28. El general Villalonga, en campanya

(Sant Mateu, gener de 1844)

Cau la tarda d’un gèlid dia de gener de 1844 i, des de dalt de l’elegant torre campanar octogonal de l’església arxiprestal de Sant Mateu, un capellà veu apropar-se pel camí de València una ordenada i acolorida comitiva militar formada per mil vuit-cents homes de tropa regular. El capellà Ramon Silvestre distingeix com brillen els botons dels uniformes i les corretges blanques encreuades sobre el pit dels soldats, les levites blaves, els altius i llustrosos morrions, els vistosos plomalls vermells.

El capellà, que ha sigut rector ecònom a Forcall fins a principis d’aquest any, oficia ara a la capella de la guarnició militar de Sant Mateu, capital històrica del Maestrat de Montesa, orde religiós i militar que cinc segles enrere heretà els béns del Temple al regne de València. El capellà Silvestre sap molt bé qui comanda aquest nombrós exèrcit que s’apropa a Sant Mateu: el molt brillant mariscal de camp don Juan de Villalonga y Escalada. I sap també, després d’haver enterrat un desgraciat alcalde, per què l’insigne general no ha esperat la benèvola primavera per posicionar-se al Maestrat.

Al general Villalonga, que viatja en berlina vestit amb el seu vistós uniforme de mariscal en campanya, l’acompanya la seva maquillada dona, María Ángeles Soler y Lacy. Han sortit de València a l’albada, que és una ciutat d’una albada suau fins i tot a l’hivern, i han viatjat pujant per la costa de Castelló de la Plana, d’aires berbers, fins a la Torre de la Sal, i han pujat a Cabanes, i s’han internat a l’aspre paisatge del Baix Maestrat fins a les Coves de Vinromà. Deixada enrere la vila de la Salzadella, es presenten davant les muralles de Sant Mateu, deteriorades per successius i violents assalts de carlistes i liberals durant la darrera guerra. Les sofertes muralles recorden al general Villalonga el motiu del seu viatge…

El general redacta mentalment el que serà el seu primer ban com a comandant general de les tropes del Maestrat, el pompós i esforçat rang que l’Exèrcit de la reina acaba d’atorgar-li després dels fracassos dels seus antecessors en la lluita contra les perilloses gavelles d’aquests latrofacciosos que s’autodenominen combatents carlistes.

—Aquell bandit de balneari que va robar a la meva cosina ha acabat portant-me fins aquí! Qui m’ho havia de dir, Juan… Mira que estàvem bé a València! —es queixa la jove dona del general, ajustant-se un rínxol del seu pentinat.

—No et preocupis gaire, Angelita, que aquesta campanya durarà poques setmanes: pacificaré el Maestrat i… a València de tornada!

—I no serà perillós?

—Sant Mateu és segur, per això he escollit aquest lloc com a quarter general: puc enviar ràpidament columnes fins als Ports de Morella, i a la vegada rebre suports urgents des de la plana de Castelló i des de Vinaròs…

—I és un poble bonic?

—Al Papa Luna li va agradar passar-hi una temporadeta! Si va ser bo per a un papa, no desmereixerà per a tu, estimadíssima esposa.

—No em facis burla, Juan… No he volgut quedar-me a València per no separar-me de tu, però… et confesso que tinc por.

—Angelita, mira aquest exèrcit! No ho veus? Companyies de Conca, batallons de Valladolid, Terol, Castelló, Albacete i Múrcia! Soldats ben pagats i preparats, molt disciplinats.

—Ja, però aquest Groc…

—Un salvatge, sí. Aquest mala bèstia de muntanya va afusellar l’alcalde del seu poble… Per això sóc aquí! Per posar fi a tanta barbàrie! No deixaré que aquests bandits puguin fer un pas més, els caçaré com a feres, barranc per barranc, i cauran un a un.

—I com ho faràs? Els teus companys no han pogut…

—Primer els oferiré l’oportunitat de tornar a la pau de les seves llars. Indult general a aquells que entreguin les armes!

—També al Groc?

—Fins i tot al sanguinari Groc li perdonaré la vida si abandona les armes! Si és assenyat, ho aprofitarà. I si no… ho lamentarà quan exhali el darrer sospir.