Va ser a finals d’octubre del 2013. No se n’oblida mai perquè també va ser un mes d’octubre, que va saber que la seva mare no tornaria més, i sovint ha pensat que tanta casualitat no pot ser gratuïta. Tornava de la fira d’art de Londres i el seu avió havia arribat a Barcelona amb dues hores de retard. Va engegar el mòbil mentre esperava la maleta davant de la cinta mecànica. Tenia vuit missatges a la bústia de veu, tres eren de l’Agnès. Semblava nerviosa i li demanava que li fes un truc tan bon punt pogués. De seguida va pensar que havia passat alguna cosa, perquè la seva germana no li trucava mai en hores de feina. Seguint els passos del seu pare, havia estudiat Medicina, havia aprovat el MIR amb la segona millor nota de la seva promoció i feia uns anys que treballava al Clínic. Ell sempre se la imaginava en una sala d’urgències suturant cranis esberlats, reanimant pacients a cop de desfibril·lador i de massatge cardíac o injectant substàncies miraculoses que salvaven vides. Li va trucar de seguida i ella li va despenjar el telèfon al primer toc. Li va dir que aquella tarda havien ingressat el seu pare: angina de pit. Que estava estable, però que s’havia de quedar a l’hospital uns dies per fer-li proves, així que convenia que passés per casa seva a recollir-li quatre coses que necessitaria: pijama, sabatilles i alguns llibres perquè s’entretingués.

Al taxi, de camí cap a Gràcia, en Pol va trucar a l’Íngrid, amb qui feia gairebé tres anys que sortia, per dir-li que aquella nit no es podrien veure. Quan li va explicar què havia passat, ella va insistir a acompanyar-lo a l’hospital, però en Pol li va assegurar que no calia, que hi aniria sol, que estava tot controlat i que ja li tornaria a trucar l’endemà. Quan l’Íngrid només li va dir «d’acord» i va penjar, ell va saber que s’havia enfadat i que l’endemà, quan es veiessin, discutirien.

No podia deixar de pensar en la proposta que li havia fet la Margot Meltzer, una galerista novaiorquesa consagrada que s’havia interessat per la seva feina des que feia un parell anys s’havien conegut a l’Art Basel de Miami. Al juny també s’havien trobat a la fira de Basilea, i llavors ja l’havia temptejat, però ara li havia fet una proposta en ferm. Hi havia estat donant voltes tot el viatge. L’oferta de treballar per a la Meltzer Gallery era molt temptadora, i traslladar-se a Nova York no era cap sacrifici, però hi havia l’Íngrid, hi havia tot l’esforç i els anys dedicats a la galeria d’aquí, de la qual era soci, i hi havia la seguretat que representava Barcelona, on era algú en el món de l’art. A Nova York, i al costat d’una galerista com la Margot, probablement seria durant molt de temps el segon de bord, i qui sap si aconseguiria mai desfer-se de la seva ombra allargada. Acceptar l’oferta seria com tornar a començar.

Va haver de demanar les claus del pis a la veïna del primer, a qui el seu pare n’havia donat un joc feia molts anys. L’únic cop que en Pol li havia demanat les claus encara vivia allà i l’hi acabaven de robar tot en una cantonada del Poble Sec quan sortia a la matinada d’un bar musical. Va explicar a la veïna que el seu pare estava fora de perill i va pujar al pis. Feia força temps que no hi entrava. Des que havia marxat a compartir pis amb l’Àngel només hi havia tornat per a les reunions familiars, i mai estant el seu pare fora de casa. Va agafar un pijama d’un calaix de l’habitació i unes sabatilles que va trobar a sota del llit, i després va entrar al despatx per agafar alguns llibres. Aquell espai havia estat sempre un món sagrat, i de petits l’Agnès i ell hi tenien prohibida l’entrada. Era l’habitació on el doctor Fontana atenia els pacients cada tarda de dilluns, dimecres i divendres, i també on llegia i escrivia i passava hores i hores fent no sabien què. De petits hi tenien l’entrada prohibida, i de grans tampoc no hi entraven pràcticament mai, potser només per falta de costum. Es va apropar a la prestatgeria i va donar una ullada al llom dels llibres. El seu pare només llegia clàssics. I després els rellegia. Va agafar tres volums: Els germans Karamàzov, El roig i el negre i Vida privada. Va mirar un moment l’estança i es va asseure a la cadira entapissada de darrere la taula. La cadira del doctor Fontana. Els papers, els llibres, els bolígrafs estaven meticulosament ordenats damunt de l’escriptori. En Pol va obrir els calaixos de sota, tot i que el seu pare els havia dit moltes vegades que no entressin al seu despatx, que no li toquessin res de la taula. Els calaixos també estaven perfectament ordenats. En el segon hi havia la caixa de cabals de color blau metal·litzat d’on alguna vegada en Pol li havia vist treure els talonaris de les receptes que dispensava als seus pacients. La caixa estava tancada, però al mateix calaix, a sota d’uns papers, hi va trobar la clau i, sense saber-ne el motiu —perquè el seu pare els havia repetit moltes vegades que no li toquessin res de la taula—, va obrir la caixa dels talonaris de les receptes. De seguida es va adonar que, efectivament, no hauria d’haver tocat res de la taula del doctor Fontana. Quan va tornar a tancar aquell calaix, ja sabia que acceptaria l’oferta de la Margot. Es traslladaria a Nova York. Seria com tornar a començar.