Va escaure’s, justament, el 30 de setembre, el dia del meu aniversari. El fet no tingué influència en els esdeveniments, llevat que, com que jo esperava rebre alguna forma de record monetari de la meva família, tenia pressa per veure arribar el carter, aquell matí. Tanta pressa, que vaig baixar a la porteria a esperar-lo. Si no m’hagués trobat vagarejant per allà, la Holly no m’hauria convidat a anar a muntar a cavall amb ella; i, per tant, no hauria tingut oportunitat de salvar-me la vida.

—Veniu —digué, quan em trobà esperant el carter—. Anem a passejar a cavall, pel parc.

La Holly portava un casquet de joquei, pantalons blaus i sabates de tenis; es donà un copet al ventre, per fer-me’n remarcar la llisor.

—Ara no us penseu que vaig a muntar per veure si perdo l’hereu. Però hi ha un cavall, el meu estimat Mabel Minerva, al qual vull dir adéu abans d’anar-me’n.

—Dir-li adéu?

—De dissabte en vuit ens n’anem. En José ja ha comprat els passatges.

Sense esma, vaig seguir-la carrer avall.

—A Miami canviem d’avió. I llavors, per damunt el mar. I per damunt els Andes. Taxi!

Per damunt els Andes. Mentre anàvem amb taxi pel Central Park, també jo tenia la sensació que volava, que surava desoladament per damunt un territori de muntanyes nevades, ple de perills.

—No us en podeu anar. Al capdavall, per què? Sí, per què? Realment, no podeu fugir i deixar plantat tothom.

—Em penso que ningú no m’enyorarà. No tinc amics, jo.

—Jo us enyoraré. I també en Joe Bell. I…, oh, milions de persones! Com en Sally. El pobre senyor Tomato!

—L’estimava molt, el vell Sally —sospirà la Holly—. No sabeu que fa un mes que no l’he anat a veure? Quan li vaig dir que me n’anava es portà com un àngel. Fins i tot —continuà, arrufant lleugerament el front— hauríeu dit que l’encantava el fet que me n’anés del país. Va dir que més valia així. Perquè tard o d’hora podien sorgir complicacions. Si descobrien que no era neboda seva, és clar. I aquell advocat gras, l’O’Shaughnessy, m’envià cinc-cents dòlars. En bitllets. Un present de noces d’en Sally.

Jo tenia ganes de mostrar-me impertinent.

—Ja podeu comptar amb un present meu, també. Quan se celebri el casament, si és que se celebra.

La Holly es posà a riure.

—Sí que ens casarem. I per l’església. I amb la seva família davant. Per això esperem fins a arribar a Rio.

—Ho sap, ell, que sou casada!

—Què us passat? Us entesteu a aigualir-me la festa o què? Fa un dia esplèndid: deixeu-ho córrer, això!

—Però és perfectament possible…

—No és possible. Ja us vaig dir que allò no va ser legal. No podia ser-ho. —Es refregà el nas i em mirà de reüll—. Parleu d’això a qualsevol ànima vivent, amic meu, i us penjaré pels dits grossos dels peus i us escorxaré com un vedell.

Les quadres —em penso que ara hi ha uns estudis de televisió, allà— eren al carrer Seixanta-sis de l’Oest. La Holly trià per a mi una euga blanca i negra, ja vella:

—No tingueu por, que és més segura que un bressol.

En el meu cas ja calia que així fos, perquè les meves úniques experiències eqüestres havien estat les passejades en poni, a les fires infantils. La Holly m’ajudà a pujar a la sella, i després muntà el seu animal, un cavall de color de plata que obrí la marxa per entre el trànsit de Central Park West fins que vam entrar en un passeig per a genets, cobert de fulles seques.

—Ho veieu? —cridà la Holly—. És deliciós, oi?

I, tot d’una, ho va ser. Tot d’una, mirant els colors bigarrats dels cabells de la Holly a la llum rogenca que reflectien els arbres tardorals, la vaig estimar prou per a deixar de pensar en mi mateix, en la meva desesperada autocompassió, i per a alegrar-me de tot allò que ella esperava que fes la seva felicitat. Suaument, els cavalls van començar a trotar, i el vent ens fuetejava la cara, i passàvem entre claps de sol i d’ombra, i una joia, una exaltació vital, saltava dintre meu, inquieta com una gota de mercuri. Això durà un minut; el minut que seguí introduí en escena una farsa amb una ben trista disfressa.

Perquè tot d’una, com uns salvatges en una emboscada en plena jungla, una colla de minyons negres sorgí d’entre els arbusts de la vora del passeig. Vociferant i renegant, van començar a llançar pedres i a fuetejar amb bastons les anques dels cavalls.

El meu, l’euga blanca i negra, s’encabrità, renillà, es gronxà com un artista de la corda fluixa, i després es llançà a córrer passeig enllà, tan bruscament, que vaig perdre els estreps i amb prou feines vaig salvar-me de caure. Els cascs de la bèstia arrencaven espurnes de les pedres. El cel semblava que s’enfonsava. Arbres, un llac amb barques de vela de joguina, i estàtues passaven a tota velocitat pels meus costats. Les mainaderes corrien a salvar els infants del nostre pas terrorífic; homes i dones cridaven: «Estireu les regnes!» i «Bo, bo!» i «Salteu!». Fins més tard no vaig recordar aquelles veus; en aquell moment jo només era conscient de la Holly, del so del seu galop darrere meu, i dels seus crits d’encoratjament. L’euga continuava corrent: a través del parc, fins a sortir a la Cinquena Avinguda, llançada al galop entre el trànsit del migdia, taxis i autobusos que frenaven en sec, o m’esquivaven com podien. Vam deixar endarrere la mansió Duke, el Museu Frick, el Pierre i el Plaza. Però la Holly guanyava terreny, darrere meu; a més, un policia de la muntada s’havia afegit a la persecució: situant-se al costat de la meva euga, un a cada banda, els cavalls d’ells van realitzar un moviment de tenalla que l’obligà, finalment, a deturar-se, coberta de suor. Llavors, a la fi, vaig caure a terra. Vaig caure i em vaig aixecar jo mateix, i em vaig quedar dret, allà, sense saber ben bé on era. S’aplegà al voltant nostre una multitud. El policia es va treure un bloc de la butxaca, però, de fet, va comprendre la situació, somrigué i va dir que ell s’encarregaria que els nostres cavalls fossin retornats a les quadres.

La Holly em va fer pujar en un taxi.

—Ai, pobrissó! Com us trobeu?

—Molt bé.

—Però si no teniu gens de pols! —digué, palpant-me el canell.

—Llavors, és que sóc mort.

—No, idiota. Seriosament. Mireu-me.

El mal era que jo no la podia veure; més ben dit, veia diverses Holly, un tercet de cares suades, i tan blanques, tan preocupades, que em vaig sentir alhora commogut i torbat.

Vaig dir:

—Sincerament. No em sento de res. Només, això sí, avergonyit.

—I ara! N’esteu ben segur? Digueu-me la veritat. Podíeu haver-vos matat.

—Però no ho he fet. I gràcies. Per haver-me salvat la vida. Sou meravellosa. Única. Us estimo.

—Ai, boig!

I em besà a la galta. Després, en vaig veure quatre, de Holly, i vaig perdre el coneixement.