial es retrobava cada vespre cap a la unió de les rondes de Sant Antoni i de Sant Pau. Per això, renunciant per aquell vespre al seu volt de Rambles, es dirigí cap a aquell indret. Ronsejava una mica en estar a l’altura d’un gran cafè que envaïa la vorera amb les seves taules plenes de gent, i va deixar-se emprendre per una de les venedores.

—Senyoret, compri’m un dècim de cinc pessetes! Demà hi ha el sorteig. Porto uns números molt bonics.

El periodista s’aturà i esguardà la dona que l’havia escomès. Era una andalusa de pell bruna i cabells lluents de brillantina, de mitjana edat, i que semblava tenir la loquacitat característica de l’ofici.

—No en té pas un que s’acabi en set? És el meu número.

—Ja ho crec, senyoret! Fixi’s: el 13.717. Fins en té dos, de sets. I és un número ben bonic, de debò.

—Però hi ha el tretze…

—És que el tretze ja no és un número de mala sort! Al contrari, estigui’n segur.

—Vol dir que el tretze duu sort? ¿No es deuria pas voler embarcar ni casar un tretze, em penso?

—Tant com això… A la meva edat, ¿com vol que em casi? I, francament, el mar sempre m’ha fet massa por.

—I el tretze de cada mes ¿que fa gaire bons negocis?

—Depèn… ¿De debò creu vostè que és el dia de la pega?

—Qui sap! Per l’un serà el tretze, per un altre el quinze… ¿Ha llegit aquesta història de la venedora de dècims que han trobat escanyada a casa seva? Ho diu el diari.

—I tant! Tota m’he esgarrifat. Déu l’hagi ben perdonada!… Però no li ha pas passat res el tretze, a ella, sinó el 17, diuen… Pobra dona! Quina fi de fer!

—Vostè la devia conèixer, no?

—Pse… Una miqueta… ¿Tant li interessa de saber-ho?

—Ja li seré franc. La setmana passada li vaig comprar un dècim i si ara guanyo a la rifa, no sabré a qui anar per cobrar.

—Sant cristià! ¿Però que no s’ha fixat que al darrere de cada dècim hi ha el nom i l’adreça de l’administració que l’ha venut? Fixi’s en aquests. Oh, i que és en aquesta mateixa que els comprava la Bardají. No es cregui, és un negoci molt pobre… Si no fos la voluntat dels clients…

—Té raó. He estat ben ximple de no atinar-hi… Bé, vinga aquest tretze, i a veure si em duu pega o sort.

Mitjançant cinc pessetes i mitja, i amb el dret a confiar a treure la grossa, el periodista havia adquirit una informació que li interessava. Una hora més tard ja havia interviuat la mestressa de l’administració on l’andalusa comprava els seus dècims i, amb la consciència satisfeta, estava sopant a base de sandvitxos en un bar americà, escoltant els discos d’un aparell on hi havia encaixonades les darreres novetats del jazz hot. Treballava: aquesta convicció li impedí de preocupar-se dels seus deures envers el diari.

De la Rambla, els seus passos de badoc impenitent el dugueren pel carrer Nou fins al Paralelo, que a aquella hora començava a animar-se. Els teatres proclamaven amb lletres de foc llurs grans èxits: sarsueles d’ambient exòtic i inspiració madrilenya; vodevils mal traduïts al català del repertori del Palais-Royal de París; melodrames revolucionaris; sessions de cant i ball flamenc, mal lligats per un tènue fil argumental; revistes de gran espectacle, on el nu femení, el fàcil lirisme i la comicitat vulgar es barrejaven en dosis científiques. A l’Olympia hi havia una reunió de boxa. Caldes emprengué la ronda de Sant Pau, entrà un moment al circ per saber què donava el combat d’un minyó vagament conegut que, en el seu intern convenciment, classificava ja com a definitivament «sonat» i no hagué d’esperar el KO per a confirmar la seva impressió. Li sabé greu d’haver-ho encertat. Pobre diable!

Tornà a encaminar-se al Paralelo. El seu itinerari s’assemblava molt al d’un ciutadà desenganyat dels plaers nocturns de la capital i que tanmateix recorre els llocs de diversió amb la vaga esperança de trobar-hi alguna cosa de prou picant o nou per a atreure’l. Entrava en els bars, hi bevia licors baratets, donava el cop d’ull als music-halls, pujava les escales precàries dels dancings de tiquets i dels cabarets amb decorats cubistes. Xerrava amb la dona del guarda-roba, amb el botones, amb el bàrman, bescanviant frases distretes sobre el temps o la política.

Era dimarts, després de dos dies de festa. Únicament els noctàmbuls autèntics, aquells que no poden privar-se ni un vespre de llur diversió preferida, es retrobaven en família en aquells indrets d’esbarjo més o menys honest. La resta, els empleats de despatx o magatzem, els minyons amb recursos limitats i hores fixes de llevar-se, els estudiants que volien aprendre a viure i els matrimonis burgesos que desitjaven posar-se per una nit en contacte amb la vida galant barcelonina eren absents, aquell vespre, del Paralelo. I aquest es trobava en estat pur, lliurat als seus devots més fidels i més exigents, vivents arxius de tots els seus secrets i els seus annals, que us descrivien amb entendriment les primeres puces que s’havia percaçat en públic la Bella Chelito, les pulgas trapezoidales de la vana competència, feia trenta anys, els debuts modestos de Raquel Meller a l’Arnau o la bella època, l’apogeu fulgurant de la «frivolitat», aquells anys brillants de la Gran Guerra —l’any 16, sobretot.

Perquè, en realitat —seguia dient-se Francesc Caldes, instal·lat en una butaca, amb un cafè al davant, en un dels primers rengles del Moulin de la Joie— són aquests venerables establiments, freqüentats per diverses generacions de barcelonins, els que donen al Paralelo el seu caràcter més autèntic i original. De teatres, podeu trobar-ne al centre de la ciutat; el cinema ha envaït fa temps l’Eixample i els barris extrems: els mateixos dancings es multipliquen per tota la capital, sota la capa més púdica de les «Acadèmies de Ball». Els cafès, amb llur desbordament de taules i cadires de ferro a les voreres, amb les garlandes de bombetes elèctriques, amb llurs audicions de sardanes i els grans cercles oscil·lants de balladors que omplien la calçada en les nits d’estiu, eren ja una cosa més típica. Però el Paralelo autèntic era allò.

I mirava al seu entorn els rostres excitats o beatífics dels espectadors, bevia un glop del vas que tenia enfront seu en el relleix del rengle del davant i escoltava amb una orella distreta els esgarips vagament melodiosos d’una cantatriu que proclamava els seus més íntims sentiments, acompanyada amb desesma per l’orquestra. L’artista es retirà, ningú no aplaudí, una mà sortí d’entre bastidors per mostrar una pissarra on s’inscrivia el nom de Lluïsa Solans cal·ligrafiat amb guix, i els músics van emprendre un ritme molt més trepidant. Caldes reconegué la melodia, i els altres espectadors, gairebé sense excepció, es posaren a cantussejar-la. Era un dels clàssics del gènere anomenat «frívol», i el seu sol interès consistia, per a aquell públic exigent i coneixedor dels secrets de l’art, en el treball personal amb què l’amaniria l’artista.

Aquesta féu la seva aparició i Caldes va reconèixer-la de seguida. Ja li havia semblat recordar-se del nom en llegir-lo a la cartellera de la porta. Entre els primers rengles de butaques s’estengué un murmuri de satisfacció. La clientela sabia que aquella rosseta faria tot el que pogués bonament per distreure’ls.

Començava la lletra més aviat incoherent de la cançó. Però no era pas el text ni la música ni tan sols llur interpretació per la cantatriu allò que sabria apreciar el públic. Eren les sàvies agitacions de malucs i ventre que seguien uns llangorosos posats de mandra, els vertiginosos tremolors de les natges, els ingenus esguards i somriures que subratllaven els mots més crus i els gestos més obscens. Era la femella eterna que incitava els mascles al pecat, en la seva innocència perversa, fent l’elogi de la peresa i l’abaltiment dels tròpics que alterna amb accessos salvatges de luxúria en el fons de les boscúries xardoroses. Detallava amb complaença les frases de doble sentit, accelerava el ritme de la cançó, el feia sacsejar, en un simulacre d’espasme. I, en la franca lubricitat de la rumba, la noia reeixia a mantenir una frescor constant d’espontaneïtat.

Existia, finalment, en el Paralelo, el ritu al qual difícilment podia escapar una coblejadora frívola que s’estimés, i menys encara en una rumba. El darrer cuplet de la cançó exigia que els vels, ja ben exigus, que cobrien la rossa de membres afuats de l’escenari anessin abolint-se d’un a un. El ritu variava segons les èpoques, i es regia per la rigor de les ordenances policíaques, les severitats dels inspectors encarregats de fer-les respectar i la presència o absència dels esmentats inspectors. L’una darrere l’altra, anaren caient les darreres peces d’indumentària de la frivolíssima Lluïsa Solans, sota el buf d’aquell oratge desfermat que era la rumba de la Galvana. Hom veié les sines rodones i fermes, el ventre pla, les cuixes molsudes. El darrer vel caigué, al capdavall, mentre la cançó s’acabava en una final contorsió lasciva. Nua com havia arribat en aquest món, la cantatriu fugí corrents de l’escenari, entre un daltabaix d’aplaudiments. Gairebé ni temps tingué de saludar agraint l’èxit, que la pissarra ja anunciava una nova artista i aquesta feia la seva aparició. L’espectacle era permanent i durava tres hores. Ballarines, coblejadores, jotes repicades, flamenc gemegós, cançons vagament folklòriques i històries picaresques contades amb veu frèvola per cambreretes de faldilles curtes que queien amb molta facilitat, odalisques i colombines, dones i més dones. Dones joves, que tenien com a únics atots de llur art una fresca joventut i un cos ben fet, i dones madures que sabien substituir per una traça calculada i una experiència perfecta de les taules els encisos que ja començaven d’estar absents de llurs persones.

El públic era benèvol, però no s’estava pas d’interrompre les artistes i dir-los coses molestoses quan el número no sortia gaire bé o esdevenia massa seriós per al seu gust. Sorgien iròniques les interpel·lacions, els encoratjaments a la bona voluntat de les principiants, els comentaris picants al desafinament dels músics o al repertori llagrimós d’una cupletista.

La gran vedette de l’espectacle era la Bella Liana. Francesc Caldes l’havia admirada ja unes quantes vegades, però hagué de reconèixer novament que aquella dona havia sabut atènyer un cim de perfecció en el seu ofici. Quina edat devia tenir? Trenta, trenta-cinc, quaranta anys, potser més… Tant se valia! Dalt de l’escenari, sabia fer-se manyaguera, insinuant, pèrfida; desbordava de sensualitat i feia que udolessin de desig tots aquells homes que la contemplaven àvidament. Dels seus llavis s’escapaven sospirs fingits, posava els ulls en blanc i esdevenia un dimoni de voluptat, d’un encís irresistible. No tenia cap necessitat de treure’s el vestit de seda verda ben arrapat al cos ni de mostrar la seva pell blanca i les formes ja una mica fadigades de matrona. Els seus ulls, les seves mans, la seva boca, eren molt més nus, més impúdics, més provocatius que totes les sines i els malucs generosament exhibits per les artistes que l’havien precedida a les taules.

A l’actuació de la vedette va seguir un curt vodevil a base de soldats que es quedaven en calçotets ratllats i de dones en camisa. L’espectacle s’acabà, mentre l’orquestra interpretava una marxa que acomboiava els espectadors cap a la sortida. Era la una en punt. El Moulin de la Joie no tancava pas encara les seves portes, de totes maneres. Una part del públic, sobretot el de les llotges —senyors de possibles que sabien esprémer tot el rendiment d’una ampolla de xampany, i que ja havien sol·licitat en llurs obscurs recessos la companyia d’alguna de les artistes—, restava en el local. En el primer pis, al nivell de les llotges, hi havia el foyer, i el music-hall esdevenia aleshores cabaret, amb un piano, un saxòfon i una bateria que havien de tocar sense ni un respir tangos, blues i passos-dobles fins a la matinada. Sota mateix, a la planta baixa, hi havia la sala de joc, on dues o tres taules reunien una vintena de jugadors i algun badoc entorn dels crupiers.

Francesc pujà al foyer, mentre s’apagaven els darrers llums de la sala gran. Lluïsa Solans, la rossa intèrpret de la rumba, es trobava ja instal·lada en un dels divans laterals, enfront d’una taula on una galleda niquelada deixava veure el paper daurat d’una ampolla de xampany. L’artista s’havia posat un vestit de nit i tenia al costat un minyó d’uns vint anys, pàl·lid i esprimatxat, que vestia amb elegància.

El periodista féu un gest amical a la noia i aquesta, uns minuts després, anava a fer-li companyia a la seva taula. El seu tuteig i les exclamacions de joia que prodigà eren realment els que hom podia esperar de la seva consciència professional.

—Quin greu em sap! Aquesta nit no podré estar amb tu gaire estona. «Ell» és molt gelós, veuràs.

—Qui? Aquell jove d’allà? ¿Així la cosa va de debò, amb ell?

—Home, de debò…! És massa jove. Però està per mi, què vols que et digui, i no puc pas despatxar-lo. I tu, què és de la teva vida? Espera, que faig memòria… Ah, sí: ets periodista. ¿Segueixes al mateix diari?

—Al mateix, sí.

—Un dia hauries de publicar-hi el meu retrat amb un peu que em fes quedar bé. I ara que me’n recordo: ja m’ho vas prometre l’altra vegada. Ets un poca-paraula.

—I què hauria de dir, aquest peu? Ja ho sé: «Lluïsa Solans, la jove vedette, reina de la frivolitat al Moulin de la Joie».

—I ara! L’enrabiada que tindria donya Liana! L’única vedette d’ací, ara per ara, és ella. I la reina de la frivolitat. I la bella estrella. I tot el que vulguis. Tot ella.

—És clar que, al capdavall, té un cartell i una història…

—D’història, tanta com vulguis. Però de cartell… No em facis riure! Digues més aviat que això de ser l’amiga de Feliu Tarlic li dóna tots aquests drets. No és ell l’empresari d’aquesta barraca? Doncs les altres artistes ja poden fer moneda falsa per fer feliç el públic, que mai no arribaran a vedettes ni tindran el nom en bombetes elèctriques a la façana.

—Bah, dona! Qualsevol dia trobaràs un milionari que et retirarà, o bé trauràs la grossa, i aleshores et podràs fer un teatre per tu sola, com la Raquel.

—Creu-t’ho! Els milionaris no abunden per aquests barris. I la rifa! No és pas que no compri dècims, però mai no trec ni cinc.

—Els devies comprar a la Maria, aquella vella que han trobat morta. No devia pas dur gaire sort, pobreta!

—Tens raó. Ho he llegit aquest matí al diari i m’ha fet no sé quin efecte… Fixa-t’hi que la veia cada dia! Ahir i abans-d’ahir no sé qui va estranyar-se de no veure-la per ací… I aquella mort! Qui la deu haver escanyada? Ets periodista; bé ho deus saber.

—Ni una paraula. ¿És a dir, que la pobra vella venia sovint ací?

—Molt sovint. I això de pobra, no ho diguis gaire. No et pensis que només es guanyés la vida amb els dècims. Feia altres negocis, saps?

—Negocis?

—Home, deixava diners a rèdit i sobre penyores. T’ho puc dir, perquè més d’una vegada m’havia tret d’algun compromís. S’ho feia pagar, val a dir-ho… Però en el fons, era una bona dona. L’empresari d’ací, en Tarlic, la coneixia força també. Per això venia ella tan sovint. Potser sí que feien negocis tots dos… Bé, noi, ja em dispensaràs. El meu estimat Peret ja fa mala cara… Es diu Pere, saps? Pere Duran. Jo li dic Peret per burxar-lo una mica. És un bon xicot, de debò. A reveure, preciós, i sobretot, no t’oblidis de fer-me posar la foto al teu diari.

—Si ni tan sols en tinc cap!

—Amb això, potser tens raó. Mira, vine un altre vespre i te’n donaré unes quantes de ben caies perquè puguis triar.

Francesc Caldes la mirà allunyar-se fins a la taula on es trobava el minyó pàl·lid. S’estigué assegut encara deu minuts, contemplant les parelles que ballaven, i se n’anà. A la planta baixa va treure el cap a la sala de joc. Un home alt i robust, de coll ample i polsos grisencs, feia la banca a la taula principal. Tenia a la dreta una dona, en la qual Caldes reconegué la Bella Liana. Devia ésser Tarlic, l’empresari del local. El periodista s’aturà un instant a contemplar la parella, i l’home el mirà amb els seus ulls d’acer. Francesc es girà d’esquena i tornà a passar la porta vidriera.

L’aire fresc del carrer l’animà. El Paralelo estava desert, i els llums es reflectien en l’asfalt humit. Passà un tramvia gairebé buit, fent sonar la campaneta i amb el remolc al darrere que rebotava en els rails amb soroll de ferro vell. Un llarg rengle de taxis ocupava el centre de la calçada. Els rètols lluminosos dels teatres i cinemes ja estaven apagats. Només brillaven els dels cafès i els cabarets.

Caldes se n’anà, tot xiulant la rumba de la Galvana, cap a la impremta del seu diari. A la taula de redacció trobà, a més d’un feix de telegrames d’agència que l’esperaven i que calia ordenar i guarnir amb títols excitants, una nota de Jaume Vilagut. Aquest li escrivia:

«Tot va bé. Crec haver-ho posat tot en clar. Demà matí haig de sortir de viatge per una gestió. Confio que dijous seré altra vegada ací i que ens veurem».

—Molt bé! Ja ens veurem, doncs.

I es posà a empassar-se els fulls de l’agència, amb un entusiasme indefallent, fins que els hagué acabats de llegir tots.