1

En Pol ha rebut de bon matí un whatsapp d’en Melfi, que va arribar ahir a Barcelona i que li diu de quedar a les onze al parc de la Ciutadella, perquè sempre prefereix els espais oberts a l’hora de tractar els assumptes importants. En Pol accedeix al parc per l’entrada del passeig Pujades i s’asseu al primer banc que troba, tal com han quedat. Ha arribat un quart d’hora abans i sap que en Melfi vindrà a les onze en punt, ni un minut més ni un minut menys. Es van conèixer fa gairebé tres anys en una cafeteria del carrer 71 amb York Avenue, a prop de Sotheby’s, on van coincidir després de sortir de la casa de subhastes. En Pol ja s’havia fixat en aquell home baixet i cepat que estava disposat a pagar fins a 4,8 milions de dòlars per un quadre de Tamara de Lempicka que ell estava segur que en valia menys. El seu rostre li era familiar, potser havien coincidit en altres ocasions, i per això no es va sorprendre gaire quan aquell dia, a la cafeteria, es va apropar a la seva taula:

—Li fa res si m’assec?

—He vist que li interessa molt l’obra de Lempicka… —li va dir en Pol convidant-lo amb un gest.

—M’interessa aquell quadre en particular. Per ser més exactes, li interessa al meu client. A mi, personalment, Lempicka m’agrada més quan s’orienta cap al cubisme que cap a l’art-decó. —I, allargant-li la mà—: Humbert Melfi.

—Pol Ferrer.

En Melfi provenia d’una família que havia emigrat d’un poble perdut a la província de Salern, al sud d’Itàlia, quan ell només tenia un any, buscant les oportunitats que els oferia el somni americà. Als seus seixanta-quatre anys, semblava que havia trobat aquestes oportunitats i havia sabut aprofitar-les. Es va presentar com a marxant d’art, però, pel que en Pol va entendre, darrerament es limitava a fer d’assessor i d’intermediari en les subhastes, i pel que es veia li anava prou bé. Després de la primera copa en Melfi ja es va comprometre a passar per la Meltzer & Ferrer Gallery a visitar l’exposició d’escultures d’un col·lectiu d’artistes holandesos que treballaven amb materials reciclats, perquè coneixia un col·leccionista que hi podia estar interessat. A en Pol, la idea del material reciclat i de les escultures de deixalles li semblava excessivament tronada, a aquelles alçades, però la Margot havia insistit a exposar-les i això els havia costat una bona discussió. A pesar de tot, va assegurar a en Melfi que aquelles peces eren úniques i diferents de tot el que havia vist fins aleshores, a veure si en podien vendre alguna i almenys cobrir les despeses d’aquella exposició desastrosa. L’únic que el satisfeia una mica d’aquell fracàs era que la Margot hauria d’acceptar que ell tenia raó. A la segona ronda, van començar a parlar de Picasso, el geni més gran de tots els temps, segons l’opinió d’en Melfi, i de Gaudí, Miró i Tàpies:

—Un país que ha donat molt de talent, el seu —li va dir en Melfi quan va saber que era de Barcelona—. I el clima, i el menjar, i tota la costa banyada pel Mediterrani, com el meu Salern natal… No ho troba a faltar, tot això, aquí a Nova York?

Però, des d’aquell dia al despatx del seu pare en què havia decidit començar de nou a l’anomenada ciutat dels gratacels, en Pol s’havia esforçat molt per no mirar més enrere. El primer que havia fet havia estat canviar-se l’ordre dels cognoms per acabar utilitzant únicament el de la seva mare, de manera que Pol Fontana Ferrer s’havia convertit en Pol Ferrer a seques. Al cap de tres mesos de viure a Nova York havia conegut la Sophie, americana d’ascendència irlandesa, nascuda a Vermont, llicenciada a Yale i directora de finances de l’editorial Harper Collins, i amb ella havia entrat de ple en els cercles novaiorquesos més selectes. Al cap d’un any de molta feina ben feta, els temors a quedar sempre sota l’ombra de la Margot es van esvair del tot amb el seu nomenament com a soci i el canvi de nom de la Meltzer Gallery, que va passar a anomenar-se Meltzer & Ferrer Gallery. God bless America!

—No soc gaire donat a la nostàlgia. M’hi he adaptat bé, a Nova York —va respondre en Pol.

Recorda perfectament la data en què va conèixer en Melfi perquè era el mateix dia que ell i la Sophie celebraven el seu segon aniversari, i més d’una vegada ha pensat que totes dues coses van ser determinants per a tot el que vindria després. A quarts de set de la tarda en Pol i la Sophie es dirigien en taxi cap a Brooklyn, perquè tenien taula reservada al River Café; una taula vora els finestrals, gairebé als peus de l’East River, des d’on es veia Manhattan. La mateixa taula on havien sopat la nit de la seva primera cita. Ara que preparen els papers del divorci, li sembla mentida que fa quatre dies poguessin fer una carrinclonada així. La Sophie duia aquell vestit negre tan bonic i, de seguida que va pujar al taxi, ell li va notar una brillantor especial a la mirada. Li va dir que li havia d’explicar una cosa i el va tornar a mirar amb aquells ulls espurnejants. En Pol es va palpar la butxaca buscant els bitllets d’avió que havia reservat per anar a Tòquio. La Sophie feia temps que li deia de viatjar al Japó.

L’hi va dir a les postres, després d’intercanviar-se els regals d’aniversari. Estava embarassada. Sí, n’estava segura. Tindrien un nen. O una nena. Sí, una sorpresa, però aquestes coses passen, a vegades. De cinc setmanes, sí. No era pas mal moment, ara, per tenir un fill. No, no ho era. Estaven bé, junts. Sí, estaven bé. I ell ja tenia trenta-vuit anys. Sí, és clar, ja tenia una edat. Seria millor anul·lar el viatge al Japó, tantes hores de vol no eren bones per a una embarassada. I potser s’haurien de traslladar a un apartament més gran, o buscar una casa amb jardí als afores. Haurien de pensar noms. En Pol va mirar a través del finestral del restaurant: l’East River i tot Manhattan. No havien parlat mai seriosament de tenir fills. Cap dels dos havia declarat mai obertament que en volgués tenir. Era un tema que es plantejaven de cara al futur, ja es veurà, potser més endavant… En aquell moment la Sophie estava molt centrada en la feina, i no s’havia mostrat mai gaire canallera amb els fills dels seus amics, els únics nens amb qui tenien contacte. I llavors, de sobte, aquella brillantor als ulls.

—Reflexionant sobre la vida? —en Pol surt del seu somieig i es tomba cap a la veu.

—Més o menys —dona una ullada al rellotge per comprovar que, efectivament, són les onze en punt—. I tu? Què hi fas, a Barcelona?

—Què et sembla si fem un volt pel parc? —en Pol s’aixeca i comencen a caminar lentament. En Melfi duu l’abric gris de sempre, que en Pol pensa que li va massa llarg, i el seu barret d’ala ampla—. He vingut per aquell assumpte dels modernistes catalans.

—Hòstia, de veritat que t’hi vols embolicar, amb tot això?

—Són professionals i el negoci és sucós.

—És una bestiesa, Melfi, és massa arriscat.

—A la tarda he de veure l’expert que expedirà els certificats d’autenticitat, i demà faré una visita al taller. Vine amb mi a veure els quadres.

—Ni parlar-ne —diu en Pol negant amb el cap.

—Estic segur que et convenceran —en Melfi es treu un paquet de tabac de la butxaca interior de l’abric i encén un cigarret—. Vine i els veus. I si tot i així no en vols saber res, no en tornarem a parlar mai més.

—Que t’he dit que no, hòstia, que no m’hi vull emmerdar!

—Tenen una cinquantena d’obres enllestides.

—Cinquanta?! —en Pol s’atura per mirar-lo, però en Melfi segueix caminant.

—Ja t’he dit que era un negoci sucós.

—Mira, una cosa és el que hem fet fins ara, una obra de tant en tant, deixar passar alguns mesos i després tornar-hi. Sense gaires riscos, pintors no gaire coneguts… Però això d’ara és diferent. Cinquanta obres falses?! Casas, Rusiñol, Nonell… Us heu tornat bojos!

—Però a qui et penses que vendrem aquestes obres? A gent que compra art perquè queda bé. Tant tu com jo en coneixem uns quants, d’aquests. Creus que saben identificar un quadre de Casas?

—No, però poden pagar experts que sí que en saben.

—No es prenen tantes molèsties, creu-me.

—No m’hi vull implicar, ja t’ho vaig dir.

—És perquè són artistes de la teva terra?

—M’importa un rave d’on siguin, ja ho hauries de saber.

En Melfi s’atura davant de l’estany del parc i expulsa lentament el fum del cigarret mentre observa la cascada, l’arc triomfal coronat per la quadriga daurada i el naixement de Venus.

—He llegit que el projecte hidràulic d’aquest llac és obra de Gaudí —diu.

—Doncs mira, ja en saps més que jo.

—Ets un renegat de casa teva, Pol —llença la punta del cigarret i l’aixafa amb el peu—. M’hauria anat bé poder comptar amb la teva ajuda per a la distribució, però ho faré a través d’algú altre.

—Qui?

—No n’has de fer res. Jo no dic mai el teu nom en va, així que tampoc esmento el dels meus altres socis. Si t’ho repenses, fes-m’ho saber. Ara me’n vaig a veure el museu Picasso —li dona un cop a l’espatlla i s’allunya caminant a poc a poc.

—El geni més gran de tots els temps! —crida en Pol.

En Melfi es tomba un moment i li fa una salutació amb el barret.

En Pol camina fins al banc més proper i s’asseu. Sap que si surt del parc entrarà en un bar i demanarà una copa. Com ha arribat fins a aquell punt, ell que ha tocat el cel amb la punta dels dits, és una pregunta que tot l’alcohol del món no li podria respondre. Després de coneixe’s en aquella cafeteria a prop de Sotheby’s, es va trobar amb en Melfi en altres subhastes i, tal com li havia promès, l’home li va dur un client a la Meltzer & Ferrer perquè li comprés una d’aquelles escultures fetes amb material reciclat. Al cap d’un any de freqüentar-se, en Melfi li va proposar fer negocis junts: vendre algunes falsificacions servint-se de la seva galeria i dels seus contactes. Falsificacions extraordinàries, això sí, zero riscos. En Pol no ha sabut mai què és el que en Melfi va veure en ell per fer-li aquesta proposta, què li va fer pensar que podria acceptar-la, que no s’escandalitzaria ni el denunciaria, i tampoc no l’hi ha volgut preguntar mai, perquè està clar que no s’equivocava. D’entrada li va dir que no, però al cap d’uns mesos va rebre aquella trucada de la seva germana que va fer que tot canviés d’una forma inesperada. I un vespre, des d’un bar on feia temps per arribar tard a casa, va telefonar a en Melfi per dir-li que entrava en el negoci. I ja hi va estar embolicat.

Treu el mòbil i escriu un whatsapp a l’Agnès amb el nom i el telèfon de la immobiliària que més el va convèncer ahir. Li diu que avui en visitarà alguna més. La casa de la Garriga la va comprar el seu avi, el pare de la Lisa, com a segona residència, i quan van morir els avis s’hi va traslladar a viure la tieta Emma amb la seva parella, l’Enric. És una casa envoltada d’un petit jardí, amb una façana i una balconada amb pretensions modernistes. De petits hi anaven sovint de visita, i la seva mare hi passava temporades quan no es trobava bé. L’Emma sempre deia que no hi havia millor cura que l’aire del Montseny. Quan hi anaven, l’Enric els duia d’excursió i ell i l’Agnès s’entretenien a perseguir papallones, a espiar esquirols i a malmetre nius de formigues. L’Emma els esperava a casa amb el berenar, i algun dia d’estiu jugaven a ruixar-se amb la mànega del jardí. Després, quan la seva mare va marxar, l’Emma i el doctor Fontana es van barallar i, tot i que més endavant van signar una mena de pau tàcita, només anaven a dinar a casa dels tiets el dia de Nadal, fent veure que eren una família com qualsevol altra.

En Pol s’aixeca i s’encamina cap a la sortida del parc. Primer pensa que es podria arribar fins als cinemes Icària i entrar en alguna sessió matinal, però recorda que ja ha quedat amb l’Àngel per anar al cine al vespre, així que continua caminant i esquivant els bars que troba fins que arriba a la platja. Va ser durant una d’aquelles temporades que passava a casa de la tieta Emma que la seva mare els va explicar la llegenda de la ciutat d’Is. Acostumaven a visitar-la els caps de setmana, i aquell diumenge era massa rúfol per anar d’excursió, així que l’Enric es va posar a jugar a la brisca amb l’Emma i el doctor Fontana, mentre la Lisa, l’Agnès i ell seien a la taula de la cuina i, amb diferents motlles, donaven forma a la pasta que la seva tieta havia preparat per fer galetes. Mentre feien quadrats, triangles i rodones de farina i sucre, la seva mare els va explicar que en terres molt llunyanes hi vivia el poderós i noble rei Grandlon, famós arreu per posseir un cavall anomenat Morbarch, que tenia el poder de galopar sobre les aigües. El rei governava amb justícia i sensatesa la rica ciutat d’Is, que un gran dic protegia de la marea alta. Per entrar i sortir del port, els vaixells havien de passar per una porta de bronze que només s’obria amb la clau de plata que el rei duia sempre penjada al coll. Grandlon tenia una filla, Dahut, una noia que generava desconfiança entre els súbdits d’Is, perquè de dia es passejava sola pels penya-segats que envoltaven la ciutat i es quedava absorta contemplant el mar, mentre que de nit celebrava festes regades amb vi, bacanals desenfrenades amb gent estranya. Un dia va arribar a la ciutat un jove d’ulls grisos com el mar que es veia des dels penya-segats i es va afegir al grup que participava en les bacanals de Dahut. Ben aviat ella se’n va enamorar i una nit el jove li va dir que, si l’estimava com deia, no podria negar-li res. «Digues què vols i et serà concedit», va respondre Dahut. I el jove li va demanar la clau que obria la porta del dic. La noia va entrar a l’habitació del seu pare mentre dormia, li va treure amb molt de compte la cadena on duia la clau i va córrer a lliurar-la al jove. Ell va marxar amb la clau i al cap de poca estona la porta de bronze era oberta i el mar bramulant negava la ciutat. El rei es va despertar i, a cavall de Morbarch, va galopar pels carrers inundats fins que va trobar Dahut i la va fer pujar al cavall. Van sortir a mar obert galopant sobre les aigües cap a terra ferma, però les potes de Morbarch s’enfonsaven al mar per culpa del pes dels dos genets. Aleshores Grandlon va sentir una veu que li deia: «Llança a l’aigua la criatura maleïda que s’aferra a la teva cintura». I en aquell mateix moment, Dahut va caure de la gropa del cavall i es va perdre a les profunditats del mar. Grandlon va arribar a terra i va fundar una altra ciutat, però no se sap si va ser tan rica i bella com Is, ni hi ha notícies sobre el seu nou regnat. L’únic que se sap del cert és que la filla del rei es va convertir en sirena i que molts pescadors han sentit el seu cant trist i malenconiós en l’indret on es va submergir.

L’endemà, quan es van trobar a l’escola, a en Pol li va faltar temps per explicar a l’Àngel la llegenda d’Is. Ara, assegut finalment a la terrassa d’un bar del passeig Marítim, prenent-se una cervesa que volia evitar prendre’s, rumia si Dahut es devia llançar al mar en un intent d’expiar la culpa, si va ser el rei que va obeir la veu i la va empènyer a l’aigua, o si va relliscar del cavall per accident.

Al vespre, fent cua al cinema per comprar les entrades, en Pol pregunta a l’Àngel si creu que la mort de Dahut va ser intencionada.

—Sí, es va llançar al mar perquè Morbarch s’enfonsava i volia redimir-se per haver inundat la ciutat. Però vaja, la gràcia de la història és precisament no saber què va passar.

—Ja… Però és que els finals oberts sempre m’han tocat els collons.

—A què ve tot això, ara?

—Res… —en Pol fa un gest amb la mà com si espantés una mosca—. M’ha vingut la història al cap aquest matí. Crec que tinc massa temps per pensar, des que soc aquí.

—Ja m’agradaria a mi tenir unes hores lliures…

—Escolta, què et sembla si demà et passo a veure pel museu i m’ensenyes l’exposició de ceràmica àtica?

—Demà? —els arriba el torn a la taquilla i l’Àngel s’inclina cap a la finestreta—. Dues entrades per a la sala tres.

—Al davant, al centre…? —pregunta el taquiller.

—Sí, sí, centrades.

—Fila 6?

—D’acord. —Dona la targeta de crèdit i es tomba cap a en Pol—: Demà impossible. Tinc una reunió fora del museu.

—I dimecres? —pregunta en Pol mentre l’Àngel recull les entrades i la targeta.

—Tinc una setmana complicada. Potser divendres, però ja t’ho confirmaré, eh? —diu l’Àngel mentre es dirigeixen cap a la sala tres.

—Doncs saps què? Jo crec que Grandlon l’empeny al mar. Fill de puta…