XXV

On es parla de la trista arribada a casa, i de dues cerimònies de comiat, una que fou pública i l’altra privada

Ramon Borrell es va quedar amb els que pujàvem cap a Urgell. Va enviar a Barcelona els seus lloctinents i la resta de cavallers, i els va dir que havia d’acompanyar les despulles del seu germà per enterrar-les al costat de les del seu pare. Bernat Tallaferro també es va voler quedar, amb tots els seus cavallers, que tornarien més tard travessant la Cerdanya.

La notícia de la mort del comte s’havia avançat amb els correus. Així que entràvem en un terme, el toc a difunts des del campanar de l’església ens acompanyava, i anunciava a la parròquia següent que ens acostàvem. Ens esperaven a tot arreu: els pagesos agenollats a la vora del camí, les dones, agrupades una mica més enllà, que ploraven com si el mort fos el seu primogènit. Molts de nosaltres ja gairebé havíem oblidat que carregàvem els ossos del comte, perquè no es pot viure contínuament instal·lat en el dolor i a tot t’acostumes, però veure com era d’intensa la pena dels altres ens va fer despertar de la nostra distracció culpable, i a mesura que ens acostàvem a la fi del viatge vam tornar a submergir-nos en la melangia i el llanguiment.

Mentre fèiem nit a Ares, la que seria la darrera de la nostra expedició, va caure una gran tempesta, amb pedra i tot, que va semblar que nevés. Sabíem que seria un temporal dolent, perquè durant la tarda les fulles de les espases es van tornar de color blau. Les tendes amb prou feines suportaven el pes del gel, i vam passar la nit arraulits. No ens va importar, perquè era el nostre mal temps de sempre, i no pas aquelles calorades tan fortes que havíem suportat en terra de moros. L’endemà vam fer el tros de camí que faltava embolicats en boira baixa, que no va voler anar-se’n en tot el dia, malgrat que encara no érem arribats a les idus de juliol. Era l’època de sega, i els blats dels camps només esperaven que una mica de sol els eixugués. Amb les espigues carregades d’aigua, era com si acotessin el cap en senyal de dol. En aquell últim tram del camí totes les campanes de la ribera sonaven a l’hora. Combinades amb aquella boira tossuda, vaig pensar que el dia del judici no seria cosa més lúgubre.

Ermengol l’ardiaca havia suggerit que els funerals es fessin l’endemà mateix de la nostra arribada i a la catedral, per ser la primera i principal església del comtat, capaç d’acollir més gent i més d’acord amb la dignitat del difunt. Ramon Borrell es va imposar i va dir que no, que els farien a l’església de Sant Fèlix del castell de Ciutat, on havia estat enterrat el comte Borrell pare, i tan aviat com arribessin. Volia que la cerimònia fos ràpida, perquè aquell funeral ja feia tres setmanes que durava. Tan aviat com l’enterressin, podria començar el dol d’una vegada. Ermengol va haver de callar, perquè no hi havia res a discutir. Vam arribar a Ciutat a mitja tarda, sota un sol que feia mal i que havia aconseguit vèncer les bromes. L’esplanada del castell era plena de gent que ens havia vingut a rebre. Havíem perdut més de dos-cents cavallers, gairebé la tercera part dels que havien sortit. Havia corregut la brama de la derrota, però ningú no sabia amb certesa qui havia caigut en combat. A mesura que les famílies reconeixien els supervivents hi havia esclats de joia, i se sentien crits de desesperació quan ja no quedaven més esperances o algú els avançava la resposta al seu neguit.

L’ardiaca va haver de celebrar la cerimònia tot sol. L’estat de salut de Sal·la havia empitjorat molt en aquells dos mesos, i ja no podia ni llevar-se del llit. L’ofici va ser curt, i a dins de l’església només hi van poder entrar la vídua, Ramon Borrell, Bernat Tallaferro i el vescomte Ramon, que s’havia quedat a Urgell per garantir-ne la defensa. El fill, Ermengol el segon, tenia només set mesos, i era al castell amb la seva dida. Els ossos del comte van ser dipositats al vas que hi havia sota de l’altar. El sagristà que els va enterrar va dir que l’olor de les fustes de la caixa els havia impregnat, i que la comtessa, que els volia tocar abans de colgar-los, va tenir un cobriment de cor.

A la porta del temple Ramon Borrell va anunciar que la proclamació sacramental del testament del comte es faria l’endemà, a l’església de Santa Eulàlia, com establien els costums. Després d’això ja no hi havia res més a fer. Ni més celebracions, ni més cerimònies de comiat. Tothom cap a casa.

Ermengol no va perdre ni un moment per baixar fins a la ciutat d’Urgell amb la seva mainada. Vam cavalcar com si ens tornessin a empaitar els africans de Zawí. A la porta del palau ens esperava el levita Ranemir. Ermengol va ser el primer a descavalcar, i li va donar el bes del retrobament. A cau d’orella, el levita li va estar parlant una estona llarga, més llarga del que hauria estat només una simple salutació de benvinguda. Ermengol tenia els ulls tancats i movia el cap, molt lentament. Quan Ranemir va acabar, li va posar les mans sobre les espatlles, com per donar-li les gràcies. Ermengol es va quedar plantat uns instants al costat del seu cavall, fins que em va cridar.

—Dacó, fill. Vine, és l’hora. Ara sí.

Vaig saltar del cavall. Ranemir havia obert la porta del palau i ens esperava, impacient. Vam passar pel pati. Semblava tan poca cosa, comparat amb el que havíem pogut veure. Hi planava un silenci que em va semblar estrany. A mitja escala, Ermengol es va aturar.

—La Cedula, Dacó. Treu-la de l’amagatall.

Vaig buscar la bossa on la duia. Quan la vaig obrir, em va sorprendre el poc pes que feia. Les cobertes, que eren d’un pergamí gruixut i groller, estaven arrugades i resseques, amb un tacte aspre que no em va agradar gens. Vaig donar el quadernet a Ermengol, que el va obrir amb tota cura. L’enquadernació va cedir amb un grinyol. Una polseta fosca va caure a terra.

Déu del cel, Déu misericordiós. L’aigua. Durant la batalla del riu d’Aro la Cedula es va mullar, quan vaig caure al mar. Així que vaig poder vaig eixugar el llibret amb tota cura, a prop del foc, com havia vist fer tantes vegades. No hauria d’haver passat res, tant el pergamí com la tinta aguanten una remullada sense patir-hi gens ni mica. Llavors ho vaig entendre. Fèlix, en el seu captiveri, segurament no va tenir accés a la mateixa tinta que fèiem servir als escriptoris, i havia hagut d’escriure la seva obra final amb una tinta de flor de ferro. Potser no era fàcil d’elaborar, però els ingredients es podien trobar sense problemes en una cuina, i amb un petit suborn, obtenir tota la tinta que necessités. Havia vist tintes fetes amb bolets, amb clara d’ou i mel, i la que utilitzàvem sempre es feia amb goma aràbiga i escorça de roure cucada. Però aquella tinta agafava rovell amb la humitat, i un cop el metall amb què era feta es corrompia s’ho menjava tot. Ho hauria d’haver previst, però que Fèlix hagués utilitzat una tinta poc habitual escapava a qualsevol suposició. Fos com fos, la Cedula era il·legible. El pergamí havia desaparegut en moltes parts, i en d’altres havia quedat reduït a una pelleta fosca, tan prima i fràgil que només de tocar-la ja es desfeia. La major part del llibret el tenia esmicolat al fons de la bossa. Només es podien llegir bé algunes lletres i unes poques paraules esparses, als marges interiors, que de res no servien sense la seva continuació. Aquells petits fragments només recordaven que allà on amb prou feines es mig llegia un mot hi havia hagut una obra sencera, d’una profunditat i d’una bellesa tan grans que feien insuportable el pensar que mai més no es podria recuperar. La Cedula s’havia perdut, definitivament i per sempre, i jo era el responsable absolut de la seva desaparició, el culpable d’una desgràcia que no tenia reparació possible. El món em va caure al damunt, i la constatació del desastre em va deixar sense respiració, com si m’haguessin picat a l’estómac amb una maça. Havia comès uns pecats horrorosos per recuperar el llibret, i ara el pecat de l’orgull i la confiança, que eren venials i de poca categoria comparats amb els altres, me l’havien pres.

Ermengol va comprendre de seguida què era el que havia passat. Em va posar una mà a l’espatlla.

—Dacó. Tranquil·litza’t. Ha estat la voluntat de Déu. Nosaltres només som els seus instruments. Si algú n’ha tingut culpa, he estat jo. Si te l’hagués acceptat quan me’l vas portar, potser això no hauria passat. Però no ho sabrem mai. Cada dia prenem mil decisions diferents, i cada decisió que rebutgem ens obriria la porta a una vida nova. Però hi ha una força superior que ens acompanya i ens ajuda a cada cruïlla, i així tot té el seu lloc en el pla de la providència. No t’hi facis mala sang.

Va mirar Ranemir, que esperava impacient al cap de l’escala.

—Ens hem d’afanyar. Sal·la és a punt de morir. Vés a buscar l’altre llibre, el del monjo. Corre.

Vaig saltar escales avall. El llibre de l’Apocalipsi havia fet tot el camí a lloms d’un dels matxos d’Ermengol, ben protegit dels perills del viatge. L’enemic del nostre bisbe sant havia acabat triomfant, dos segles més tard. Amb els ulls plens de llàgrimes, el vaig desembolicar i me’l vaig endur cap al palau. Ja no entenia res.

Quan vaig entrar a la cambra de Sal·la, Ermengol estava agenollat vora el capçal del llit. Havia agafat la mà del bisbe, una mà petita de nen que era ja la mà d’un mort. Sal·la era l’ombra d’una ombra, un esperit amb només un tel de carn.

—No parleu, oncle, no parleu.

Però la veu del bisbe no era la d’un agonitzant, i hi havia posat les poques energies que li quedaven per fer-se sentir.

—Ermengol, fill. Has tornat.

—Ha estat gràcies a les vostres pregàries, oncle, i a la voluntat de Déu.

Sal·la va emetre una ranera, un alè de mort.

—No em facis patir més. Heu portat la Cedula?

—Sí. Dacó l’ha trobada. No ha estat fàcil.

Sal·la va alçar els braços, com si es volgués abraçar a Ermengol.

—Vull tocar-la. Que Déu el beneeixi.

Ja no hi veia, la malaltia l’havia tornat cec. Llavors ho vaig entendre. Sal·la coneixia perfectament tots els llibres de la biblioteca de la catedral. Si li haguéssim portat qualsevol altre volum, potser l’hauria reconegut. El de l’Apocalipsi era nou per a ell. Ermengol me’l va agafar i el va acostar a les mans del bisbe. A poc a poc, el va deixar sobre el ventre. Sal·la el va palpar, ansiós. S’aturava en les costures de l’enquadernació, en comprovava el gruix que feia, fins i tot intentava olorar-lo.

—És llibre gran. Pesa massa per a un vell que es mor.

—El bisbe Fèlix va escriure la Cedula als marges d’aquest volum on hi ha els sermons de sant Agustí, oncle, i també hi trobem d’altres escrits dels pares. En total, són només unes poques pàgines, però plenes de llum i de saviesa. De seguida les copiarem en la vitel·la més blanca que trobem.

Ermengol va obrir el llibre a l’atzar. A la pàgina escollida hi havia la miniatura de la puta de Babilònia, una figura d’ulls de gat que em va torbar quan el vaig veure per primera vegada. Els dits de Sal·la van lliscar ansiosos sobre la pàgina, i notaven els llocs on hi havia les columnes de text, perquè resseguien les ratlles com qui s’ajuda en la lectura.

—Llegiu-me’l. Per favor.

Ermengol em va mirar, i amb la mà va fer un gest perquè m’acostés.

—El començament, només, oncle. Heu de reposar —li va dir.

Vaig canviar de pàgina, per fer veure que me n’anava cap a l’inici. Amb la veu tremolosa, vaig començar a recitar l’introit, l’únic fragment que recordava, i encara a mitges. La resta era material improvisat, una pura invenció.

—Fèlix, en presó, vol redactar aquesta Cedula per al consol dels seus deixebles i per l’anhel d’escampar la fe en la veritat —vaig dubtar un moment—. La iniquitat dels homes i la malícia dels temps en què vivim no són propicis per a la lectura de les escriptures i dels textos inspirats, als quals ens hem d’acostar amb l’esperit net d’un infant. El captiveri m’ha donat les forces necessàries per obligar-me a destil·lar el meu pensament en una doctrina que no admeti discussió sempre que sigui contemplada sense rancúnies i amb caritat.

Ermengol em va aturar amb suavitat, mentre retirava el llibre de la falda de Sal·la.

—Dacó, no cal que continuïs. Ja és mort. Que Déu el tingui a la glòria i ens el santifiqui per a la seva església.

Ranemir s’hi va acostar, va apropar l’oïda al pit de Sal·la, i després li va prendre els polsos.

—Ara sí —va confirmar—. Sal·la ha estat vençut pel pes de la mort.

Ermengol, sense perdre temps però amb delicadesa, va agafar l’anell guarnit amb una pedra verda que duia al dit del mig de la mà dreta, per evitar que els rebotiments que acompanyaven el camí de la corrupció ho fessin després més difícil. Mentre se’l guardava en una bosseta que duia penjada al coll, es va adreçar a Ranemir.

—Demà cap al tard anunciarem el traspàs. Tot té el seu temps. Si avui hem enterrat un comte, demà no podem enterrar un bisbe. Demà passat potser sí, i de tota manera llavors ja no hi haurà altre remei. Bon Ranemir, ja podeu començar a preparar-ho tot. Que els criats el rentin de seguida i, sobretot, que jurin que no diran res. I feu ventilar aquesta cambra, que ja put, i no podríem aguantar el secret. Envia algú a Ripoll perquè avisi Oliba, i a algú altre que vagi fins a Sant Cugat. I ja podeu preparar la carta per a l’arquebisbe de Narbona. Aquesta nit jo ho diré a Ramon Borrell, i es quedarà pels funerals. Si avancem una mica la feina després no haurem de córrer.

Em vaig agenollar davant seu.

—Ara vós sou el bisbe d’Urgell, pare Ermengol. Vull ser el primer en rebre la vostra benedicció.

No li va agradar tanta reverència. Em va fer alçar, una mica molest.

—Au va, Dacó. No em vinguis amb això, ara. Tingues una mica de paciència. Tot demana el seu temps. Ara tenim feina. Vull que m’acompanyis. T’he d’ensenyar una cosa.

Va sortir de la cambra sense girar-se, i va baixar les escales a grans gambades, i jo amb prou feines el podia seguir. Ni tan sols va aprofitar per treure’s la roba de viatge, que portava pols de tots els camins de la terra. D’un bot va tornar a pujar al seu cavall, encara no l’havien entrat a les quadres. El meu ja no hi era, però em van donar un matxo fresc, que els que havien arribat amb nosaltres estaven arrebentats. Vam deixar la ciutat per la porta del nord. Ja sabia quin era el camí que havíem pres. Anàvem cap a Hiel, a veure Fèlix.