IV

L’endemà, com no podia ser d’una altra manera, va sortir el sol. Un sol diferent, això sí. Vam obrir una finestra molt a poc a poc. Vam obrir la porta. Vam sortir a fora… El dia estava mig ennuvolat però igualment feia calor. Ja no hi és, va demanar la Fineta. No, no, ja no hi és, vaig fer jo, que havia donat la volta a la casa. Tot era normal, els ocells cantaven i el desmai estava ben posat com sempre, no semblava que ningú hi hagués passat per sota i li hagués esvalotat les fulles. Després hi aniré, vaig dir fent el fort. Sí, home, i si et surt el senyor Emili, va exclamar la Fina. No sortirà. Ens ho devíem imaginar, devia ser un dels convidats de la Mireia, vaig dir per tranquil·litzar la meva dona. Però no estava tranquil ni jo mateix. Jo ho esbrinaré, va dir la Fina decidida. I se’n va anar cap a can Torralba però per la porta del davant. Li va obrir la Mireia en persona, que es veu que va fer uns ulls molt grossos, Fina, què hi fas, aquí, per què no entres per l’altra banda, es veu que li va dir. La Fina va excusar-se, dispensi, senyora, pensava que em sortiria l’Ester. No hi és, l’Ester, va fer la Mireia, ahir a la tarda es va endur la nena a casa d’uns tiets seus per al cap de setmana. Digues. Senyora, ahir vam veure un home amb un ganivet, que s’assemblava al senyor Emili. Va sortir del desmai i ens vam espantar.

Segons la Fina, la Mireia es va posar a riure i va dir, què dius, Fina, el senyor Emili està tancat i ben tancat, de manera que no el podeu haver vist. Voleu dir que no era una ombra? La Fina es va mig empipar, no, senyora, era un home, i era el senyor Emili, o s’hi assemblava molt. La Mireia va continuar rient, no pot ser, Fina, no pot ser, passa i mira-ho tu mateixa, si vols. La Fina llavors es va fer enrere, no cal, senyora, només era per si hi havia cap novetat. Cap ni una, va fer la Mireia. I li va dir que perdonés, que havia de tancar perquè s’havia de canviar per marxar.

I la Fina va tornar cap a casa. I a la tarda vam sortir a passejar, i vam passar un diumenge tranquil, i no va passar res. Res de res. A dintre de can Torralba tampoc no se sentia ni una mosca, al cap i a la fi ja havia dit la Mireia que estava sola. Però dilluns al matí sí que va passar, sí: quan jo em disposava a agafar l’aixada per anar a plantar el roser, vam sentir uns crits i vam veure la Mireia que venia corrent. Va obrir la porta de la barana, va caure de lloros a terra, es va tornar a aixecar i va arribar a casa amb una mena d’atac de bogeria. Auxili, auxili, cridava, i em va venir a trobar i se’m va tirar a sobre, i em va agafar i es va posar darrere meu com si de can Torralba hagués de sortir alguna mena de monstre. Què passa, va fer la Fina sortint esveradíssima. La Mireia primer no podia parlar perquè no tenia esma i, a més, s’entrebancava parlant, Déu meu, Déu meu, teníeu raó. Teníem raó de què, vaig demanar jo veient que callava. Doncs que sí que pot ser que hi hagi l’Emili per aquí perquè avui m’han trucat i m’han dit que fa un parell de dies que es va escapar de l’hospital. Reina Santíssima, va exclamar la Fina tot senyant-se amb molta devoció. Què passa, va demanar la Fineta, que havia sentit l’enrenou i també sortia a fora. No res, entra cap a casa, Fineta, li vaig ordenar.

Vaig agafar les regnes del comandament. Sempre era jo el que em deixava fer amb totes dues dones, però en aquells moments em va semblar que em tocava perquè jo era un home i elles dues estaven espaordides. A veure, Mireia, vols dir que ha fugit del manicomi? Ella va fer que sí amb el cap, amb els ulls desorbitats. I és que està molt violent si no es medica, va dir. Llavors em va goitar als ulls en to de súplica, aquesta tarda torna la nena. Si us plau, vés a mirar si hi és, si us plau. Llavors la Fina va saltar, sí, però tu sol, no, imagina’t que t’ataca. Anirem a buscar en Pepet, vaig decidir. I, tal dit, tal fet, vaig cridar la Fineta i li vaig dir que anés a buscar en Pepet, que li digués de part meva que ho deixés tot i vingués immediatament amb l’aixada. I així ho va fer la meva filla, que se’n va anar i va tornar al cap de no res amb el meu amic. De seguida el vaig posar en situació i ens vam posar en marxa tots. Jo volia que les dones es quedessin a casa nostra, però la Mireia va insistir a venir. Jo el conec, si cal parlar amb ell potser m’escoltarà, va dir. I, a més, si ens quedem aquí soles, potser ve per darrere, qui sap. És clar, quan la Mireia va haver dit això, les dues Fines també van insistir a venir amb nosaltres. I van venir però es van quedar al jardí totes tres, assegudes al costat de la font i ben advertides, si veieu res, encara que sigui una ombra, crideu. Sí, sí, van fer.

En Pepet i jo vam entrar a la casa. Si us plau, mireu bé tots els racons, ens va demanar la Mireia, perquè si fa dos dies que és aquí i no l’he vist és que s’ha amagat molt ben amagat.

Ho vam revisar tot, a dalt, a baix i al soterrani. I tot és tot: armaris, llits, taules, banyeres… Va haver-hi un moment en què vam trobar un cofre tancat i ens vam pensar que allà realment s’hi podia haver amagat algú, perquè era de la mida d’una caixa de morts. En Pepet va obrir-lo tot d’una mentre jo preparava l’aixada per si de cas. I va resultar que a dins hi havia joguines, totes les joguines de la Mireia filla i d’en Javi quan era petit, amb totes aquelles disfresses i aquelles carotes de monstre al capdamunt que ens van fer botar del sobresalt. Però no hi havia el senyor Emili.

Ho vam revisar tot i no vam trobar res. Vam sortir a fora, on ens esperaven les tres dones ben arrambades les unes a les altres. Vaig aclarir-me la veu per dir, no hi hem trobat res, Mireia, i a mi em sembla que, si va ser aquí, se’n va tornar a anar. No hi és. La Mireia va exclamar, oh, gràcies, gràcies, Aniol i Pepet, ara estic una mica més tranquil·la. De tota manera, si vols venir a casa, ja ho saps, vaig convidar-la tot goitant la Fina, que va fer que sí amb el cap. La Mireia va tornar a dir gràcies, però és que avui mateix tornen la Mireia i l’Ester, ja no estaré sola. Tanca’t a casa a la nit durant uns quants dies, vaig recomanar-li, per si de cas. I tant, així ho faré, va dir ella, i ens va acompanyar, xino-xano, i amb molta més tranquil·litat, fins al desmai. Un cop allà, i abans de veure’ns marxar, va dir amb una veueta petita, no sé què faria sense vosaltres. I jo vaig sentir que me l’estimava molt.

Hi vaig tornar a la tarda per plantar-li el roser. Ningú no hi pensava, ja, però jo sí. Qualsevol petit detall relacionat amb la Mireia era important per a mi, i ara, a més, era una dona espantada que jo havia de protegir, i la plantada del roser era una excel·lent excusa per acostar-m’hi. Tenia el cor tendre, aquell dia. I a més, patia seriosament perquè no tornés el senyor Emili, si és que era ell el que havíem vist. Però si s’havia escapat del manicomi, i tant que podia ser ell. Fos com fos, jo protegiria la Mireia contra el que calgués. Vaig tocar la campaneta, vaig passar el desmai i vaig plantar el roser. Ella va venir a trobar-me i em va dir en veu baixa que no digués res a l’Ester i a la nena del que havia passat, que ja eren a casa i s’espantarien. D’acord, vaig contestar flairant el seu perfum, ja diré a casa que no diguin res, vaig contestar, no gaire segur que la Fina no ho hagués explicat tot a qualsevol dona del poble quan hagués anat a comprar. Per sort, no ho havia fet perquè no havia sortit de casa. És que era al mig de la novel·la, que estava en un punt d’allò més intrigant, va fer per tota explicació. I és que la Fina posava més rentadores que mai per poder seure i llegir. I, ves per on, ara la Fineta també s’asseia al seu costat i també llegia.

Quina família, vaig pensar. Vesprejava i la calma sembla que havia tornat a can Torralba. Jo no havia notat res d’estrany enlloc. Vaig sortir de casa i me’n vaig anar a l’hostal a fer el got amb en Pepet.