31. PASTORET D’OVELLES

(Mas de Sebastiana, febrer de 1844)

Malgrat les pluges i les neus hivernals, Pep lo Bo distingeix encara la taca que van deixar la sang de Buc i de Mustela al terra de la plaça. Veure-la li recorda els exaltats salts i càntics de Pepet de Nasi. I també el Groc apartant-li la mirada abans de donar l’ordre de foc… En sortir del poble, Pep lo Bo es creua amb la viuda de Buc, vestida de negre de cap a peus. Porta de la mà la petita Júlia, abraçada a la seva nina, i el jove sent una enorme compassió per ella.

De camí al mas de Sebastiana, al nord del poble, no pot evitar reviure la resignació dels afusellats, la gresca del poble i la fúria del Groc, a qui ha preferit no tornar a veure des d’aquell dia. Matar Buc, matar Mustela… Per què? Ell li havia suplicat que no ho fes! A Pep lo Bo li ha repugnat veure morir aquests homes així, amb menys dignitat que la que ell concedeix a qualsevol conill de camp quan li dispara amb el seu tirador.

Pep lo Bo sap que hi ha més gent que sent el mateix, però tots callen. I els entén. Sap que el Groc ajuda moltes famílies pobres de la comarca. El Groc els dóna bona part dels diners que recapta en els seus assalts, tributs i rescats. De vegades a canvi de ser amagat, de vegades a canvi de res.

Pep lo Bo sap que el Groc ha solucionat problemes a molta gent, ajuda la família del mas de la Grellera, guanya afectes repartint rals de velló entre pagesos, masovers i traginers, sap que regala pessetes a la pastoreta bòrnia del barranc del mas de Carbó, germana del seu amic el masover Pasqual Carbó, i sap que Joaquim Torres, masover de l’allunyat mas de Torres, atresora molts duros aconseguits pel Groc. I sap també que el capità carlista forcallà ha regalat robes i un mul als Ejarque, una de les dues famílies que viuen al mas de Sebastiana, on ara s’encamina, empleat des de fa unes setmanes com a pastor del ramat d’ovelles del mas.

Abans d’arribar, deixa a la dreta el trencall al mas de Roig, i mentre segueix rememora la inesperada pregunta de la Josefa, durant la passada tardor.

—Què hi ha entre el Groc i la meua cosina Valèria? Es veuen? Tu has de saber la veritat, xiquet. Digue-la!

D’ella en sap el que va veure aquell dia terrible de Sant Rafael, un secret que guarda amb Pepet de Nasi. Han passat vuit anys i només sap el que sap tothom: que la Valèria no té marit ni fills, que viu sola al mas de Roig, que no es deixa veure al poble i que moltes dones de Forcall recelen d’ella perquè sospiten que més d’un home deu portar-li coses i ajudar-la… a canvi de què? I ho comenten mentre es fan l’ullet, entre rialles i murmuracions. Pep lo Bo no sap si és veritat ni li interessa.

El jove arriba al mas de Sebastiana, una masia gran, amb graner, corral i forn de pa alineats sobre una barrancada, amb dues eres darrere i una paret fortificada que protegeix l’entrada a l’habitatge. A Pep lo Bo li agrada veure el refrescant blauet amb què els masovers tenyeixen la calç dels marcs de finestres i portes. L’extensa família Llop són els masovers del mas de Sebastiana, però Pep lo Bo té més tracte amb l’altra família que viu allà, el matrimoni Ejarque.

—T’esperen les ovelles, Pep! —crida Joan Ejarque quan el veu apropar-se, rebent-lo amb un gran somriure, davant del corral.

—Però no marxaràs sense tastar les meues rotlletes! —afegeix Maria Gil, traient el cap per la porta de casa seva, mentre s’eixuga les mans al davantal.

Maria Gil és una jove petita, de pell pàl·lida, ulls foscos molt brillants amb un pòsit de tristesa. Té fama de ser bona cuinera, com ho era la seva finada mare, famosa guisandera. Joan Ejarque, el seu home, és jove i fort, moreno i de baixa estatura, i de caràcter sempre jovial malgrat que comparteix amb la seva dona el punyent dolor d’haver perdut dues criatures acabades de néixer durant els seus cinc anys de matrimoni. Per això els Ejarque no tenen fills. Però són una parella jove i no desesperen. Saben treballar durament i ho fan al camp i al corral del mas de Sebastiana.

Pep lo Bo accepta un gotet de moscatell, però no es menja les rotlletes de la Maria i amb el seu permís se les fica al sarró i surt al camp amb les ovelles, que estan impacients.

—Eh, Pep! T’hi acompanyo! —li crida Joan Ejarque, que el segueix a corre-cuita.

Seuen plegats dalt d’un pendent i contemplen el ramat pasturar l’esclarissada herba, que brilla a contrallum. Joan Ejarque, de vint-i-sis anys, deu anys més que Pep lo Bo, sent molt de respecte per aquest noi de cabells despentinats, a qui coneix des que era petit, quan les pigues li cobrien encara tot el rostre i es passava tot el dia amb el tirador.

—Encara tens tanta punteria, Pep? —li pregunta Joan Ejarque, mentre es cargola un cigarret de picadura de tabac de muntanya.

—No ho dubtes! —li somriu Pep lo Bo, amb una branqueta de farigola als llavis.

—Aquesta vegada espero tenir-la jo…

—Què vols dir?

—Ahir a la nit vam tenir lluna plena, la seua llum va tocar Maria: per si un cas, li vaig posar sobre el ventre una cinta encarnada… No vull que aquesta criatura naixe malament!

—La Maria… està embarassada? —pregunta Pep lo Bo.

—Sí! I aquest bebè ha de nàixer bé!

—Felicitats, Ejarque! No m’ho havies dit! No li he notat res, a la Maria!

—Falten més de quatre mesos, li fa temor fer-se il·lusions, ho amaga amb el davantal. Avui he notat el primer colp de peu del xiquet!

—Com me n’alegro! Tot anirà bé aquesta vegada, Ejarque!

—Gràcies, lo Bo, així ho espero. En fumes un amb mi per celebrar-ho?

Ejarque li dóna a Pep lo Bo el cigarret que acaba de cargolar i el noi l’accepta. Mai ha fumat abans, però prefereix no aombrar amb una negativa la il·lusió del supersticiós Ejarque, que ha tingut por que un raig de lluna fes mal al fetus que creix al ventre de la seva muller. Ejarque extreu la petaca amb la picadura de tabac de muntanya i l’ensenya a Pep lo Bo, aclucant-li un ull.

—Regal del Groc! Va passar per ací fa dues setmanes… Li vam donar menjar. Anava sol. No li vaig preguntar d’on venia. De la banda del mas de Roig… Beneït sigue el Groc! Que Déu el guie… Té, foc…

Pep lo Bo calla i deixa que Ejarque li encengui la punta del cigarret, a la salut del xiquet que vindrà. A cada glopada, Ejarque s’il·lusiona més amb el fill que ha de néixer.

—M’agradarà veure’l créixer… Li ensenyaré a esquilar millor que ningú! Voldràs ensenyar-li a disparar el tirador?

—Fet, Ejarque! —accepta Pep lo Bo, esforçant-se per no escanyussar-se amb el fum.

—I a més, saps què…? —continua Ejarque—. El meu fill tindrà un company de jocs de la seua mateixa edat, ben a prop d’ací…

—Ah, sí? Què vols dir? Els Llop…?

—No! Has sentit parlar de la dona que viu sola al mas de Roig, el que és més a prop d’ací? Valèria, li diuen…

Pep lo Bo s’empassa sense voler una glopada de fum del fort tabac del Groc i té un violent accés de tos, una tos que s’aguditza amb el final de la frase d’Ejarque.

—Ahir la Maria va topar amb ella al riu… i també està embarassada!