47. L’ÚLTIMA NIT DEL GROC

(Mas de Torres, 17 de juny de 1844)

L’advertència del Melchor manté alerta els fugitius quan passen pels terrenys del mas de Carbó, de camí al mas de Torres, ja al límit amb la província de Terol, des d’on baixaran al terme de les Parres de Castellot. Al vessant, sota una carrasca, a prop d’un ramat d’ovelles, el Groc distingeix per la seva baixa estatura i els seus cabells grisos una dona que coneix bé, una pastora bòrnia germana de Pasqual Carbó. La pastora s’atabala molt quan el veu.

—Ai, tio Tomàs… Ai, tio Tomàs!

—Calma’t, dona, calma’t. Què et passa?

—Ai, tio Tomàs, que no puc parlar! Guarde’s bé, tio Tomàs! Guarde’s dels amics… Ai, ai, que ells el mataran, ai!

La dona plora de pena davant el Groc, que l’ha ajudat de vegades amb alguna moneda a canvi de saber de la seva boca qui havia passat pel seu camí, si havien passat soldats a prop o quin ramader havia venut més caps de bestiar en una fira… La bòrnia xopa amb les seves llàgrimes les mans del Groc en fer-li petons de comiat.

Els dos homes deixen enrere els bancals del mas de Carbó i no marxen pel camí de ferradura ni per sendes ja marcades sinó pel mig del bosc, entre pinars, per evitar que els vegi ningú. Quan cau la tarda i superen el mas de la Menadella, el darrer del terme abans d’internar-se als pinars que baixen cap al mas de Torres, Pitarch fa un gest al Groc.

—Xit, escolta, una cavalleria, algú arriba pel camí…

Amagats entre arbres i matolls, els dos fugitius veuen passar pel camí un home pujat a un poltre, guiat per un patge que va a peu.

—L’has pogut reconèixer? —murmura Pitarch.

—No —menteix el Groc.

Perquè sí que ha reconegut el genet: és de Forcall. És Francisco Palos, fill de Domènec Palos, el manaire de Forcall. I el Groc ara sap que va de camí a les Parres de Castellot, passant pel mas de Torres.

Emparats en la foscor d’una nova nit sense lluna, el Groc i Pitarch, en la part alta d’un vessant boscós, escruten el mas de Torres, a un centenar de metres per sota de la seva posició.

Els dos homes porten pistoles a la faixa, i al Groc l’acompanya també el seu garrot de cirerer. Agusen l’oïda i la mirada per captar qualsevol indici inhabitual abans d’arriscar-se a apropar-se a la casa. Una llum vacil·lant surt per la finestra de la cuina i un munt de teies resinoses cremen sobre el pedrís al costat de l’entrada principal de la masia, il·luminant-la amb claredat sobrada.

Durant dues llargues hores d’observació des del mateix lloc, el Groc i Pitarch no es mouen. Parlen en veu baixa.

—M’esperen. Veus la llum de les teies? —comenta el Groc—. Ara m’hi arrimaré, veuré com està el terreny… Tu espera’m ací, Joan. Se suposa que he vingut sol, ningú ha de saber que ets ací.

Una bona estona després, el Groc torna al costat del seu fidel company Pitarch.

—He rodejat el mas, no hi ha ningú fora. He vist la pedreta blanca al repetjó de la finestra de la cuina. Pareix que tot està bé —informa el Groc.

—I has vist qui hi ha a la cuina? —pregunta el Pitarch.

—He sentit veus, les del Joaquim i la seua dona. Ara esperarem una miqueta més i baixaré i els cridaré a la porta.

—Ja ens queda molt poc, Pitarch: d’ací a França, i des de França fins a la victòria! Tu i jo, Pitarch, tornarem a armar l’exèrcit de don Carles i tornarem les Lleis Santes a la nostra Pàtria. Res sense Déu! Això està fet, amic! Té, ara guarda’m el garrot, baixaré amb les mans lliures per agafar mantes i roba. I cap a França! Escolta’m, Pitarch: si passara alguna cosa roïna, t’ordeno que no intervingues! Veges el que veges, me sents? Si no torno al teu costat, passe el que passe allà a baix, tu amaga’t! És una ordre. La teua missió, la teua obligació seria explicar-ho a la Manuela, m’has entès? Això vull de tu, Joan: res de trets, tu m’obeeixes i fas bondat! A creure, Pitarch! Res sense Déu! Fins sempre, amic meu!

Després de tornar a donar la volta a la masia amb pas felí, el Groc es planta davant la porta d’entrada, amb la pistola a la faixa, el mocador al cap, un altre mocador al coll, les espardenyes ben lligades i les mans nues. Fa els tocs convinguts i respon a la consigna pactada.

—Gat! —diu una veu.

—Gos! —respon el Groc.

Els dos batents de la porta de doble fulla horitzontal s’obren de bat a bat amb rapidesa.

—Hola, Joaquim! —saluda el Groc, mentre se sobresalta en veure al costat de Torres Pasqual Carbó, que es protegeix darrere la fulla baixa de la porta, recolzant-s’hi amb els braços—. Pasqual! Què hi fas, tu, ací?

—Negocis amb el meu cunyat… —respon Carbó—. Vinc a veure els ruscos.

—Ah… Joaquim, ho tens tot preparat? Com més prompte marxe…

—Tot està a punt —respon Torres—, però entra a casa i sopa alguna cosa abans d’anar-te’n, Tomàs!

—No cal, amic, així va bé.

—Com tu vulgues, Groc —accepta Joaquim Torres—. Entro i et trec els embalums.

—Sí.

El Groc no entra al vestíbul, no es mou de la llinda de la porta d’entrada, recolzant-se també a la fulla baixa de la porta, que el separa de Carbó.

—Estàs bé, Pasqual? —li pregunta el Groc.

—Sí. Per què?

—Et veig ansiós, amic.

—No.

—Hi ha algú més a casa, Pasqual?

—No.

Joaquim Torres torna des del fons del vestíbul. Porta l’avantbraç dret cobert amb les mantes sol·licitades pel Groc i, a l’esquerra, du un fardell amb els dos parells d’espardenyes i roba. S’apropa a dues passes del Groc i li diu:

—Té, Groc.

El Groc allarga la mà per recollir les mantes i una fogonada i l’espetec d’un tret delaten la pistola que Joaquim Torres empunya a la mà dreta, traïdorament coberta per les mantes, amb el propòsit de tirotejar qui va ser el seu amic.

Després del tret de Torres, Pasqual Carbó agafa el braç esquerre del Groc i també li dispara amb una de les dues pistoles que ha dut a la faixa tota l’estona i que la porta amagava. El Groc fa servir totes les seves forces per donar-li una empenta i es desfà de Carbó.

El nerviosisme dels atacants ha evitat que cap dels dos trets que han disparat fereixin el Groc.

Després d’empènyer Carbó, un taló del Groc, d’esquena a la sortida, ensopega amb la llinda de la porta i l’alt i fort guerriller cau d’esquena. Queda estès a terra, fora de la masia, just sota la finestra de l’habitació de la Leonor. El seu cos, de cara cap amunt, és la diana d’una descàrrega de fusells des d’aquesta finestra, i també des de la resta. Una pluja de plom aixeca columnetes de terra al voltant del cos del Groc.

Una de les bales se li enfonsa a la carn de la cuixa.