II

La gent es transforma quan s’enamora o quan es casa. Goita la mateixa Fineta, quan va perdre el nord per en Pere. Es veu que es van conèixer en un concert d’en Lluís Llach al Palau de la Música, un que va fer just abans que morís en Franco. Sembla que la Fineta va arribar amb una amiga a comprar entrades a les deu del matí del dia que havien dit que les venien, quan allà hi havia gent fent cua durant tota la nit, que diu que s’estaven amb sacs de dormir per terra. I la Fineta, amb els ulls brillants, ens explicava que tot d’una havia aixecat els braços de dos policies que estaven agafats per controlar la cua, i s’havia posat davant de tot i havia dit dues entrades, si us plau. I després van marxar, ella i l’amiga, vinga riure, cap a casa. I resulta que el seu seient era al galliner, al costat del d’en Pere. Al galliner?, vam demanar a cor la Fina i jo imaginant-nos un habitacle de gallines enmig d’un teatre. A la general, va fer ella amb impaciència, i llavors resulta que van detenir-lo. En Pere? Va demanar la Fina. No! En Llach! I vam sortir tots cantant «L’estaca». «L’estaca»! Però si està prohibidíssim! Mare, per això ho fem, responia la Fineta exasperada.

Les converses entre mare i filla eren d’aquesta mena sempre, però aquell dia la Fineta tenia pressa per explicar-nos com havia anat amb en Pere. Estàvem envoltats de grisos, feia por, i cridàvem llibertat, amnistia, estatut d’economia. D’economia? Sí, sí, d’economia. Ara penso en el convenciment amb què deia la Fineta allò de l’economia. No era l’única. Poc després, tot just mort el dictador, una vegada que ens van fer un concert a l’església, tothom cridava estatut d’economia. Suposo que ni ens devia passar per la imaginació què era l’autonomia. Jo recordava què era l’estatut, això sí, perquè abans de la guerra se n’havia parlat molt, n’havíem tingut un de minso però s’havia fet feina, i a nosaltres ens havien ensenyat català a l’escola, cosa que no van fer mai amb la generació de la Fineta o del Javi o de la Mireia filla.

I deia la nena que havien hagut de córrer mentre cantaven «L’estaca», però que ningú no deixava de cantar-la, i els policies al darrere atonyinant el que trobaven, i elles dues s’havien quedat palplantades en un lloc al mig del carrer per on no sabien com fugir. I llavors havia aparegut en Pere i havia dit, res, tranquil·les, veniu amb mi caminant amb molta parsimònia, veniu amb mi, molt bé, molt bé, així m’agrada, tranquil·les, tranquil·les, com si passegéssiu, i parleu en castellà, seguiu-me el corrent, i així havien passat pel costat mateix dels policies mentre en Pere deia fent comèdia, qué hace toda esta gente, parece mentira qué ganas de armar bulla. I les dues havien fet un sí acompanyat d’un espetegar de dents mentre passaven pel costat d’un d’aquells monstres grisos amb una porra a punt per escaldar el primer revolucionari que es bellugués. L’amiga s’havia animat i s’havia apuntat a seguir la veta a en Pere, no nos dejan pasear en paz, havia dit. La Fineta no, no havia obert la boca perquè, si l’obria, hauria quedat falsa, molt falsa, amb el seu accent de la Carena que no sabia dissimular. Però fet i fet, havien passat pel costat de dues porres que no s’havien mogut i, un cop a l’altre costat, en Pere havia insistit una altra vegada en veu baixa, tranquil·les, que no se us acudeixi córrer, res, res, vosaltres tranquil·les. La Fineta sentia que el cor li sortia per la boca, i es moria de ganes d’arrencar a córrer i no aturar-se fins a l’infinit. Però en Pere se’n va adonar i li va agafar la mà. Era una mà calenta, segura, ferma. I no el coneixia de res, ens deia la Fineta desfent-se davant del record de la nit més decisiva de la seva vida.

No es va acabar aquí, això. En Pere i les noies van seure en un cafè a descansar, es van presentar, i llavors va resultar que en Pere era professor de matemàtiques en una escola on faltaven professors de lletres. I la Fineta buscava feina, i tot va venir rodó.

—Bon dia, pare!

La Fineta. No l’he sentit entrar. Em fa un petó i m’estén una cosa, que sembla un llibre, embolicat amb paper d’aquest tan fi, de color blau.

—Mireu això, pare… És per a vós.

—Ah —li dic—. Ara pensava en tu, filla, i en com ens vas dir que havies conegut en Pere…

—Ah, sí, quins temps, aquells! No sé com ens hi atrevíem, a anar a aquells concerts…

La Fineta mou el cap d’una banda a l’altra, i després em torna a assenyalar el paquet.

—Au, obriu-lo… —em diu suaument.

L’obro. Sí, tal com em pensava, és un llibre de poemes. Hi veig unes lletres grosses, tan grosses que sí que les puc llegir. Hi diu A pagès.

—Oh, són poesies de pagès… —faig amb un somriure.

—Sí, pare, però heu de mirar a dintre… La primera pàgina. Mireu, mireu…

Obro i miro la primera pàgina. Hi veig unes lletres petites, aquí sí que sóc incapaç de veure què hi diu. Aixeco el cap:

—Filla, no ho veig…

La Fineta somriu i ella sí, ho llegeix i ho diu en veu molt clara:

—Hi ha escrit Per al meu estimat pare.

Ara es fa un silenci. Agafo el paper i me l’acosto fins a un pam dels ulls. Continuo sense poder-ho llegir, però no sé per què ho vull llegir si ja m’ha dit la Fineta què hi diu. Si ja m’ho ha dit ella. Si ja…

—Ui, pare…

La Fineta m’abraça i m’enretira dolçament el llibre per eixugar-lo. És que hi ha caigut una llàgrima. No hi he pogut fer res. M’he emocionat. La Fineta hi passa un paper i després s’asseu al meu costat per ensenyar-me’l. A poc a poc va passant pàgines:

—Tots els poemes parlen de la terra, del paisatge… de tot el que hi ha a la Carena. Ho veieu?

No veig res, però tant és. Amb un nus al coll, faig que sí amb el cap. La Fineta ja les té, aquestes coses: tan aviat és cridanera i s’empipa amb la Rosa o amb mi perquè no vaig prou abrigat, com em fa un regal que em fa tanta il·lusió com aquest. Ai, senyor, si jo no els entenc, els poemes.

Al final, aconsegueixo treure la veu de no sé on:

—Moltes gràcies, Fineta.

Ella m’abraça:

—A vós, pare, per cuidar-me com ho heu fet durant tants anys…

Ens quedem una estona així, abraçats. Això m’agrada tant. És un escalf que no es troba enlloc, només en una filla. Llavors ella diu:

—Uf, pare, no m’hi puc estar més, així, que agafaré mal d’esquena. La vostra filla té una edat!

Ric una mica. Que té una edat ja sé que vol dir que té força anys. Quants en deu tenir? Cap a seixanta, si no m’erro… Agafo ben agafat el llibre mentre sento que ella se’n va cap a la cuina i, de lluny, ja diu, aquesta dona podria deixar-ho tot endreçat a dins dels armaris. La Fineta poeta s’ha convertit en la Fineta feinera.

M’aclareixo la veu i, quan torno, ho deixo anar:

—M’agradaria anar a veure en Pepet…

Ella em contesta immediatament:

—Això us anava dir. Si ho voleu, us hi porto. Què us sembla?

Aquesta resposta no me l’esperava. Em quedo parat. Després, sense pensar res més, m’aixeco amb penes i treballs. La Fineta corre a ajudar-me rient:

—No, home, deixeu-me endreçar una mica. Quan acabi hi anem, d’acord?

—D’acord! —li contesto molt content.

En Pepet se’l van endur quan es va quedar sol perquè els seus fills no podien estar per ell, i ell no pot estar sol perquè diu i fa coses estranyes. No té el cap bé. Es veu que un dia deixava el gas obert i un altre s’escapava. També demanava per la seva dona que fa anys que és morta. No tants com la Fina, però.

La Fina va morir d’un mal lleig. Un dia va dir, ai, quin mal de cap, quin mal de cap, i al cap de tres mesos ja era morta. Jo vaig plorar molt, però la Fineta estava desconsolada. Ja tenia en Miquel i en Jaume grans, i en Miquel ja s’havia casat sense casar-se, que és això que fan ara, de no esperar que Déu els beneeixi i de no fer festa ni res. Quants anys fa, d’això. Potser vuit i nou. Ai, no ho sé, el temps se’m fa un embolic a dintre del cap i ja no sé on paro. Sí que sé, però, el que la Fina em va dir al llit de mort. Em va fer posar vermell, a l’últim moment. Entre respiracions agòniques, em va deixar anar, et penses que no sé que n’estaves, de la senyora Mireia, que t’hi volies casar i tot, doncs sí que ho sé. I et penses que no sé que t’hi vas allitar, doncs sí que ho sé. Em va goitar amb cara de molta pena i va dir-me, feies olor de la senyora quan tornaves. Em va renyar, és que no saps dissimular gens.