2. Retorn a l’alqueria negra

Vaig travessar França cap al sud amb diligència. Els cavalls aixecaven de les carreteres escandalosos núvols de pols, la qual pareixia que es pastava amb la calor de juliol, llavors els passatgers ens ofegàvem tant si tancàvem com si obríem les finestretes.

Però eren suggerents les fileres d’arbres, voluminosos i reposats, que trobàvem devora els rius llangorosos i els prats feraços, sobretot amb el tel de la matisada claror auroral: aleshores el carruatge semblava transitar un espai encantat. Ah, recordava Cabrera a trenc d’alba…

En davallar cada nit a les fondes tenia els ossos atupats pels sotracs amb els clots i les roderes del camí. I m’atapeïa del cotonós confit d’ànec, d’una vigorosa cuixa de xai al forn, amb naps i herbes provençals, tenint devora una gerra de vi espès. Dormia després com un benaurat, feia un segle que no ho aconseguia.

I durant el trajecte em mig condormia, la lògica del pensament se m’afluixava, establia relacions mentals sorprenents i capricioses. Les quals anaven a parar de manera indefectible en una mena de camp ample i suaument ondulat, amb roselles esclatants i tremoloses, on acudien xano-xano els coneguts d’antany, cares xiroies, talment si vinguessin a una festa. Suposo que era un fruit d’associacions estranyes. ¿Quina podria ésser realment la il·lusió que jo congriava?

Jo sabia que allò era fals, que moltes d’aquelles persones havien patit una vida i una mort tràgiques, la dissort de Cabrera. Però en aquell prat poètic inexistent apareixien netes, jovenívoles. I m’agradava que fos així: era bell. Ni me’n recordava dels anys que també feia que no havia pensat ni vist res senzillament perquè fos bonic.

En la diligència solíem ésser sis, vuit viatgers, en deixàvem i en preníem al llarg de la ruta: una mare furibunda amb una filla estòlida, un capellà presumptuós de saber fer jocs de mans, dos senyors escardalencs que fumaven llargues pipes, un noi amb una cama embenada i la pell espectacularment groguenca, una mitja virtut mamelluda i de riallada procaç en companyia d’un vell elegant i absent que lluïa al trau el botonet de la Legió d’Honor napoleònica, un turc untuós amb un fes i el bigoti botit…

En el xivarri d’una fonda juraria que la dona mamelluda se’m va insinuar, em mirava de reüll i reia i s’arregussava la faldilla mostrant els turmells. I jo… sí: quelcom m’estirava! ¿Quant de temps igualment feia que no sentia el menor desig sexual? Alòdia…

Però m’avergonyí de sentir-lo, m’avergonyí la dona amb la seva barroeria. Diria que ella finalment se’n va anar amb el turc, que se la menjava amb els ulls, deixant el vellet assegut sense esma davant un plat de sèmola i entre les burles dels clients.

Fa un any i escaig de l’aparició dins el llibre de la carta d’Alòdia Picornell. Abans d’emprendre el viatge la vaig rellegir moltes vegades, envescat no sols per l’obscura desesperació que reflectia, sinó igualment seduït pel seu esperit d’inviolada adolescència, tendra veu.

El submón execrable de Cabrera l’havia segada, però no l’havia cegada. Potser la veritable tragèdia d’Alòdia fou no deixar mai d’ésser fidel a la imatge que de joveneta s’havia fet d’ella, embadalida davant el mirall i dins el seu cor. Perquè cada persona per medrar o madurar o simplement aguantar no sols ha de trair les altres, sinó també a si mateixa.

A més, la lletra d’Alòdia contenia aquells detonants detalls inesperats… Abans em creia que el passat existia tan inalterable com la presència d’una roca, però amb la carta adquiria consciència que tot el que som no és res més que una interpretació en clau definitiva de detalls accidentals. Vaig dubtar i més dubtar, doncs, per acabar escrivint a Magdalena Picornell, a Mallorca.

Foren aquells uns mesos en què inesperadament semblava que em catapultés a un altre univers. ¿A una quimera solitària i encesa? Fins aleshores havia passat molts anys encofurnat en les golfes de la rue de Bac, reunint documents i llibres sobre tot el que havia passat a Cabrera, convençut que jo únicament era ja el fruit acabat d’un arbre sec. No volia aclarir res, només retenir la memòria: jo ja només era allò.

Però de cop i volta fou com si en l’atmosfera silent d’un cementiri, podrides les creus, els esquelets comencessin a aixecar-se de la fossa, insòlita floració de la carn recobrada i una delerosa activitat.

Les tombes. Algú havia subratllat en l’exemplar d’Atala un paràgraf de les pàgines darreres, les que descriuen com l’índia formosa és sepultada a les selves verges de la Florida: «Agafant després una mica de pols amb la mà i guardant un silenci espantós, vaig fixar per última vegada els ulls en el rostre d’Atala. Llavors vaig espargir la terra sobre el seu front de divuit primaveres i vaig veure com desapareixia de forma gradual la fesomia de la meva estimada i com s’amagaven les seves gràcies darrere el teló de l’eternitat…».

¿Atala difunta com a símbol per a Alòdia de la seva pròpia ensulsiada? Estic segur que ella va ésser qui subratllà el llibre i que ho va fer sota la idea que imagino. Perquè també la meravellada lectura del temps de felicitat d’Atala ja hauria simbolitzat al seu dia la vehemència romàntica de les dues germanes.

Però no arribava cap resposta de Magdalena Picornell. ¿S’hauria molestat pel meu atreviment? Les cendres morals d’Alòdia, l’evocació del drama d’aquella família, ¿haurien induït Magdalena a tancar-se i a rebutjar-me? O, simplement, ella ja era morta… La incertesa, l’espera, em neguitejaven. Existia per a això. I gràcies a això ja gairebé tornava a viure.

Fins que fa un mes va arribar la seva carta, escrita amb una lletra vacil·lant:

Davant la lletra de Magdalena tot encara em resultava més expectant que abans. I vaig decidir viatjar a Mallorca i veure-la. Li vaig respondre una carta apressada, en realitat una esca perquè tingués interès a veure’m i parlar més:

M’era fàcil deixar les meves obligacions parisenques: tinc a la rue de la Huchette una bacallaneria, a mitges amb l’antic sergent-major Manceron, company de Cabrera. És un simple tuguri, amb la pila de bacallans secs i els gibrells amb aigua per al que venem dessalat. D’aquí provenen els meus escassos ingressos, però necessito poc per sobreviure en la precarietat.

Manceron és un autòmata: gran, d’aspecte bast, fa la feina amb una precisió absent, cobra als clients sense la mínima falla, i únicament obre la boca per mormolar retalls de records de la batalla d’Austerlitz, a la qual va assistir, com si anés deixant draps arrugats pel carrer. El baf de sal de la bacallaneria se satura de la humitat del Sena veí, s’incrusta a la roba, a la pell, al cervell.

A Barcelona vaig deixar la diligència i vaig agafar el vaixell de Mallorca. Tornava a navegar la Mediterrània des d’aquell 1814 en deixar Cabrera… La lectura m’ha ensenyat que aquesta mar ha estat objecte com cap altra d’una desorbitada proliferació de déus i monstres mitològics. Però jo puc donar fe que la Mediterrània concreta que vaig viure era encara pitjor: com més misèrrima resultava la realitat, més embogien les ments, les quals convertien així la follia en realitat.

El vaixell era un vapor molt modern, El Mallorquí, de rodes, i engegava una fumera descomunal. Feia mal temps, no obstant l’estiu, i amb els cops de mar les pales de les rodes xerricaven eixordadores, sovint pareixia que només agafaven l’aigua de gairell i llançaven sobre coberta ruixats d’esquitxos. La gent es marejava, a la bodega portaven ases i cavalls que bramaven agònics i queien maldestres, la fortor de femta i de vòmit s’escampava arreu. Jo tornava a olorar els aires corromputs de Cabrera, d’Andalusia, on érem un femer havent estat persones…

A Ciutat de Mallorca vaig instal·lar-me en una fonda gairebé buida de la barriada de pescadors, curulla d’una gernació cridanera, devora l’edifici de la Llotja, d’un gòtic primfilat. Estava abandonat i unes rates grosses hi trescaven entre la brutícia. Al sol, el color de l’edifici és torradet. Jo només l’havia vist de nit, aquelles vingudes carregades de misteri que realitzàvem a Ciutat des de Cabrera, la tensió i els rampells de Gérard de Fleury, i aleshores em semblava una massa informe de pal·lidesa fantasmal.

Vaig enviar una nota a Magdalena Picornell. Em contestà breument el seu fill: «L’esperem el dijous. I com que aquí és lluny de Ciutat, quedi a dormir. Damià Pastor Picornell».

La galera que vaig llogar, tota tapada amb una lona, pareixia una cova. Anava molt lenta, el camí era pedregós, trobàrem alguns pagesos sorruts amb una somera o un parell de cabres. Deixàvem a llevant les muntanyes de Tramuntana, de pics esmolats i cendrosos, angostos comellars, i ens dirigíem cap a la mar de ponent, que guaitava blava i aliena entre els pujols. Vaig cansar-me d’anar allí ficat i vaig caminar darrere el vehicle. La solitud em produïa una sensació de plenitud, el meu cos implicat amb la natura lliure. Em redescobria a mi mateix.

L’Alqueria Negra entre les palmeres gràcils i escabellades, la torratxa cepada i fosca, el casalot rectangular, massís, a la clastra un ginjoler immens. Les ovelles pasturaven pels voltants, un home treballava en un hort entre tomatigueres altíssimes, els fruits rojos, lluents, entre la verdor. Tres cans de bestiar lladraven roncs. S’alçà un angelical esbart de tudons.

I més enllà de la possessió, sota el muntanyam d’alzinars, la silueta del poble, Orlandis, un munt de teulats terrosos amb el campanar barroc de l’església, talment una fossilitzada excrescència. S’havien congriat al cel uns núvols baixos, plomosos, i una humitat xafogosa em xopava. I surava arreu un hàlit pregon, estàtic.

En sentir el soroll de la galera per l’empedrat de la clastra, sortí de la casa un home de mitjana edat, bru i elàstic, de trets fins. Em vaig sorprendre no perquè no m’esperés aquella cara, sinó perquè me l’esperava. No comprenc com la gent s’esbalaeix davant tantes coses, quan gairebé tot el que passa obeeix unes lleis velles i inexorables.

Però no és que les vides i els esdeveniments ja estiguin escrits, sinó que tot transcorre d’idèntica manera, encara que en anar per separat estableixi una ficció de diferències.

—Bon dia, ¿vostè és…? —em saludà l’home.

—Honoré Grapain, per servir-lo.

—Passi, faci’m el favor. Sóc Damià Pastor Picornell.

—Vaig rebre el seu bitllet i li agraeixo la seva amabilitat en rebre’m.

Vam travessar un vestíbul amb unes grans alfàbies buides i vam entrar en una sala amb un canterano i cadires de caoba, a la paret hi penjaven una panòplia amb armes de foc teranyinoses i quadrets brodats que representaven un gat jugant amb una pilota, unes flors exòtiques, un castell. Un balconet donava a un jardí amb llimoneres que rebentaven de fruits, un planter de safrà amb la seva floreta sumptuosa, una palmera amb la suculenta grogor d’un penjoll de dàtils. En un balancí hi havia un tambor de brodar, en una tauleta del costat un coixí de fer randa. Damià Pastor va moure suaument el balancí, va tocar demorant-s’hi la tauleta i els dos estris:

—Eren de la mare i ja havien estat de l’àvia. La mare va brodar aquests quadres —i assenyalà la paret.

Recelós, vaig iniciar la pregunta:

—¿Era…?

Ell va assentir amb el cap:

—Fa dues setmanes que vam enterrar la mare, sí. I no s’estranyi si veu la casa mig abandonada. He comprovat que vostè ja sap que ella estava molt malalta, i com que únicament volia viure aquí la deixadesa de l’Alqueria Negra resultà inevitable… Sóc capità de Cavalleria, estic destinat a Ciutat i hi tinc la dona i tres fills. No podia estar-me amb la mare. Ara passo aquí aquests dies per intentar que la finca torni a rutllar com cal, necessito trobar un bon amo de possessió o no veig com me’n podré sortir… Però deixem-ho.

»Dalt té la seva cambra. Francina, Francina! —va sortir una minyona d’ulls estantissos, amb un vestit llarg i marronenc—. Acompanya el senyor. Després l’espero al menjador. Si no hi té inconvenient, soparem prest. Penso que tenim molt per parlar, molt.

¿Molt? O res. El menjador era vast, amb una taula pesada, de fusta del nord vermella, tacada. L’emblanquinat de les parets s’escrostissava, hi penjaven plats rústics amb motius geomètrics pintats. Les finestres donaven al pla, per on flotava la fosca incipient, una mena de boira baldera. La minyona va servir un plat de sopa de cigrons, amb daus de llard. El vi era lleuger i aspre. Enmig de la taula hi havia un gerro amb gladiols.

El capità estava pensatiu, em mirà:

—Després de morir la mare, en remenar els seus papers, m’he trobat amb les cartes de vostè i la de la tia Alòdia. I de cop un grapat d’aspectes de la meva vida que es bellugaven soterrats i indefinits, han saltat acuitadors a primer terme. Però abans voldria saber quina resposta li va donar la mare a la pregunta que vostè li feia sobre aquella nit a la tafona: ¿tot va ocórrer com deia la tia Alòdia?, ¿ella i la mare van anar… ehem… van anar amb aquell Fleury?

El ratolí s’espanta, vol amagar-se, però en anar a fer-ho no sap cap a on girar-se: vaig decidir guanyar temps.

—¿Què en sap, vostè, d’Alòdia?

Pastor Picornell tenia una veu harmoniosa, parlava amb tranquil·litat:

—Doncs quatre vaguetats. Sabia que la mare havia tingut una germana, la qual més o menys havia desaparegut amb un home en aquells temps embolicats de la revolució o la guerra o tot plegat, quan Ciutat i gairebé Mallorca sencera eren un laberint de gent de mil llocs que venien a refugiar-se fugint de la invasió napoleònica d’Espanya, d’Europa, i que amb el batibull l’illa s’enriquia o embogia.

»Jo vaig néixer precisament llavors. De quan era petit —va somriure malenconiós— gairebé només recordo que comentaven que per les clavegueres de Ciutat hi habitava un dragó feréstec, com el de Sant Jordi, que devorava la gent. Més tard vaig sentir a dir que eren uns cocodrils, que havia portat de petits del riu Nil una mena de banquer que venia accions per construir allí fàbriques tèxtils, aprofitant l’energia de les cascades que hi ha. Però el negoci es revelà una estafa, amb l’home que es va penjar després d’amollar els cocodrils a les clavegueres, on havien crescut. Però potser es tractava d’una bola…

»Per això comprenc l’aura atractiva i fibrosa que devia desprendre aquell Gérard de Fleury, que proposant-s’ho o no va convertir en un broll exterior el que ja actuava com un desbocament interior en les dues germanes encongides a casa seva, les quals encimbellaren en la màgia de la nit, del foraster, els seus instints novells, puixants.

»Una monja arribada de França, una abadessa que havia hagut d’escapar per reialista, i a la qual al·ludeix Alòdia en la carta, fou recollida pel meu avi per educar les seves filles. La mare l’evocava sovint. Bé: es degué produir la paradoxa que mentre se suposava que l’abadessa les instruïa en els dictats de la religió i de la tradició, sense ni imaginar-s’ho els hi devia inculcar els valors de la nova era: una cultura sentimental i un personalisme ansiós, que necessàriament havien de provocar un esqueix entre el que les noies havien de viure i el que sentien. Aquelles novel·les que la monja els hi donava…

»Imagino la mare i Alòdia tancades i enfebrades en la seva cambra, l’abadessa en el dormitori veí resant absorta o meditant desnortada, mentre elles dues fantasiejarien rient baixet, plorant baixet, com invoca amb enyorança Alòdia… Pot comprovar que he pensat molt en aquest assumpte. I és perquè no sols vull saber qui sóc jo, sinó que desitjo comprendre la meva mare perquè la vaig estimar i ho continuaré fent.

—Comprenc —però dubtava—. I li alabo el propòsit.

—D’Alòdia, a casa no se’n parlava. Però la mare, en els anys de la malaltia, els últims seus, es condormia sovint asseguda en el balancí i diverses vegades la vaig sentir mormolar, no sé si lúcida o en somnis: «Alòdia…». Encara que vostè —canvià de registre— no m’ha respost, senyor Grapain.

—Té raó. I ho faré. Digui’m primer, no obstant, una altra cosa: a part la carta d’Alòdia, ¿té vostè alguna altra indicació de…? —vaig callar, indecís.

—¿De la meva possible bastardia? ¿O de qui podria ésser el meu vertader pare? Perquè aquesta és la qüestió de fons. I no es preocupi per les paraules, esculli les que més el complaguin. A mi no m’espanten.

—No voldria… —jo continuava sense saber com ni en què m’havia de definir.

Ell començà a parlar com si dictés una lliçó.

—Jo vaig néixer el 20 de juliol de 1811 i em van batejar aquí, a l’Alqueria Negra. Sempre havia suposat que fou per raons òbvies dels lligams amb la finca familiar. Però ara crec que es tractava de dissimular una naixença irregular que com és lògic avergonyia la família.

»I encara més: aquí igualment es van casar els meus pares, amb una autorització especial del Bisbat, com he comprovat als papers de la mare. El motiu resulta evident amb les dates: la boda es va celebrar el 31 de gener del mateix 1811. O sigui, que jo vaig néixer cinc mesos i mig després. Ni tan sols podia haver estat setmesó. Un casament, també, a les sordes, lluny de la gent. La mare ja devia estar visiblement prenyada.

»Això, a més, explicaria un manat de coses: el pare i la mare no van tenir més fills, dormiren sempre en cambres separades, i en envellir el pare va acostumar-se a viure sol a Ciutat i la mare aquí. Suposo que això descarta que amb mi haguessin fet Pasqua abans del Ram, o sigui, que haguessin anat al llit abans de casar-se.

»De nen, a ell el veia poc, a penes es fixava en mi. Després vaig ingressar a l’Acadèmia Militar, a la Península. Quan tornava, el pare sempre tenia ocupacions urgents i jo m’estava amb la mare, que només de veure’m irradiava satisfacció. I jo pensava que ell era un individu rar, esquívol. Però no em devia poder tragar de cap manera. Ni a la mare. Era un homenet renegrit, desconfiat, nosaltres devíem constituir l’exemple vivent de la seva mesquinesa.

—¿La seva? En tot cas, i perdoni, ell era el diguem-ne perjudicat…

El capità mogué el cap, pensarós:

—El meu avi va portar de Finlàndia una nina russa, de fusta, que en veritat és una capsa: l’obres, i en surt una altra nina més petita, i així successivament apareixen mitja dotzena de ninotetes cada cop més minses. Doncs bé: a partir de la revelació de la carta d’Alòdia, per a mi torna a ésser com amb la nina russa, però a l’inrevés, perquè el que surten de la memòria dels fets són bèsties i bestieses cada vegada més grans i lletges.

»Resulta que, d’acord amb els documents que conservava la mare, el mateix 31 de gener de la boda, el meu avi, Pere Sebastià Picornell, cedeix sense cap raó que ho justifiqui la totalitat dels seus béns a qui es converteix en el seu gendre, Josep Miquel Pastor. O sigui, l’Alqueria Negra amb unes finques més modestes i disperses i unes cases a Orlandis i a Ciutat. L’avi únicament es queda per a ell una considerable participació en una companyia naviliera i mercantil, la Bellver de Cabotatge i Colonials. El meu pare, o el gendre, com preferim, fou simplement comprat a canvi de, presumeixo, casar-se amb la mare.

»Per tot això necessito saber quina fou la resposta de la mare a vostè. Insisteixo: ¿tingué lloc a la tafona el que explica Alòdia i jo sóc fill de Fleury?

Damià Pastor Picornell em mirava amb serenor. Jo vaig estremir-me: em fregaven formes tentaculars i difoses del que batega al fons de l’ésser. Vaig beure una glopada de vi. La minyona servia un pollastre al forn, amb peres. Vaig respondre, capficat en el tassó de vi:

—Sí, la seva mare em confirmà la carta d’Alòdia.

La meva amarga covardia: no contestava la seva pregunta amb la veritat i l’havia induït a creure que ho feia en el sentit que ell esperava. El ratolí ja havia trobat el seu foradet, creia que s’hi protegia quan sucumbia a la seva debilitat.

—Aleshores el pas per l’Alqueria Negra d’aquells homes de Cabrera es degué produir per l’octubre de 1810 —cavil·là en veu alta Damià Pastor—, nou mesos abans de la meva naixença.

—Sí.

El capità va callar. Feia boletes amb un tros de pa. Va alenar fondo:

—¿Ho sap perquè vostè també era un d’aquells presoners?

Jo havia deixat de dubtar. Vivia intensament aquella escena, la presència de Damià, la seva ànima. Però fugia i fugia, vull dir que mentia.

—No ho era. Sé d’allò per Fleury —vaig respondre amb veu ferma.

—¿I com era… aquest… bé, Gérard de Fleury? Alòdia el presenta com una mena d’heroi romàntic. ¿Ho era?

—Sí.

—Dic era o eren i vostè no em corregeix. ¿Ja són morts?

—Sí.

—¿Fa temps?

—Ella fa deu anys, ell una mica menys.

—¿I foren feliços?

—Sí.

—Sigui més explícit, si pot. ¿On vivien, ell i Alòdia, què feien?

—Després del captiveri de Cabrera s’establiren a Ajaccio, a Còrsega. Gérard era d’allí i hi conservava unes propietats agrícoles a les valls muntanyoses, prou significatives quant a renda, a part que obrí un bufet d’advocat i hi va actuar amb perícia. I Alòdia portava la casa, que era enfront de la mar i espaiosa, amb columnes jòniques al portal i un bust de Napoleó al rebedor, rodejada per un jardinet esponerós de begònies, enfiladisses, un caquier i una figuera. Ella feinejava per allí tot el sant dia: la recordo asseguda i somrient devora una bassa de peixos de colors. Vaig fer-hi un parell de viatges.

—¿Tingueren… fills?

—No. Però la de Còrsega fou per a ells una època de placidesa, recordo Alòdia rient i mostrant-me un pot de vidre panxut de cireres amb aiguardent: ella no parava d’espipellejar-ne i s’havia engreixat força.

El pollastre era gustós, de carn grisosa. Damià va continuar, parlava més per a ell que no per a mi, la seva vida sencera se li presentava amb una llum nova i, malgrat la perplexitat que patia, la volia considerar amb generositat:

—Ara també entenc el que va ocórrer amb l’avi… Pere Sebastià Picornell fou un home recte i convencional, penso que m’hi assemblo, res no m’agrada en excés, i el que havia passat amb les seves filles li devia haver esquinçat els esquemes. Així un bon dia, jo era un nen petit, es va embarcar en un dels velers de la companyia Bellver com a apoderat mercantil o quelcom parescut, per inaugurar la ruta de la mar del Nord, del Bàltic, oberta de bell nou al comerç internacional en estimbar-se Napoleó. Mallorca hi exportava oli, vi, figues seques, cigrons, sobrassada, ametlles.

—Escapava del problema que el corsecava… —vaig aventurar.

—I suposo que del meu pare, convertit en senyor de l’Alqueria Negra. Josep Miquel Pastor sempre recordà l’avi amb rancúnia. I l’avi es delia per mi. Així, d’un dels seus viatges va portar un petit ramat de rens, li degueren xocar en veure’ls a Escandinàvia, s’estimava els animals com ningú, i en venir anuncià que eren un regal per a mi. Els recordo, els animals immòbils talment estàtues, aquell banyam com si portessin ficats a la closca arbres despullats d’hivern. Compareixia tothom d’Orlandis per admirar-los. L’avi em duia de la mà, satisfet.

»I vingué el rector, un personatge torturat, peripatètic, a qui la revolució i tants canvis havien descentrat. I en trobar-se davant els animals, començà a cridar aproximadament això, posseït per la ira teològica: “Mai les Sagrades Escriptures, en adoctrinar-nos sobre l’Arca de Noè, no donen notícia de bèsties a la testa de les quals hi creixen plantes, confonent així les espècies dictades per la Creació en els seus Set Dies inicials! Això seria com admetre que els homes s’ho facin amb homes i les dones amb les dones, contravenint amb abominació l’ordre natural dels sexes! Aquests animals immunds tradueixen el regne de Satan, així com el dragó que ha assolat Ciutat prové de la impietat revolucionària! El dragó i aquests animals amb brancam, a més, provenen de terres herètiques! I aquí —i em mirà a mi— ja hem tingut prou proves de l’efecte de les bafarades malèfiques que…!”

»L’avi havia escoltat entre furiós i desconcertat. Però davant l’al·lusió del rector cap a mi, que ara entenc i que durant anys havia considerat relacionada simplement amb els rens, Pere Sebastià el va envestir, d’una bufetada li va tapar la boca i a patades el va expulsar de la finca.

»Però el rector el denuncià i… Res: a la fi, una martellada brutal descarregada precisament entre les seves precioses banyes alades, acabà per decret amb la vida dels rens. La noble mansuetud condemnada únicament per ésser el que era.

Les tragèdies humils, perdudes…

—¿I què en fou del seu avi, a partir de llavors?

—Aviat es tornà a embarcar, taciturn. I sense remei: va desaparèixer en un naufragi dins un fantàstic fiord noruec.

L’obscuritat de la cambra. Estès al llit de l’Alqueria Negra, jo no dormia. Havia mentit en tot, ja ho havia començat a fer per carta a Magdalena: Alòdia va desaparèixer errabunda, com ho féu Gérard de Fleury amb Cabrera convertida per a ell en una faula imperial, i per a cap dels dos mai no hi hagué època de felicitat ni jardins de Còrsega.

¿I què hauria passat, què hauria dit a Magdalena de diferent del que havia contat al seu fill, cas d’haver-la trobat encara amb vida? Potser res.

Com que no li havia respost res, només l’havia continuat mirant meravellat per la seva bellesa, aquella nit llunyana de 1810 quan em va mussitar a la clastra de l’Alqueria Negra, nosaltres acabats d’arribar: «Espera’m a la porta del darrere de la tafona». On férem l’amor i ella gemegava de plaer i jo callava immensament feliç. I hauria desertat de Fleury o me n’hauria emportat la noia; febril ho maquinava insomne al racó de la tafona on ens havíem gitat els homes, quan de sobte en la nit alta Gérard ens sacsejà i va ordenar que marxéssim. I el vaig seguir callant… Sobretot perquè vaig descobrir Alòdia, l’altra germana i tan semblant, una altra enlluernadora crida de la bellesa, de la dona, que caminava amb nosaltres.

Però no crec que Magdalena, si l’hagués trobada viva en tornar ara a l’Alqueria Negra, m’hagués reconegut: amb l’edat m’he tornat més aviat gras i sens dubte fofo, em cauen les galtes, ja tinc pocs cabells i blanquinosos. El meu jo físic veritable, el d’antany, el de les esperances i de l’amor d’ella aquella nit llunyana, és avui el meu fill qui el gaudeix: és Damià, exacte retrat meu d’aleshores.

¿I callo perquè sóc el ratolí? Un vençut acovardit, no obstant aquest últim any hagi viscut intensificada la vida d’aquests papers i aquests fantasmes que ja no existeix. Però hi ha igualment una altra raó i més fonda: ¿qui som?, es preguntava Alòdia, i és cert ¿qui i què som? Al voltant de Gérard de Fleury tot va ésser sempre com una representació teatral, ho continua essent entre els que provenen i provenim d’aquell fibló.

Una cacera de fum enmig d’una ventada: ¿què busca Damià?, o pitjor, ¿què podria trobar? I jo, ¿què he vingut buscant, què puc saber de veritat, no dono voltes com la somera lligada a una sínia, volta que volta amb els ulls tapats per les cucales? De joves albiràvem un Imperi i vam bastir la nostra confusa destrucció. Napoleó fou el nostre model i, com va ésser per a ell mateix, resultà també la nostra tomba. No crec que tingui la possibilitat ni el dret de continuar enderrocant-nos: he mentit amb raó. I Damià ja en té prou amb les figuracions.

I me’n vaig. Com vaig fer l’altra vegada, en la nit i en el silenci. He sortit de l’Alqueria Negra de puntetes, el carreter de la galera dormia sota el vehicle, devora els sestadors del bestiar, fora de la casa, el mul lligat a una roda. L’he despertat i hem partit.

He deixat una nota lacònica per a Damià: «Perdoni que marxi, però aquestes revelacions m’han afectat». I me n’he emportat un retrat, una miniatura ja una mica esvaïda que hi havia dins la cambra, damunt una raconera: la de dues adolescents de trets molt semblants, el front ample, una boca de llavis gruixuts i línia enèrgica. ¿I per què l’he pres? Perquè l’enyorança del que no ha estat mana tant com la del que ha estat…