Hisseu més banderes
31 D’AGOST DE 2018
No m’agrada la gent que, quan parla, per emfatitzar que el que diu mereix reserva, dibuixa cometes amb els dits a l’aire. No només no m’agrada, tinc ganes d’agafar-los els dits i retorçar-los fins a fer-los gemegar de dolor i després preguntar-los si els crits són entre cometes. I tanmateix, hi ha una ocasió, només una, que el gest hauria de ser obligatori: quan els presentadors de TV3 parlen de «Casa de la República» referint-se a la datxa que l’expresident fugat té llogada a Waterloo per viure com un paixà. Aquí sí, un gest de cometes hauria de ser obligatori, o millor unes riallades còmplices amb l’altre presentador, acompanyades d’un cop de colze. Un gest que deixés clar que estan de broma. Perquè hi estan, no? Parlar d’una «Casa de la República» en uns informatius, ha de ser una broma. El cas contrari significaria que ens prenen als catalans per idiotes. O que TV3 ha deixat d’informar per posar-se al servei del govern. Per la televisió han passat moltes cases, i totes tenen relació amb la de Waterloo. La de la pradera, amb una nena tan cega com en Puigdemont quan observa la realitat; la del reloj, un programa tan infantil com el llacisme que segueix l’expresident; la de los Martínez, amb Rafaela Aparicio fent de criada, com en Matamala a Waterloo. Ja fora de la televisió, a cada festa de poble hi ha la «casa de la por», que per més noms moderns que li posin —Túnel del terror, Castillo de Dràcula— continua essent la casa de la por. Com la d’en Puigdemont, que per més que se la vulgui vestir pomposament de «Casa de la República» no deixa de ser el xalet de solters que s’han muntat uns pocs a costa d’un piló de crèduls. Si nom tan llarg no s’avé amb la concisió d’un espai informatiu, se li pot dir «el piset de la mantinguda» i tots ens entendrem.
Aquests dies estic llegint «Izad más banderas», d’Evelyn Waugh. Waugh, mestre de la sàtira, fruiria com un nan si visqués a Catalunya. Expert a mostrar l’absència de valors i el cinisme dels herois de boqueta, en mostrar amb humor la desintegració d’una societat, aquí seria feliç, no li caldria inventar cap personatge. Disposaria d’un president que fuig, d’un altre que és viatjant de ratafia, d’una «Casa de la República», de seguidors voluntàriament enganyats i de frases èpiques, frases èpiques buides tothora com a intent d’evitar el desànim. «Izad más banderas» se situa també en un conflicte, si bé aquest no d’opereta: els prolegòmens de la II Guerra Mundial, quan Hitler comença a fer de les seves i la burgesia anglesa manté una vida ociosa, club-sopar-festa, prenent-se la guerra com una diversió i/o com una forma de prosperar. Com la classe dirigent catalana. Inclús mostren igual visió de futur que Puigdemont afirmant que Europa reconeixerà la independència, quan —entre glop i glop de porto— vaticinen que Rússia atacarà Anglaterra i Japó i Itàlia s’aliaran amb els anglesos.
Darrere la sàtira, Waugh revela que a tots els conflictes es tracta d’anar hissant més banderes a mesura que les pròpies mancances es fan evidents, per seguir enganyant la massa. Qui diu banderes diu llaços grocs, la cosa és no defallir. Quan a la «Casa de la República», entre glop i glop de porto, algú pregunta a l’expresident escapista com acabarà el procés, aquest respon el mateix que Basil Seal a «Izad más banderas» quan li pregunten què espera que passi.
—Ja sé el que vull. Vull ser un d’aquests homes de què es parlava el 1919; els espavilats que van treure profit de la guerra.