XIII

On es va des de Lleida fins a Medinaceli, passant per Saragossa, amb relació detallada de les coses que s’esdevingueren on va morir l’al-Mansur i encara d’altres

L’endemà, pel camí, alguns cavallers comentaven que els moros de Lleida treien or dels sorrals de Segre i d’aquí en feien tota la moneda que gastaven. A l’escriptori, ja feia un temps, havia llegit alguna cosa sobre això mateix en alguna obra antiga, on es parlava d’un gran incendi que va cremar les muntanyes, va fondre vetes d’or que s’amagaven a les seves entranyes i van baixar rius d’or líquid cap a les planes. Quan vaig baixar a donar aigua al Colldarnat, a qui notava assedegat, m’hi vaig fixar bé. Enlloc no hi vaig veure pedres d’or, i em va semblar una sorra en tot idèntica a la dels nostres rius. Potser sí que alguna partícula petita era d’or, perquè prou n’hi havia que lluïen, però si s’havien d’encantar a arroplegar-les totes d’una en una, seria feina idiota. Però si de veritat el riu portava or en quantitat suficient, era tot ben nostre, era fruit de la nostra terra i baixava arrossegat per l’aigua nascuda a les nostres muntanyes, i els drets de naixença sempre s’han de respectar.

El Segre que passava per davant de Lleida era un altre riu, mandrós i de color de tifa, vaig pensar. Hi havia pescadors amb barquetes que tiraven filats, a l’ombra d’un gran pont de set ulls, fet amb uns enormes carreus de pedra blanca. Per aquell pont havia passat Juli Cèsar, i Pompeius, quan recorrien aquest país en plena guerra civil. Els pescadors pescaven només uns peixos lletjos, de grans bigotis i pell com de sargantana, que només semblaven comestibles si se’n dissimulava l’aspecte d’alguna manera. Semblava que tenien un sol ull, i el bisbe Ot de Girona va dir que eren els anomenats uranòscops, els que vigilen el cel. Alguns vailets corrien per oferir-nos aquelles bèsties repugnants, i s’enfadaven si els deies que no, com si rebutgessis un gerricó d’ambrosia.

Molts pocs dels integrants de la nostra expedició havia anat gaire més lluny d’aquell punt. Alguns havien acompanyat ambaixadors en missió a Saragossa, i no hi havia cap d’ells que hagués arribat fins a Còrdova, perquè ningú no recordava la darrera vegada que s’hi havia enviat algú a tractar amb el califa en representació oficial. Els comtes joves havien quedat tan escaldats de l’escàs èxit de les legacions anteriors que hi havien perdut tot l’interès. Havien sentit a explicar a pares i padrins tots els detalls d’aquelles visites, que sempre seguien si fa no fa el mateix ritual, on els més miserables esclaus es presentaven com si fossin els emperadors, i al final d’un trajecte llarguíssim pels passadissos i recambrons del palau, trobaven un vellet vestit pobrament que els deia que era el califa i els comminava a la conversió immediata a la seva religió, l’única veritable, sota l’amenaça d’una simitarra i una foguera encesa que simbolitzava el foc etern de l’infern. Els enviats tornaven capcots i enfadats, perquè no havien passat un mes sencer cavalcant per aquells secarrals per aguantar un espectacle d’aquella mena, que potser impressionaria els germànics, però no pas a nosaltres, si més no a partir de la segona vegada que ho feia, quan ja tothom esperava el cop d’efecte del braseret. Si el comanador dels creients volia alguna cosa, ja sabia on anar-los a trobar. Però per humiliar-los contínuament amb aquell desplegament desmesurat de luxes i atencions, perfums i ballarines, no calia sortir de casa. Així, de les darreres ambaixades en feia potser trenta-cinc o quaranta anys, deien els més memoriosos. A les tertúlies d’havent sopat ningú no es posava d’acord sobre la data del darrer contacte mantingut amb el califa. Se sabia perfectament que no era pas una dada rellevant, però els servia per discutir hores i hores, passar l’estona i treure’s del cap altres preocupacions, les de veritat.

Feia calor. Si m’haguessin deixat triar la data, hauríem començat a passar abans de Pasqua, per estalviar-nos tot el patiment dels mesos d’estiu. Però bona part de les forces del califa eren mobilitzades just després de la collita del cereal, de manera que això no podia ser, i ens havíem d’ajustar a les necessitats de qui ens pagava. Durant aquella part del viatge, però, l’escalfor encara era mig suportable.

Tots dúiem roba lleugera, vestits de cotó i de cànem, de colors clars, i, quan queia el sol de ple, uns turbants improvisats a la manera andalusina. Però a l’hora de presentar batalla ens posaríem tot l’equip, i llavors no hi hauria cap altre remei que aguantar com fos i esperar l’arribada de la tresca. Algú ens volia fer por dient que els ausbergs d’escates de ferro acumulaven tanta escalfor que, després de passar tot un dia sota el sol, s’hi podia torrar formatge. De vegades un cavaller dels nostres perdia els sentits, o li donava tombs el món i acabava per caure del cavall, i se l’havia de tornar a la consciència a poalades d’aigua o, si no n’hi havia, a mastegots. Si passàvem prop d’una secla o d’un riu, la desfilada de companys que anaven a remullar-se o, directament, a fer-hi una capbussada, era constant. Era un trist consol, però tothom deia, per buscar alguna justificació, que si la calor ens desmanegava, els musulmans enemics nostres també la patirien. Sempre sortia algú que deia que no, que estaven molt més acostumats a la calor, perquè venien de països on el sol petava les pedres, i que per això molts d’ells tenien la pell fosca i d’aquí el nom de moros.

A mesura que anàvem baixant cap al sud, se’ns anaven afegint nous contingents. Semblàvem un riuet que, de mica a mica, anava recollint l’aigua de torrents i barrancades. La majoria dels soldats musulmans que se’ns incorporaven només portaven armes lleugeres, escuts com de joguina, llances d’ast curt i espasins d’un sol tall. No estaven acostumats a caminar tanta estona seguida, i alguns aprofitaven les pauses per l’oració per fugir. Semblava com si haguessin deixat coses per fer a casa. Presentaven els gallardets de seda amb inscripcions dedicades al seu Déu amb poca convicció, més aviat torts i desanimats. Marxaven silenciosos i nosaltres cantàvem cançons de l’any de la picor, sobretot quan el paisatge es feia monòton. Però a nosaltres ens pagaven prou bé i a ells no, o no tant.

Quan feia quatre dies que havíem sortit ens vam aturar al mig d’una plana torrada, no gaire lluny d’un estany salat. Ens hauríem estimat més un bosquet, una prada vora el riu, però no n’hi havia cap de disponible. L’indret era hostil, incòmode. Costava de respirar, i l’aire que cobria el lloc era pesat i apegalós. L’Arnall, havent sopat, em va venir a trobar, i va dir-me que el seguís. Em va estranyar, perquè els darrers dies havia tingut la sensació que em defugia.

—On vols que anem? —em vaig queixar—. No hi ha ni poble ni bordell ni res que se li assembli.

—Calla o no t’hi porto. Malagradós.

Vam passar entre les tendes de Tallaferro i les del bisbe de Vic. Alguns homes cansats ens miraven de cua d’ull. L’Arnall semblava un salvatge. Duia un gipó de cuiro tenyit de blau amb tatxes de llautó, els cabells trenats amb cintes de colors, i a l’esquena li penjava una de les destrals del seu —del meu— pare, una que tenia la fulla decorada amb una estrella de pastor, la que s’inscriu dins d’un cercle, i un mànec de boix recobert de tela. Jo duia un vestit amb un dit de pols, i quatre pèls mal xollats i, encara, amb vestigis de la tonsura.

—Quina necessitat tens d’anar amb aquest tros de destral, Arnall? —li deia—. No veus que fas por a la gent?

—No se sap mai. Aquesta és terra d’enemics, Daconet. No ho oblidis. M’estimo més carregar-la tota l’estona que no pas haver-me de penedir per no tenir-la. No se sap mai qui te la fotrà —va dir, i no em va agradar el to.

Vam arribar a una tenda petita i apedaçada, amb prou feines una pell de vaca sostinguda per quatre pals. No hi havia ningú, només una euga fosca desensellada, que menjava una mica de gra.

—I? Què passa?

—No hi és. Tornem, potser la trobarem on hi ha l’aigua.

—A qui hem de trobar?

—La Guinidildes. És aquí. Aquesta és la seva tenda. Ha arribat avui, sola i emprenyada, perquè ningú no li havia dit res.

No em sorprenia que la tinguéssim al campament. La Guinidildes era capaç de tot, i se n’explicaven moltes històries. Totes més o menys increïbles, i totes acompanyades d’un jurament que n’assegurava la veracitat. La Guinidildes era l’única dona de la marca oriental capaç de fer la guerra, igual o millor que l’home més cepat. Era filla del castlà de la Clua, una de les darreres fortaleses cristianes, i havia estat casada amb el fill gran d’un altre castlà, Bernat de Cortiuda. L’havia vist un parell o tres de vegades, feia ja molt de temps, una a la catedral i un parell més a la cort del comte. La recordava com una noia menuda i tímida, poqueta cosa.

El castlà de la Clua, Bernat de Cortiuda i dos germans de la Guinidildes van ser fets presoners per soldats de la guarnició de Balaguer, en una incursió que havien fet cinc o sis anys enrere. Més tard es va saber que havien estat penjats de les muralles de Montsó. La Guinidildes va desaparèixer de la Clua. Deien que vivia en una bauma, sobre el Rialp, des d’on conreava quatre feixotes. Ningú no s’atrevia a anar-la a veure, perquè els camins que menaven a la bauma eren plens de paranys, i gairebé mai no volia parlar amb ningú. Mig trastocada, de vegades se n’anava sola frontera enllà. Era una arquera excel·lent. Calava foc als molins i a les sínies, robava bestiar i, sempre que podia, buscava la venjança. Amb el temps, les seves incursions es van anar fent més i més audaces. Se n’anava a les portes de Cervera o de Balaguer, com un esperit, enverinava pous, i, si s’esqueia, tallava el coll als viatgers que s’aturaven a beure a les fonts dels camins. De vegades ajudava el comte Ermengol o algun dels seus cavallers, com a guia. Era capaç de trobar els passos més segurs per travessar les línies de l’enemic, per tornar després pel mateix lloc mentre deixava rastres falsos. Els governadors de la marca havien posat preu al seu cap, però mai no van poder ni tan sols endevinar per on corria. Deien que hi veia de nit, com una gata, i que es movia més invisible que un llop cerver. La Guinidildes era perfectament capaç d’haver viatjat des de l’extrem sud del comtat fins a les portes de Saragossa sense que ningú se n’hagués adonat, cavalcant de nit i dormint de dia. L’Arnall va dir que s’havia presentat davant del comte Ermengol i que li havia demanat permís per incorporar-se a l’expedició. No es volia perdre la festa, deien que deia, però en realitat se sospitava que havia marxat al nostre encontre perquè ja no se sentia segura. Tenia molts veïns que l’hi tenien jurada i que segurament aprofitarien la nostra absència per buscar-la per cels i terra. No era un bon moment per quedar-se a casa. Si s’afegia a nosaltres estaria protegida i, de passada, podria fer una mica de fortuna i exercitar la venjança.

La vam trobar quan venia dels cóms, carregada amb dos bots d’aigua damunt de les espatlles. Tenia la mateixa cara de noia que jo recordava, però endurida al voltant dels ulls pel pas del temps. La boca era una ratlla fina i ferotge, gairebé sense llavis, de la qual se’n podia esperar més una queixalada que no pas un bes. Duia els cabells curts i drets, i anava vestida com un escuder, amb botes altes, camisa color teula i una espasa gairebé tan llarga com ella embeinada damunt del pit. En creuar-nos, ens va clavar la mirada, que era com un tallant. Si ens va reconèixer, no ho va demostrar, i nosaltres no ens vam atrevir a dir-li res.

L’endemà ja vam arribar a Saragossa. La ciutat era famosa per les seves mesquites de pedra blanca, per la riquesa gairebé insultant dels seus palaus i per la solidesa de les seves muralles, davant de les quals el gran Carlemany hi va plantar un setge infructuós, que va haver d’aixecar amb tota la pena del món, perquè no se’n sortia. Els bisbes i els abats, com passava sempre que arribàvem a algun lloc d’antiguitat i prestigi, van voler visitar tombes d’il·lustres màrtirs de la seva església i també el pilar on deien que s’havia aparegut la Mare de Déu a sant Jaume. Van enviar un missatger a la ciutat i, l’endemà, a punta de dia, i sense esperar l’acord dels companys de viatge, van desaparèixer del campament abans de l’hora de sortida. Van deixar l’encàrrec que ja s’afegirien a l’expedició al final del matí, quan haguessin acabat amb la visita pietosa. Ermengol l’ardiaca, perquè no fos dit, va decidir d’afegir-s’hi, i va voler que jo l’acompanyés. El bisbe cristià de la ciutat, que es deia Patern, ens esperava a la porta de la ciutat. Anava com disfressat de captaire. Després de les salutacions, plenes de reverències i petons, ens va portar per carrerons foscos i poc transitats. Vam arribar a una placeta bruta, on hi havia un edifici de maons sense cap element exterior que l’identifiqués com a església. El bisbe va picar a la porta, i ens va obrir un acòlit d’aire sinistre, que ens va fer passar mentre vigilava si ens havia seguit algú. Era una església mig clandestina, on el pilar testimoni de l’aparició ocupava l’espai central, envoltat de llànties d’oli i on pregaven un parell de velles tremoloses vestides de negre. Era una pedra cilíndrica, de color rogenc, del tot idèntic a molts altres pilars que havia vist en ma vida, i que semblava més aviat material d’enderroc que no pas una plataforma miraculosa. Si realment hagués estat el testimoni d’una aparició tan singular, el pilar hauria estat sens dubte més airós, i la força del misteri hi seria present, com passava en les relíquies veritables, al voltant de les quals l’aire tenia una estranya qualitat, un tremolor sobrenatural. El bisbe Patern —que assegurava que estava disposat a renunciar als seus privilegis com a bisbe— va voler afegir-se a la nostra expedició, perquè no eren els millors temps per a la diòcesi. Entre llàgrimes i sospirs, ens va pintar un negre panorama sobre les dificultats del seu ministeri, la poca constància dels fidels cristians i la impermeabilitat tossuda dels musulmans a la conversió a la veritable fe. En deu anys, el nombre de fidels catòlics de la seva església havia davallat extraordinàriament, i tots acabaven abraçant l’islam sense cap remordiment, animats per les facilitats que els donaven i els enormes avantatges de tota mena que comportava la seva decisió. Potser —afegia— si tornava victoriós de l’expedició a Còrdova tindria més ascendent sobre els seus feligresos i, si no, sempre podria continuar viatge cap al nord, on sempre hi hauria alguna seu vacant o un monestir sense pastor que ell pogués dirigir. L’abat de Sant Benet —que era home de grans capacitats per discursejar i convèncer— va haver-li de dir, amb educació però amb fermesa, que el seu càrrec era d’inspiració divina, i comportava una gran responsabilitat i havia d’assumir-lo a les verdes i a les madures, fins i tot acceptant les servituds del martiri. Vam haver de fugir sense anar a reverenciar la tomba de sant Valeri, dient que se’ns feia tard i que havíem sentit a dir que en un parell de setmanes passaria per Saragossa una columna de reforç, a la qual sens dubte el bisbe Patern s’hi podria afegir sense problemes. Com a record, em vaig endur un petit reliquiari, exposat en una fornícula que hi havia a la capçalera del temple. Segons una inscripció, pertanyia a santa Brígida, i era un queixalet que semblava de criatura. No em va recar de prendre-la, vista la poca devoció que despertava, i vaig pensar que potser la podria vendre a algú que la necessités.

Vam abandonar Saragossa la blanca com si ens empaités un escamot d’infidels. Ben aviat vam recuperar el contacte amb els companys, que continuaven en direcció sud. Vistos en moviment i des de lluny, feien molt de respecte. Mai no hauria imaginat que el rastre que deixava un exèrcit en marxa i en bona salut fos tan repugnant. Excrements d’homes i de cavall, escopinades i miccions: Miró era un especialista a pixar dret damunt de la seva muntura, tan aviat a la dreta com a l’esquerra. El resultat de tot plegat era una pasterada pudent que, com la bava d’un llimac gegant, indicaria el camí seguit pels cavallers si no fos perquè amb el sarramball que feien tres mil homes i bèsties en moviment ja n’hi havia prou.

Vam passar una bona estona avançant mules i carros. Quan vam arribar a l’alçada dels nostres companys, vam notar que el to de les converses era molt diferent de l’habitual: lluny de les facècies i estirabots que eren el pa de cada dia, hi planava un tel de mal humor i murmuracions. Era evident que havia passat alguna cosa. Mentre Ermengol l’ardiaca es posava al davant dels seus cavallers, com avergonyit per haver-los deixat, jo vaig avançar-me per buscar l’Arnall, que cavalcava una mica més endavant, prop del comte. Ermengol anava dret com una estàtua, amb el rostre inexpressiu, estranyament tranquil en comparació als cavallers agitats que eren prop seu. El meu germà es va afanyar a posar-me al corrent de tot. Aquell matí hi havia hagut raons entre els delegats de Wàdih i Ramon Borrell. El comte de Barcelona havia exigit la confirmació escrita dels pactes a què s’havia arribat a Tortosa, perquè ja feia massa temps que l’esperaven, debades. Els homes del general s’havien posat nerviosos i donaven excuses poc creïbles: errors de cancelleria, problemes diplomàtics, res de greu. Ramon Borrell els havia amenaçat amb la retirada si no quedaven clares les clàusules del contracte. Els havia donat dos dies de termini, quan ja hauríem arribat a les portes de Medinaceli, la frontera de la Marca Mitjana, on estava previst que se’ns afegís Wàdih i part dels seus homes, per acabar d’emprendre la resta del viatge fins a la ciutat de Toledo. La tensió havia anat pujant durant la marxa. Alguns homes cridaven contra Wàdih, perquè els havia enganyat. D’altres pensaven en veu alta i amenaçaven de girar cua i tornar cap a casa. Creuaven els dits i juraven que mai més no se’n refiarien de la paraula d’un musulmà, perquè en els homes que pixen a la gatzoneta i es tallen la pelleringa del membre quan són nadons no hi havia cap fiat.

Medinaceli era dalt d’un turó allargat i solitari, que es veia d’una hora lluny. Quan va començar a aparèixer, el nerviosisme dels companys va créixer tant que els soldats i cavallers musulmans que ens acompanyaven ens van deixar sols i van plantar les tendes a l’altra banda d’un riu miserable i fangós que travessava la plana: era el lloc des d’on solien sortir cada vegada que volien atacar lleonesos o gallecs. La nostra columna va avançar fins al peu de la ciutat i allí vam fer nit. Durant la vetllada els comtes i els bisbes es van tancar a la tenda de Tallaferro, per planificar els següents moviments, que es preveien delicats i difícils.

Mentrestant, un grup de cavallers van pagar una moneda de plata a un vailet que pasturava quatre cabres perquè els conduís al lloc on va morir l’al-Mansur, mentre tornava malferit d’un combat contra els castellans. Havien sentit a dir que hi havien aixecat un petit recordatori que assenyalava el punt exacte. L’Arnall em va venir a buscar perquè els acompanyés i fes una mica de traductor, perquè no era cosa que es pogués veure cada dia i no volien perdre’s cap detall del monument. Al començament el noi estava mig mort de por i no deia res. Es limitava a conduir-nos, fent drecera, entre camps de forment acabats de segar. El campament dels homes de Wàdih quedava més al nord, i el vèiem cada cop millor a mesura que anàvem guanyant una mica d’alçada. Quan ens va començar a tenir una mica de confiança va explicar, en un aràbic que amb prou feines podia entendre, que el Victoriós havia quedat lleument ferit a la cama en el decurs de la darrera batalla de la campanya contra els castellans, i que els seus metges havien tingut cura de les nafres segons els procediments habituals: neteja, apaivagament del dolor i cosit. Però la ferida no es volia tancar, i en supurava un líquid groc i pudent. L’al-Mansur va caure del cavall, enfebrat. El van haver de transportar en un baiard durant més de quinze dies, i els darrers ja era evident que agonitzava. No va ser a temps ni tan sols d’arribar a Medinaceli. Els metges egipcis que estaven encarregats de vetllar per la seva salut no van ser capaços de fer-hi res, ni tan sols d’alleujar el seu enorme patiment, i va morir, a mitja hora escassa de la ciutat, traient sang podrida pel nas i blasfemant contra Al·là, i que Al·là el perdoni, deia el pastoret, perquè no sabia el que deia. Els qui l’havien atès van dir, per exculpar-se, que potser la fletxa que l’havia ferit duia alguna mena de verí desconegut, contra el qual no hi hauria hagut cap remei. Els jutges que, per ordre del califa, havien investigat la mort del seu ministre, van arribar a la conclusió que no hi havia hagut enverinament, una tècnica que els arquers castellans ignoraven del tot, i que la causa primera de la seva mort havia estat la incompetència dels metges, que haurien d’haver estat més diligents i haver reaccionat amb més prestesa. Com a escarment, els va fer crucificar a Toledo, l’un rere l’altre, per castigar els seus errors i donar exemple.

El relat va generar una petita controvèrsia entre els curiosos cavallers. Artau de Codonyes i Aguiló de la Serra, dos cavallers de Fígols, tan inseparables que semblaven d’aquells bessons que neixen enganxats pel bescoll, deien que era impossible que l’hagués tocat una fletxa castellana, perquè se sabia del cert que els castellans no només eren incapaços de sucar la punta amb cap mena de verí, sinó que ni tan sols sabien tensar l’arc amb la força necessària, i menys encara apuntar prou bé com per encertar un cérvol impedit a deu passes. D’altres —com ara el Llarg de Mur— deien que era ben possible que una simple punta de fletxa pogués fer tant de mal: només es podia entendre si s’hi hagués passejat una eruga dolenta o un vidriol. I, de vegades, si la roba que es portava era de cànem i tocava el doll de la sang, cap dels remeis habituals per tancar ferides servia de res, i només es podia resoldre posant un ferro roent sobre la nafra.

Embolicats en la discussió, no ens vam adonar que ja havíem arribat al nostre objectiu. El monument no era gaire gran, un altaret de pedra arrebossat de guix, de quatre pams d’alt, decorat amb una sanefa de lletres aràbigues negres molt estilitzades. Estava coronat per una columna de marbre on hi havien gravat una inscripció que ocupava tot l’espai del fust. Amb moltes dificultats podia entendre alguna paraula. El Misericordiós. El Benigne, el que guanya totes les batalles. Que Al·là el guardi.

—Ja n’hi ha prou, Dacó. No cal que continuïs llegint. Ja ens imaginem què hi diu.

L’Artau de Codonyes em va interrompre mentre baixava del cavall. Duia a la mà un tros de soga, que va lligar a la part alta de la columna, just per sota del capitell. Amb l’altre cap de la corda va fer un nus al pom de la sella, i va atiar el cavall. La columna no va oferir resistència, va caure a terra i es va trencar en tres o quatre bocins. El nostre guia, esgarrifat, va arrencar a córrer costes avall. L’Artau, dret damunt la base, el va cridar.

—Fuig, corre, fuig. I digues a tota la teva parentela mora que jo, Artau de Codonyes, fill de Bertró de Codonyes, em cago damunt de l’al-Mansur i de la seva podrida parentela tantes vegades com faci falta.

Com si ho hagués estat esperant durant molt de temps, es va ajupir sobre la peanya i va anar-hi de ventre. Hi va dipositar una tifarada poderosa, que semblava més de cavall que no pas de persona de dues potes.

—Au. Jo ja ho he fet. Vosaltres en sou testimonis. He estat el primer. A veure qui més s’anima.

Tots hi vam passar, fins i tot els que, per haver-nos alleujat abans, amb poques femtes podíem contribuir a aquell homenatge obscè. La petita expedició va tornar tan contenta al campament que hom diria que havíem conquerit nosaltres sols el Sant Sepulcre de Jerusalem. Els companys, en comptes de rebre’ns amb felicitacions i cerimònies, ens van comunicar la consigna. Wàdih no havia donat les garanties que se li havien demanat. En conseqüència, l’endemà atacaríem la ciutat, com a exemple i escarment. La columna musulmana de Wàdih havia acampat una mica més lluny, en un indret on hi havia una font d’aigua bona i abundosa però des d’on no ens podrien veure sortir. Abans no tinguessin temps de reaccionar, nosaltres ja seríem dalt de tot. Ramon Borrell i Ermengol confiaven que no els costaria gaire de superar les muralles de la ciutat. No hi havia discussió. Si no volien entendre les nostres raons, entendrien la nostra força. No seria una batalla, només un acte de violència. Una demostració, meitat feta de desafiament, meitat feta de rancúnia.

Mentre em preparava per l’endemà, vaig veure passar el comte Ermengol. Em va fer anar a buscar l’Arnall, i em va dir que ens esperava a la seva tenda. No havíem de perdre temps, perquè el que volia tractar amb nosaltres era important. Vaig afanyar-me a trobar-lo. Era al fornal dels ferrers, on acabava de posar una ferradura nova al seu cavall, que havia batejat —i jo encara no en sabia el motiu— amb el nom de Tort. Vam córrer cap a la tenda d’Ermengol. A dins no hi havia ningú més. Estava assegut a terra, a la manera dels musulmans, damunt d’una estora de llana tenyida. Un parell de llànties d’oli de bronze feien una mica de llum. Davant del comte hi havia una tauleta de vori, on hi havia gravats uns quadrats blancs i negres. Als dos extrems, tota una sèrie de figures alineades damunt les dues primeres files de quadrats de cada banda. Unes eren de cristall de roca, i les altres d’una pedra fosca i polida. Ermengol ens va assenyalar uns coixins.

—Seieu aquí, al meu davant. Aquesta nit us ensenyaré a jugar als escacs. A mi em van salvar una vegada la vida. Potser us ajudaran a vosaltres. Demà potser no hi seré. No sé si tindré l’oportunitat d’ensenyar-ne al meu fill, que és petit com un rat i potser no tornaré a veure. No voldria que perdéssiu l’oportunitat. Els escacs són un joc com la guerra, la guerra feta joc. Però no és un passatemps qualsevol, una manera com una altra de distreure els desvagats: les partides provoquen més angúnies que no pas plaers. Cada peça té el seu valor i la seva importància. Aprendreu a sacrificar-les quan faci falta, i a treure’n totes les virtuts en situacions límit. Les normes són senzilles de memoritzar, i donen peu a tants moviments possibles com pedruscall hi ha a una tartera.

Va començar per ensenyar-nos les diferents peces i els seus valors. El conseller, l’elefant i l’arquer. El califa, que era la peça fonamental i alhora la més limitada de totes. Com es movien, quines eren les seves virtuts i quines les seves febleses i també què era el que simbolitzava cadascuna d’elles. Van passar lentes les hores. A fora, el campament dormia neguitós, com un gos que es remou inquiet, i grinyola i empaita conills en somnis. Tota la son que podíem tenir ens va abandonar, i abans no va arribar l’hora de posar-nos en marxa vam poder jugar algunes partides senceres. Ermengol tenia raó. Cada joc era tan profund com un pou d’aigua negra i tan canviant com un cel on creixen les bromes de tempesta.

Ens hi hauríem quedat tota la nit, però l’exèrcit es va despertar d’hora. Vam haver de deixar el joc per anar-nos a posar l’equip. Era la primera vegada que em posava l’ausberg per entrar en combat. Sabia que no seria una lluita com les que vindrien, sinó més aviat una passejada, però no pas per això estava més tranquil. El pes de l’acer donava una certa impressió de seguretat, com si fos invulnerable, però encara pesava més la sensació que tot pot capgirar-se en un instant, i que de la vida a la mort més terrible no hi ha a penes cap distància ni cap protecció.

Vam sortir del campament sense cap ordre, com si tothom tingués pressa per arribar dalt de la ciutat. No se sentien crits, només el repic de les ferradures contra l’empedrat del camí, i un soroll nou que mai no havia sentit i que em va meravellar: la fregadissa de milions d’anelles de ferro de les cotes de malla, que feien una fressa com de còdols que són moguts per un riu crescut. L’avantguarda de Bernat Tallaferro, una dotzena de cavallers embriacs que volien ser els primers a tocar els murs de Medinaceli, va tornar a baixar corrents: la ciutat estava deserta i les portes obertes. Havia estat una maniobra del general, que havia previst tots els nostres moviments i s’hi havia avançat. Ja devia fer dies que la guarnició de Medinaceli havia estat evacuada, i només havia deixat les forces necessàries per donar, vistes des de baix, una aparença de normalitat. D’aquesta manera el general guanyava una mica de temps i podia esperar l’arribada dels enviats d’al-Mahdí sense haver de patir pèrdues ni cap desgast dels seus homes, que s’estaven ben quiets al campament.

Mig decebuts per l’estranya rebuda que ens feia la ciutat, vam començar a fer-hi tombs, desconcertats. Les cases eren buides, no s’hi trobava ni una ànima. Des del pas de ronda dels murs, vèiem el campament dels sarraïns, on no es podia percebre cap signe d’inquietud, ni un de sol: homes que abeuraven cavalls, el muetzí que cridava els soldats a l’oració amb les primeres llums del dia.

El so d’unes campanes es va barrejar amb la salmòdia dels musulmans acampats a la plana. Els repics procedien de la mesquita, que ocupava un dels espais més elevats de la ciutat, on s’havien concentrat la major part dels nostres. Hi vam anar de seguida. L’atri de l’edifici era ple de cavallers que contemplaven com mitja dotzena d’homes penjava de la part de dalt del minaret una colla de grans campanes cristianes, que segurament eren botí de guerra i havien estat capturades en el decurs d’alguna expedició cap al nord. Dins, vaig veure com d’altres havien anat a buscar al campament unes pells plenes de vi i regaven les parets de marbre on hi havia inscripcions amb versicles de l’Alcorà. Al mig de la mesquita cremaven els gallardets de tela que decoraven les armes dels exèrcits que sortien a fer la guerra santa contra castellans i lleonesos. Els bisbes no esperaven que els esdeveniments haguessin pres aquesta direcció, però es van afanyar per treure’n partit. Van preparar en un instant un calderó d’aigua gregoriana, que es fa amb aigua beneïda, sal, cendres i vi, i que serveix per consagrar les esglésies que han estat profanades. Van ruixar les quatre cantonades de l’edifici, i van ordenar que la petita cambra que hi havia a la banda de llevant fos enderrocada, perquè era el catau pudent on els moros adoraven Belcebú i totes les altres criatures de l’avern. Van improvisar un altar amb una taula que els van portar d’una casa rica propera, el van guarnir amb una tela de seda i les capsetes de les relíquies que sempre duien al damunt i van oficiar una missa que va ser seguida amb un entusiasme malaltís per la majoria dels cavallers, que es comportaven com si allò hagués estat un miracle i no pas una mitja ensarronada del general Wàdih, que era home astut i a qui no es podia enxampar tan fàcilment. Van combregar gairebé tots sota les dues espècies, sobretot amb la del vi, perquè encara n’havien sobrat un parell de bots: amb unes gotes vessades ja n’hi havia prou per escandalitzar els creients sarraïns i malaguanyat vi si s’hagués fet malbé tot d’aquella manera. Al final de la missa van córrer les llàgrimes i es van renovar els juraments. Tallaferro, endut per l’entusiasme, va desitjar en veu alta que tant de bo els africans ens esperessin l’endemà, perquè llavors ens trobarien en estat de gràcia.

Qui ens esperava fora de la mesquita era Wàdih. Anava sol, vestit amb una túnica blanca. Un gos, sortit de no se sap on, el bordava des de la terrassa plana d’una casa propera. Fixada a la sella hi portava una llança on hi havia lligades unes cintes verdes amb lletres daurades, i duia un tub de llautó a la nià.

—Cristians —va començar a cridar quan l’atri es va omplir amb els que sortien de la missa improvisada; el gos va callar de sobte—. Espero que visqueu molts anys perquè us avergonyiu mil vegades cada dia i fins a l’hora de la mort de la vostra proesa d’avui. No teniu paciència ni contenció, ni respecteu la paraula donada, i això us perdrà. Les condicions que van quedar estipulades a Tortosa són les que mantenim, i són les que queden escrites en aquest protocol. Dos mancusos per a cada home, cent per a cada comte, setanta-cinc més per a cada bisbe i per a cada abat, o bé cinquanta en funció dels homes que cadascun d’ells aporti. Tota la carn, tot el pa i tot el vi que els vostres ventres de pecadors puguin pair. I el dret de saqueig sobre les propietats dels enemics del califa, al qual Al·là ompli de benediccions i faci que no hagi de dependre més de politeistes blasfems com vosaltres que adoren tres déus. Volíeu tenir-ho per escrit, com si la lletra tingués més força que la paraula. He vist cremar biblioteques senceres i he vist morir germans per negar-se a trencar una promesa amb prou feines expressada. Ha arribat aquest matí de Toledo. Era això, el que volíeu?

Va llançar el tub en la direcció on hi havia Ramon Borrell i Ermengol, que contemplaven l’escena sense ni tan sols parpellejar. Un escuder va afanyar-se a recollir-lo i el va donar al comte Ramon. No gosava obrir-lo i l’aguantava com si fos ple de brases.

—Aquesta nit el nostre tresorer farà el primer pagament. Feu venir algú de confiança i que s’ho endugui tot. No volem que us acosteu al nostre lloc d’acampada. Feu pudor de llard i de mesc. Heu blasfemat greument contra el nostre Déu i el nostre profeta, i si no fos perquè la necessitat del moment és més gran que el desig de reparació, tingueu per ben cert que us ho faríem pagar. Potser ens feia falta que ens recordéssiu qui sou i com us comporteu. Porteu-nos signada una còpia del document que us he donat. I recordeu que també us obliga a vosaltres tant com ens obliga a nosaltres. Demà continuarem el viatge fins a Toledo. Us aconsello que descanseu i que reserveu els vostres fogots fins a l’hora de la veritat.

Les paraules de Wàdih no ens van impressionar més del compte, si més no en aparença. Com si no volguéssim reconèixer que ens havíem comportat com uns bàrbars, i que tota aquella destrucció havia estat gratuïta i potser contraproduent, els nostres homes volien continuar el saqueig de la ciutat. Ramon Borrell els va aturar amb un bram que semblava sortit de la gola d’un gegant.

—Ja n’hi ha prou! —va cridar, carregat de ràbia i escampant salivera—. Marxem d’aquí i avergonyim-nos, cavallers d’Urgell, de Besalú i de Barcelona.

Aquella nit hi va haver el repartiment de la paga. El comptable jueu del comte de Barcelona fou l’encarregat d’organitzar-lo. Un dels seus ajudants em va donar trenta mancusos, tan lluents i ben gravats que semblaven acabats d’encunyar. A canvi, vaig posar una creu al costat del meu nom. L’arribada de l’or va trencar totes les rutines del campament. Per primer cop van fer córrer tupins amb aiguardent. Abans de mitjanit, Miró ja havia doblat el seu capital gràcies al joc dels polsos, en el qual era gairebé invencible. A cap dels seus companys habituals de corredisses se li hauria acudit de desafiar-lo, però els cavallers de la costa, que no el coneixien prou, ni de referències, s’atrevien a fer-ho quan el veien tan rabassut, i, a més, esquerrà; però quedaven fotuts i plomats quan descobrien que aquell home tenia uns braços de pedra.

M’hauria agradat continuar practicant el joc d’escacs. Vaig buscar l’Arnall per tot el campament, sense trobar-lo, pensant que potser s’animaria a anar a trobar el comte. Però l’Arnall ja era a la tenda d’Ermengol. El peó que vigilava l’entrada no va deixar que m’hi acostés, però les ombres que es veien a través de la tela que cobria la porta ja m’ho deixaven entreveure. Estaven jugant tots dos, en silenci i concentrats. Em vaig quedar una bona estona contemplant aquelles siluetes gairebé immòbils. Aquella nit, jo no jugaria cap partida.