9. Jesús amb els dotze apòstols

És mitjanit, acabo de tornar a les meves golfes perdudes i fredes. Cau un ruixat espès damunt la teulada, ressona aquí dintre amb energia. És la meva companyia. Hauria d’estar abatut, estic en perill, la fatiga em venç, i en canvi m’esperona una mena de certesa pànica: sento abrusadora l’escalfor del foc encara que no el vegi, però en comptes d’espantar-me i córrer m’hi acosto adelerat.

Tot ha començat aquest matí. En arribar a la bacallaneria he obert el diari, Le Courrier du Siècle, com faig d’habitud. En aqueixa hora acut poca gent a comprar i el sergent Manceron, estaferm encartronat, es basta per atendre-la. Plovisquejava, i per la rue du Chat qui Pêche, que surt de la rue de la Huchette, la nostra, puc veure d’esquitllentes el Sena, que davallava més plomós que mai, balmat i bromós, ànima esllanguida.

Una ànima que flota damunt els llocs un dia més fatal i tangible o un dia menys, congriada per la descoratjada perspectiva del jutjament últim que se’ns dreça al davant invariable.

No crec en l’astrologia, però en l’eternitat que s’escampa pel cosmos ja hi figuren escrits cada detall nostre i cada magnificència: és on alhora som i ja no som. Intueixo que en el paisatge, en l’atmosfera, en les criatures humanes i animals, i barrejant-se entre tots ells i elles, hi bornen fluxos ocults i determinants en concordança i en divergència, de la mateixa manera com també hi consten l’invisible soroll que commou —la música, el tro del cel— o la intangible llum sense la qual no existirien les evidències del món.

Llavors hi ha dies carregats d’aquests fluxos, en els quals endevines un cornaló del teu destí, però sense poder discernir-ne res més que premonicions i ecos molt dilatats i esfumats. El Sena me n’advertia, ficció fugissera pel fons del carreró.

I escrivint això no voldria que se’m titllés una altra volta de rondinaire romàntic o abstracte com si fossin defectes: necessito del magma, del misteri, del tempteig, hi trobo un aliment d’esperit que en el concret dels fets no solament no hi és, sinó que gasta el que pugui allotjar en mi de claror primordial i incerta. Germinal. ¿I dient-ho em repeteixo? Lluito.

Així, el periòdic venia avui ple del cop d’estat donat ahir, 2 de desembre del 1851, per Lluís Napoleó: arreplega el poder absolut, ja es veia venir, la Revolució del 48 ha acabat enfortint el conservadorisme antirevolucionari, el qual a més de manar amb mà de ferro vol enorgullir-se’n; aleshores és quan el nom imperial dels Bonaparte n’esdevé el paradigma, França com més immòbil es troba més engallada vol estar.

Però això m’interessava poc. El que m’ha cridat l’atenció, en canvi, ha estat el senyor de Tocqueville, que apareixia en el mateix periòdic dibuixat dues vegades: una al seu escó de l’Assemblea Nacional just abans que fos dissolta pel president Lluís Napoleó, amb el braç enlaire i pronunciant un discurs de censura enfront de l’absolutisme d’aquest, del bonapartisme; a l’altre dibuix se’l veia enmig de dos agents de policia, que se l’emportaven detingut.

Però poc després era jo qui caminava al costat d’un agent, els carrers sota un plugim glaçat, camí de la comissaria de Saint-Germain. On, després, en una habitació petita, de parets tacades, amb una acusada pudor de l’esblaimada llum de gas, el retrat de Lluís Napoleó de gala i penjat tort, m’hi esperaven dos cavallers desconeguts, vestits de fosc, asseguts darrere una taula amb les voreres escrostonades.

I al costat, s’hi trobaven Alexis de Tocqueville, l’aire fatigat però serè, la roba arrugada, envarat en una cadira. I també la comtessa Dupont de l’Étang com si estigués a punt de caure del seu seient, el vestit brut talment se li desfés en peces, els ulls esbatanats com si els omplís una visió terrorífica, al voltant dels quals i de les galtes s’hi empastifava aquell maquillatge blanc que ja li vaig notar al castell i que allí donava un to exòtic a la seva distinció, però que avui se li havia escorregut de forma lamentable.

Jo literalment tremolava, un setge molt concret de forces inconcretes m’escruixia per dintre. He cregut durant anys que ja no temia res de la vida, sadollat com havia estat per la dissort, però en aquells moments i a la claredat macilenta del cambró ho temia tot.

Un dels cavallers, de barba blanquinosa i ventre prominent, m’ha parlat amb un punt de cordialitat:

—No ha de témer res si és sincer amb nosaltres. Vostè i jo ja ens coneixem, encara que no personalment: sóc Pierre Besset, fins fa una setmana prefecte de Còrsega i antic company seu de Cabrera.

—Ah… sí, sí, ens hem escrit… —he balbucejat atònit i alleujat.

—En efecte. I aquest senyor —ha assenyalat el seu veí, de trets eixuts, bigoti laci, la mirada inquisidora i una llibreta a la mà— és el comissari Daure-Péan, dels serveis secrets de Seguretat de l’Estat.

M’he tornat a alarmar. El comissari m’observava com si m’anés a devorar, parlava sec i veloç dirigint-se a tots els presents:

—El senyor de Tocqueville ahir no va ésser arrestat per cap presumpte delicte contra la Presidència de la República, com anuncia la invariablement fal·laç premsa opositora. La prova: que avui sortirà lliure si aquest acarament amb la senyora comtessa de l’Étang i amb el senyor Grapain no revela cap confabulació que pugui minar l’honorabilitat ni la inviolabilitat de l’Estat. Igualment vostès —i ens ha assenyalat amb el dit a mi i a la dama— podran tornar a la seva llar si es comprova que no són culpables.

—¿Culpable? ¿De què? Jo no… —he encertat a proferir.

—Ho he repetit una dotzena de vegades, del general Dupont no en sé res més del que els he dit! —ha exclamat Sophie-Louise tirant el cos enrere, com si es defensés d’una envestida.

He mirat de reüll el senyor de Tocqueville, que s’estava capbaix i immutable. L’antic prefecte de Còrsega ha reprès la paraula, ara ja admonitori:

—Vostè, Honoré Grapain, ha estat indagant sobre els successos de Cabrera que tots sabem, en sóc testimoni privilegiat…

—I em va ajudar a fer-ho, cosa que li agraeixo —l’he interromput ingènuament.

Gairebé ha botat, m’ha replicat mentre llançava inquietes llambregades al comissari:

—No el vaig ajudar! Li vaig seguir el corrent per esbrinar les intencions que podia portar amagades! I també coneixem el manuscrit que va passar a Éditions des Mondes, i que considerablement allargat fa poc va lliurar al senyor de Tocqueville, amb l’entrevista amb la senyora comtessa Dupont de l’Étang i el discurs sobre els pontons de Cadis.

Insegur, aterrat, he murmurat:

—Bé, jo, vostè ja ho sap, volia escriure una memòria personal sobre…

—Sí, sí! —ha tallat el comissari—. Però no es tracta d’això, sinó que amb aquesta carallada de les divagacions històriques posa de manifest tres constatacions evidents: una, l’antibonapartisme que vostè detecta en el senyor de Tocqueville, malgrat haver estat fins fa quatre dies ministre amb el president Lluís Napoleó; una altra, que la senyora parla de l’Emperador, de Napoleó Bonaparte, en termes declaradament ofensius; la darrera, encara que no excloc que n’hi hagi més, que vostè es refereix d’una manera constant i abassegadora a un personatge, Gérard de Fleury, en la relació del qual coincideix amb aquesta dama.

Tocqueville ha alçat el cap, ha parlat amb parsimònia:

—Em sembla inqüestionable que tot el que reporti el senyor Grapain relatiu a la meva opinió sobre el president de la República o sobre el seu difunt oncle Napoleó, és infinitament més suau que el que he expressat jo directament i de manera repetida en articles a la premsa i en intervencions a l’Assemblea Nac…

—La qüestió és una altra i…! —ha començat el comissari brandant un braç.

Però amb un tranquil gest de mà, Alexis de Tocqueville l’ha emmudit, continuant el que deia:

—… Nacional. I he estat ministre durant un curt trajecte: el que l’excel·lentíssim president de la República ha emprat per anar de la democràcia a l’absolutisme.

—Vostè parla sense…! —ha vociferat el comissari.

—¿Sense què, comissari? És el president de la República qui actua de manera explícita així i se’n mostra oficialment orgullós, no sóc jo qui l’hi atribueix de forma arbitrària. Quant a aquest personatge, Fleury, senzillament no entenc res del que estan insinuant i ni l’havia sentit anomenar fins que vaig examinar el manuscrit del senyor Grapain. I referent al citat discurs sobre Cadis que em va lliurar també el senyor Grapain per llegir a la Societat de Lletres François René de Chateaubriand, que en tot cas és el que m’afecta, no hi esmenta cap Fleury.

»D’altra banda —i Tocqueville em mira—, no he dipositat voluntàriament els seus papers a les mans de la policia. Ha estat aquesta que se’ls ha apropiat en el curs d’un registre… il·legal.

El comissari, en utilitzar el sarcasme, mostra una dentadura descarnada, sembla un llop afamegat:

—¿Ja ha acabat, distingit senyor?

—Únicament vull afegir que l’episodi de Cabrera m’interessa d’una manera anecdòtica i tangencial, car el meu camp d’investigació històrica és un altre, és la complexitat dels fluxos que mouen internament la Història.

—Això és el que esbrinarem aquí, no se les doni de selecte i innocent que nosaltres babaus no ho som! —ha tornat a explotar el comissari.

L’exprefecte ha reprès la paraula, de bell nou conciliador:

—Senyor de Tocqueville, no li volem causar més molèsties que les estrictament necessàries…

—Era necessari mantenir-me la nit sencera en una cel·la sense cap motiu? —el to de Tocqueville era mordaç, però també reflectia una superioritat que ha motivat una ganyota de crispació en el comissari.

Pierre Besset seguia amb els modals afables:

—No ens ho faci més difícil, senyor. Pot suposar que no actuem per nosaltres mateixos, sinó que hem rebut ordres de molt amunt i que es tracta d’una investigació complexa, en el curs de la qual s’han de produir per força incidències sens dubte poc… ehem… poc confortables, com és ara la que l’afecta a vostè.

—¿I jo què, i jo què? —ha exclamat la comtessa—. M’han tingut pràcticament segrestada dos dies al meu castell, mentre vostè, comissari, i els seus policies el capgiraven damunt davall, llegien papers i més papers, sense gairebé ni deixar-me canviar de roba. Després, amb el seu cotxe, que a sobre té les molles esquinçades, m’han arrossegat a París a corre-cuita, han repetit l’escorcoll al meu apartament i l’han deixat convertit en un desastre. Fins que ahir em portaren aquí i m’enfonyaren dins una cambra farcida de xinxes! —ha acabat sense respiració.

—Li he de repetir el mateix que al senyor de Tocqueville, comtessa —ha respost el prefecte, engolant de sobte la veu—, però amb l’afegit que en el cas de vostè hi ha motius de pes que justifiquen la severitat de les actuacions.

—Perdoni, senyor exprefecte, però com a diputat tinc dret a saber… —ha començat el senyor de Tocqueville.

—Exdiputat, cavaller, li recordo que ahir l’Assemblea va ésser dissolta —ha replicat Besset burleta.

—Doncs com a ciutadà, si és que vostès encara no han dissolt també la ciutadania —ha esbossat un trist somriure irònic Tocqueville.

—No s’insolenti! —ha escopit el comissari.

—¿Què vol saber? —ha preguntat l’exprefecte, mesurat.

—Doncs en funció de quin càrrec o encàrrec és vostè ara aquí, perquè la seva periclitada funció a Còrsega no ho justifica.

—Li ho explicaré, senyor de Tocqueville, encara que no en tingui l’obligació: el president Lluís Napoleó ha tingut a bé designar-me director del seu Gabinet Privat, al qual correspon aquesta investigació. ¿Satisfet, doncs?

—Ho estaria si comprengués què busquen amb tant d’afany darrere la modestíssima afecció historiogràfica, millor dit, autobiogràfica encara que desllorigada, del senyor Honoré Grapain.

—Vostès no tenen dret a formular cap pregunta! —ha proclamat vehement el comissari Daure-Péan.

—Li prego que em deixi portar aquesta part de l’afer, comissari —ha precisat Besset—. Senyor de Tocqueville: coneixem perfectament les maniobres i conxorxes existents i camuflades per entorpir l’ascens del president de la República, de la mateixa República, cap a estadis més alts i que enalteixin França com ho va estar en els seus períodes de brillantor, singularment el protagonitzat per l’Emperador Bonaparte. Problemes que vostè necessàriament ja coneix, no obstant vulgui aparentar que els ignora.

»I una d’aquestes conspiracions consisteix òbviament en desprestigiar davant el poble precisament la per a ell idolatrada imatge napoleònica, traduïda ara en la seva dinastia. El poble al qual aviat sotmetrem un plebiscit que atorgui la més estricta formalitat democràtica als esdeveniments d’aquests dies, a les disposicions del president per salvar el restabliment de la veritable República, en perill d’ésser esquarterada per les forces centrífugues. No volem, doncs, que el poble francès sigui enganyat, manipulat.

»Aleshores, tenim motius per sospitar que en treure a la llum l’episodi de Cabrera, que jo vaig viure en la meva sang i que va constituir un exemple de noble sacrifici patriòtic com n’hi ha hagut pocs, i a més assumit pels que hi érem amb absoluta devoció a l’Emperador, el que pretén la citada conxorxa, repeteixo, és embrutar la gloriosa imatge de l’imperi napoleònic, en conseqüència la del president Lluís Napoleó.

—O sigui, que són certes les veus que asseguren de trascantó que el president aspira a restaurar l’Imperi, amb ell com a nou Emperador —Tocqueville mirava Pierre Besset amb uns ulls clars, intel·ligents, vius.

Besset ha sospirat:

—No em faci les coses més difícils, benvolgut cavaller, li insisteixo, jo no he dit res d’això, deixem el tema on realment es troba situat en el dia d’avui. I li vull ésser sincer, senyor de Tocqueville: el crec i no el crec. Crec que, en efecte, vostè té un interès tangencial en el nostre plet entorn de Cabrera, però no crec que si pot no se’n vulgui aprofitar en la seva declarada actitud antinapoleònica. La qual, com a mínim i essent Lluís Napoleó benvolent, li pot suposar el mateix que una circumstància semblant amb Napoleó va reportar al seu oncle, el vescomte de Chateaubriand: l’ostracisme.

El comissari s’ha incorporat, impacient:

—Senyor director del Gabinet Privat, jo també tinc aquí una feina a fer i és la d’interrogar els individus suspectes d’atiar el derrotisme. Els quals de moment, i ho dic sense cap ànim de faltar-li al respecte, són ells qui l’estan interrogant a vostè.

Pierre Besset ha cavil·lat, li ha respost per mitjà de dirigir-se a Tocqueville:

—Se’n pot anar, cavaller. Jo m’ocupo de la política i el comissari de la policia. No tinc res precís contra vostè, senyor de Tocqueville, però m’agradaria que abandonés París, perquè aquí enraonant amb un i l’altre li serà difícil callar, mentre que si se’n va a les seves terres de la Mànega s’haurà de reprimir per imposició geogràfica.

»I es tracta d’això, que calli. Fins avui podríem dir que vostè s’ha volgut erigir en oposició al president Lluís Napoleó perquè la situació constitucional li ho permetia; però a partir d’ara la legalitat és i serà encara més una altra, sota la qual podria esdevenir fins i tot un delinqüent.

Alexis de Tocqueville s’ha aixecat en silenci, ha esbossat una vaga inclinació de cap sense dirigir-se a ningú en especial, ha caminat dues passes i s’ha parat, s’ha girat cap a Besset:

—Senyor director del Gabinet, ¿em permet quedar-me, simple espectador amb els llavis cosits, com em recomana, per potser poder entendre més el que està passant en aquesta qüestió? Les meves idees polítiques, sap que no les canviaré. Però amb més informació sobre aquest curiós afer per ventura puc evitar-me i evitar-los problemes inútils.

El director del Gabinet Privat ha dubtat un moment, després ha assentit:

—D’acord, senyor de Tocqueville. I vostè, comissari, procedeixi.

Aquest, tot d’una, m’ha escridassat:

—¿On és Fleury, per què el busca amb tantes ganes?

—Si és mort, no el busco, em preocupa la seva influència en mi, m’he embolicat en no sé què!

—¿I com ho sap, que és mort?

—Ho suposo, ell…

—No en tenim ni en té vostè cap constància!

—¿I per què el busquen?

—D’això no n’ha de fer res, Grapain, sóc jo qui pregunta! ¿Què vol treure o saber a través de Fleury?

—Vull saber qui sóc.

—Un imbècil és, ja li ho dic jo.

La comtessa Sophie-Louise ha xisclat:

—I vostè un altre imbècil, comissari! Ja estic farta i me’n vaig, no suporto més grosseries ni humiliacions! —la dama s’ha començat a aixecar excitada, el comissari ha pegat un cop de puny damunt la taula, ella s’ha encongit i s’ha tornat a asseure.

El comissari ha volgut somriure i semblava que anés a mossegar:

—O sigui, que li agrada més anar amb lladres que amb la policia, senyora.

—¿Què…? —s’ha desconcertat la comtessa.

—No es faci la santeta. Tot hi surt en el llibrot de Grapain: a Espanya vostè, el general Dupont i Fleury van robar tot el que van poder. Extrem ben especificat en el procés que l’Alt Tribunal de Justícia Imperial va obrir després al seu marit per la desfeta de Bailén i que acabà amb el fet que li foren retirats la Legió d’Honor i el títol comtal, mentre l’empresonaven.

—No em dirà ara que els saquejos de guerra constitueixen un robatori, comissari! El mateix va fer l’Emperador per allà on va passar!

Ha contestat Pierre Besset:

—Però hi ha graus i graus d’espoliació i de la destinació final que se’n faci. Així, del quantiós botí obtingut per dret de conquesta per part dels cossos d’Exèrcit de l’Estat, els museus i els palaus de l’Estat en són plens, enriqueixen el patrimoni nacional. Mentre en el cas de vostès, el que se’n van endur d’Espanya, a part d’altres qüestions que ara deixo de banda, fou avariciosament i grollerament desviat, a voltes per mitjà d’accions criminals, cap a les seves butxaques.

—El rei Lluís XVIII va rehabilitar el meu marit, el va condecorar amb l’Orde de Sant Lluís i el va designar ministre de la Guerra! —Els esgarips de la comtessa em punxaven el timpà de les orelles.

El comissari ha rigut francament, té les dents corcades:

—Em permetrà que em faci pessigolles, senyora, ha, ha, ha! Aquell nou sobirà Borbó, usurpador del tron imperial, certament que va rehabilitar el general i comte Dupont. Però després va comprovar en el ministeri que li havia atorgat la seva redoblada corrupció i a causa d’ella potser pertorbació mental, i aleshores igualment el va tornar a cessar, encara que amb discreció per evitar el desprestigi que hauria comportat a la monarquia de Lluís XVIII l’evidència pública d’haver-se abraçat a un sàtrapa de tal magnitud.

La comtessa ha alenat fondo, diria que incongruentment alleugerida:

—Ja ho veig: vostès volen impedir que la història dels soldats abandonats a l’horrible sort de Cabrera, episodis que desconeixia o que havia oblidat, es vegi reforçada per les suposades depredacions ferotges que va efectuar el meu marit.

»Doncs destrueixin el maleït llibre de Grapain, el fiquen a ell a un calabós i no dubtin que ningú no el buscarà, és simplement una rata escuada! Quant a mi, no n’han de témer res: la memòria del general Dupont em deixa indiferent si no em perjudica, el defenso només per protegir-me. D’altra banda, únicament sé el que els he dit i no vull participar en cap campanya en contra del president de la República, del qual en tot cas n’admiro l’audàcia.

»Mentre d’aquest senyor de Tocqueville fins avui no en sabia més que el seu nom de quan va ésser ministre, circumstància que em deixava indiferent.

»I els ho suplico, cavallers, permetin que marxi, sóc una dama, sóc vella, m’han deixat en condicions físiques i morals deplorables.

El comissari ha continuat inflexible:

—És impossible complaure-la si no apareix el botí dels anomenats —consulta un paper— Falcons Dobles o una pista segura per localitzar-lo. Per això hem buscat tant a casa seva les presumptes memòries que vostè mateixa va comunicar a Grapain que devia escriure el seu marit i en les quals, segons sabem de personalitats que el van tractar, el general volia explicar el que mai no havia dit en públic.

—¿Era darrere això que furetejaven sense aturall? Els diners! Ah! Dupont únicament volia exculpar-se de tantes acusacions com li van encapellar. Però pel que comprovo no han trobat res, havent estripat i tot els matalassos per buscar-lo… perquè el famós manuscrit no existeix, mai no el vaig trobar jo tampoc! —ha replicat ella amb agror triomfal.

—Els Falcons! El nostre Escamot! Fleury! —De primer bocabadat, he reaccionat botant literalment de la cadira—. S’equivoquen, senyor director del Gabinet Privat, senyor comissari: nosaltres a Andalusia venjàvem les injúries a la nostra bandera, la crueltat amb els nostres soldats.

Pierre Besset ha gairebé xiuxiuejat:

—Vostè i uns quants idealistes més o simplement soldats que obeïen el seu cap, potser sí, Grapain. Eren, en efecte, els Falcons. Però el tinent Gérard de Fleury comandava també aquest altre escamot dels Falcons Dobles, molt més secret que el de vostè, i al qual vostès sense saber-ho van servir sovint, i tot això en total complicitat amb el general Dupont. Els Falcons Dobles, sota la ridiculesa del simbolisme d’aquest nom, van amuntegar una fabulosa fortuna en or, pedres precioses, obres d’art. A Espanya sobretot, però amb ramificacions en altres indrets. Furgons i furgons van rodar pels camins, una fortuna incalculable. La qual mai no s’ha sabut on havia anat a parar, a part de les quatre coses que un i altre, com vostè, comtessa, tenen a casa seva.

»En els darrers temps de l’Imperi, va semblar que Dupont a la presó s’anava estovant, que confessaria. Però vingué el canvi de règim, Napoleó va caure i el monarca Borbó va amollar el general Dupont, l’honorà… per fotre la memòria imperial i perquè també volia embutxacar-se el botí. Però sobre aquestes depredacions Dupont va continuar totalment mut. D’aquí sobretot vingué la seva destitució com a ministre. I abans va caure el rei que ell no parlés.

»Mentre Fleury, després d’acabar-se el captiveri de Cabrera, o sigui, del 1814, va esfumar-se, no obstant haver-ne aparegut després al llarg dels anys i a llocs diversos presumptes i estranys rastres, que han augmentat la confusió de tot plegat.

La comtessa ha quedat abstreta:

—Ah…

Tocqueville ha mussitat:

—Hem passat de l’honor de la dinastia a la bossa de la dinastia…

El director Besset li ha etzibat:

—¿No hem convingut que callaria?

—Perdó.

Jo em recobrava d’una estocada per rebre’n una altra:

—No ho puc creure, no ho puc creure… Encara que potser això expliqui les absències de Fleury, les nul·les explicacions que donava sobre fets en aparença incongruents, la violència amb què a voltes ens sorprenia, fins i tot les desaparicions com la de Cadis, Déu meu…

El comissari ha tornat a l’atac:

—Vostè conta en el seu manuscrit una expedició a Ciutat de Mallorca, amb uns espantosos crims i on, com uns esbojarrats, es disfressaren de drac: ¿quin en fou el motiu?

—Ja ho dic al llibre: mai no el vaig saber.

—Vostè, comtessa, parla al mateix manuscrit del saqueig de Còrdova, com també ha reconegut en les seves declaracions, i d’uns quadres allí requisats de —va tornar a agafar un paper— Murillo. Així li pregunto —un nou cop d’ull al paper—: ¿què en sap de la sèrie Jesús amb els Dotze Apòstols, de Diego de Velázquez?

—¿El què…? Sé d’aquella manera qui era Velázquez, però també ignoro de què em parlen.

Tocqueville, que havia escoltat amb el cap inclinat, l’ha aixecat de sobte en sentir el nom de Velázquez. El director del Gabinet Privat ha reprès la paraula:

—Es tracta de tretze grans teles, absolutament documentades, que representen Jesucrist i els seus deixebles, les quals s’exhibien en una església de monges de clausura, sota la protecció dels comtes de Montijo i adossada al palau que aquests tenen a Còrdova. El valor dels quadres és incalculable i són considerats una obra mestra de l’art universal perquè aporten un concepte de realitat estricta, plena, autònoma, més enllà d’idealismes renaixentistes, de tenebrisme manierista, com abans mai no s’havia aconseguit en pintura, segons informe del director del Museu del Louvre, doctor Clément Noviant. La sèrie constitueix l’expressió més reeixida de Velázquez en la seva plenitud.

»Fleury i el general Dupont van requisar aquestes obres en el mateix saqueig de Còrdova. El fet s’ha establert sense dubte de cap mena. Com també que es van volatilitzar, amb tantes altres riqueses arreplegades pels anomenats Falcons Dobles. Però algú va oferir fa mesos Jesús amb els Dotze Apòstols a la National Gallery, de Londres, i davant les moltes preguntes d’aquest museu va prometre donar la informació pertinent, però no s’hi tornà a presentar, evidentment temerós que no l’engrillonessin.

Tocqueville ha intervingut:

—Permeti’m una excepció al nostre pacte, senyor director del Gabinet Privat. Les teles de què parla són molt conegudes. Velázquez les realitzà a Itàlia per encàrrec del papa Innocenci X, a qui també va retratar. Davant el barroquisme opulent de l’època, Velázquez va jugar la carta de la sobrietat enquadrada en la llum no com a teatralitat sinó com a mesura real, veritablement sense buscar més efecte que el pes estricte de cada element traçat, siguin els rostres, les vestidures, un pot damunt una taula. Per a Velázquez no hi ha idealisme o passió, els seus deixebles de Jesús i aquest mateix romanen en una ataràxia exemplar, per dir-ho en grec, com si l’ésser humà hagués assolit un aplom comparable al de la permanència de la natura. Amb gravats trets d’aquestes pintures, el pontífex va fer editar un valuós Nou Testament llatí conegut, precisament, com el dels Apòstols.

»Un exemplar del qual es trobava a Versalles, propietat de Lluís XV, i després va aparèixer a les mans de Robespierre i va constituir una de les proves d’acusació contra ell: com saben, deien que en secret sospirava per la reialesa.

—Gràcies, senyor —ha deixat anar respectuós i pensatiu l’exprefecte—. Vostè és culte, pot conèixer el tema. Però permeti’m: el coneix sospitosament molt…

Alexis de Tocqueville no ha respost, ha arronsat les espatlles. La comtessa mirava l’un i l’altre completament aclaparada, semblava haver-se allunyat infinitament d’allí o haver perdut consciència d’ella mateixa. Ha balbucejat:

—Res… no en sé… res… Ja ni sé com assegurar-los-ho. Però ara comprenc com no m’arribava gairebé res dels saquejos, ni tan sols del de Còrdova, que vaig gairebé dirigir. I entenc perquè Fleury no s’immutà davant el general quan aquest ens va sorprendre a la capella de Bailén… Però si sóc víctima d’una conspiració, els prego per Déu Nostre Senyor que m’ho diguin!

—¿I de l’arqueta —li ha etzibat en canvi el comissari implacable, donant una altra llambregada al paper— del virrei espanyol Entenza Riudaveto, que porta incrustades quatre dotzenes de maragdes de Colòmbia, grosses talment una ametlla?

—No… ign… —la dama mira el comissari i no el veu, ell no percep el seu trasbalsament.

—¿I dels cofres amb l’or de…?

El director del Gabinet Privat s’ha aixecat:

—Prou, comissari. La senyora ha quedat abatuda per les nostres revelacions. Si no, seria la millor actriu de França. I essent indiscutible que abans de l’aparició de Grapain la investigació Dupont-Fleury es trobava davant un mur el qual ara hem pogut saltar, també és inqüestionable que en fer-ho hem topat amb un altre mur.

»No obstant això, estic convençut que la comtessa, Grapain i sobretot el senyor de Tocqueville no saben més del que han confessat. Tanmateix, ells dos —Besset ens ha assenyalat a la dama i a mi— a partir d’ara es bellugaran furgant per aquí i per allà, potser per aclarir les coses, però també potser perquè l’olor del diner atreu i molt. I poden fer-ho sense traves per part nostra perquè vostès no participen de la intencionalitat política del senyor de Tocqueville.

»Únicament a vostès dos els imposo una obligació i sense excusa, perquè amb el senyor de Tocqueville ja hem fixat els termes de la seva situació: comtessa, Grapain, els dies primer i quinze de cada mes passaran per aquesta comissaria i comunicaran al comissari Daure-Péan tot el que hagin fet, trobat o deduït entorn del negoci que ens ocupa.

—¿Què vol dir… exactament? —he preguntat.

—Doncs, per exemple, que a la fi apareguessin les possibles memòries del marit de la senyora comtessa, o que es produís algun indici relatiu a l’existència o residència de Gérard de Fleury. També potser podria garantir-los una recompensa, si arribés el cas d’una recuperació del botí per mitjà d’algú de vostès. Però si no compleixen amb les meves condicions, amics meus, seran arrestats i… —el silenci ha estat ben eloqüent.

Hem abandonat la comissaria la comtessa d’esma i jo nerviós, Tocqueville callat. Plovia amb intensitat, hi havia escassos fanals i encara somorts, la fosca era espessa i circulava poca gent, pocs carruatges. Una nit desolada, les ànimes vagabundes, els arbres despullats.

Tocqueville i jo anàvem de costat. La comtessa ens seguia. En atenció a si podíem parar un carruatge sense xopar-nos, he indicat que ens refugiéssim en un portal. Ho hem fet, Tocqueville i jo ens hem girat: la comtessa havia desaparegut. Hem mirat entre la pluja i la negror, no se la veia.

Hem sortit de pressa, hem anat avant i enrere, ens hem ficat per un passatge que dóna a una placeta deserta, amb castanyers enormes i un fanal enmig: Sophie-Louise era allí, sota la clarícia tèrbola i l’aiguat, mirava el cel esglaiada i la sacsava la tremolor, una pobra vella que degotava aigua indefensa.

—Senyora comtessa, senyora comtessa! Pot emmalaltir! Vingui, cobreixi’s amb la meva casaca, vingui! —he exclamat, francament esverat.

Ella s’ha tombat cap a nosaltres, tenia una expressió que no he sabut situar i que m’ha desconcertat. I ha exclamat amb veu vivíssima que anava creixent eufòrica:

—Els fills de puta, els fills de la gran puta, els fills de la grandíssima puta! Ha, ha, ha!

Tremolava de riure! M’he quedat glaçat: s’havia tornat boja! I tenia la veu ferma, amb la pluja que en arrapar-li el vestit al cos li agilitzava l’estirada silueta i li havia netejat el rostre de pintura, deixant-li uns trets nets que a l’escassa lluminositat resultaven fins, jovenívols, aparentment sense una arruga. Sophie-Louise semblava anar canviant, perdre anys. Per un instant m’ha envaït la irracionalitat: la dona es transmutava, com sotmesa a un encanteri!

I s’ha posat a voltar àgil, m’ha agafat les mans, m’ha estirat i l’he seguida maldestre i a punt de caure, marejat per la rotació:

—Vostè és un encant, Grapain, un encant! I jo que només el veia com un tòtila funerari! ¿Sap que gràcies a aquest embolic que ha armat puc convertir-me, amb una mica de sort, en més rica que el diable? I falta que em fa! Li podré pagar l’edició del seu llibre del carall, queda promès! Això si abans els sicaris de Lluís Napoleó no el deixen més sec que un sarment, alerta! I s’ho tindria merescut per potiner! Però perdoni, no el vull insultar, ni sé el que em dic.

Hem aconseguit calmar-la. Tocqueville en tot el temps no ha obert la boca. Ella ni semblava adonar-se’n de la seva presència. Jo tenia por que algun policia no ens seguís. Ens hem allunyat, la comtessa caminava apressada i ara cavil·losa. Hem entrat en un cafetó de mala mort, ple de fum que almenys ens escalfava, hem demanat llet calenta amb conyac. Ella s’ha posat a parlar en veu baixa i tensa, mirant-me embabaiada:

—Quan el comissari i els agents arribaren a l’Étang, jo estava asseguda a la cuina passant comptes amb la majordoma. El meu marit deixà calaixos de paperim solt i de llibretes, tractant sempre sobre les seves campanyes i idees militars, tot invariablement el mateix, una monomania de torrat. I usem la paperassa per a mil coses, sigui embolicar raïm perquè els ocells no es cruspeixin el parral sencer o, mullant els fulls, per netejar vidres. I com que Dupont escrivia cada plana únicament per una cara, doncs un dia també vaig agafar una llibreta per portar la comptabilitat de la finca: així en queda constància en un sol lloc i no perdo papers volanders.

»I bé: jo tenia aquesta llibreta oberta damunt la taula de la cuina, doblegada per les pàgines en blanc, traçant-hi com sempre sumes i restes, quan va entrar el comissari, i la llibreta va estar allí davant els seus ulls tot el temps que em va interrogar. I ell veia els números, vam al·ludir al que jo estava fent. Però si el borinot hagués girat la llibreta s’hauria trobat amb les memòries del general Dupont! Juraria que van ésser els únics papers que no van mirar precisament perquè els tenia a mà!

—Interessant —ha murmurat Alexis de Tocqueville—. ¿I on és, ara, la llibreta?

—Va quedar allà, és clar, i la majordoma l’haurà desada al prestatge de les confitures, com d’habitud. Però, ei!, ¿què n’ha de fer, vostè, d’això? No s’hi mescli!

—¿Com sap que són les seves memòries? —he preguntat.

—Perquè ho posa a la primera plana, naturalment!

—¿I si no parlen de res important, dels quadres, de Fleury, del que sigui? —he insistit.

—Doncs fotuts! Però alguna cosa diuen del que han mig explicat els dos napoleonets de la comissaria, n’estic segura! En sentir-los m’he quedat de pedra. Jo únicament vaig fullejar la llibreta quan la vaig agafar per als comptes, i com que li repeteixo que ja estava farta d’escoltar sempre les mateixes històries de Bailén, de l’honor del meu marit, de la restauració borbònica, no vaig saber interpretar el que pugui revelar de bell nou. Però crec recordar que hi cita els quadres de Velázquez, el general m’havia parlat sovint d’aquest pintor, del valor de les seves teles! M’estranyava, perquè Dupont únicament considerava la pintura una branca particularment costosa de la decoració. Però com que res que digués ja no m’inspirava curiositat…

—Per ventura té raó, senyora, Besset i el comissari estaven com molt segurs del possible valor de les memòries…

Tocqueville ha begut del seu vas, ha dit en veu baixa:

—I si ells dos no troben aquests furgons en particular, probablement s’hi juguen més que el càrrec.

—¿Què vol significar?

—Primer, Lluís Napoleó necessita molts diners: té plans, un munt de plans, ho sé de bona tinta, ja ho he suggerit abans, voldria ressuscitar l’Imperi del seu oncle, proclamar-se Napoleó III, i encara no mana prou damunt les arques de l’Estat per ficar-hi mà sense traves. Busca diners literalment sota les pedres. Però a més projecta casar-se amb una espanyola, Eugènia de Montijo, una catòlica gairebé integrista per la qual ha perdut el seny.

—No… no comprenc que aquesta senyora tingui res a veure amb el que estem… —he mormolat.

—Jo ja ho pesco! —s’ha tornat a eixelebrar la comtessa, picant de mans.

—Les pintures de Velázquez pertanyien als comtes de Montijo, Grans d’Espanya. Ho ha dit Besset. El president llavors regalaria o tornaria els quadres a aquesta Montijo, que de moment es fa la desmenjada davant les pretensions d’ell. Lluís Napoleó la impressionaria, doncs. Donaria una campanada aquí i a la cort d’Espanya, a mitja Europa —ha afegit el senyor de Tocqueville.

La comtessa s’ha tornat a posar a riure sense fre, a tremolar rient:

—Això, ha, ha, ha! Això, ha, ha, ha! —I ha canviat de cop—. Però vostès em poden trair, no em controlo, he perdut el kírie!

Tocqueville ha pensat en veu alta:

—El que resulta evident és que quan un ésser humà més se’n puja per sobre dels altres, més retorna als instints i pensaments primitius i moralment miserables, a la vegada que pugna per imposar-los a la societat.

—¿Què…? —m’he sorprès.

—Res.

Hem hagut de tranquil·litzar la comtessa, no ha estat fàcil. Ens hem promès trobar-nos d’aquí a una setmana a casa de Sophie-Louise Dupont de l’Étang, abans ens hem de refer. Tocqueville sembla reticent a lligar-se amb nosaltres, malgrat manifesti una encuriosida reserva: ¿tem la misèria moral, la taca d’oli que s’escampa? És cregut, fred. La comtessa tan aviat té por d’anar sola com de les nostres intencions, s’ha animalitzat en olorar el botí i vol caçar pouant en l’astúcia. Jo tan sols dubto, convençut que no importa gens que faci una cosa o una altra.

En deixar la comtessa al portal de casa seva, Tocqueville m’ha observat cavil·lós en la nit de París assolada i erma. Incòmode, he murmurat:

—Senyor, m’he d’acomiadar…

—És tardíssim i estem retuts, Grapain. Però m’hauria de permetre dues reflexions que li voldria traslladar.

—Digui’m.

Tocqueville ha sospirat fondo, ha parlat sense inflexions de veu:

—Pel seu manuscrit sé com vostè va considerar, primer distanciat i després amargat, les ardoroses invocacions imperials de Gérard de Fleury. Però parteix sempre d’un principi, Grapain: atribueix les calamitats viscudes a la derrota de Bailén.

—Evident.

—Aleshores li prego que em digui què signifiquen per a vostè noms com els d’Austerlitz, Ulm, Alexandria, Marengo, Aboukir, Jemmapes, Arcole, que figuren aquí a París a l’Arc de Triomf, la construcció del qual va iniciar el mateix Napoleó per exaltar el seu Gran Exèrcit.

—Les magnes victòries de l’Emperador, és obvi! —exclamo.

—Ho és. Com han estat obvis els centenars de milers de veterans de l’Exèrcit llicenciats sense cap cèntim i les desenes de milers de mutilats de guerra carrancs i cecs, que han anat vaiverejant també miserables per França, i encara ho fan els uns i els altres que continuen amb vida, escòria social obligada i oblidada, afamegada.

—¿Què vol dir-me, senyor de Tocqueville?

—Que per al poble la derrota i la victòria signifiquen el mateix: ésser capolats.

Sembla que Tocqueville parli a la nit vaga, a la pluja mansoia, a l’esperit despullat. No traspua la mínima emoció. Aventuro, cautelós:

—Sí… Però almenys ells creien en…

—¿En què? —es gira mirant-me irritat—. Li ho dic: en una embriaguesa de conceptes que els fou induïda per la censura i la propaganda. Quan Napoleó va ésser elegit Primer Cònsol, a París hi havia setanta-tres periòdics. I ell, d’una tacada, en va prohibir seixanta.

Quelcom en el meu interior m’impulsa a contestar-li, les estantisses i insignificants engrunes d’una antiga fe, l’eco a penes audible d’una meva justificació:

—Però l’Imperi…

Tocqueville em talla sense apel·lació:

—Li detallaré només un aspecte del que en realitat fou l’Imperi. La Revolució va significar una hecatombe, però va enterrar un món exhaust i n’obrí un altre d’ideals. En canvi l’Imperi, ¿quines idees en van constituir l’ànima i van aportar qualsevol benefici a la Humanitat? Els seus triomfs foren deguts, i excusi’m si simplifico, a una tècnica d’assalt i de destrucció: Napoleó, un militar il·limitadament ambiciós, organitzà l’Exèrcit en divisions, o sigui, integrà en una enorme unitat tots els components per a l’acció bèl·lica, multiplicant així la seva mobilitat i eficàcia, a la vegada que la marxa reglamentària de la tropa va assolir els cent vint passos per minut, mentre en els altres exèrcits es quedava en els setanta tradicionals. I ja gairebé té la victòria servida dins el plat.

—Però la grandesa de França va…

—Grandesa ve de gran, de tamany, i no comprenc com no es repeteix pedagògicament el que va passar: després de caure Napoleó, França va quedar territorialment més petita que quan ell va arribar al poder.

—Jo…

—Bonat nit, Grapain.

El senyor de Tocqueville se n’ha anat i jo acabo d’escriure això a les quatre de la matinada. Estossego molt, m’he refredat, puc tenir febre. Continua plovent. Ni jo ni ningú arribarem a saber mai el que som nosaltres ni el que és el món que ens engoleix. Tot corre confusament evident, confusament ocult, confusament tràgic i burleta.