X

On s’hi fan grans revelacions, i secretes

La primavera va ser pròdiga en senyals. Va començar amb unes calorades fora de temps, una setmana de pluja freda, com si haguéssim tornat al cor de la tardor, seguida d’uns vents que ho van assecar tot en un parell de dies. Deien que, a mitjanit, es podia veure una estrella comada sobre l’horitzó de migdia. Ningú no es posava d’acord a l’hora d’interpretar-la. Els uns deien que era una indicació divina que ens volia dir que l’expedició estava condemnada al fracàs, i que desagradava tant a Nostre Senyor que ens ho demostrava per camins indirectes però claríssims. D’altres pensaven —i així ho deien a qui volgués escoltar-los— que era la prova que arribaven uns nous temps, i que la nostra partida només era un senyal més, sense que fos necessàriament un mal averany. Els menys asseguraven que ni calors, ni pluges ni vents tenien res a veure amb el que passava. Que els homes es buscaven ells sols la perdició o la glòria, que si ens haguéssim de quedar a casa hauria passat el mateix, que ni les lluminàries del cel ni les albes de foc eren altra cosa que manifestacions de la natura, controlades per la providència, sí, però per les quals no calia que ens capfiquéssim.

Un dia de finals d’abril, cap al tard, Ermengol l’ardiaca em va fer venir a buscar a l’escriptori per un dels servents del bisbe. Volia que agafés una mula de les corts de palau i que l’acompanyés. M’esperava fora murs, al camí del molí de Boixadera. Tot i que feia una tarda calorosa, portava una capa de llana fosca, i la cabellera recollida, com si no volgués cridar l’atenció.

—Dacó, fill. Acompanya’m. Vull que vegis una cosa. Ja n’és l’hora.

Vaig seguir-lo pel camí que passava Valira amunt. Tot i que el riu baixava crescut per culpa del desglaç de les muntanyes d’Andorra, vam poder travessar pel gual de davant de Sant Esteve. Era evident que no volia que passéssim per la palanca de Ciutat, pel camí que discorria per sota del palau comtal. Vam continuar en direcció a ponent, un quart d’hora, fins que vam arribar a la vila de Hiel. Feia un temps que s’hi estava construint una nova església, al costat del camí que pujava cap a Castellbò. Com que l’aixecaven una mica apartada de la via principal, i encara protegida per un muret de pedra, no m’hi havia pogut fixar bé, però vista des de lluny ja m’havia semblat que no era un temple com els altres. Hi havia cavalcadures fora, i un parell d’homes del bisbe fent guàrdia. Em va estranyar trobar-los allí. L’església era molt més alta que la majoria, i quan vam entrar-hi ja vaig entendre el perquè. El presbiteri estava aixecat, i entre la nau i l’altar hi havia un salt de l’alçada d’un home. No havia vist mai una estructura semblant. Al mur de sota el presbiteri, a la dreta, s’hi obria una porta baixa, rematada per un arc de pedra tosca i una tramada d’escales, poques. Era una cripta, potser com la que deien que hi havia a Santa Maria, però amb un accés ben diferent. La porta era mig oberta, i dins hi havia llum de torxa. Ermengol em va fer seguir-lo escales avall.

El bisbe Sal·la estava agenollat al mig de la cripta, al costat d’un sarcòfag de pedra, donant-nos l’esquena. Vam romandre ben callats una bona estona. Sal·la movia els llavis, gairebé de manera imperceptible. Jo no gosava ni respirar. Amb aquella llum vacil·lant, semblava un esperit de la nit. Per la finestra de la cripta, mig colgada per fora, només entrava un ressol lletós. No sabia si Sal·la ens havia sentit entrar, perquè sordejava cada dia més. Després d’una estona que se’m va fer eterna, Ermengol li va posar amb delicadesa la mà sobre l’espatlla. Sal·la no es va sorprendre. Amb tota la pena del món es va incorporar, mentre es recolzava amb el seu bàcul. No va deixar que Ermengol l’ajudés. Amb passes de pardal es va dirigir cap a un banc corregut adossat al mur de la cripta, i s’hi va asseure. Seguint les seves indicacions, ens vam col·locar al seu costat.

Llavors va començar a parlar. Em va sorprendre la força de les seves paraules, que ressonaven en la volta de la cripta.

—Ermengol i Dacó. Gràcies per haver vingut. Dacó, ets jove, però fa temps que et conec i he seguit amb interès la teva trajectòria. L’ardiaca Ermengol m’ha tingut ben informat al llarg de tots aquestos anys. Per això sé que podrem confiar en tu i que faràs el possible per ajudar l’església d’Urgell. Tot el que et demanarem et sorprendrà, segurament, i et semblarà insòlit i potser absurd, però vull que sàpigues, i potser no caldria, que el secret és una qualitat fonamental, i que hauràs de segellar la teva veu amb un jurament que lliga tant com els vots sagrats. Estem d’acord, jove Dacó?

—Sí. Hi estic, senyor bisbe. Faré de grat tot el que m’ordeneu.

No podia haver respost altra cosa, però potser ho hauria pogut pronunciar amb una mica més de convicció. Ermengol es va aixecar i se’n va anar cap al centre de la cripta, on hi havia el sarcòfag.

—Alça’t, Dacó. Vés cap al sarcòfag —m’ordenà Sal·la.

Mentrestant, sense fer soroll, Ermengol havia aixecat la coberta. Mai no m’havia fet gaire gràcia veure morts. Però m’hi vaig acostar amb el cor encongit, mentre mormolava una oració contra els mals esperits, que m’havia ensenyat l’Enecó quan jo era petit. Dins hi havia el cos d’un home vestit de pontifical, amb una capa de seda grana amb brodats de fil de plata. Era un bisbe. Tenia les mans creuades damunt del pit. Mort de feia temps, la pell, com un pergamí renegrit, s’enganxava als ossos. Duia un anell amb una pedra vermella. Un cadàver sec, de carn mòmia, més trist que no pas repugnant, d’ungles llargues i uns manyocs de cabells color de plata. Ermengol es va avançar a la meva pregunta.

—És el bisbe Fèlix, Dacó. Sant Fèlix.

Em va venir un segament de cames, fins que em vaig agenollar davant de les despulles. Des que vaig entrar al monestir de Codinet, i sobretot des que vaig arribar a la ciutat d’Urgell, la reverència a la memòria del bisbe Fèlix era constant. Constant però no explícita, i sempre tenyida d’una reserva que fregava el secretisme. Tot el que m’havien ensenyat sobre ell havia estat protegit per promeses de discreció. Fèlix havia mort feia dos-cents anys, a la presó de Lió, després de molts anys de persecució per culpa de les seves idees. Carlemany, els seus teòlegs de cambra i fins i tot el Sant Pare havien considerat el bisbe Fèlix d’Urgell com un dels seus grans enemics. El bisbe defensava que Crist era Déu veritable i Home adoptat, perquè les dues natures no podien coexistir en peu d’igualtat. Fèlix compartia aquestes idees amb d’altres savis insignes, com ara Elipand, bisbe de Toledo. El van condemnar en sínodes i concilis, el van obligar a renegar de les seves creences, van buscar pertot arreu els seus escrits per rebatre’ls i, finalment, eliminar-los d’escriptoris i biblioteques, substituint-los per refutacions contundents. L’escàndol que van generar les seves creences el van portar fins a la capital dels francs, a Aquisgrà, on fou convocat per debatre durant una setmana amb Alcuí de York, que era el més gran teòleg d’aquell temps, un home d’una capacitat dialèctica temible, dur com una roca, i inflexible. Al final d’aquesta trobada, fou humiliat públicament i deposat del càrrec episcopal, al mateix temps que li van fer escriure un libel on reconeixia tots els seus errors, destinat a ser difós entre els seus deixebles. Després el van tancar amb pany i clau a la presó del palau de l’arquebisbe de Lió, durant una quinzena llarga d’anys, fins que va morir de vellesa i de sentiment. L’arquebisbe Leidrat i el seu successor, Agobard, van ser nomenats els nous administradors del bisbat d’Urgell, on van arribar disposats a fer net de pensaments perversos i herètics.

Però malgrat la seva presència i la repressió del llegat del bisbe Fèlix, el caliu de la seva doctrina i el record de la seva persona van continuar ben vius entre els seus successors. Potser la força de les seves idees es va anar esmorteint, perquè les subtileses teològiques que defensava eren d’una gran complexitat, i no tothom era capaç d’entendre-les prou bé. Però al llarg de les generacions, els membres de l’església d’Urgell l’havien venerat d’amagat, sense fer-ho mai de manera explícita, com si volguessin instal·lar un culte particular, del qual no se’n sabia res més enllà dels límits del bisbat i amb prou feines dins, llevat dels eclesiàstics. I encara d’aquestos només uns pocs eren capaços d’entendre el que el culte significava; la resta, amb venerar-lo a cegues ja en tenia prou. Amb el pas del temps, la fama de santedat del bisbe Fèlix va anar creixent. Se li atribuïa la realització d’algun prodigi, la seva intercessió en temps de sequera, de pedra o de males collites. Se l’invocava a la catedral, cada cop amb més freqüència, i el van incorporar a les lletanies. Cada cop s’anava imposant el senyar-se amb dos dits, l’índex i el polze, que simbolitzava les dues natures del Crist.

Ermengol l’ardiaca va tornar a cobrir el sarcòfag de Fèlix. La tapa de pedra va encaixar sense dificultats.

—Feia temps que buscàvem el lloc on fou enterrat —va continuar—. Als arxius de Lió no en quedava constància, o no volien que es mantingués el record de l’indret on es trobava el cos. Al final ho vam descobrir, gràcies a les informacions d’un dels familiars de l’arquebisbe, a qui vam haver de subornar perquè ens ho digués. Quan va morir, Fèlix fou enterrat a l’església vella de Sant Martí, que feia poc que s’havia quedat pràcticament sense culte quan en van construir una de nova a la vora per posar-hi les relíquies de santa Blandina. A partir d’aquí, vam fer el que va caldre per recuperar el cos sant. Hi vam enviar capellans de confiança, que es van fer passar per mercaders que anaven camí dels ports del nord de França. Un cop a Lió, trobar el cos de Fèlix dins de l’església va ser una mica més complicat. Cada dia anaven a Sant Martí per marcar els llocs del paviment on podia haver-hi el sepulcre de sant Fèlix, segons les indicacions del familiar, que havia aconseguit parlar amb alguns dels enterramorts que havien treballat a l’església abans de les reformes. Hi havia tres emplaçaments possibles, i els van haver de rebentar tots en només una nit, perquè no hi hauria una segona oportunitat. La sepultura de Fèlix fou la segona que van obrir. Van tancar els sepulcres com van poder i van sortir aquella mateixa nit de la ciutat. A tots els peatges i punts de cobrament de tributs, que demanaven què era el que duien en aquella caixa, tan pesada que la portaven lligada damunt de dos mules, deien que portaven una talla de la Mare de Déu, d’alabastre, que havia adquirit la catedral d’Urgell, i que havien fet el vot de no veure-la fins que fos arribada a destí. Si trobaven algun burot més incrèdul o susceptible el silenciaven amb un grapat de monedes de plata. Un mes de viatge; ha estat dur.

—I aquest temple? —vaig preguntar.

—Tan aviat com vam saber que hi havia possibilitats de recuperar el cos vam començar a pensar on el posaríem. No ho podíem fer a la catedral: massa exposat, aviat s’hauria sabut que teníem un bisbe heretge compartint espai amb les relíquies santes, amb les de sant Just, sant Valeri, sant Serni, la Veracreu. Havíem de portar-lo a un lloc discret però on, al mateix temps, poguéssim retre-li culte. Aquesta església és perfecta. Hi havia les restes d’una altra de molt més antiga, encara ben visibles, i això ens ha servit per justificar la reconstrucció. La cripta recorda el martiri. En mantindrem el control i en garantirem el secret. Formalment serà consagrada a sant Pere. La veritat només la sabran els iniciats. No ho hem dit ni al comte Ermengol, però sospitem que ho sap, és difícil mantenir un secret. De fet, el seu avi ja va fer consagrar la capella comtal de Ciutat sota l’advocació de sant Fèlix. Una vegada li vaig demanar el perquè. Em va respondre amb una mitja rialla. És sant Fèlix de Girona, és clar, digué. Però no el volem comprometre.

Sal·la, des del seu lloc, va intervenir.

—Ermengol. Potser que li diguem quina és la natura de la missió que li serà encomanada. Es fa tard, no em trobo bé, hauríem de mirar de tornar cap a Urgell abans no sigui fosc del tot.

—D’acord. Dacó. Escolta’m bé. Abans de continuar, et prendré jurament sobre els ossos del bisbe sant.

Em vaig estremir, però a l’hora de completar la fórmula que em va proposar Ermengol l’ardiaca, la meva veu va sonar prou ferma.

—Dacó, fill de Miró de Tost, jures sobre aquestes despulles santes que mantindràs secret sobre tot el que has vist avui i sobre tot el que tractarem a partir d’ara, i que, amb l’ajut de Déu, compliràs el que la teva església et demani, fins allà on l’esforç del teu cos i de la teva ànima arribin?

—Ho juro.

—Bé, Dacó. Sabem que el bisbe Fèlix va escriure una obra, mentre era empresonat, que era el compendi de tota la seva doctrina. En va dir la Cedula. Quan Fèlix va morir, Agobard en va trobar una còpia i la va fer cremar davant de l’altar major de l’església de Sant Just, a Lió. Però per una carta que Fèlix va poder enviar d’amagat als monjos de Tavèrnoles sabem que hi havia una altra còpia i que el bisbe Elipand de Toledo n’era el destinatari.

—I aquesta còpia de la Cedula és a Toledo? —vaig preguntar.

—Ho suposem. La força repressora de Carlemany i dels seus teòlegs no va arribar mai fins a Toledo. Sabem que Elipand tenia una gran biblioteca. Tot fa pensar que hi trobarem la Cedula i qui sap si d’altres obres de Fèlix. Ja fa temps que vam encetar contactes amb els bisbes de Toledo, discretament. Ens responien que no tenien res sobre Fèlix o bé que no ho sabien del cert. Els bisbes que estan en territori andalusí no volen maldecaps. Viuen en fals, en un país poc propici a les expansions cristianes i de cap manera no volen significar-se, ni indisposar-se amb ningú. Ni amb el califa ni, pel que pugui ser, amb Roma. De manera que fins avui no hem tingut l’oportunitat de poder-ho comprovar directament. D’aquí a poques setmanes, un exèrcit amb mil cavallers cristians arribarà a Toledo per unir-se a les forces de l’al-Mahdí. Llavors serà el moment de buscar la biblioteca d’Elipand i la Cedula de Fèlix. I, jove Dacó, volem que ho facis tu en persona. Difícilment podria desviar l’atenció el temps necessari per fer-ho jo mateix: estaré lligat amb les maniobres de l’exèrcit. Però el veguer Pere de Torres t’ajudarà en tot el que convingui. Ja el coneixes bé, però no saps que va ser ell qui va anar fins a Lió a buscar els ossos del pobre bisbe Fèlix. No té por de res, i compta amb un escamot de fidels bregats que l’acompanyarien allà on fos. Amb ells podràs estar tranquil. Necessitem discreció i audàcia, a parts iguals. Evidentment, jo estaré al corrent de tot, per bé que a distància. Et posaré en contacte amb gent de Toledo que ens ajudarà. Què me’n dius?

Vaig agenollar-me una altra vegada.

—Faré el que vós em demaneu. Que Déu em doni forces i enteniment.

Sal·la es va aixecar. Amb una estranya lleugeresa es va acostar fins allà on era i em va posar la mà damunt de l’espatlla.

—Ja esteu entesos. Va, anem. Aixeca’t, Dacó, aixeca’t. Deixem descansar Fèlix. Tornem cap a casa.

Va agafar la teia que il·luminava la cripta i la va donar a Ermengol perquè ens fes llum mentre sortíem. L’ardiaca va tancar la porta —que estava guarnida amb espirals de ferro— amb una gran clau, que es va penjar del coll amb una cinta de seda. A fora, un dels dos peons es va quedar de guàrdia. L’altre ens va acompanyar, per portar les regnes de l’euga de Sal·la.

Vam arribar a Urgell a l’hora foscant: una mica més i trobem el portal tancat. Aquella nit no vaig ni sopar ni dormir. Em va semblar sentir un llop que udolava, molt lluny, cap a l’altra banda del riu.