VIII

—La tieta Rita va venir ahir a dir-me adéu…

En Pepet és al seu món del passat, i jo no sé com fer-lo reaccionar.

—Pepet, la tieta Rita és morta ja fa temps.

Ell fa una cara estranyada:

—Ah, sí? Jo pensava que havia marxat a Barcelona…

—Sí, però d’això fa molts anys…

Ja no sé com dir-l’hi. És impossible entrar dins d’aquest mar d’oblit que s’ha tornat el cap del meu amic. Jo, en canvi, continuo tenint el cap força clar. De vegades em descuido de coses, però realment, no gaires si les comparem amb les que oblida en Pepet. Ell no sap qui és qui ara mateix, qui existeix i qui és mort. Jo, en canvi, sé perfectament qui hi ha i qui se n’ha anat. L’última que va morir, l’any passat, va ser la Cinta, i jo l’havia vist només un parell de vegades d’ençà que va marxar. No vaig plorar, ja feia temps que m’ho esperava, m’havien dit que estava molt malament. En Miquel, el nét que viu a Anglaterra, va anar a l’enterrament. Tothom se’n va lluny, i n’hi ha alguns que no tornen. Només ens quedem en Pepet i jo, i d’en Pepet només tinc el cos, i no el cap. El cap d’en Pepet ja fa temps que és a la lluna.

Això sí, jo tinc el cap clar, però hi ha aquelles coses que no sé si passen abans o després… No sé si era abans que tornés la Sònia, em penso que sí, aquell dia que vaig trobar la Berta dels xais enmig del carrer amb la seva mare. Feia temps que sentia rumors que la noia era estranya, la gent es reia una mica d’ella, deien que parlava sola i que de vegades tenia una mena d’atacs de mal de cap. Jo no m’hi havia fixat mai o simplement això no havia passat davant meu i, per tant, no m’hi havia interessat.

Però aquell dia, sí. Aquell dia que les vaig trobar pel carrer, les dues caminaven de pressa i tenien una mena de baralla estranya. Et dic que callis, deia la mare, et dic que no hi ha ningú. I la filla li responia esgargamellant-se crispada, sí que hi són, sí, que no les veus, si ens segueixen, sempre, sempre ens segueixen, em segueixen a mi, sempre, em segueixen. Prou de disbarats, Berta, responia sa mare intentant que callés.

I la Berta callava una mica, però poc després hi tornava, i jo les seguia perquè la situació, ves per on, em resultava ben familiar. La noia continuava, es fiquen al llit amb mi, i em diuen que un dia m’atraparà i em matarà, sort que elles m’avisen. Qui t’atraparà, però què dius, Berta. Ell, el meu pare. Però si jo no t’he dit mai qui és, el teu pare, exclamava la Roser. La Berta deia, és que és un monstre, jo sé que és un monstre perquè de vegades treu el cap per la porta, o m’espera al capdamunt del carrer, ooooh, ai, sí, sí, prou, sí, ja el sento!!!! Això darrer no s’adreçava a la seva mare sinó a les veus que semblava que sentia. Cridava mirant enlaire. Oh, m’exasperes, va fer la Roser agafant-li els braços, arrossegant-la a un racó i mirant de tranquil·litzar-la, no entenc què et passa, no sé què fer amb tu, anirem al metge. El metge no m’entendrà, no pot ser que no ho sentis, mare, no pot ser, feia la Berta, que ja es veia que estava desesperada.

La Roser la va mirar, no sento res, Berta, no hi ha res, no hi ha ningú, que no ho veus. Es va aturar en sec, i llavors vaig veure que la Berta es posava a plorar i a cridar, per què no em creus, no em creu ningú. La Roser la va agafar pels braços i va baixar la veu, xxxxxt, calma’t, Berta, calma’t, això ja passa de taca d’oli, segur que almenys el metge et pot donar alguna cosa per calmar-te, hi anirem demà mateix. Van desaparèixer carrer amunt agafades totes dues i ja no vaig sentir ni veure res més.

Vaig trigar temps a tornar a veure la Berta, però, quan això va passar, em vaig adonar que la noia havia canviat, que estava més calmada, que no feia cara d’esverada, que passejava amb els amics i somreia tranquil·lament. I vaig pensar que, vés a saber, potser, com que els temps també havien canviat, segurament havien inventat alguna cosa per guarir un mal que havia destruït el senyor Emili.

Això sí, aquell dia que vaig presenciar l’escena de la mare i la filla al mig del carrer, arribant a casa vaig agafar un paper i un bolígraf per escriure dues ratlles a en Javi. Només hi deia, la Berta és filla teva. Quan les vaig haver escrit, vaig goitar-me bé el paper per totes bandes, i, finalment, el vaig estripar. L’hi hauria pogut dir a la Fina però no ho vaig fer, no calia. Tampoc no calia dir-ho a en Javi, així que m’ho vaig guardar per a mi. Un altre secret per a la meva tomba. Al final me l’hauran de fer molt grossa, perquè tants secrets no sé si hi cabran.

La Sònia va fer fer la piscina quan va néixer el seu primer fill, l’Àlvar, que ara té quinze anys. Després va venir la Mercè i, més endavant, la Mireia petita, que em fa pensar una mica en la seva besàvia per la seva cara dolça i per la boqueta, que també sembla una maduixa. Poc després moria la Fina. I, quan ja havien fet la casa més petita i tot, un dia vaig demanar a la Sònia, i la teva àvia, no vindrà. Ella va quedar parada, doncs no, no ho crec. Em va sortir un oh decebut. La Sònia em va goitar i, per tota explicació, va dir, imagina’t quin daltabaix, Aniol. Què vols dir, vaig demanar jo fent-me el despistat. La Sònia va contestar, home, què diria la gent del poble, és que la va fer molt grossa, si no hi ha ningú que li parli, només jo.

Pobra Mireia. Me la vaig imaginar amb aquell vestit que enlluernava, en aquella Festa Major de després de la guerra. Vaig mirar la Sònia i li vaig dir, no cal que ho sàpiguen, que ha vingut, si no diem res. La Sònia em va mirar i va riure una mica, vaja, Aniol, si dius aquestes coses, potser algú pensarà que n’estàs una mica enamorat, eh. Potser sí, vaig fer jo, també rient una mica. Què m’havia d’importar llavors, i què m’importa ara, que ja no hi ha la Fina, que pensin el que vulguin. I cada vegada que ve la Sònia li dic, ja has portat la Mireia. No, no l’he portat, em diu amb un somriure, potser la pròxima vegada.

No perdo l’esperança. La Mireia un dia vindrà, i serà com abans, i qui sap si llavors m’animo i puc passejar amb ella i ho oblidem tot, i passem de llarg del forat, i festegem com es feia abans, i ens prometem que ens estimarem sempre. Deus ser l’únic que vol que vingui la meva àvia, em va dir la Sònia.

—Però va tornar, de Barcelona…

En Pepet. De què parlem? Ah, de la tieta Rita, me n’havia oblidat. Li contesto:

—Sí, va anar venint… Érem l’única família que li quedava.

En Pepet nega amb el cap i aixeca el dit índex, molt decidit:

—No, no, no vull dir això…

—Ah, no? I què vols dir?

No sé de què parla en Pepet, però en l’estat en què es troba, pot ser qualsevol cosa. Ell diu ara:

—Que va venir i em va veure a mi i em va donar la nena i… ui!

Ara en Pepet s’ha tapat la boca amb les mans, com un nen petit. Ara sí que no entenc res:

—Però què dius, Pepet? De quina nena parles?

—Ui, no, no, és que em va dir expressament que no et digués res…

M’estic començant de neguitejar. Davant nostre ha quedat un avi sense dents que deu ser més jove que jo, i que ens mira i somriu. No sé si hi sent, però, per si de cas, abaixo la veu:

—Què vols dir, Pepet? Què és el que no m’havies de dir? Parles de la tieta Rita?

—Sí… Però ja t’ho explicarà ella quan torni. Jo no puc, que m’ho ha prohibit!

M’està pujant la mosca al nas. Pot haver perdut el cap, en Pepet, però em fa gruar:

—Pepet, la tieta Rita és morta! —li repeteixo.

Ara és ell l’estranyat:

—Ah, sí? I de què ha mort? Bé sort que la nena ja està amb qui ha d’estar…

Té, ara sospira com si s’hagués quedat tranquil. L’avi sense dents ens continua mirant i somrient. I ara veig la Fineta per les finestres de fora. Em ve a buscar ja, i jo que no acabo d’entendre de què parla en Pepet. Miro d’esbrinar-ho:

—A veure, em pots explicar això de la nena… No s’empiparà, la tieta, perquè és morta. I, com que és morta, no es pot empipar. Ja ho té, això, quan et mors, Pepet.

Ell em mira fixament:

—Ah, doncs sí que tens raó, sí, potser sí, però…

—Però què? Què és tot aquest embolic de secrets i criatures?

Si em sentissin la Sònia, la Rosa o la mateixa Fineta, se’n farien creus. Veig que la Fineta ha entrat però s’ha posat a parlar amb una de les dones que corren per aquí, que em penso que havia estudiat amb ella. I en Pepet sembla que no tingui pressa. M’ho explica, però a poc a poc.

—És que fa temps ja, un dia que anava cap a Saltamartí, vaig veure el ramat… el ramat d’en Ton, el dels xais…

—Sí…

—Doncs… deixa’m pensar… Hi havia la cabanya, aquella cabanya, saps quina vull dir, oi?

—Sí, la que era a mig camí i després van tirar a terra. Tant és, què hi havia, a la cabanya?

En Pepet fa cara de circumstàncies i, com si m’expliqués el més gran dels misteris, em diu:

—Vaig sentir fressa a dintre… i vaig acostar-m’hi i vaig obrir la porta molt a poc a poc, molt a poc a poc, perquè pensava que hi havia algun animal devorant una ovella, i pensava, pobre Ton, imagina’t que ara se li menja el ramat sencer. I vaig entrar-hi amb un bon bastó enlaire, Aniol, així, veus?

En Pepet escenifica la seva arribada a la cabanya, com va obrir la porta amb el bastó aixecat. I llavors se m’acosta més i em demana:

—I saps qui hi havia?

—No. Qui?

El miro i espero que parli. Ell obre molt la boca i ho deixa anar de cop:

—En Ton i la teva tieta Rita.

Faig un bot. Ell es posa a riure i hi afegeix:

—És clar, no eren pas cap animal i vaig desar el bastó. No sé què vaig dir per excusar-me, i vaig marxar de pressa. Ells em van veure, és clar, i, quan jo havia fet unes quantes passes, em va venir la tieta Rita mig vestida i em va demanar que no te’n digués res. M’ho va fer jurar i li vaig dir que jo no jurava. I em va dir, doncs promet-ho. I jo l’hi vaig prometre.

La incredulitat se’m menja l’enteniment. Però encara tinc esma per demanar:

—I la nena? Què és allò que dius de la nena?

—La nena? Quina nena?

—Cago’n l’os pedrer, Pepet! Ho has dit abans, que t’havien donat una nena!

Estic perdent la paciència, me n’adono. I sento com la Fineta s’està acomiadant de la seva amiga. Afortunadament, en Pepet ara ha posat la directa i m’ho explica tot d’una tirada:

—Ah, però això va ser més tard… Se’n va anar poc després, em va dir que li havia anat molt bé per marxar l’excusa de la mort del teu pare perquè es començava d’inflar… I quan la nena ja tenia dos anys, me la va portar i me la va donar a mi. Va ser… fa quinze dies més o menys, oi? No ho sé ben bé perquè amb les dates em perdo… Em va fer anar a buscar-la a aquella mateixa cabanya del camí, perquè ella la va pujar des de Saltamartí, i em va dir que la donés al seu pare, en Ton. Em va dir que li digués que ella de cap manera no podia criar-la, que ja havia fet prou, que s’havia de guanyar la vida en un teatre i que amb el seu pare hi estaria millor. I em va fer prometre un altre cop que no te’n diria res. I se’n va anar corrent i me la va deixar, i la criatura plorant, mama, mama, i jo que no sabia què fer-ne. I compta tu la cara que va fer en Ton quan li vaig deixar la criatura i li vaig dir que era la seva filla! Per poc no cau a terra rodó! Primer em va dir que la tornés a qui me l’hagués donat. I m’hi vaig haver de barallar una mica. Llavors la nena va engegar a plorar i al final en Ton la va agafar i se la va quedar. És bona persona, en Ton, oi que sí?

No contesto perquè acaba d’arribar la Fineta. Arriba a temps de sentir que en Pepet em demana:

—Escolta, vols dir que és morta, la teva tieta Rita? Jo la vaig veure molt bé, l’altre dia…

La Fineta se’l mira i mou el cap d’una banda a l’altra. Jo no puc fer res perquè estic estupefacte. Simplement estupefacte, que és una paraula que a mi m’agrada molt de fer servir, que surt sovint a la televisió perquè la diuen alguns polítics quan els acusen d’haver-se quedat els diners dels altres.

—Au, anem, pare… Adéu, Pepet.

En Pepet aixeca una mà, es mira la Fineta i em demana:

—I aquesta dona qui és?

—És la meva filla, Pepet…

—Caram! Si que la tens crescuda!

El deixo rient i me’n vaig agafat del braç de la Fineta després de fer-li una mena de carícia a ell al cap. Qui sap quan el tornaré a veure. Perdó, vull dir que qui sap si el tornaré a veure. A les nostres edats, la porta de sortida es pot obrir en qualsevol moment.

Amb la Fineta, torno a ser el vell desvalgut i indefens.

—Gràcies per portar-m’hi —li dic quan ja som al cotxe.

—No m’ha costat pas gaire —fa ella. I pregunta—: Està molt malament, oi? Ja no sap qui és viu i qui no… Encara com us reconeix…

—Sí… Ens reconeix als de la seva joventut. I ara només quedo jo d’aquella època…

La Fineta fa a poc a poc els revolts que falten fins a la Carena, i jo sé que ho fa així perquè no em maregi. El dia que pugi la Mireia, la Sònia també haurà d’anar amb compte, perquè ara la seva àvia no deu estar acostumada a tantes voltes.

La Fineta m’explica que, ara que ve l’estiu, tornaran a fer un parell d’espectacles de poesia i música amb la Sònia i en Jordi, que ja hi ha parlat.

—Amb rapsodes —dic jo. I em poso a riure.

Ella em segueix la veta.

—Molt bé! Veig que ja us ho sabeu. Exacte, amb rapsodes que llegiran millor que jo… Si també hi posem música, com sempre, a la gent li agradarà. Ja veieu que sempre tenim molt públic. Segur que també us agrada a vós!

Això em fa pensar en la Roser, en quan cantava i ballava a can Torralba, en quan jo pensava que em recordava tant la tieta Rita. I ara resulta que la Roser és la meva cosina. I que estem emparentats amb en Javi i amb la Berta. Goita tu, quina sorpresa al cap dels anys. El temps acaba posant les coses a lloc i fent ballar qui ha de ballar en un envelat, sota l’ombra dels teis o amb el decorat dringadís de les fulles platejades d’un àlber.

Quins pensaments, Aniol, t’estàs tornant poeta. Em miro la Fineta que condueix, tan concentrada, i penso que, al capdavall, tot es deu encomanar.

Ara només falta que torni la Mireia.

Cantonigròs, agost del 2015