Però no hi era; ni hi havia tornat l’endemà al matí, quan jo vaig baixar a donar menjar al gat. Com que no tenia la clau del seu apartament, vaig baixar per l’escala d’incendis i vaig entrar-hi per la finestra. El gat era al dormitori, però no hi era pas sol: hi havia un home, també, ajupit damunt una maleta. Tots dos, prenent-nos per lladres l’un a l’altre, ens vam mirar amb una certa incomoditat quan vaig haver saltat per la finestra. L’home era ben plantat i portava els cabells d’allò més engomats: s’assemblava a en José; a més, la maleta que havia estat fent contenia la roba que en José tenia a casa la Holly, les sabates i els vestits que ella li raspallava i que enviava constantment a la tintoreria i al pegot. Havent-me’n assegurat, li vaig dir:

—Us envia el senyor Ybarra-Jaeger, potser?

—Sóc el cosí —digué, amb un somriure vague i un accent amb prou feines intel·ligible.

—On és, en José?

L’home repetí la pregunta, com traduint-la a un altre idioma.

—Ah, on és! Està esperant —digué.

I, deixant de fer-me cas, tornà a la seva feina.

De manera que el diplomàtic tocava pirandó. Bé, no em sorprenia; ni ho lamentava gens. Tanmateix, quina magnífica porcada!

—Mereix que el fuetegin!

El cosí deixà anar una rialleta ofegada. Evidentment, m’havia entès. Tancà la maleta i es va treure una carta de la butxaca:

—El meu cosí m’ha demanat que deixés aquesta carta per a la seva amiga. Sereu amable?

En el sobre deia: «Per a Miss H. Golightly, si us plau».

Em vaig asseure al llit de la Holly, tot acariciant el gat, i sentint-me tan adolorit per la Holly com podia sentir-se’n ella mateixa.

—Sí. Seré amable, com dieu.