XVI. Vuit sota zero

Tot i la nevada abundosa i les baixes temperatures, al jeep no li costava arrapar-se a la carretera. Passat Barruera, en Miquel Garcia s’havia aturat a posar les cadenes a un vehicle que li havia costat 35.000 euros però que considerava una de les millors inversions de la seva vida. Mai no sabia a quin nou lloc el portarien els encàrrecs que havia d’executar i aquell cotxe havia esdevingut en bona mesura la seva peculiar oficina. Havia esmorzat en un dels bars de la carretera un entrepà de llonganissa i dues patates al caliu, un tassó de vi espès, aspre, aragonès, havia visitat l’església de Sant Feliu de Barruera, que encara no havia vist nevada, i havia enfilat carretera amunt de cap a Taüll. A mesura que anava pujant per la carretera i malgrat els esforços de la màquina per llevar la neu, hi havia dificultats per anar de cap a Boí. Va suposar que la pala anava fent el recorregut constantment entre el Pont de Suert i les pistes de l’estació d’esquí, però que en el decurs del trajecte —una vintena de quilòmetres— i com que continuava nevant, s’anaven acumulant nous gruixos que dificultaven la conducció. En moments com aquells agraïa la potència del seu cotxe, els més de dos-cents cavalls, el motor dièsel que mai no fallava, la calefacció que convertia aquell passeig en una excursió la mar d’agradosa, el Miquel amb els texans i la camisa de quadres de franel·la per sobre de la samarreta interior, el jersei i la jaqueta de plomes ocupant el seient del copilot, i una mica de música country per acabar d’animar la festa, tothom té els seus defectes, fins i tot ell, el guardaespatlles més implacable de l’hoteler Manel Escudé.

En passar per la desviació d’Erill, va entrar al poble i va aturar-se a l’Hostal la Plaça. L’església de Santa Eulàlia presidia el poble, i el pic d’Erill completament cobert per la neu feia pensar en els temps en què els llops eren ben presents en aquelles contrades. Per ventura, aviat, amb aquells programes de reproducció i reintroducció d’animals que tan de moda s’havien posat a l’Europa comunitària, se’n tornarien a veure. Va demanar una habitació per passar la nit, com sempre que venia a la Vall. No hi havia problemes. «Els clients com vostè sempre són benvinguts a casa nostra», li havia dit el Joaquim abans d’oferir-li un cafè que ell no va acceptar. «M’esperen a Taüll i, tal com està la carretera, m’estimo més marxar ja. Vindré abans de sopar, això sí».

Va tornar al cotxe, va passar Boí i, un cop a Taüll, va deixar el jeep a la vora de Sant Climent i va fer la resta del camí a peu. Necessitava estirar-se, caminar, sentir-se confortat per la jaqueta de plomes. S’estava fent gran. Tenia quaranta-dos anys, alguna ferida de guerra i començava a tenir ganes de deixar la vida que duia, comprar una caseta amb els estalvis i dedicar-se a una vida més tranquil·la. En un poble de muntanya. Lluny de tot, si fos possible. Va tocar a casa del Manel Escudé i, quan una criada li obrí la porta, el va envestir la bafarada de la calefacció, el caliu humà d’una casa on un dels homes més poderosos del país complia el seu somni. Potser per això treballava per a ell, perquè el Manel Escudé vivia com a ell li agradaria viure algun dia. I no gaire llunyà. S’havia posat com a data màxima els quaranta-cinc anys. I anava pel bon camí.

—Estimat Miquel, com estàs?

—Molt bé, Don Manuel, i vostè?

—També molt bé, content de veure’t. Em sap greu haver-te fet pujar amb aquest temps.

—Al contrari, Don Manuel, li he d’estar ben agraït. M’encanta el fred. I poques vegades havia vist la vall nevada.

—Proporciona pau, oi?

—Sí.

—Per això visc aquí, Miquel, jo, que podria haver escollit qualsevol lloc. Aquí només ve qui jo convido, no hi tenc gent tocant els collons tot el temps, aquí puc ser jo mateix, aquí som un home respectat, mentre que a Barcelona no seria res més que un refotut empresari, i hauria d’anar tot el sant dia amunt i avall, i quan no fossin reunions serien festes, i quan no fossin festes segur que hi hauria alguna altra cosa que em destorbaria. Aquí no m’emprenya ningú.

—Una sàvia elecció, si em permet dir-ho.

—Gràcies. M’han arribat rumors que busques alguna casa per quan arribi l’hora de retirar-te.

—Veig que vostè viu lluny del món però més ben informat que si hi visqués de ple.

—No t’equivoquis, amic, la informació és la clau en la nostra feina.

—I tant!

—Doncs no sé si és el que busques però al poble de Durro hi ha una casa en venda que per ventura és del teu agrat.

—Gràcies senyor, per ventura aniré a veure-la.

—Si vols puc trucar-hi i, en sortir, hi passes. Si hi vas de part meva, segur que et fan un bon preu.

—Doncs moltes gràcies.

—Espera’t un segon.

Don Manuel Escudé va passar al darrere de la taula del despatx per telefonar, mentre en Miquel Garcia admirava aquella casa, senzilla però ben confortable, assegut en un sofà càlid. Una llar de foc escalfava la cambra mentre un tió enorme hi cremava disposat a complir la seva principal missió. «Putes, això és vida», pensava en Miquel, mentre Don Manuel parlava amb el propietari de la casa.

—Perfecte, doncs d’aquí a una estona vendrà, sí, abans de l’hora de dinar, no et preocupis, és un noi molt complidor, segur que vos entendreu.

Don Manuel Escudé, que tornava amb l’encàrrec fet, es va asseure al sofà, a la vora del Miquel:

—L’amo t’espera, és un senyor gran d’aquí que té pressa per vendre perquè ha de tornar a la ciutat, té la dona ingressada a l’hospital i han d’anar molt de metges, i vol vendre això per poder pagar els tractaments. T’hi espera quan tu i jo acabem. Però, disculpa’m, som un mal educat, no t’he demanat si volies beure qualque cosa.

—No, gràcies, senyor Escudé, he de conduir i ja se sap que els Mossos darrerament s’han posat forts en això del trànsit.

—Si es posassin forts en el que s’han de posar, aquest país aniria millor.

—I tant!, senyor.

—I és per això que t’he fet cridar, Miquel, perquè necessito un home de la màxima confiança per a una feina delicada.

—Vostè dirà, senyor.

—Darrerament hi ha un fill de puta que m’està tocant molt els collons i que està movent peces perquè Catalunya avanci de cap a la independència. Per molts de motius que ara serien molt llargs d’explicar, als meus amics i a mi no ens interessa gens aquesta maniobra política. Volem que les coses continuïn més o manco com fins ara.

—L’entenc, senyor.

—I és del tot necessari que aquest tipus desaparegui.

—Me’n faig el càrrec. Em pot dir el seu nom i per a quan vol l’encàrrec?

—Així m’agrada, Miquel, això és el que sempre m’ha fascinat més del teu caràcter, que sempre vas pel dret.

—No m’agrada fer perdre el temps als meus clients.

—Molt bé. Aquest home és l’Oriol Comes, el Rei de l’Embotit.

—Serà una operació difícil, senyor, necessitaré una mica de temps.

—Això és el que no tenim, estimat amic, tot ha d’estar llest abans de dissabte.

—Aquest?

—Sí, però hi ha una cosa que juga a favor nostre.

—Vostè dirà.

—El Rei de l’Embotit va sovint a veure una meuca i a sotmetre’s a una sessió de sadomasoquisme en un local del Torrent de les Flors. Estaria molt bé que de sobte a algú se li anàs la mà.

—D’acord, doncs.

—I a més a més, el bordell és meu, Madame Úrsula farà el que tu ordenis, però tu ets qui ha d’ordir el pla.

—D’acord, això facilitarà molt les coses.

—I com que tu ets un bon noi, aquí hi ha una bossa amb dos-cents mil euros. És el preu d’aquesta feina. Vés a veure el meu amic, ell ven la casa per cent vuitanta mil. Amb això i amb el que tens estalviat podràs viure tota la vida, jo me n’encarregaré. I només hauràs de fer feinetes puntuals per a mi. Viuràs sempre en un poble de muntanya, com jo mateix, i fins i tot de tant en tant quedarem per jugar als escacs. Només hauràs de ser aquí quan tengui reunions importants. Acceptes el tracte?

—I tant!, senyor.

—Doncs ja no tenim res més a dir-nos. Abriga’t, que aquí a fora devem estar a vuit graus sota zero.