1

Com que en Quim s’ha endut la Lisa al parc, l’Agnès aprofita el dissabte al matí per retirar els guarniments nadalencs de casa. Treu i desa les boles i les garlandes del pi artificial que la seva filla s’ha mirat fascinada durant totes les festes mentre intentava arrencar i jugar amb els guarniments que penjaven més avall. És 19 de gener i no recorda haver mantingut mai els motius nadalencs durant tant de temps passades les festes. Després que marxés la seva mare, les dates de Nadal a cals Fontana eren uns dies carregosos i feixucs de passar, tot i que guarda el record memorable d’algun dinar a la Garriga, a casa de l’Emma i l’Enric. Encara que la relació amb el seu pare fos tibant, no van deixar mai d’anar-hi per Nadal. Un any els seus tiets acabaven d’adoptar dos cadells i en Pol i ella van estar jugant i amanyagant els gossos fins a l’hora de dinar. Llavors l’Enric els va demanar que els posessin nom i ells van dir que els volien anomenar Zeus i Apol·lo, com els dòberman del senyor Higgins de Magnum P.I. L’Enric els va preguntar si sabien qui eren, Zeus i Apol·lo, a banda d’uns gossos d’una sèrie de televisió, i com que cap dels dos no en tenia ni idea, els seus tiets van començar a parlar-los dels déus de l’Olimp: de les seves característiques i dels seus atributs, dels seus poders i de les seves habilitats. I fins i tot el seu pare es va animar i va fer les seves aportacions a la conversa. Tot i que no li havien agradat mai gaire les històries ni les llegendes, els va parlar d’Atena, de Dionís i de Posidó i, per irònic que li sembli quan hi pensa, es van passar tot el dinar de Nadal parlant de déus pagans. Quan va arribar l’hora dels torrons, l’Enric els va proposar que en Pol i ella es retiressin a un costat de la taula per deliberar sobre el nom dels gossos. Tots dos van convenir de seguida que Zeus era un déu iracund i capriciós que governava a cop de llamp, mentre que Apol·lo els va semblar una mica impertinent, amb tota la seva bellesa, la perfecció de la seva poesia i el virtuosisme de la seva lira. En canvi, Hermes era simpàtic i enginyós, patró dels viatgers, missatger dels déus i conductor de les ànimes al més enllà. I, a més, es desplaçava gràcies al poder d’unes sandàlies alades, com una mena de Superman sense capa. L’altra divinitat que els va atraure poderosament va ser Àrtemis, deessa dels boscos i dels animals, protectora de les Amazones. Guerrera i caçadora, no semblava haver conegut mai la por. Es va enfrontar a molts perills i va vèncer els enemics armada únicament amb el seu arc i les seves sagetes. I entre neula i neula, en Pol i l’Agnès van dictaminar que els cadells, tot i que eren dos mascles, s’havien de dir Hermes i Àrtemis, i així va quedar establert per sempre més.

Els Nadals més emprenyadors van venir després, quan l’Enric va morir d’un ictus tot just complerts els quaranta-set anys i l’Emma el va sobreviure amb prou feines dos anys més. L’Agnès sempre ha pensat que la seva tieta es va morir de pena, perquè no havia vist mai dues persones que es poguessin estimar més. Alguna vegada s’havia imaginat com seria la seva vida si hagués estat filla seva, però de seguida foragitava aquests pensaments, perquè no li semblaven apropiats. Els últims anys, quan en Pol i el seu pare ja s’havien barallat i amb prou feines es parlaven, ella i el doctor Fontana passaven el dia de Nadal amb la família d’en Quim i, el matí del dia vint-i-cinc, en Pol sempre li enviava un missatge des de Nova York que deia alguna cosa així com «Que passeu un bon Nadal i un feliç any nou». Ella no sabia mai si el plural els incloïa només a ella i a en Quim o si també es referia al pare, però sempre acabava explicant-li que en Pol li havia escrit felicitant-los el Nadal, que esperava que estiguessin tots bé i que li enviava molts records. El seu pare responia sempre alguna cosa com «ah, doncs gràcies», i ella escrivia un missatge a en Pol que deia: «Bon Nadal també per a tu i la Sophie! El pare desitja que siguis feliç a NY i t’envia molts records». I així anar fent un any rere l’altre. Però aquest Nadal ha estat diferent i pensa que potser per això ha fet tant el ronsa a l’hora de treure els guarniments, perquè no li feien nosa.

Des que en Pol va tornar cap a Nova York a principis de desembre que han anat mantenint el contacte, amb una regularitat pausada, però sense interrupcions. Va ser ella qui, pocs dies després que marxés, li va enviar un whatsapp amb una fotografia de la Lisa abraçant l’elefant de peluix que ell li havia regalat i un text que deia: «Espero que la tornada hagi anat bé. Ja veus que la Lisa té un amic nou». La resposta d’en Pol va ser breu.

Per la brevetat de la resposta del seu germà, no esperava que la seva comunicació anés més enllà de la que havien tingut els últims anys, però la vigília de Nadal la va sorprendre un missatge d’en Pol a la safata d’entrada del correu.

L’Agnès va llegir el correu al mòbil mentre tornava en tren de Barcelona a Arenys. El primer impuls va ser respondre-li llavors mateix, però el teclat del mòbil la va fer desistir i va esperar a arribar a casa.

L’Agnès puja l’arbre i la capsa dels guarniments a les golfes. El tren de la Lisa ocupa bona part de l’espai. La màquina i els vagons s’han quedat aturats entre dues estacions. La nena és massa petita per jugar-hi sola. Al principi li va fer gràcia veure com el tren avançava per la via fent tota mena de sorolls, però de seguida es va cansar de mirar-se’l i va preferir desenganxar els vagons, arrencar els passos a nivell i entaforar els troncs dels arbres a les finestres de les cases. L’Agnès desplega una escala i posa la capsa i l’arbre a l’última lleixa de l’estanteria que cobreix la paret. Torna a guardar l’escala i s’asseu a terra amb les cames encreuades davant del tren desmuntat. Va encaixant els trams de via i munta les peces de la caseta de l’estació, mig derruïda per l’acció vandàlica de la seva filla. És una sensació agradable, l’alleujament que sent des que ha recuperat la comunicació amb el seu germà.

Alguna vegada ha envejat l’habilitat d’en Pol per desaparèixer, per deixar els problemes enrere i per començar de cap i de nou en una altra banda, però ella va prendre la decisió de quedar-se. Havia llegit que imaginar-se un mateix en una situació determinada feia perdre la por a aquella situació, així que moltes vegades s’havia sorprès pensant en la conversa que podria tenir amb el seu pare un diumenge d’hivern després de dinar, fent el cafè a la tauleta de la sala d’estar, o un migdia d’estiu passejant pel barri. Però al final van parlar una tarda, poc després que li donessin l’alta, al despatx del doctor Fontana, al mateix lloc on en Pol havia descobert la veritat i a l’últim lloc on ella s’havia imaginat que abordaria aquella conversa.

En aquell petit espai on el seu pare sempre havia regnat, com Grandlon governant la pròspera ciutat, hi va descobrir els temors d’un monarca que pretenia ser noble i valent, però que no havia sabut enfrontar-se als flirtejos de la seva dona amb els penya-segats d’Is, i que per covardia havia mentit als seus fills; un rei que l’havia deixat créixer amb la idea que la seva mare els havia abandonat i després, per no enfrontar-se al dolor, n’havia volgut esborrar el record. Un home que tres anys després de perdre la seva dona es va enamorar de la Pilar i dels seus embats d’alegria contagiosa, però que no va ser capaç de defensar aquest amor dels rumors del barri ni de la ira de la seva filla de catorze anys. De sobte, el regnat de Grandlon se li revelava tan petit i insignificant que no semblava que s’hagués perdut gran cosa en negar-se la ciutat. Quan va sortir a fora al carrer, es va sentir alleujada, com si tota la pesantor que havia arrossegat les últimes setmanes, segurament els últims vint-i-tres anys, hagués quedat allà dins, al despatx del seu pare. No estava segura que la covardia fos una actitud més dispensable que la traïdoria, potser era igual d’injustificable, però no podia permetre que la ràbia i el ressentiment niessin dins seu i s’hi fessin forts. Per fi, havia recuperat la seva mare i s’havia arrencat l’espina de rancor que l’havia acompanyat tants anys. No deixaria que se n’hi clavés cap altra.

Sent la porta de casa i, a l’instant, els xiscles de la Lisa i la veu d’en Quim que la criden des del pis de baix perquè vagi amb ells a fer volar l’estel a la platja. «Vinc de seguida!», diu des de les golfes. Empeny la locomotora i els vagons abandonats en una via morta fins a una de les estacions que ha rehabilitat, a punt perquè emprenguin la marxa, i baixa corrent a trobar-los.