14

La resposta a aquesta pregunta, així els ho deia el cor, era que havien de començar la recerca al bosc. La resposta va espantar tant en Mati i la Maia, que de tanta por van deixar de banda els preparatius de l’aventura durant tres o quatre setmanes. Com si entre ells hagués passat alguna cosa tan vergonyosa que preferissin fer veure que no havia passat. O que havia passat i després havien oblidat completament.

Però l’aventura ja havia arrelat dins seu i havia penetrat profundament en els seus somnis nocturns. I ja no els despertava cap sentiment d’alegria, ni de curiositat ni d’agitació, ni tampoc un coratge ardent, sinó que havia esdevingut una sensació grisa i resistent que se’ls havia aferrat i no els deixava anar: això mateix. Les coses són com són, vet aquí. No s’hi pot fer res. Des d’aquell moment simplement era dins seu. Ja no tenien cap altra opció.

Així doncs, van continuar parlant en veu baixa del bosc, del peixet del bassal, dels llunyans lladrucs dels gossos, del núvol que havia passat per damunt dels seus caps però que no era un núvol i d’altres signes de vida. Aquells xiuxiueigs van tornar a provocar, tant entre els companys com entre els veïns criticaires, tota mena de xafarderies i enraonies, picadetes d’ull i somriures burletes: «Mireu, mireu la parelleta, segur que ja s’agafen de la mà, què dius mà, m’hi jugo el que vulguis que es fan petons. I qui sap, potser fins i tot tenen relacions».

N’hi havia que deien que en el fons estaven fets l’un per a l’altre, aquells dos tipus estranys, ella i la seva mare, la fornera folla que cada tarda escampa engrunes en un riu on no hi ha peixos, o sembra molles de pa sota arbres on no hi ha ocells, i ell i les coses que escriu als seus petits quaderns i que no vol que ningú vegi, però que corre a ensenyar-les a l’Almon el pescador, aquell que discuteix amb les parets. O potser ni les ensenya a l’Almon, sinó a l’espantaocells de l’Almon.

Així l’escarni s’apilotava al seu voltant com una taca fosca de fang que es fon a l’aigua fent-la tornar tèrbola. Però en Mati i la Maia, per la seva banda, ja havien superat les burles: un dia es van llevar molt de matinet i en comptes d’anar a escola van sortir del poble i van pujar directament al bosc.