De simulacre en simulacre, fins a la farsa final
3 D’OCTUBRE DE 2017
La matinada de diumenge, al costat d’un col·legi on els guardians de les sagrades urnes, adults i nens, feien una divertida xocolatada, vaig veure un home dormint en un caixer, abrigat amb un cartró. A ningú se li va acudir anar a oferir-li una tassa de xocolata calenta, val a dir en defensa dels intrèpids defensors de Catalunya que segurament ni es van adonar de la misèria que tenien a tocar. També el Govern català ha estat cinc anys ignorant tot el que no estigui adornat amb la bandera, i no serà que no té misèria a tocar. El pobre diable només hauria tingut una oportunitat d’almoina xocolatera si en lloc de dormir entre un cartró, hagués estat dormint abrigat amb una estelada. Als pobres sempre els falla el màrqueting.
Dos dies després, gent que en tota la seva vida no ha mogut un dit pels drets dels treballadors, convoca els catalans a la vaga. La vaga que els convé a ells, igual que van muntar l’1-O que els convenia a ells. Del simulacre del referèndum, al simulacre de vaga, no és estrany que amb tant simulacre la gent es torni boja aplaudint les ambulàncies o el primer bomber que es posa un clavell al casc.
L’excusa és la brutalitat policial, aquesta redundància. Mentre hi hagi estats hi haurà brutalitat, i per tant existirà la policia, que és qui l’administra. Una vaga per protestar contra la brutalitat policial és el primer pas abans de convocar-ne una contra la llei de la gravetat.
Però en fi, si els que manen diuen vaga, el poble fa vaga. Serà digne de veure si aquell comerciant gironí de soca-rel, que en totes les vagues deixa la persiana a mig baixar o a mig apujar, depèn de si s’acosta un piquet o un client, avui es penja una estelada al coll, tanca la porta i perd els beneficis d’un dia. Difícil decisió, quan dels beneficis d’un dia depèn la plata de lioneses de diumenge vinent. Caldrà calcular si, tal com estan els ànims, surt més a compte fer vaga o treballar, només faltaria que obrir la botiga provoqués la deserció de clients de tota la vida, que són els bons. L’independentisme és un negoci, i els nostres senyors Esteve són sobretot negociants. Els comerciants i empresaris catalans s’adapten al règim que sigui, sempre que la caixa enregistradora faci dring periòdicament. Han demostrat al llarg de la història que tant saben la lletra del Cara al sol com la d’Els segadors, l’única que no entonen bé és La internacional. Vaga? Per Catalunya, el que faci falta, diferent seria fer-la pels treballadors catalans.
El bon català no es mobilitzava quan el Govern retallava en sanitat i educació, i no amb tisores sinó amb moto-serra. És ara que toca. La foto d’una senyora a qui triguen sis mesos a operar-li un càncer no té el mateix impacte que la d’una senyora ensangonada intentant votar. Als pobres els fallarà el màrqueting, però als nostres governants els en sobra. Amb els emails que he rebut les darreres hores instant a la vaga podria empaperar la casa de Puigdemont al golf. Procedents de gent que no mouria un dit si demà una reforma laboral obligués a treballar els diumenges.
Si jo tingués un comerç, avui tancaria. No voldria que vingués un piquet, amb els seus Audis i BMW, a rebentar-me les finestres al crit de «In-Inde-Independència». Se m’escaparia el riure.