Les cinc i ja ens semblava negra nit,

la plaça es convertia en un camp

improvisat de futbol. Tristos bancs

eren les porteries sense xarxa.

Rodava la pilota com el món,

sense ordre ni concert. Enjogassats

oblidàvem equacions intricades

que ningú en aquell país no resolia.

Els conductors, coneixent el terreny,

frenaven —havien entès la por.

I ja vivíem en estacions

on els llenguatges s’entrebarrejaven.

Alguns cops s’escapava la pilota.

Sorgien les discussions pels torns,

una democràcia mal entesa

on encara vencia el més ferreny.

Un joc simple i innocent ensenyava

tant com les feixugues lliçons puerils

de professors amb olor a midó

i regles espetegant en els dits.

Era l’únic pont que havíem traçat,

nodrits amb ideals esmicolats.

Una pilota, un camp, tot un món,

joc i oblit, esquerdes i cicatrius.