25

La Maia va dubtar una mica abans de fer amb molta cura les seves preguntes:

Per què vas decidir fugir? Per què no vas intentar de fer almenys un o dos amics? O una amiga? Com és que no vas pensar que hauries d’haver intentat canviar alguna cosa? O canviar tu? A veure, mai no t’ha temptat la idea d’intentar entendre què tenies tu que atreia l’escarni de tots ells? I per què precisament tu? Feies massa preguntes? La meva mare sempre s’enfada amb mi, «per què no pares de fer preguntes? Ja n’hi ha prou, cada pregunta teva és una esquerda més a les parets de casa nostra».

L’home no mirava ni la Maia ni en Mati, ni es va apressar a respondre, en lloc d’això va clavar una mirada amarga a la punta dels seus dits, a les seves ungles grans i obscures. Va respondre a totes les preguntes de la Maia amb dues paraules:

—M’era difícil.

I al cap d’un instant va afegir:

—En el fons, exactament com tu feies, jo tampoc no parava de fer preguntes. Però les meves preguntes només servien per augmentar les burles. Fins que les esquerdes em van deixar sense casa.

En Mati va dir:

—Prou, Maia.

Però la Maia li va respondre empipada:

—Què vol dir prou? Per què prou? Mati, es compadeix tant de si mateix que s’oblida del tot que és ell la tragèdia del nostre poble. Fins i tot ara, al cap de tants anys, quan li preguntem per què va fugir, evita donar una resposta.

En Mati va dir:

—Però en Nimi també va fugir. I els animals també van fugir. Saps molt bé què passa quan es comença a maltractar algú. A riure-se’n. De vegades jo també penso a fugir d’ells, de tothom, de casa, dels pares, dels nens, dels adults, de les meves germanes, de tots. Que tothom pensi que tinc una renillitis. Fugir i anar-me’n a viure tot sol en una cova del bosc, on ningú no em digui sempre «això sí, allò no, ni com pot ser que no et faci vergonya…».

I la Maia li va respondre:

—Però quan tu somies a fugir, Mati, no somies també a endur-te tot el que creix a la terra. O l’aigua. O la llum. Ni tampoc no somies com tornar de nit per venjar-te de tots.

Silenci. Fins que en Nehi els va dir:

—De fet, vosaltres dos també heu fugit, oi? I ara tot el poble està espantat per culpa vostra, i els vostres pares estan desesperats, absolutament desfets.