13 de juliol de 2018

Segons la justícia alemanya, en Puigdemont no es va rebel·lar, però va malversar fons. I ell, content. Curiós personatge, aquest que prefereix ser titllat de malversador que de rebel. Pel que sembla, no es va aixecar contra l’Estat espanyol tot i haver-s’hi compromès, i va utilitzar els diners públics —els de tots— en allò que li va donar la gana. I ell, content. O sigui, va enganyar per una banda els seus partidaris i per l’altra els seus detractors. Té el seu mèrit, cal reconèixer que no ha de ser fàcil. Deu ser per això que està tan content.

Els catalans formen l’únic poble del món que celebra que el seu expresident, pròfug de la justícia, malversés diners públics. O això sembla després de les mostres d’entusiasme així que ahir es va saber que Alemanya accepta extradir-lo per aquest delicte. Ja sé que encara no és segur, que falta jutjar-lo —si bé hi ha prou indicis del delicte a Espanya i, ara, també a Alemanya—, però la simple possibilitat que sigui un malversador ja ens omple de joia i alegria. Després diran que som un poble garrepa, i potser tindran raó, però a l’hora de disculpar que els nostres presidents facin el que els vingui més de gust amb els diners, no hi ha qui ens passi la mà per la cara. En altres països un president malversador seria apedregat en plaça pública. Aquí, a Jordi Pujol li ho disculpem tot, des de Banca Catalana fins a la curiosa herència de l’avi Florenci, i a en Puigdemont aviat li dedicarem places i monuments perquè només és acusat de malversar diners, un delicte castigat amb fins a 12 anys de presó de res, més la inhabilitació que correspongui.

Ell mateix, conscient que a qui deu explicacions és a l’ingenu i crèdul poble català, ha declarat que ser acusat de malversació és «una victòria». I tothom ho ha aplaudit. Ben mirat, pel Dioni també va ser una victòria buidar el seu propi furgó blindat i fugir al Brasil. Això de les victòries és molt subjectiu, depèn del punt de vista: si aquesta tarda jo atraco una velleta i m’emporto el seu moneder amb els diners de la pensió, per mi serà una gran victòria, però dubto que ella pensi el mateix quan hagi d’acabar de passar el mes menjant bistecs de pela de taronja. I segurament els meus conciutadans em dirien de tot menys guapo. Excepte si jo fos president, que llavors podria deixar sense pensió totes les àvies catalanes i tot em seria perdonat, a condició que deixés anar alguna frase buida i èpica, tipus «no ens aturaran». I avall, que fa baixada.

Coneixent els catalans i el seu esperit gregari, que els fa estimar amb bogeria qui els pren els diners sempre que aquest sigui poderós —frase tradicional catalana: «No ho faríem tots, si estiguéssim al seu lloc?»—, només hi ha una cosa que els faria més feliços que veure en Puigdemont acusat de malversació: veure’l condemnat. Que no hi hagi dubtes de la seva culpabilitat, que es demostri que els diners seran sempre seus.

—En Puigdemont sí que era un president català de soca-rel: en lloc de dedicar els diners a allò a què estava obligat, els va fer servir per al que li va donar la gana.

Oblidin Déu, la justícia sí que escriu amb les línies tortes. De fets més greus que a en Puigdemont s’acusava l’Al Capone, i al final el van tancar a la presó només per evasió fiscal, que no deixa de ser una malversació d’estar per casa. No sé si els partidaris del gàngster de Chicago van celebrar com una victòria que ingressés a Alcatraz només per un delicte fiscal. Potser sí, tenint en compte que l’alternativa era la cadira elèctrica.