XXI. A tots els porcs els arriba el seu Sant Martí

Agustina Fernández estava contenta. Molt contenta. Els darrers dies havia aconseguit un grapat de bones notícies i sobretot havia aconseguit que la competència no en tengués de similars que li poguessin aigualir els seus bons resultats. No cada dia se saldava amb una victòria tan clara. I és que l’Agustina Fernández havia arribat a una edat en què o buscava al·licients d’aquella mena o començaria a preguntar-se cada matí si valia la pena aixecar-se del llit. I ella no estava disposada a pagar aquell preu. Per això el periodisme li donava tanta energia. Era una feina en què l’examen era diari, en què la necessitat de noves experiències era inquietant. I tot perquè dos dies després, i tan sols en el millor dels casos, la teva feina acabés a la plaça embolicant peix, o esdevenint una improbable passarel·la per on transitar sense trepitjar la fregada a les escales que encara conserven aquesta raça en perill d’extinció que són els porters.

Era divendres i va sortir d’hora per anar a casa. I es va equivocar de camí. Mai de la vida no havia d’haver enfilat el carrer Portal de l’Àngel, l’artèria que és la manifestació més impactant del consumisme a la ciutat de Barcelona. Hi havia gent pertot arreu. Un grup de mares recents intentava colonitzar el semàfor del carrer Fontanelles, a Can Planelles Donat s’havia iniciat la caça i captura del torró de xocolata negra amb avellanes i, mentre un grup de gent gran tocava dixieland davant del Corte Inglés, una munió de gent jove en sortia amb bosses de roba jove a preu de canari jove. Per sort encara quedava algú que hi intentava robar llibres, però de cada vegada estava més vigilat i era més complicat. L’Agustina recordava els seus temps d’estudiant, quan robar als grans magatzems o a les llibreries era una de les grans accions contrasistema. I es veu a ella mateixa amb uns pantalons de pana horribles que ara sembla que tornin a estar de moda amb les butxaques molt amples robant alguns pintallavis i L’art d’estimar de l’Erich Fromm, sense saber res d’aquell home, només un títol que pogués ajudar-la a intentar desfer alguns dels embulls cerebrals que tenia en aquells moments d’hormones revolucionades i manca absoluta d’informació sexual, el 1985, els primers petons amb Radio Futura i aquella «Escuela de calor» que tan fort havia pegat tot l’any anterior, i el 1985, aquell llibre que es llegirà a la platja, la Barcelona dels atracaments i del desencís, a punt per saber que serà Olímpica, atur, els anys socialistes de Felipe González i

L’Agustina, que es descobreix a ella mateixa cantant Sabina mentre passa per la porta del McDonald’s, on una legió infame de joves d’institut que fa estona que han començat el cap de setmana engoleixen gelats de cinquanta cèntims que deu ser el menys nociu que venen en aquest establiment, Scala Dei, mira quines botes més mones, ella que expressa el pensament en veu alta, per a un possible interlocutor i fa massa estona que no en té, d’interlocutors, i continua passeig avall, esquivant adés i ara tota la gent que ve en sentit contrari, i té aquesta sensació d’anar ella sola contra el món, ella, Agustina Fernández, feta a si mateixa, i que lluny que queden ara aquells estius, discoteca Las Olas, els nois imitant el John Travolta quan encara sona «Saturday Night Fever» i hi ha una bolla enorme perquè també les discoteques de poble imiten el local on Tony Manero imposava el seu estil de ball, cigarreta als llavis, tupè, un moviment fantàstic de peus, el John Travolta que després es va convertir en un actoràs, Pulp Fiction, Tarantino, la injecció d’adrenalina al cor i amb trenta anys tot d’imbècils que l’imitaven a la discoteca Las Olas i que ara l’imiten a Pacha, possiblement els mateixos imbècils, però la imitació arriba abans i ja no hi ha bolles platejades penjant de les discoteques, «baby don’t cry for me», aquella cabellera que es deixaren totes les noies com si fossin Uma Thurman, drogoaddicta de luxe, «ioncarra de merda», l’Agustina, que ha perdut alguns companys per sobredosi, finals dels vuitanta, s’enfonsa el mur de Berlín, la seva vida, que es va transformant, la Universitat, xicots, el 1992, boom olímpic, acabada de llicenciar, la primera feina i fins a llavors, REM, «Losing my religion», «la nostra cançó» de la primera relació llarga de l’Agustina, que ara arriba fins al Happy Books i veu dues mares amb les seves filles comprant llibres, bé, sempre puc adoptar, pensa, tranquil·la, quin gran any l’any olímpic, i passa el temps i «Avisa’ns quan arribi el 2000», i ja ha arribat, i pel mig ha quedat la Guerra de Bòsnia sencera, el primer gran conflicte que la commou, del qual pren consciència, i el 1998 és enviada especial a Belgrad i a Kosovo, cobrint-se de glòria, el concert d’U2, com es deia aquell noi que hi va conèixer?, el quiosc del Portal de l’Àngel, encara queden exemplars del diari, la seva notícia a la portada, una notícia lluitada, treballada, bons contactes dins el cos policíac, tot el que li havien ensenyat els veterans, periodistes que se’n van, que es jubilen, que els jubilen perquè no els volen més que per escriure una crònica cada quinze dies i que no toquin els collons amb conflictes d’ètica i de responsabilitat, veterans dinosaures als quals peguen una potada al cul, un negre que canta amb una veu boníssima just davant del Pans & Company, i decideix tirar de cap al col·legi d’arquitectes, aquell edifici de vidre on dos tipus toquen instruments tibetans, el 2000, celebració dels 30 anys i del fracàs sentimental més absolut, viatge al Nepal, vacances llargues, i en tornar, ha mort el pare però no li han dit res per no fer-li interrompre el viatge somiat, un món que s’enfonsa, i el 2001 les Torres Bessones que es fan buit, no res, sabem que l’existència depèn només del designi d’un tipus, i enfila el carrer del Bisbe, dues noies txeques que toquen de meravella, violí i violoncel, turistes entusiasmats com si això no ho haguessin vist mai al seu país, excedència d’un any per fer el màster en periodisme de guerra, la senyora que suplica sense dents que li donin una moneda però les violinistes ja han escurat les butxaques dels possibles subministradors de monedes, ella que gira pel carrer de la Pietat per veure les gàrgoles, com quan hi venia de petita i li explicaven històries misterioses i ella sabia que algun dia voldria escriure, una novel·la que té en un calaix des de fa anys, algun dia farà passes per publicar-la, la mare que li diu de vendre la caseta d’estiueig de Mataró, «no, mare, si tu no la vols jo hi aniria a viure i te’n pagaré un lloguer», i es trasllada al poble, la discoteca Las Olas, que ja no existeix perquè les infanteses estan condemnades a esdevenir un record, una imatge fixa a la memòria, gira pel carrer del Paradís, s’ha fet tard i decideix menjar-se un entrepà al Conesa, els entrepans de tota la vida, els de sempre, encara que els guiris vagin a la macrosucursal dels entrepans, el 2005 periodista d’investigació de l’any, i arriba fins al pàrquing del passeig de Colom i se’n va per la Ronda Litoral fins a casa, cansada, retuda, i obre les persianes i malgrat el fred surt al balcó, mira el mar, la lluna i les estrelles just en el precís instant que el Rei de l’Embotit ja és mort perquè a tots els porcs els arriba el seu sant Martí.

Mentre l’Agustina ha fet tot aquest recorregut fins a arribar a casa, el Miquel Garcia ha menjat llenties a casa de la senyora Úrsula, i ha fet la migdiada al sofà mentre ella mira El cor de la ciutat, jo, Miquel, és que no me’n perdo cap capítol d’aquests serials catalans. Mira, un dia m’hi vaig enganxar i des de llavors ençà un darrere l’altre. I m’agraden perquè parlen de coses d’aquí, que és el que a mi em motiva. En canvi, a les noies no els agrada gens ni mica, comenten, i el Miquel es mig adorm al sofà mentre entra una mica de sol que li pega a la cara i aquella senyora no diu res durant cinquanta minuts, només nota com s’aixeca per anar al lavabo mentre fan els anuncis, i ell descansa, recupera forces, l’Oriol Comes que ja els ha dit que sí, que a les vuit en punt serà a la casa, «només faltaria, tenc moltes ganes de tastar les vostres delícies». En acabar la sèrie, el Miquel davalla al pis inferior, entra a la cambra on tendrà la seva sessió l’empresari i comença a manipular les potències de les pinces elèctriques que es fan servir durant les sessions més dures. «Normalment tenen una bateria de dotze volts i fan descàrregues prou intenses. Les pinces es col·loquen tant als mugrons com als genitals o a qualsevol part del cos, però, si les modifiques i les connectes al corrent, li enviarem una descàrrega de 220 volts i és molt probable que no sobrevisqui. Serà un simple accident, una electrocució. No crec que algú a qui li agrada ser castigat durament es negui a tastar una cosa nova. Segur que s’hi avindrà, i de gust. I si fes falta ja prendríem altres mesures. Ara el que vostè ha de fer és ensinistrar la noia i explicar-li què ha de fer».

L’Oriol Comes, el Rei de l’Embotit, estava excitat des de feia estona. Li agradava provar totes les noies noves que arribaven a casa de Madame Úrsula. A més a més, ella ja sabia com li agradaven, i allò era un avantatge afegit. I molt important. No haver de donar excuses, no haver d’ofendre ningú. Així funcionava el món quan un tenia diners i ho podia pagar.

L’Oriol Comes havia passat el dia en una de les seves finques a la comarca d’Osona, allà on havia nascut el patrimoni familiar. S’havia passat el dia entre porcs i havia parlat amb els pagesos que cuidaven el tros. A banda dels porcs i dels embotits, aquella finca tenia un hort que el nodria de tot el menjar que volia i havia començat un petit negoci de compotes de fruita i de salsa de magrana. També havia comprat una vinya al Priorat perquè pensava que un dels cims màxims d’ascensió social era poder donar nom a un vi. L’Oriol Comes només trobava a faltar una cosa: família. Els seus pares havien mort en un accident quan ell tenia vint anys i des de llavors s’havia dedicat a fer créixer el patrimoni. Mai no s’havia enamorat, mai no havia tengut fills. Ell era el darrer de la seva nissaga, no tenia nebots ni fillols, i en el seu testament només hi figurava com a hereu del seu imperi carni el Josep Penyafort, amic íntim del poble i company de malures quan eren petits i es dedicaven a anar pels horts propers a robar préssecs. Estava convençut que quan ell faltàs, el seu amic i els seus fills es posarien al capdavant de l’empresa i en dos dies se n’aniria en orris, però si la sabien vendre a temps en podrien viure les dues generacions sense cap mena de problemes amb la millor vida que haurien somiat mai. I per a això són els amics, punyeta.

Va arribar d’hora a Barcelona. Hi tenia un pis petit, còmode, a ell sempre li havia agradat la vida de fora vila. Un petit pis i un petit despatx amb una secretària. Una plaça de pàrquing. Tot al mateix edifici del carrer Mallorca, a tocar de la llibreria La Central, on no havia entrat mai de la vida. L’única cosa que llegia eren els diaris, tots, com més millor. Considerava que un home ben informat tenia un tresor, però també pensava que si llegia llibres no tendria temps de llegir diaris. I allò s’havia anat convertint en una espècie d’obsessió que el mortificava.

A les set i quart va sortir de casa, dutxat, net, clenxinat. Va pujar a peu fins a la casa de Madame Úrsula i es va preparar per a la sorpresa.

—Estimat, és un plaer veure’l de nou per aquí. Ja veurà com li haurà valgut la pena canviar la seva rutina.

—Ja ho espero, i si no és així no es preocupi. Tampoc no és bo passar tot el dia entre el bestiar. Arriba a cansar.

—Me’n faig al càrrec, però com diuen a la meva terra, de la feina surt el profit.

—Això sí, això sí.

Madame Úrsula està visiblement nerviosa, sua. No cada dia es juga amb la vida d’un home.

—Que no es troba bé? La veig una mica tremolenca…

—Deu ser aquest temps, que de sobte fa fred, de sobte calor, deu ser que m’he constipat.

—Doncs, cuidi’s, eh, que un constipat mal curat s’arrossega moltes setmanes i pot acabar en coses més greus.

—I tant!, s’ha d’anar molt en compte, ara ve la noia, posi’s còmode.

L’empresari es va despullant calmadament, disposat al gaudi dels mateixos rituals de sempre. Prèviament ha refusat la copa que Madame Úrsula li ha ofert i que ell mai no ha pres, perquè només beu vi i tan sols durant les menjades, que ha vist perdre’s moltes fortunes per l’alcohol i ell no vol entrar en aquest rànquing tan perillós. La noia també entra, guapa, alta, disposada a rebre i a pegar una bona pallissa per un bon pessic, 1.500 euros per una hora de feina i després un bon sopar, això és el que li han explicat les altres, que Don Oriol és un dels millors clients de la casa i té molta pasta. Li agraden les coses rares, però per allò elles són allà. Si no li agradassin les coses estranyes, segur que ho faria a casa amb una altra dona normal i convencional, i tots tranquils i contents. La sessió comença. Primer colpeja ell, amb mètode, procurant no deixar-li marques. Els pits petits són fuetejats, un cop ara, un altre suara, després les natges, la part posterior dels genolls. Lliga la noia a un pal, li introdueix un vibrador. Ella s’agita, es mou, es retorça. Quinze minuts més tard la penetra per l’anus, amb força. Sis o set minuts de moviment intens, ara retorçant un mugró, ara pegant una estirada al clítoris. Després s’escorre. Paren un grapat de minuts. Ella s’eixuga alguna llàgrima, es renta, nota fred a la planta dels peus, entre els dits petits del peu. Ara li toca a ella, colpeja les carns blanes de l’empresari, cop de fuet amunt, cop de fuet avall. Ho fa amb ràbia, encara nota el dolor a l’anus i això l’encén. L’empresari sempre comença el primer perquè així les noies castigades reaccionen amb més fúria. Puntada de peu als testicles. Ell mig udola, està content, i quan està de genolls el sodomitza amb el fuet, sense contemplacions, dura, recordant les seves envestides. Ell torna a tenir una erecció brutal.

—Avui tenc una jugueta nova per a tu —li diu mentre l’obliga a aixecar-se retorçant-li un braç al darrere de l’esquena.

—Sí, senyora.

—Ara sabràs el que és el veritable dolor.

—Sí, senyora meva.

I ella li col·loca les pinces als mugrons, al penis, extremadament erecte, i connecta el corrent, però ningú no l’ha advertida de res, ningú no li ha dit que allò ja no era una bateria de dotze volts sinó tota una declaració d’intencions, la voluntat manifesta de matar aquell home, la descàrrega, que és terrible, que arrenca un crit, momentani, però després aquell home ja no té gens de ganes de cridar, i l’erecció pateix una desinflada monumental, aquell penis es torna flàccid, com les carns de l’home que havia estat el Rei de l’Embotit i que ara només és un tros de carn sobre el llit on ha caigut, parada cardíaca fulminant, mort absoluta. El Miquel Garcia entra a l’habitació, desendolla l’aparell, mira la noia, que no entén res, i allà al mig dels seus pits petits li clava una xeringa al cor amb cinc grams de cocaïna pura que la maten a l’instant.

—Llàstima, era una bona noia —Madame Úrsula, que entra a l’habitació, el Miquel li dóna un sobre amb 50.000 euros.

—Pensa bé què fas. Si ens traeixes, et matarem, però la teva no serà una mort dolça.

—No et preocupis, jo sé a quin costat de la ratlla estic.

Quan el Miquel marxa, dissabte a la nit algú vendrà a buscar els cadàvers per desfer-se’n, Madame Úrsula busca els 3.000 euros que duu a sobre l’empresari, el rellotge i una cadeneta d’or. Per sota de les rates sempre hi ha els voltors.