II. Un gruyère a Santa Caterina

Després de l’incident amb el butaner havia passat la millor tarda des que havia tornat de València. A poc a poc anava reorganitzant la meva vida, és a dir, anava obrint les caixes que havia duit del meu pis a la ciutat del Túria i m’anava fent la idea de viure de nou al meu cau barceloní, un bon grapat de metres per sobre del lloc per on passaven les antigues clavegueres romanes, entre el Cardus i el Decumanus, a la Barcino de sempre, la de tota la vida, la que ara es convertia en la ciutat multimerda encara que alguns la considerassin la ciutat multicultural.

Feia uns quants anys que havia comprat el pis contigu al que havia heretat dels pares. I tot i que hi havia fet les obres que havien reconvertit els pisos en un de sol, tal com havia estat originàriament la finca, allò no havia estat habitat mai. Quan vaig acceptar el trasllat a València, encara no hi havia hagut temps per al canvi. La meva filla es va quedar la part que fins llavors havíem ocupat els tres i es va negar a venir a València amb mi. Havia començat una carrera i volia acabar-la. I s’estimava més viure en aquell pis ple de records que no en cap altra banda. Un grapat de mesos després, quan jo ja havia començat a integrar-me a València, la casa ja gairebé no servava records de sa mare. Només alguna foto escampada aquí i allà, fotos que hi havien estat sempre, ni la Maria ni jo no enteníem gaire aquella mania de posar imatges dels morts que imperava en la nostra societat. Ara tornàvem a viure els dos plegats, però cadascú a la seva banda de casa. Només compartíem la cuina. I la porta d’entrada. Jo vivia encara enmig de caixes de llibres i ella en el seu ordre estricte. Perfectes. Una relació collonuda. Ens vèiem poc i així no hi havia temps per barallar-se. Pocs pares de quaranta llargs podien dir el mateix. Potser així era millor. En el fons, els dos ens estimàvem. Érem l’únic que teníem. L’un i l’altre.

Aquella tarda, després de la dutxa, s’havia fet el silenci a la finca. Els nins del pis de dalt devien ser a escola, i aquell grapat d’hores el vaig invertir a estrenar la butaca orellera que havia instal·lat a la part del davant de la casa, la que dóna al carrer, i a llegir tranquil·lament. Aquesta és la gràcia d’anar desfent les caixes d’un trasllat. Que mai no saps on pot aparèixer un tresor, en aquest cas en forma de William Faulkner i el seu soroll i la seva fúria. No us ho creureu, però Faulkner té molt més a veure amb els carrers de la Barcelona actual del que em pensava. Aquella incomprensió de Benji, aquella angoixa, aquell món que s’enfonsa. Barcelona és això, una ciutat que ja ha perdut tota la seva personalitat, un món que canvia per ser una altra cosa. Al Raval hi ha centenars de Benjis en potència. Sols que són persones de setanta o de vuitanta anys que ja no coneixen res del seu barri, que a poc a poc han anat veient com morien totes les persones amb qui podien mantenir una mínima conversa. Barcelona s’havia transformat molt més ràpid que la capacitat mental dels seus habitants per adaptar-se a aquells canvis. I allò provocava xocs. Faulkner. Ves qui ho hauria dit.

El que més m’agradava de la nova feina d’inspector dels Mossos d’Esquadra és que podia anar-hi a peu. Sortia de casa, travessava el carrer de la Comtessa de Sobradiel, l’encreuament d’Avinyó on hi havia el quiosc de la senyora Carme, a qui li comprava cada dia un diari diferent:

—Vostè em té enganyada, mai no sé quin li he de preparar.

—Ai, senyora Carme, què seria la vida sense aquestes petites dosis de sorpresa?

—I tant!, senyor Fuster, apa, fins demà.

—Adéu, bon dia.

I continuava la meva marxa pel carrer dels Escudellers avall, la plaça George Orwell, anomenada del Trippi, normalment deserta a aquelles hores del matí, però que ben aviat s’ompliria dels clients que ens visitaven sovint a les cel·les que teníem a la comissaria, on els guardàvem una o dues nits i després ja tornaven al carrer, fins a arribar a la plaça del Teatre. Si hi havia algú sobre l’escultura d’en Pitarra, m’hi acostava, treia la placa i el feia davallar, no fos cosa que enllardassin la figura d’un dels creadors teatrals més insignes que han donat les nostres lletres, travessava la Rambla, mirava a dreta i a esquerra intentant entrellucar alguns dels carteristes, trilers o proxenetes que s’hi passejaven, enfilava el carrer de l’Arc del Teatre fins a la cantonada inevitablement pixada del carrer de Lancaster i travessant-lo, travessava la seva humitat, retornava al carrer Nou de la Rambla, on m’esperava la comissaria de centre dels Mossos d’Esquadra, la meva nova destinació.

El Raval havia canviat molt en els darrers vint anys, massa. I si bé hi havia molta gent nostàlgica d’aquell famós districte cinquè, jo no n’era gaire. La misèria és com l’energia, ni es crea ni es destrueix, es transforma. I per això aquell barri combinava ara algunes de les infraestructures culturals capdavanteres de la ciutat, amb illes de cases igual de miserables que sempre d’on qui havia pogut marxar ho havia fet. Altres de més pobres havien vengut a ocupar uns pisos que en principi ningú no volia però amb els quals ara tothom especulava.

—Bon dia, inspector Fuster.

—Bon dia.

Vaig pujar les escales d’una revolada, diari a la mà, les claus del despatx a l’altra. Aquells instants del matí eren els que més em fascinaven, la comissaria mig buida, només els agents de portes, algun company del torn de nit que anava arreplegant… Tenia la taula plena de paperassa. Havia acceptat el traspàs de la Policia Nacional als Mossos pensant que hi hauria una reducció de fullaraca —com a mínim que es notés que era un cos policíac dirigit pels ecosocialistes, no fotem—, però continuava igual d’entrampat que a València. O encara més. A Homicidis hi ha una bona part de la feina que consisteix a examinar papers. Des de la premsa fins als informes d’entomologia dels forenses.

Aquell era un dels casos que havien quedat sense resoldre l’estiu passat, entre altres coses perquè hi havíem actuat a petició dels veïns, alertats com estaven per la pudorada que desprenia el cadàver.

Des que havia arribat a la comissaria, i a l’espera de nous casos —no us penseu, no es produeixen homicidis cada dia—, me n’havien donat alguns dels antics, d’aquells que estaven a punt de tancar-se definitivament, per veure si amb una nova mirada, amb una perspectiva diferent, podíem arribar a aclarir alguna cosa. Però quan va sonar el telèfon vaig saber que començava l’acció.

—Al locutori que hi ha just davant del Mercat de Santa Caterina.

—D’acord, ara hi anam, no tocau res.

A la secció d’Homicidis hi havia una nova porra en marxa. Pel dissabte següent s’havia convocat una manifestació pel dret a decidir en matèria d’infraestructures i es tractava d’esbrinar quina xifra d’assistents diríem nosaltres, quina la Guàrdia Urbana, quina els organitzadors i quina acabarien publicant finalment els diversos diaris. Qui tenia més xifres encertades guanyava. Coses de policies.

—Anam cagant llets, que s’han carregat dos paios en un locutori de Santa Caterina.

No vaig tenir temps de sentir les imprecacions, si és que n’hi havia hagut. La subinspectora Llinàs i els agents Martínez i Carmona varen seguir-me. Deu minuts més tard ja havíem arribat al lloc del crim. Hi havia dos companys de la Guàrdia Urbana, que eren els que s’encarregaven de mantenir més o manco l’ordre i els primers que havien arribat al locutori. Semblaven contents de veure’ns. Els de l’ambulància encara no havien arribat i els de la Científica i el jutge vés a saber on cony paraven.

Mentre Martínez i Carmona intentaven anar esbrinant què havia passat, la subinspectora i jo entràrem al fons de la sala. Hi havia un tipus gran i fort, amb una d’aquelles jaquetes de cuir tipus Matrix, literalment encastat a la cadira des de la qual havia estat teclejant en un d’aquells ordinadors que jo considerava semipúblics. Per contra del que m’havia esperat, aquells estaven bastant nets, res a veure amb la higiene habitual d’aquest tipus de locals. Li havien clavat quatre trets i un altre s’havia carregat el monitor amb què havia estat treballant. És clar que també podia ser un dels orificis de sortida d’algun dels que li havien disparat. Tres al pit i un altre al cap. Per si hi havia hagut algun error. Trets fets de tan a prop que havien destrossat el cos d’aquell home, l’havien deixat convertit, literalment, en un gruyère. Des de dins del locutori hi havia una perspectiva inèdita i preciosa d’aquell mercat on jo vaig a comprar dos o tres cops per setmana. Casualitats de la vida.