El dilluns, quan vaig baixar a buscar el correu del matí, la targeta de la bústia de la Holly havia sofert una modificació, s’hi havia afegit un nom: Miss Golightly i Miss Wildwood ara viatjaven juntes. Potser aquest detall m’hauria interessat més estona si no hagués estat per una carta que vaig trobar al meu caixó. Era d’una revisteta d’una universitat, a la qual jo havia enviat un conte. Deien que els havia agradat; i, encara que jo havia de fer-me càrrec que no podien permetre’s de pagar-ne res, pensaven publicar-lo. Publicar-lo: és a dir, imprimir-lo. «Borratxo de felicitat» no és pas una simple frase feta. Havia de dir-ho a algú: i, pujant els graons de dos en dos, vaig trucar amb el puny a la porta de la Holly.

No confiava en la meva veu per a donar-li la nova; de seguida que aparegué a la porta, amb els ulls entreaclucats per la son, li vaig plantar la carta al davant. Jo diria que hauria tingut temps de llegir seixanta pàgines abans no me la tornà.

—Jo no els permetria pas de fer-ho; ei, si no paguen —digué, badallant.

Potser el meu rostre expressà clarament que s’havia confós: jo no cercava consells, sinó enhorabones. Els seus llavis van passar del badall a un somriure.

—Ah, ja comprenc. És meravellós. Bé, entreu —digué—. Farem cafè i ho celebrarem. No. Em vestiré i us portaré a dinar amb mi.

El seu dormitori feia joc amb la sala: hi havia la mateixa atmosfera de càmping a punt de plegar les tendes; cistelles i maletes, tot tancat i a punt de marxa, com l’equipatge d’un criminal que se sap perseguit de prop per la llei. A la sala no hi havia cap moble, però al dormitori hi havia el llit, és clar, de matrimoni, per cert, i molt cridaner: fusta clara, setí enconxat.

La Holly deixà oberta la porta del bany i continuà parlant-me des d’allà; entre la remor d’aigua i de fregatel·la, la major part del que deia era inintel·ligible, però en resum venia a ser això: la Holly suposava que jo ja sabia que la Mag Wildwood havia vingut a viure amb ella. Oi que estava bé? Perquè posats a tenir una companya de cambra que no fos una invertida, almenys que fos una perfecta toixa, que és el que la Mag era, perquè llavors li podies fer pagar el lloguer, i enviar-la a recollir la roba a la bugadera.

Era ben clar que la Holly tenia un problema de bugada.

—… i, sabeu?, la Mag és una model que té molt d’èxit en la seva professió. És fantàstic, oi? I és una bona cosa —digué, traient una cama per la porta, mentre es posava una lligacama—, perquè així no la tindré tot el dia enganxada a les faldilles. Quant als homes, no serà problema. És promesa. I amb un bon element, per cert. Encara que es porten molta diferència d’estatura: més d’un pam, i a favor d’ella. On dimonis…?

S’havia posat de genolls i furgava sota el llit. Quan va haver trobat el que cercava —un parell de sabates de pell de llangardaix— hagué de regirar la cambra per trobar una brusa, i després un cinturó, i era cosa de veure, certament, com, després d’aquell naufragi, emergí empolainada, tranquil·lament immaculada, com si l’haguessin vestida les cambreres de Cleòpatra.

—Escolteu —digué, tot agafant-me la barbeta—, estic molt contenta per això del conte. De debò, molt contenta.