V. MASSA BONIC PER A ÉSSER VERITAT
Van passar tot el viatge de tornada a Barcelona discutint el problema des de tots els angles possibles. Vilagut refusava de deixar-se convèncer.
—Em faig càrrec perfectament que estiguis una mica decebut per no haver orientat les teves recerques del costat que calia, però això no és cap argument per a negar a priori la culpabilitat de Ballester. Tot el designa, reconeix-ho, com a autor del crim. És jove i bon mosso, i vivia, ja saps com, al costat d’una vella malgeniüda. Estava tip d’aquesta vida i un dia, després d’haver retrobat Amparo, decideix d’acabar-ho. Ja t’he explicat la meva hipòtesi sobre la causa incidental del crim. Josep volgué netejar la caixa de la seva amiga i després d’una discussió tempestuosa va matar la vella. Tu creus que pot deduir-se la seva innocència del fet que no ha demostrat gens d’inquietud durant aquests darrers dies i que el seu capital era només de cent cinquanta pessetes. En primer lloc, aquests trenta duros, més l’import dels dos bitllets del tren, fan de totes maneres alguns diners. Més, de bon tros, que la setmanada que Josep podia dur a sobre, i que no passava de quaranta pessetes. És a dir, que els va robar a Maria.
—Potser Maria va donar-los-hi, com ell assegura. Per què no?
—¿Trobes que aquest gest està d’acord amb el teu famós retrat psicològic de la difunta?
—Per què no?, et repeteixo. ¿Et penses potser que el meu retrat està només format de les xafarderies que hagi pogut arreplegar sobre la vida recent i els negocis més o menys tèrbols de la venedora de dècims? Quan vas dur-me, abans-d’ahir, a la casa del crim, l’atmosfera del pis va donar-me uns quants dels elements del meu retrat. Em penso que aquest ha d’ésser bastant complicat, molt més ric en matisos i clars-obscurs del que podíem pensar-nos al començament. Sí, és molt possible que hagi estat la mateixa Maria Bardají la qui va donar aquests diners a Josep. És una quantitat que s’adiu més, pel seu volum, amb un present o amb un préstec que no pas amb un robatori que ha motivat un assassinat.
—¿Qui sap si la vella no tenia altres diners a casa seva, aquell vespre?
—M’estranyaria molt. Precisament aquell matí havia venut bastants dècims. I havia cobrat una quantitat regular d’un deutor seu que la mateixa tarda va tenir una rauxa de sort en una d’aquelles «pasteres» que deixeu funcionar al Paralelo. M’ho ha explicat el meu amic, el bàrman del Palmier.
—Josep devia amagar la quantitat forta en alguna banda, abans de sortir de Barcelona.
—On? ¿Sota una rajola de l’escala de la casa del crim? M’han assegurat que ja havia començat les gestions per trobar feina a València. ¿T’imagines que si hagués comptat amb una quantitat respectable hauria pensat a treballar tan aviat? Si el culpable fos ell, l’actitud natural, la clàssica, diríem, hauria estat de fugir com més aviat millor, però fugir de debò: altrament dit, agafar un vaixell cap a Amèrica o cap al Marroc. Ja veig que t’entossudeixes a creure’l culpable. ¿Però almenys em concediràs que Amparo és innocent i que no sabia res del crim?
—No et concedeixo res.
—Sobretot, no deixis anar la imaginació, t’ho prego! Fets, res més que fets! Una noia decent que fa de modista a Barcelona; coneguda honorablement a València, i que troba, després d’uns quants anys de separació, el seu festejador d’infantesa… ¿Te la imagines incitant-lo a cometre un assassinat i un robatori, que l’han de conduir sense falla al patíbul i que per a ella representaran uns quants anys de presó? I ell, que és un feble, bon xic tou quant a la moral, però incapaç de moure brega a ningú, ¿com es deixarà endur sobtadament per aquest vent de follia criminal?
—Tu mateix m’has explicat algunes vegades que l’assassinat era el crim més natural, i que en cada persona, àdhuc les més pacífiques, hi havia un assassí en potència, que està abaltit però pot desvetllar-se qualsevol moment.
—Molt bé. ¿Però per què ha d’ésser Josep Ballester i no una altra persona qualsevol?
—Senzillament, perquè ell té uns motius, i perquè no veiem enlloc aquesta altra persona!
—Bé, doncs això que acabes de confessar-me és el que més desvetlla la meva malfiança. I trobo que t’has deixat arrossegar per la imaginació en fer cas excessiu d’una lletra anònima…
—Com escau a totes les cartes anònimes realment perilloses. No comprens què vol dir, això? Que hi ha algú que té interès a fer recaure les sospites en Josep Ballester.
—I qui vols que sigui, aquest «algú»?
—L’assassí, naturalment! És una cosa evident, sobretot quan la imaginació no ve a enterbolir els reflexos del cervell!
—Gràcies. Deuràs concedir-me, de totes maneres, que enfront d’un suspecte perfectament proveït de motius d’assassinar, que no té cap justificació dels seus actes a l’hora del crim, que és la sola i darrera persona que sapiguem que ha visitat la víctima aquell vespre i que després es fuga, arran de la malifeta, acompanyat d’uns bitllets de banc i d’una dona, tu m’ofereixes una negativa que no té altra base que les teves impressions personals, una especulació més o menys lògica, en resum, una novel·la mancada de tota base. Si d’això no en dius imaginació, no sé pas què és. Si em presentes un altre culpable de carn i ossos, àdhuc que només reuneixi la meitat dels motius de sospita que recauen sobre Josep Ballester, et concediré el benefici del dubte. Mentrestant… Creu-me, contra fantasmes no s’hi lluita…
—I és que els fantasmes no existeixen, segons van explicar-me quan anava a escola. Generalment, darrere allò que passava per ésser-ho, hi ha una cara humana. I és aquesta cara que m’interessa de trobar.
—Troba-la! Estaria més que content de conèixer-la i de comparar-la amb la de Josep Ballester, que ja conec prou bé.
—També la conec jo. I ningú, ni tu, ni el jutge, ni sobretot la teva carta anònima, no podrà convèncer-me que sigui la cara d’un assassí. ¿Vas rebre-la tu, aquesta famosa carta? M’agradaria de veure-la.
—La té el jutge. Però no crec que et digués res de particular. Està escrita a màquina, en un model d’Underwood com n’hi ha milers a Barcelona. El paper és del més ordinari que es troba, sense filigrana ni capçalera. El tipus autèntic de l’anònim, vaja.
—I tanmateix m’agradaria passar-hi la vista. Sóc una mica escriptor —molt poc, ja ho reconec— i àdhuc una mica crític literari, i la redacció del més mínim escrit és un exercici de literatura que de vegades permet d’entrellucar la personalitat del seu autor. Oi que miraràs d’ensenyar-me-la?
—Ja ho demanaré al jutge.
—Té raó. Encara no m’has dit a qui ha correspost d’instruir el sumari.
—És el senyor Juli Dalmau.
—Esplèndid. El conec una mica. No es pot dir que no sigui intel·ligent, però és una mica repatani.
Hi hagué un moment de silenci. L’automòbil rodava en plena nit, vers uns llumets que parpellejaven a l’horitzó. I Vilagut sospirà:
—Trobo molt bo que t’esforcis d’aquesta manera a prendre’m aquesta feina i que en canvi et preocupis tan poc de la teva ressenya. Si fos escriptor, ja sé prou qui hauria d’encarregar-se’n, del teu article sobre la corrida fallera! Afortunadament, no sóc ni seré mai home de ploma.
—Qui sap, Mare de Déu, qui sap!
* * *
Ja era bastant entrada la nit quan van arribar a Barcelona. I això que a Tortosa, Vilagut s’havia posat al volant i havia llançat el cotxe gris a unes velocitats que probablement mai no havia conegut. De la redacció de les Últimes Notícies, on havien anat a parar, l’inspector telefonà al seu cap per donar-li detalls de la seva missió i rebre noves instruccions. I Francesc Caldes, assegut a la seva taula, es posà a redactar unes quartilles sobre la llum i la vitalitat de València. No va gosar embolicar-se massa en la descripció de la corrida fallera, però com que el color local era molt acusat, es considerà satisfet de la seva obra. El secretari de redacció no tindria per què plànyer-se de l’eclipsi —no gens excepcional, val a dir-ho— del seu redactor.
En veure sortir de la cabina el seu amic, li demanà:
—Espera’m una mica. Vinc amb tu.
—Tinc molta son.
—Jo també. Però hem de parlar encara una mica.
—Encara més? ¿No havem parlat prou en tot el dia?
—No t’ho prenguis així, home. T’acompanyaré una estona.
—Bé, ja t’espero.
—En primer lloc, digues: ¿què vols que posem del crim? Encara està fresc, i no el podem pas deixar caure d’aquesta manera, sobretot si hi ha novetats a la vista en l’afer.
—No en digueu res, ve-t’ho aquí!
—Fixeu-vos bé, amics, en aquest fènix dels policies modestos. No vol que li preparem sàviament la seva apoteosi en els diaris. ¿No trobeu que això és una ofensa per a la premsa en corporació?
Els interpel·lats eren tres redactors que llegien amb les tisores a la mà i un pot de goma al davant els feixos de telegrames d’agència i un altre que confeccionava amb penes i treballs un comentari polític de darrera hora, que el regent de la impremta ja havia reclamat dues vegades. Amb prou feines van aixecar el cap.
—Deixa’ns estar, tu i les teves històries policíaques! —rondinà Costa, el secretari de redacció—. No deu haver-se trobat res de nou, suposo. Sort tenim que el nostre públic no s’entusiasma massa per aquesta mena de sensacions. Però també la policia va amb una calma…
—Això sí que no! Protesto! Si haguéssiu seguit la nostra excursió automobilística a la recerca d’un criminal, i sobretot la nostra tornada a Barcelona, no ho diríeu pas. No us coneixeu? Jaume Vilagut, jove esperança de la policia barcelonina, inspector de primera, home coratjós i modern dels que no en corren. Romà Costa, el nostre secretari, el nostre cap, el nostre botxí, el periodista més il·lustre de Barcelona i el seu redol.
Els dos presentats bescanviaren algunes frases mentre Caldes enllestia el seu reportatge. La redacció de nit de les Últimes Notícies estava instal·lada en una sala baixa, plena de fum com la cabina comuna de la tripulació d’un vaixell. Se sentia el soroll de llauna de les linotips i els gemecs de les rotatives que començaven a rutllar, fent tremolar tot l’edifici.
—Així, què? ¿Ens limitarem a unes quantes consideracions generals sobre la víctima i les gestions del jutge? A propòsit, Costa, ¿saps si el senyor Dalmau ha donat avui alguna informació sobre el crim espaventable del carrer de la Riereta?
—No he vist res d’això —respongué el secretari de redacció—. El debat polític de les Corts ha estat molt agitat, i els nostres lectors tindran demà prou pastura per a llur desig de sensacions amb els discursos dels líders. De totes maneres, sempre s’han estimat més una bona crisi de govern que un criminal que hagi mort una vella. Si el vostre assassí vol anar a primera plana, s’haurà d’esperar, doncs, uns quants dies. I no puc garantir-li més enllà de mitja columna, si l’oposició reïx en la seva operació per desembarcar el govern.
—Quin país! —va plànyer-se Francesc Caldes—. Àdhuc els criminals han d’esperar que el Parlament estigui de vacances si volen que el públic reconegui llurs mèrits. N’hi ha per desenganyar-vos de l’ofici d’assassí! Bé, jo ja estic llest. Ací teniu les meves quartilles. Ens n’anem, noi? Jo també m’estic morint de son.
* * *
Es van tornar a trobar als passadissos del Palau de Justícia. Caldes havia realitzat la gesta gairebé esportiva d’anar a casa seva, a Terrassa, dormir-hi unes quantes hores amb els punys ben closos —manera infal·lible, segons ell, d’aprofitar millor el son— i de tornar a Barcelona, fresc i restaurat, abans de migdia. L’inspector sortia del despatx del jutge Dalmau i no semblava pas estar gaire content.
—Has arreplegat aquell anònim? —li preguntà el seu amic.
Vilagut féu un gest que significava clarament: «Per anònims estic!».
—I doncs, què passa? No van bé les coses? ¿Què diu el sacerdot de la llei?
—Ha interrogat Ballester i Amparo així que aquests han arribat. Tots dos continuen negant-ho tot, i els han designat advocats d’ofici, que naturalment estan més que contents de poder defensar una causa que pot ésser sensacional.
—I el senyor Dalmau ¿creu en la culpabilitat de la parella?
—De moment, ell ja té un acusat, i amb això en té prou. Però està furiós perquè diu que no he sabut treballar prou bé Josep abans de passar-l’hi. Aquests magistrats sembla que s’hagin oblidat de l’ofici. Es pensen que el policia ho ha de fer tot: descobrir els culpables, detenir-los i fer-los confessar el crim.
—Deu haver llegit alguna cosa sobre els vostres mitjans de persuasió, tot allò del third degree, el passage à tabac i altres delicadeses.
Jaume s’arronsà d’espatlles.
—De sobres saps que tot això són calúmnies… generalment.
—Generalment, és clar.
—Vinga, home, dóna’m un consell, ajuda’m una mica, en lloc d’estar-me sempre burxant! ¿Què haig de fer, ja que el presumpte culpable persisteix a negar? Com puc provar la seva culpabilitat?
—Calen proves, suposo. Ja saps que cap jutge anglès no pot condemnar ningú sobre el que ells en diuen circumstancial evidence, és a dir, proves basades en les circumstàncies, el caràcter, la situació dels presumptes culpables. Calen proves materials. I em penso que el millor camí és començar per no obstinar-se a cercar la culpabilitat, sinó la veritat, sigui la que sigui. Per començar, jo et suggeriria una visita al carrer de la Riereta. ¿Has pensat que potser els veïns de Maria Bardají saben més que no han declarat? Però, abans que tot, et prego que em deixis donar una mirada als papers que vas trobar a casa de la víctima. I, sobretot, al famós anònim.
—¿Ja saps que em demanes sempre unes coses no gens compatibles amb el secret professional i el respecte del sumari?
—Escolta, i ara parlo seriosament. Tinc la sensació que aquest afer està a punt, ara, de topar amb una paret sense sortida, i que, així i tot, ens estem acostant a la seva fase decisiva. Hauríem d’anar una mica endavant. En quina direcció? No en sé res, però tinc els meus pressentiments. Hem de fer alguna cosa, si no volem encallar-nos. I em coneixes prou per saber que no sóc capaç de trair l’amistat ni de desviar dels seus carrils la justícia. Sóc un amateur, d’acord, i no pretenc pas de dirigir l’enquesta. Però deixa’m ajudar-te.
Ja ha estat assenyalat que el punt flac del caràcter de Jaume Vilagut era la seva indulgència envers Caldes. I, quan aquest adoptava el to seriós, lleugerament patètic, d’ara, l’inspector trobava impossible de resistir-se a les seves sol·licitacions. Bruscament va decidir-se:
—Està bé. Vine al meu despatx. T’ensenyaré els documents que he anat arreplegant.
Van arribar al Comissariat de les Drassanes. Vilagut va acompanyar el seu amic a un recambró on hi havia una taula, fitxers i dues cadires. D’un calaix tragué una carpeta de cartolina groga.
—Ací ho tens tot. Examina-ho amb tota calma. Mentrestant jo aniré a veure el cap, i de seguida tornaré.
Caldes s’abraonà als papers, traient-se de la butxaca un bloc de paper i un llapis. El seu amic penetrà a l’habitació del costat, on treballava el comissari Ferran.
—Bon dia, Vilagut. Què, marxen les coses?
—Pse… hem detingut aquell minyó, sí, però s’obstina a negar que hagi estat ell qui féu la mort. Diu que va ésser la mateixa vella qui va donar-li els diners per al viatge de València. I la cosa més empipadora és que, si es mira bé, podria molt ben ser que, efectivament, fos veritat. En tot cas, el jutge té en les seves mans la parella. Ara és ell qui ha de descobrir si són culpables o no.
—Així heu donat per acabada la vostra tasca?
—No puc donar-la per llesta, perquè, com us he dit, tinc els meus dubtes. Però no tinc cap indici. Hauria d’orientar les meves gestions en una altra direcció… En realitat, tot això té poca importància. Què se sap de nou de l’afer Carles?
—La cosa s’embolica. He tingut confidències. M’asseguren que aquesta nit vol donar el cop. Sembla que es tracta d’un assalt a una joieria.
—Compteu amb mi.
—Però si ja teniu prou feina amb aquesta enquesta!
—I què vol dir, això? Prou sabeu que m’interessen molt més aquestes altres coses, on hi ha acció i risc. Per altra banda, haig de liquidar un vell compte amb la banda de Carles —el comissari Ferran se’l mirà amb ulls satisfets.
—No em perdonaria d’haver-vos privat d’un gust. Però que consti que sou un voluntari. Si us és difícil de venir per culpa de les gestions que teniu començades, ningú no hi tindrà res a dir. Ens trobarem ací, a les deu del vespre.
—Entesos. I no tingueu por: no mancaré. A reveure, comissari.
Va entrar amb pas lleuger, molt més animat, al despatx on Francesc Caldes seguia endinsat en els seus documents.
—Què, has trobat la clau de l’enigma?
—No. Però tinc alguns detalls interessants. I, en primer lloc, voldria fer-te observar una cosa. ¿Has pogut trobar algun paper d’identitat de la difunta?
—A veure… No, em penso que no.
—Bé, doncs t’aconsello que facis treure la seva partida de naixement. Em penso que descobriràs que emprava un nom que no era el seu. Una altra cosa: ¿t’has fixat que, per tractar-se d’una dona que tenia com a ocupació gairebé principal i més lucrativa el préstec amb interès, a casa seva hi havia molt pocs documents sobre els seus deutors i gairebé res de comptes?
—¿Creus que la venda de dècims només era un tapabruts?
—I tant! Maria deixava diners a rèdit, i a molta gent. I havia de portar uns comptes, per simples que fossin. Els has trobats?
—No… Què et suggereix, això?
—Encara no ho sé. Però caldria no oblidar aquest detall. Una altra cosa, encara: ¿és això la còpia de l’anònim que acusava Josep Ballester?
—Sí. Jo mateix l’he copiat. Et diu alguna cosa?
—No gaire, evidentment. El text és molt banal. I la signatura —escrita a màquina, no és veritat?, com la resta de la carta— és gairebé un clixé en aquesta mena de documents: «un amic de la Justícia». O bé es tracta d’un enemic personal de Josep Ballester, o d’algú que té un interès qualsevol a desviar damunt el valencià totes les sospites. En aquest darrer cas, es tracta segurament del veritable assassí de Maria. ¿Has estat a la impremta del carrer de les Tàpies? Sí, ja em recordo que vas dir-m’ho.
—¿Creus que Ballester comptava amb enemics entre els seus camarades?
—No, de les meves converses amb els altres caixistes, no n’he tret pas aquesta impressió. Josep Ballester no tenia amics ni enemics al carrer de les Tàpies. Però això no vol pas dir que no en tingués en altres llocs. Interrogant-lo, potser podríem esbrinar-ho.
—Potser sí… Quina hora és? La una? ¿I si anéssim a donar un tomb pel número 86?
* * *
El taverner estava dret darrere el seu taulell de marbre i s’afanyà a servir als dos amics una copeta d’aiguardent de Valls. Segons ell, no hi havia pas res millor ni més sa com a aperitiu.
—¿És a dir, que encara no s’ha trobat el criminal? —va preguntar, interessat, quan Vilagut s’hagué donat a conèixer.
—Què vol que li digui?… Tenim pistes, naturalment, però encara ens manquen alguns detalls —era Caldes qui contestava—. I hem cregut que vostè podria ajudar-nos.
—Jo? Amb molt de gust… Però, sobretot, no m’hi emboliquin, eh? No m’agrada gens de veure’m barrejat en aquestes històries. Sempre en surten complicacions, i el comerç ha de mantenir-se per damunt de tota sospita. La clientela és molt delicada, veuran. I, no ho dic pas per ofendre’ls, Déu me’n guard, però aviat t’han posat l’etiqueta de «xivato» de la policia. No em convindria gota, creguin-me…
—Estigui tranquil. Només voldríem algunes informacions… Deu fer molt de temps que té aquesta botiga, no?
—Temps? La vaig heretar del meu pare, figurin-se. Fa quaranta-sis anys que hi vaig néixer. I tot el carrer, què tot el carrer?, tot el barri, del carrer del Carme al carrer Nou i de la Rambla al Paralelo, podrien ser-me fiadors, si un dia me’n calien. Imaginin-se que tinc clients que em vénen a comprar el vi de Sarrià i de la Sagrera! Bons preus i bon gènere, aquesta és la meva regla.
—El felicito. I els altres llogaters de l’escala, també fa anys que hi viuen?
—Ca! Bé, esperin-se: els Comes, que s’estan al quart, fa cinc o sis anys que van venir d’Almatret. Sis anys? Potser més. Ja veurà, quan van venir, me’n recordo que la gran encara era una mocosa. La noia gran, vull dir, la Carmeta. I ara només pensa en els balls i els promesos. I que si no n’ha tingut deu no n’ha tingut cap. La menuda és més reposada. Més lletgeta també, val a dir-ho. Bé, també hi ha els Barnola, del tercer pis: un matrimoni amb tres fills. Deu fer deu anys, que hi són, d’ençà que es van casar. Ell està empleat al gas: revisa comptadors, sap? Ella fa de cosidora a les cases. Bona gent, però les criatures són uns dimonis. Després hi ha el senyor Pepet, l’estadant del segon pis. Aquest sí, és el més antic. Llevat jo, és clar. Va venir abans de la guerra europea. Diu que aleshores va guanyar molts diners; amb cotons, em penso. Eren quatre: ell, la seva dona, un noi i una noia. Però la senyora Anneta —es deia Anneta— no se’n va voler anar mai de la casa, i això que eren rics, i que la noia no els deixava tranquils perquè es mudessin a un pis de l’Eixample. Pobra senyora!, va morir-se de la passa, l’any 19. I els nois s’han casat després. Ja deu fer cinc o sis anys que el senyor Pepet viu tot sol.
—Es diu Josep Jordà, oi? —interrogà Vilagut, després de mirar-se les seves notes.
—Això mateix: Josep Jordà. Però per a tothom és el senyor Pepet. Tothom se l’estima molt, en aquest barri. I això que en aquests darrers temps ha canviat una mica. Què vol fer-hi! Els anys, la solitud, els maldecaps…
—Ja no és ric, doncs?
—Home, ric! Segons què entenguin per ric. Avui el diner es fon com l’aigua, si no es tenen uns ingressos segurs. Mai no n’hi ha prou…
—I Maria Bardají, ¿feia gaire temps que vivia a l’escala?
—La senyora Maria? Bastant de temps. Mirin, va venir una mica després dels Barnola. Potser em confonc… Deixi’m fer memòria… Em penso que sí, que els Barnola ja hi eren. La senyora Anneta ja era morta, juraria… Devia ésser cap a l’any 22 o 23. Miri, saben qui els ho podria dir amb precisió? El procurador de la casa.
—Té raó. Gràcies per la idea —Francesc Caldes seguia impertorbable, mentre Vilagut, avesat als interrogatoris més cenyits, s’anava impacientant—. I ara, entre nosaltres —sí, no vindrà malament una altra copeta de Valls, tu, no, Jaume?—, què en pensava vostè de la pobra vella i del seu…?
—Del Josep? Home, si tothom ho sabia! No pot pas dir-se que s’amaguessin gens… Era una d’aquelles històries que són capaces de fer-vos avergonyir de dur pantalons. Viure a l’esquena d’una vella, ell, un minyó de vint-i-cinc anys, amb les seves mans i un ofici! I que, a més a més, no se les mamava gaire dolces. Ella l’ataconava. Tot el barri ho havia sentit! No té res d’estrany que a l’últim ell li hagi fet el paquet!
—De debò? ¿I què en pensa, de l’ofici que ella feia? No pas els dècims, és clar; l’altre.
—L’altre? Bé, què vol que li digui, jo! En aquest món hi ha d’haver de tot. Una vegada —d’això deu fer sis anys, va ser un hivern molt dur, i la gent no gastava gens— em vaig trobar en una mala situació, i ella no sé com devia saber-ho, no era difícil, perquè jo ho deia prou cridant a la dona, el cas és que va venir a oferir-me diners. Com a veïns, m’ho feia baratet: només un sis per cent. No es pensi pas en un sis per cent l’any, no. Volia dir per mesos, i pagats per endavant! Per sort, vaig poder-me’n estar. Déu me’n guard de caure mai a les urpes d’aquests escanyapobres!
—Devia rebre, doncs, moltes visites…
—Bastants… Homes, alguna dona de tant en tant. Gent ben vestida, en general.
—Gent del Paralelo, sobretot, no és veritat? Artistes, crupiers…
—Potser sí. Val a dir que era molt discreta. I ja ho comprendrà, jo no tinc temps d’estar-me a la porta prenent la fresca, com dissabte, quan va tornar el Josep.
—Té raó. Va veure’l vostè, aquell vespre?
—Ja ho vaig declarar al senyor jutge. I al comissari també. Devien ésser dos quarts de nou, potser una mica més. Ja feia estona que era ben fosc… Però hi ha aquest fanal, d’ací davant, i vaig poder-lo veure molt bé.
—La vella ja era a casa?
—Bé m’ho suposo. Generalment arribava cap a les set. Però aquell dia no la vaig veure. Els dissabtes hi ha molt giro, gràcies a Déu. El forner diu que li va vendre un pa de barra.
—¿No va veure pujar ni baixar ningú de casa seva?
—Ningú.
—I tampoc no va sentir res? La seva senyora, tampoc? La cuina deu estar si fa no fa sota la cambra on va tenir lloc el crim… Dóna a l’eixida, no?
Era Vilagut qui interrogava, mirant-se un pla sumari de la casa, que duia entre els papers.
—No. Haig de dir que aquell vespre vaig sortir a donar un tomb pel carrer de Sant Pau, abans de sopar. Qüestió de fer gana. La dona va posar-se al taulell. I ella sordeja bastant. No hauria pas pogut sentir res de la botiga estant.
—Així, no va veure baixar Josep Ballester? Ella, tampoc?
—La dona? No, tampoc.
—Una darrera pregunta sense importància: ¿no sap pas com se deia, de segon cognom, Maria Bardají? —intervingué novament Caldes.
—No. Em penso que mai no l’he sentit. Si li haig d’ésser franc, amb prou feines sabia que es digués Bardají. Tothom la coneixia per «la senyora Maria» i prou.
* * *
Mentre s’enfilaven per la rosta escala sempre a les fosques, el periodista resumia per al seu amic l’entrevista amb el taverner:
—Mira, ara tenim algunes precisions, negatives si tu vols, però que ens poden ésser útils. ¿T’has fixat en dues coses? Primera: aquest trempat senyor Cisquet Ventura, comerciant de vins i licors i honorable contribuent, no té cap demostració d’on era en el moment del crim. Se n’havia anat, diu, a prendre la fresca al carrer de Sant Pau. I això un dissabte al vespre, vigília de dues festes, i abans de l’hora del sopar, quan, segons ell mateix ens ha dit, tenia molt de giro, gràcies a Déu. Segona: no té cap simpatia per Josep Ballester.
—Ergo, segons tu, deu ésser l’assassí i l’autor de l’anònim.
—Ni ho afirmo ni ho nego. Però l’home esdevé legítimament digne de sospita per un o altre motiu, i millor per tots dos plegats.
—Trobo lleugerament ridículs els teus arguments. I ja no dic de com deus fer anar la imaginació. ¿On és la màquina d’escriure Underwood del senyor Cisquet?
—Què sé jo? Trobo que hauries de cercar-la. Però ja som al segon replà. Això, si el meu instint de cec honorari no falla. Què, ¿anem a visitar aquest solitari senyor Pepet?
—Sí.
Van sentir dringar un timbre a les profunditats del pis. Poc després la porta s’obria i els dos amics tingueren al davant la figura rodanxona i expressiva del senyor Josep Jordà, l’estadant del segon pis.