7

De tant en tant, alguns llenyataires valents, i també en Danir el teulader i els seus ajudants, anaven fins a tocar el bosc, però cap no gosava entrar-hi si no formaven un grup de tres o quatre, i sempre només de dia.

«Mai, però mai, de cap de les maneres, absolutament de cap de les maneres», deien els pares als seus fills, «mai, per res del món sortiu de casa quan s’hagi fet fosc». I si un nen preguntava el perquè als seus pares, aquests posaven cara trista i li responien que la nit és molt perillosa. La foscor és un enemic implacable.

Però tots els nens ho sabien.

Algunes vegades, a la llum de l’albada, els llenyataires veien branques trencades o la gespa trepitjada, i aleshores es miraven i es feien senyals amb el cap, però sense dir-se ni una paraula. Sabien que, a l’empara de la foscor, en Nehi el dimoni baixava del seu castell dels cims de les muntanyes per vagarejar pels boscos que envolten el poble, que a mitjanit la seva ombra planava d’un cap a l’altre del rierol, palpava amb els seus dits les tanques dels fruiterars, passava sense fer gens de soroll entre les cases tancades i barrades, travessava els corrals foscos i anava i venia per les cavallerisses abandonades i els estables deserts. El sorollet de la seva capa negra feia tremolar l’herba que trepitjava i les fulles que fregava al seu pas. Només a trenc d’alba s’amagava al fons del bosc, s’escapolia en la penombra de la vegetació, planava silenciosament entre les valls, les coves i les gorges de les roques, i tornava al seu castell dels horrors, vés a saber on, als cims de les muntanyes més altes, on mai ningú no ha gosat aventurar-se.

«Mireu», deien parlant molt fluix els llenyataires al matí, «aquesta nit ha passat just per aquí. Només fa cinc o sis hores que ha passat, sense fer cap soroll just per on ara som nosaltres». Tan sols de pensar-ho els feia venir esgarrifances a l’esquena.