17

Després de dubtar-ho, en Mati va decidir que era millor quedar-se allà assegut i esperar la Maia als peus d’aquella roca que semblava una gran destral: què passaria si l’anava a buscar? Potser entretant ella tornaria aquí passant per un altre camí? I si no el trobava, tal vegada vagarejaria pel bosc buscant-lo i es perdria entre els turons, i així s’anirien cercant l’un a l’altre fins que es fes fosc. Així doncs, va seure recolzant-se en la roca-destral, i va esperar intentant escoltar amb totes les seves forces per captar qualsevulla fressa o soroll de passos.

Des d’aquí dalt, el bosc semblava un enorme embolic fosc, tot ell jaspiat de taques d’un color verd lluminós i verd gris i verd groc i d’un verd fosc que semblava negre.

A la llunyania, molt i molt avall, els ulls d’en Mati cercaven les teulades de les cases del poble, però el poble havia desaparegut. En la seva fantasia, per un instant en Mati es va imaginar el verger de l’Almon el pescador. I sense deixar de fantasiejar, també veia clarament l’horta i fins i tot l’espantaocells entre les feixes. Podia imaginar-se el vell pescador caminant molt lentament, sospirant, coixejant entre els camps, anant cap a la seva taula del jardí, ple de nostàlgia pel seu gos Zitu i per les caderneres i els peixos i fins pels corcs que es passaven la nit rosegant la panxa dels mobles de la seva habitació. En aquest moment segurament estaria escridassant l’espantaocells o discutint amb si mateix mentre caminava, segur que no es quedaria sense resposta, sinó que murmurejaria una resposta decisiva per sota del mostatxo espès i canós. I allà, no lluny de les runes, la mestra Manuela estaria estenent la bugada a l’eixida del darrere de la petita cabana. En Mati sabia per les xafarderies, tot el poble ho sabia, que la mestra Manuela, una dona que ja no era jove, durant anys havia volgut conquistar els homes del poble, ja fossin lliures o casats, joves o no tan joves. Però al poble ningú no s’havia dignat a mirar-la. De vegades en Mati s’afegia als qui se’n reien i li havien posat el malnom de Manusola. Però ara se’n penedia de cor: la solitud i el desesper de la mestra entristien i angoixaven en Mati.

Pensant després en el carreró de sota la casa dels seus pares, en Mati es va imaginar en Danir el teulader i els seus dos ajudants, cama aquí cama allà damunt una fila de teules, mentre picaven amb els martells i reien perquè havien aconseguit sincronitzar-se al ritme d’una alegre marxa.

I també es va imaginar la modista Solina aturant-se a mitja passejada i inclinant-se cap al cotxet on hi havia el seu marit invàlid, potser per posar-li bé la manta o per canviar-li els bolquers o simplement per acaronar-li el cap cobert d’un borrissol blanc esclarissat, mentre en Guinom, des dels abismes de la seva malaltia de l’oblit belava amb la seva veu commovedora perquè es creia un xaiet i creia que la seva dona era la mare ovella que l’alletava.

I potser precisament en aquell mateix instant, mentre estava assegut fantasiejant sobre la vida del poble, Lília la fornera, la mare de la Maia anava del seu forn casolà fins a l’única botiga de queviures del poble. I segurament es trobava la Solina portant el seu marit a passejar en el cotxet. Segur que la Lília s’aturaria, com tenia per costum, per intercanviar quatre paraules amb la Solina, per explicar-li com n’era de difícil educar una nena tan desvergonyida i tossuda com la Maia, desvergonyida com un dimoni, però gens cruel, això sí que no, «la llàstima és que la meva nena té un caràcter massa enèrgic i fort, tot ho sap molt millor que no pas jo i molt millor que no pas els altres, per això tot ha de ser sempre exactament, el que es diu exactament, com ella vol».

Després segur que la Lília s’espolsaria el davantal, demanaria perdó —perquè sempre i sense cap motiu precís solia abaixar els ulls i demanar perdó a tothom—, s’acomiadaria de la Solina i d’en Guinom i continuaria empenyent pel carreró el seu vetust carretó de pa, els eixos de les rodes del qual ja feia temps que necessitaven una mica de greix, o potser fins i tot un canvi de rodes.

De fet, per què no vaig a greixar-li les rodes tan aviat com pugui? Va pensar en Mati. Què importa el que diguin?

Que diguin el que vulguin. Que se’n riguin tant com vulguin. La Maia i jo hem vist una cosa que ells no l’han ni somiat. I quan tornem del bosc potser nosaltres ja sabrem el que ningú al poble sap. O va amb molt de compte de no saber. O potser tots ho saben i fan veure que no, de la mateixa manera que el petit Nimi fa veure que pateix una renillitis per continuar essent lliure? Vés a saber!

El que és important és tornar sans i estalvis del bosc. Tot allò se li feia molt estrany, perquè la vesprada, que ja hauria hagut d’enfosquir tot el món des de feia estona, cada cop s’endarreria més. Com per art de màgia.

I si la Maia ja s’havia allunyat molt?

I si havia errat el camí?

I si ens havíem perdut en l’embolic de la vegetació?

Quant de temps queda encara, si és que en queda, des d’ara fins que es faci de nit?

Entretant, potser a casa encara no han decidit preocupar-se per nosaltres. Però no trigaran gaire a fer-ho.

En Mati es va quedar assegut molta estona, mirant des d’allà dalt el poble i sumit en pensaments i fantasies, però de fet intentant allunyar la por que se li anava fent més punyent i més invasiva sota la pell, que cada vegada li provocava més esgarrifances: perquè la Maia no tornava, i més tard tampoc no tornava, i després del més tard encara no havia donat senyals de vida. Cada cop estava més enrabiat amb la Maia: on redimontri se n’havia anat? Podria ser que hagués tornat al poble sense ell? De fet, es mereixeria que jo també m’allunyés d’aquí ara mateix i tornés a casa corrents, abans que es fes de nit.

Després, la ràbia envers la Maia es va transformar en una por freda a causa del murmuri dels arbres alts, del silenci absolut i del vent. I mentrestant a l’aire ja es començava a percebre una mica la primera olor del final de la tarda o de l’inici del tombant del dia, i el vent del capvespre ja havia començat a xiuxiuejar entre el fullatge dels arbres del bosc. Aquest vent s’agitava i conspirava tant entre les agulles dels pins que, per un moment, a en Mati li va tornar a semblar que ja s’havia posat dret i estava a punt de començar a córrer fins a perdre l’alè cap avall, cap a casa, per un moment li va semblar que de molt lluny tornava a sentir fragments de lladrucs de gossos. Per un moment li va semblar sentir també des d’allà dalt de la muntanya, del fons del bosc, la veu confosa de la Maia cridant-lo una, i una altra, i una altra vegada des de molt i molt lluny: «Mati, Maaaati, viiiinee, viiiinee Matiii, vineeeeee, vineeeee…».

Però ell no sabia quina de les dues possibilitats era la més aterridora: ignorar el crit, que potser era una petició d’ajuda, o al contrari, posar-se a córrer coratjosament muntanya amunt, seguint aquella veu que potser era una veu enganyosa o un miratge de veu que l’atreia cap a una trampa perillosa, una veu que no venia dels cims de la muntanya sinó del seu cap, de la por i de la desesperació que li estaven enfosquint el cor i sufocant la respiració, com si la sabata d’un peu pesant li trepitgés el cor.