V
Que tracta dels fatigosos preparatius d’un viatge cap a la famosa ciutat de Tortosa, i també del viatge en si
A partir d’aquell moment vam començar a preparar el viatge a Tortosa, amb un moviment frenètic d’enviats i recaders. Hi va haver una reunió prèvia entre Ermengol i Ramon Borrell, al castell de Cardona, per decidir una estratègia comuna i no mostrar-se ni desunits ni dubitatius davant de Wàdih, que tenia fama de ser home tan astut com malfiat. Ermengol estava dividit. Per una banda pensava que el que estava passant a Còrdova els anava gran, però per l’altra creia que se’ls oferia una oportunitat única de fer sentir la seva força i, si tot anava bé, aconseguir una posició favorable i posar els fonaments d’una pau ferma i profitosa amb l’Àndalus. En el pitjor dels casos, si res no sortia com estava previst, cobrarien el que s’hauria estipulat i prou, i sempre s’hauria de confiar en l’ajut de la providència per tornar tots vius.
Els comtes Toda de Ribagorça, Guifré de Cerdanya i Gausfred d’Empúries se’n van desentendre ja des dels primers contactes: no impedirien que els seus cavallers s’afegissin a la coalició a títol individual, si volien, però ells no s’hi implicarien personalment perquè no ho veien gens clar. Es rentaven les mans. Pel darrere, se’ls acusava de covardia. El comte de Barcelona va intentar de convèncer-los amb afalacs i, en darrera instància, amenaces, però no hi va haver manera. En realitat, el que no volien era haver-se de sotmetre a l’autoritat militar de Ramon Borrell, i temien que acabés per imposar-se a la resta de comtes de la terra. Bernat de Besalú, dit Tallaferro, en canvi, va mostrar el seu entusiasme. Tenia la sang calenta, i moltes ganes de fer-se un nom entre els prínceps cristians. Volia també fer oblidar el record del seu pare, l’Oliba Cabreta, que havia lliurat les regnes del comtat al seu fill per anar a tancar-se al monestir del pare fundador, a Montecassino, avorrit d’una vida plena de lluites i d’intrigues, i potser aclaparat pel pes d’alguns pecats que ningú no coneixia. Amb la seva fugida havia deixat un regust amarg: un guerrer no podia fer-se monjo, que era cosa de ser poc home, com si un llop mengés cols.
Els bisbes, al seu torn, es van trobar al monestir de Sant Benet, per decidir qui els representaria a la reunió amb Wàdih. Sal·la va delegar en el seu nebot l’ardiaca. Cada dia es trobava més feble i malalt, i de fet, durant aquells mesos Ermengol ja governava sense restriccions, mentre preparava la successió. Es va acordar que seria Ató de Vic qui acompanyés els comtes a l’entrevista, perquè era el més jove. Tots els bisbes, sense excepció, estaven disposats a moure i reforçar les seves hosts per atacar els africans i el partit dels descendents del Victoriós, el fill podrit del diable. Com a excusa recordaven les humiliacions que va suposar l’atac de l’any nou-cents vuitanta-cinc, les profanacions i incendis d’esglésies i la captura de clergues i monjos, que van ser vexats i maltractats, i molts d’ells venuts com a esclaus als mercats de Còrdova. No volien que res d’això tornés a passar, i no estalviarien esforços per fer valer la seva potència, i, de passada, obtenir unes bones rendes. Tampoc no volien que els comtes fossin els únics capaços de mobilitzar cavallers. Si els acompanyaven i feien un bon paper, ho haurien de tenir present en el futur.
La delegació que aniria a Tortosa va quedar tres dies abans de la data fixada a Olèrdola, a la fortalesa més important de la frontera cristiana. Allí s’hi farien les darreres converses prèvies i s’organitzaria la resta del viatge, que a partir d’aquell moment discorreria per un territori en teoria hostil, tot i les garanties totals que ens havia ofert el general Wàdih. La comitiva procedent d’Urgell hi vam arribar després de dos dies de viatge. Havíem fet dos colls, el de Creus i el de Port, per baixar a Solsona i passar cap a Manresa, on vam fer nit. L’endemà vam seguir el curs del Llobregat en direcció sud. Vam travessar el riu a Martorell, per un pont com no n’havia vist mai cap d’altre, i del qual es deia que era obra del diable o bé dels pagans, ço que és la mateixa cosa, si bé es mira. El turó d’Olèrdola no era gaire lluny del pont, i hi vam arribar a l’hora foscant. Al campament instal·lat al pla dels Albats, al peu de les muralles, ja hi vam trobar Ramon Borrell i els seus fidels, avorrits d’esperar. A l’expedició s’hi havien afegit un petit grup de comerciants jueus de Barcelona, que vindrien amb nosaltres en qualitat de traductors i consellers. N’hi havia tres, acompanyats per quatre o cinc criats. Ermengol no se’ls esperava, i va arrufar el nas quan els va veure. El que feia de jueu principal es deia Bosom, i dels altres no en recordo ni noms ni rostres, perquè van callar durant tot el temps en què vam coincidir i després ja no els vaig veure més. Eren uns personatges discrets, de vestits foscos, com la seva mirada, i de gestos lents que no acabaven de lligar del tot amb les paraules, cosa que ens desconcertava extraordinàriament.
Més tard, ja de negra nit, es van presentar Bernat Tallaferro i el bisbe de Vic, fent més soroll del que hauria estat estrictament necessari. El comte Tallaferro —que era cosí segon d’Ermengol i Ramon Borrell— era fet d’una altra pasta, com si l’haguessin confegit meitat home i meitat mineral. A la llum de les fogueres se’l veia com un personatge sorgit del cor de la terra, amb la seva cabellera roja recollida en trenes, i uns braços com de fusta polida de roure. Els protectors de bronze dels canells li anaven petits, a punt de rebentar. No era gaire més alt que els seus parents, però tota la seva persona deixava anar una aura de seguretat i de força. Ermengol i Ramon Borrell se sentien alleujats en tenir-lo a la vora, i no ho podien dissimular. Van passar una bona estona tots tres al costat del foc. El bisbe Ató, que havia mig emmalaltit durant el viatge, per ser els homes d’església de natura fràgil i delicada, se n’havia anat a reposar a la seva tenda. Jo me’ls mirava de lluny. Ermengol atiava les brases amb un bastó, i gairebé no parlava. A poc a poc, la seva actitud va contagiar els altres, i al final van callar tots.
El campament es va aixecar abans de l’alba. El bisbe de Vic, que ja s’havia recuperat, va voler dir missa a l’església de Sant Miquel. Vam baixar a la plana, a buscar l’antic camí que anava recte entre camps de blat abandonats: passàvem per una terra que no era de ningú, i els olerdolans no s’atrevien a conrear una terra de la qual no en podien garantir la collita. El bisbe Ató va comentar que aquella via per on passàvem venia de Roma, i que si mai continuéssim fins al final, acabaríem per arribar als Pilans de l’Àfrica, i que aquella via l’havien feta fer els cèsars, més o menys pel temps de Crist encarnat. Em meravellava que fos tan ampla i que tingués un empedrat desgastat pel pas dels carros. Era un país pla i amable, molt diferent del nostre, que és costerut i accidentat on ni rodes ni carros no hi tenen res a fer.
Els enviats de Wàdih ens esperaven al camí i a l’ombra, sota d’un castell que en deien la Ràpita. Eren una dotzena de genets, comandats pel lloctinent de Wàdih, el capità Halaf, a qui ja coneixíem. No hi va haver grans cerimònies de rebuda. Halaf només ens va recordar que el camí era llarg i que havíem d’anar fent via.
Al cap d’una poca estona vaig veure el mar, que va aparèixer a l’esquerra del camí, entre dues muntanyes. No m’havien dit que el trobaríem. Abans només l’havia pogut endevinar des de dalt de tot del pic de Cristall, un dia d’estiu que havíem anat a la serra amb Miró i l’Arnall a caçar isards. Des d’aquelles alçades vaig veure, molt lluny, un reflex platejat i blavós, que amb prou feines es podia distingir del cel. Miró ens el va assenyalar.
—Goiteu. El mar gran, el país de les veles i dels pirates. I més enllà, Mallorques.
Jo no em podia imaginar que fos possible travessar aquella immensitat per anar a viure en un tros de terra voltat d’aigua per totes bandes. Miró ens va explicar que en aquella ombra terrosa que amb prou feines es veia a l’horitzó hi vivien cent mil moros, tots bandits de la marina i molt bons navegants, que no hi havia cap vaixell cristià que s’atrevís a perdre de vista la línia de la costa.
Em delia per anar-lo a veure de prop, però no ens vam aturar. No podíem perdre temps, i cavalcàvem a bon ritme. Vam passar pel costat d’algunes granges de moros. Els pagesos ens miraven de reüll, i els nens corrien a amagar-se quan ens veien, horroritzats. El capità Halaf i els seus homes callaven. Només un dels hebreus que acompanyaven Ramon Borrell explicava, de tant en tant, alguna particularitat dels llocs per on passàvem, sobretot dels vestigis dels antics romans: un pont, unes torretes massisses. Així, quan ens estàvem acostant a Tarragona vam passar per sota d’una porta molt estranya. Sola, emmarcada per unes columnes, i amb una inscripció que no vaig acabar de poder llegir a la part de dalt de tot. La porta no tenia cap paret que la continués, ni per una banda ni per l’altra, de manera que no servia per res més que perquè el camí hi passés per sota. L’hebreu ens va dir que no era porta, sinó arc, i que a la ciutat de Roma n’hi havia a dotzenes.
Quan se’ns va fer de nit encara faltava una estona per arribar a Tarragona. Halaf ho va consultar amb els comtes i van decidir que no valia la pena fer l’esforç, i que podríem passar la nit en un dels poblets que hi havia vora la via. Em va saber una mica de greu, perquè l’hebreu Bosom m’havia explicat com era el temple pagà de l’antiga ciutat, llavors convertit en lluïda mesquita, i també com encara era visible una plaça molt gran per on els romans feien curses de carros els dies de festa. Però Halaf ens va dir que l’antiga ciutat de Tarragona s’havia convertit en una fortalesa mig abandonada, un camp de pedres on només hi vivien uns soldats monjos que es queixaven d’haver estat destinats en aquell cul de món, massa a la vora de la frontera pel seu gust, i que s’havien tornat mig llunats i malfiats. Mentre sopàvem, el bisbe Ató es va queixar amb amargor de la decisió presa. Li hauria agradat anar a veure el lloc on sant Fructuós va patir martiri cruelíssim, i així ho va exposar a Ramon Borrell. El comte, que estava molt cansat, li va llançar al cap un crostó de pa, mentre li responia amb fermesa i una punta de grolleria:
—No hem vingut pas a veure meravelles ni els ossos dels teus sants, bisbe Ató. Quan acabem amb la nostra feina, vés allà on vulguis, però ara no ens toquis els ous, que estem prou cansats.
No vaig poder aclucar l’ull. Temia que els moros ens tallessin el coll a tots plegats, malgrat la guàrdia que havia organitzat Tallaferro. Per treure’m aquestes cabòries del cap, pensava en el destí dels romans. Recordava haver llegit a l’escriptori, en un llibre de gramàtica, alguns fragments gairebé intraduïbles d’un poema que parlava del fundador de Roma, que es deia Enees, i que havia passat per molts perills i moltes aventures. També havia pogut llegir les vides dels cèsars, de Suetoni. En els nostres dies els romans semblaven haver estat escombrats pel pas del temps, i tot el que ens quedava d’ells eren quatre llibres ratats, aquell pont exagerat que havíem passat a Martorell i aquell arc o porta tan estranya al mig del camí. Però Roma em continuava provocant una estranya fascinació. El comte Ermengol hi havia estat en dues ocasions, acompanyant el bisbe Sal·la, i una vegada li havia demanat com era la ciutat santa.
—No t’agradaria, Dacó —va respondre—. És com un mort. És un camp de pedres i runes, i quatre esglésies al mig. Hi viuen més lladres que capellans, i el papa ha de dormir sobre l’urna on hi ha els ossos de Sant Pere per evitar que l’hi prenguin i després hagi de pagar un rescat. Tot és ple de bandits, clergues i marjaules, i quatre pelegrins que s’han begut l’enteniment. Les putes pareixen infants i els llencen al riu des d’un pont que hi ha, on són pescats amb filats pels criats del papa, que els posa al seu servei, com a esclaus de la guàrdia. I poca cosa més puc dir-te’n. De cases sense sostre, tantes com en vulguis. I diuen que era el centre del món. El papa és el primer que se n’aniria, però els ossos de Sant Pere, que són allà en un foradot, no li ho deixen fer.
Però jo no em volia resignar. Alguna vegada hi aniria, segur. De moment, era possible que pogués arribar a veure Còrdova, de la qual deien que era molt més rica que Roma en temps d’August. Jo encara no m’ho creia.
Vam començar a moure’ns abans de l’alba. Hi havia pressa per arribar, i encara ens faltava un bon tros per recórrer. Com més cap al sud anàvem, més poblat trobàvem el país. Tot i que semblava una terra seca on no hi podia créixer gran cosa, a tots els racons hi vèiem hortes ben treballades i retalls sembrats, verdíssims. No acabava d’entendre d’on sortia l’aigua. L’hebreu Bosom em va fer veure com la treien d’un pou amb un ruc, a qui feien fer voltes i més voltes per fer girar una roda amb olles de terrissa, que agafaven aigua i la deixaven caure en un nivell superior.
—L’aigua que surt d’aquí pot arribar a regar un hort que és a una hora lluny —em va dir—. D’aquí cap al sud hi ha molt poca aigua. Plou poc, i encara el poc que plou s’escola per barrancots i esquerdes, i fa de mal aprofitar. Els musulmans no pensen en altra cosa que a recollir fins a la darrera gota d’aigua que cau del cel.
Lluny de meravellar-me, aquella em va semblar feina malaguanyada. Per què escarrassar-se a fer aquelles obres? Si la terra era un ermot, era un ermot, i qualsevol esforç que es fes per corregir-ho era un acte de supèrbia i, en certa manera, un desafiament a la voluntat de Déu. Allà dalt, l’aigua potser no ens sobrava, però no ens calia treballar tant per regar unes poques feixes. On no hi arribaven les secles, hi podia ploure. Pobres rucs, condemnats a fer tombs i més tombs sense poder veure món. I tanta aigua com es veia allà al costat, la del mar, i tan dolenta que era, que et cremava l’estomac i, si en bevies massa, et tornava boig, segons deien.
Anava barrinant aquestes i d’altres qüestions quan, amb un copet donat amb la punta de la llança que duia, l’Arnall em va fer caure el casc. Sort de la corretja de cuiro que l’aguantava.
—Dacó, no t’encantis i estigues pel camí —va dir, entre riallades—. Si tens por, torna-te’n cap a casa, neneta.
Uns anys abans, hauríem començat a barallar-nos com dos gats calents, fins a quedar exhaustos. No era el moment, però ningú no ens privava de fer servir la llengua. Si l’un era un feló, l’altre un cap de moro, un lluert esventrat o un carnús pudent. Mentre practicàvem l’escalada de mots, una veu fonda i rogallosa, com si sortís d’una cova, ens va tallar. Era Bernat Tallaferro.
—Vosaltres dos. Foteu-vos la llengua al cul, per favor, que aviat arribarem i hem de causar bona impressió.
Ja feia estona que havíem deixat la via principal per agafar una drecera. Érem dalt d’un collet. La ciutat de Tortosa era als nostres peus. Era gran, i tenia una alcassaba blanca al capdamunt, i unes muralles tan fermes que prometien setges durs i avorrits. Però el que em va impressionar més era el riu, una llengua amplíssima i lenta d’aigua calmosa, que a la llum del capvespre semblava una cinta de plata amb reflexos daurats. Era el famós riu Ebre. Per creuar-lo hi havia un pont de barques, que es bellugava mogut pel corrent. En un punt on l’aigua s’encalmava, hi havia tres o quatre naus, amb les veles plegades i, al costat, allò que en semblava una altra a mig fer, col·locada sobre un sorral a la ribera. No em podia imaginar com aquelles construccions eren capaces de fer-se a la mar i navegar, només a mercè del vent, i, tot i això, ser capaces de seguir un rumb determinat per poder anar, posem per cas, a les Mallorques, i més lluny encara. Suposava que, sent la mar tan gran i les illes tan petites, fóra fàcil de passar de llarg, i més encara quan no hi ha camins marcats enlloc i perdre’s en la immensitat és la cosa més fàcil.
Vam entrar a Tortosa per la porta de llevant. Vam pujar tots de dret a l’alcassaba, que estava vigilada per un grup de guardians d’aspecte ferotge que ens van mirar amb malfiança, però que ja ens esperaven. Els hebreus no ens van voler acompanyar, i es van esmunyir, perquè se n’anaven a veure els membres de la seva comunitat que vivien en un barri propi, fora murs i vora el riu. Un cop vam descavalcar, Halaf ens va dir que el governador Abu al-Asbag i el general Wàdih ens rebrien l’endemà, després de les oracions del matí. Amb la taula parada que vam trobar, plena de tots els fruits que produïa aquella terra feliç, com si volien fer-nos esperar una setmana sencera.