Epíleg sobre el manuscrit
per
Baltasar Porcel
El meu editor francès, en veritat editora, Françoise L’Hermite, d’elegància intel·ligent i esmolada, cabellera de rossor flamejada, ha resultat que era l’hereva d’Éditions des Mondes, important al París de mitjans del segle XIX i citada significativament en aquest llibre, la qual es dedicà en especial a la divulgació científica, històrica i geogràfica.
L’Hermite pertany a una vella família dins el ram de l’edició, circumstància a causa de la qual ha rebut nombrosos llegats i fons empresarials. Llavors, fa poc, va subscriure un acord amb el Ministeri de Cultura per passar bona part dels seus arxius a la recentment inaugurada Biblioteca Nacional Francesa.
Va ésser quan va aparèixer una considerable carpeta lligada amb cintes gairebé podrides, sota el títol de «Manuscrit sobre els successos bèl·lics que tingueren lloc a l’illa de Cabrera, amb inclusions de relats de persones que hi van resultar implicades». Damunt portava un altre rètol, escrit en majúscules i amb tinta ja descolorida, que sentenciava: «Rebutjat».
S’havia esdevingut, alhora, que la meva editora l’estiu passat va estar tres setmanes de vacances per les Balears, tinc un petit veler i amb alguns amics vam navegar lents, el vi era fresc i el menjar frugal; un parell de dies vam pernoctar a Cabrera. Així, en trobar-se ella amb el nom de l’illa al manuscrit, quan repassava el material destinat a la Biblioteca, sentí un cert interès i va enviar-me’l amb la següent nota:
Dóna una ullada a això, si pots. Jo només ho he fullejat, sembla curiós, encara que probablement no val res. Però he pensat que com que es tracta de la teva mar… Recordo Cabrera de nit, els turons negres perfilats contra el cel tan estelat! I l’aigua de la rada immòbil i brillant, aquell vast silenci perfumat, la silueta abstreta del Castell… I un tal Fleury, personatge d’aquest manuscrit, té el cabell rogenc, com jo! ¿Me’n diràs alguna cosa?
Li vaig dir: l’edició de L’Emperador o L’ull del vent, amb aquest epíleg meu, n’és la conseqüència. El manuscrit em va enganxar de seguida pel seu dramàtic testimoni d’època, autèntic sense la més mínima objecció, segons he comprovat, i per la intrigant ziga-zaga amb què és exposat.
Aquesta, sens dubte, amb la intenció de donar relleu a la individualitat dels personatges entre el cataclisme col·lectiu. Però que a la vegada actua amb una certa eficàcia de relat gairebé policíac. ¿L’ànima humana com a criminal i detectiu d’ella mateixa? Bé…
Alhora em va cridar l’atenció una característica: tot plegat no sorgeix simplement de la intencionalitat de l’autor, sinó de la seva capacitat estilística i idiomàtica. Així ja en el capítol inicial una simple noia i a més sola i aïllada, Alòdia, amb l’anècdota dels seus enamoraments i fugida de casa, es converteix en vibrant caixa de ressonància dels grans corrents moral, ideològic, sociològic, que la Revolució ensems va recollir i va desencadenar.
I en acabar la lectura del manuscrit em va inquietar i sorprendre trobar-me, al capdavall de la carpeta i en un sobre tancat amb lacra, el document que transcric i que signa aquell llunyà J. Vallin-Lantoine, director d’Éditions des Mondes. Diu:
No publicaré aquest llibre. Tres conviccions m’ho aconsellen.
Primera:
l’argument que narra és tràgic, sense el menor bri d’esperança, o sigui, és demoledor des d’un punt de vista patriòtic i institucional, a la vegada que esqueixat des de la perspectiva personal. I això no pot atreure els nombrosos lectors que busquen l’entreteniment. Encara que fóra possible que per les mateixes raons, però considerades a la inversa, l’ambient cultural parisenc l’apreciés.
Segona:
com ja s’insinua en el capítol quart del manuscrit, només de rebre’n part d’ell vaig expressar a l’autor els meus dubtes sobre la seva viabilitat política. Ara que el llegeixo sencer, els dubtes se’m converteixen en alarmades prevencions.
Aleshores el règim vigent a França era el republicà, però després el president Lluís Napoleó amb la seva clarividència ens situà fa un any en un nou Imperi i es va coronar com a Napoleó III, en successió de Napoleó I que tanta glòria va suposar per a la nació francesa. En el capítol novè del manuscrit ja hi guaita també aquesta possibilitat. Com també es parla dels nobles espanyols de Montijo. Doncs bé: la benemèrita filla d’aquests, Eugènia, s’ha convertit, feliçment, en la nostra formosa i assenyada Emperadriu.
Ignoro, llavors, si l’autor del manuscrit ha obrat amb mala fe o amb inconsciència quan tracta els ínclits Bonaparte sense l’excepcional respecte que mereixen, ans al contrari: en presenta un quadre derrotista. Motiu pel qual tampoc no em puc exposar que se’m tanqui l’editorial o se’m multi feixugament, el Govern aplica disposicions molt rígides en matèria de premsa i edicions. L’ahir venerat senyor Victor Hugo acaba d’ésser proscrit per publicar un pamflet injuriosament titulat Napoleó el Petit.
Penso que vaig obrar com calia quan, arran de la primera lectura de part de l’obra, vaig lliurar-ne un informe a la policia. I per descomptat lamento que així contribuís a ocasionar a l’autor, i a algunes altres personalitats, el trasbals de la detenció que es descriu al mateix capítol novè. Però em volia curar en salut, podia tractar-se d’una provocació, aquest és un temps de paranys.
No obstant això, ara callaré perquè vaig rebre el manuscrit per correu, en conseqüència no vaig poder estendre el corresponent rebut a l’autor, com vaig fer la primera vegada i és de rigor: ningú, doncs, podria provar que en aquesta ocasió ha arribat a les meves mans.
Tercera:
jo havia parlat en una ocasió amb Honoré Grapain, l’autor del manuscrit, com ell reporta en l’esmentat capítol quart. I fa un mes, en considerar inviable la seva publicació, vaig fer arribar un missatge a Grapain per comunicar-li-ho en persona. És també norma de la casa. Però només vaig obtenir el silenci per resposta. A continuació vaig enviar al seu domicili, rue de Bac, un meritori de l’editorial. I allí va obrir la porta un cavaller que li va comunicar, de manera adusta, que no hi habitava cap Honoré Grapain i que mai no havia sentit aquest nom.
Convençut que es tractava d’un error per part nostra, vaig insistir i l’esmentat meritori va personar-se en la bacallaneria de la rue de la Huchette, especificada en el manuscrit, modestíssim negoci que en aparença constituïa l’única font d’ingressos de Grapain, malgrat que aquest a través del llibre no sembli patir estretors econòmiques. A la dita botiga hi despatxava un home alt, quadrat, taciturn, sens dubte el Manceron també retratat en el manuscrit. Però no va contestar ni paraula al nostre enviat, el qual fins i tot dubta que el sentís o l’entengués.
Que Honoré Grapain s’hagi fet fonedís o l’hi hagin fet, m’indueix encara més a no buscar-lo per mitjà de la policia, que el devia o deu vigilar. Quant a dirigir-me, suposem, al senyor de Tocqueville, tampoc no hi ha cas: té fama de persona altiva i com que pateix un indubtable ostracisme polític, diuen que no apareix mai per París i que viatja per Anglaterra i Alemanya o es reclou en les seves llunyanes propietats.
J. Vallin-Lantoine
París, 31 de juliol de 1853.
És evident que el manuscrit va congelar-se aquí. Quant a Vallin-Lantoine, amb la seva astúcia llagotera ofereix una bona radiografia dels efectes de la dictadura de Lluís Napoleó. Precisament Alexis de Tocqueville, a L’Antic Règim i la Revolució, raona que l’absolutisme degrada les persones perquè les eximeix de responsabilitat, les deslloriga.
Però el calculisme de l’editor em va indicar per on podia buscar la possible petja d’Honoré Grapain. Així vaig acudir amb Françoise L’Hermite a la Societat de Lletres François René de Chateaubriand, a París, que amb tanta cura s’ocupa dels papers i la memòria del vital i sumptuós escriptor, així com en part de Tocqueville, la seva mirada aguda i reposada. Ens van rebre amb diligent amabilitat.
I ens van facilitar una detallada llista de qui va tenir una o altra relació amb Chateaubriand o amb Tocqueville. Treballen molt els vessants erudits entorn dels seus personatges. Llavors, en l’inventari de veïns de la casa de la rue de Bac ens vam trobar amb què, insòlitament, tampoc no hi consta Honoré Grapain.
Però hi ha, clar i llampant, un altre nom: Gérard de Fleury! I com a propietari de les golfes. Amb aquest comentari: «No s’ha esbrinat que tingués relació amb el vescomte F.-R. de Ch., no obstant sembli per una anotació del dietari d’A. de T. que aquest hi va coincidir un parell de vegades. I a finals de 1853 l’esmentat Fleury va oferir a la Societat, per mitjà d’un advocat, la venda del seu apartament, que fou adquirit per eixamplar la nostra seu. D’altra banda, Fleury va deixar a les golfes una notable biblioteca, en la qual s’hi trobava una primera edició d’Atala, ja tan difícil d’aconseguir, encara que en aquest cas estigui deteriorada».
He de confessar que en llegir Françoise L’Hermite i jo aquesta oblidada anotació aquella tarda a París, vam sentir un calfred com el que degué colpir Honoré Grapain en caure de l’exemplar d’Atala la carta d’Alòdia Picornell. Si és que l’escena i la missiva que ofereix el manuscrit no són fruit de la imaginació…
Perquè, ¿qui era Grapain, qui era Fleury? D’entrada, resulta inqüestionable que van existir dos presoners de Cabrera amb tals noms. La fotografia que figura a continuació, la vam prendre, entre d’altres de l’illa, l’editora L’Hermite i jo l’estiu passat durant aquell viatge. Pertany a un mur del castell de Cabrera, de pedra saulenca, i s’hi llegeixen inscripcions dels soldats francesos, gravades curosament per ells mateixos en el curs dels anys que van restar allí atrapats. Els noms de Fleury i de Grapain hi destaquen, acompanyats per la data de 1810:
Però, ¿què significa que l’Honoré Grapain, narrador i protagonista de L’Emperador o L’ull del vent, com hem cregut que el llibre s’havia de titular, desaparegués sense deixar rastre una vegada el va haver acabat? Se m’ocorren dues hipòtesis: que Grapain fos una màscara de Fleury o, a l’inrevés, que Fleury fos una màscara de Grapain.
En la primera, Fleury podria continuar viu al voltant del 1850, com diversa gent sospitava, però amagat a causa de les seves obscures i probablement delictives activitats. I igualment és possible que hagués volgut articular una espècie d’envanits focs d’artifici al voltant d’ell mateix, es podria considerar un heroi de la transgressió, un personatge excepcional desconegut o menyspreat, bastint-se així el llibre per remeiar-ho. Però sota l’empara del nom d’un desaparegut, Grapain, per evitar que l’enxampessin.
Això també podria explicar la tècnica esbiaixada del manuscrit, a estones com un joc de mans. El qual, a més, presenta Gérard de Fleury com una mena de transsumpte «natural» i ensuperbit de Napoleó, com si ambdós estiguessin constituïts per una idèntica essència estructural, la qual «únicament» fos dividida en cada personatge per la conjuntura que teixeix l’existència inserida en el tramat històric.
Patentitza aquesta hipòtesi el fet que el suposat Grapain aporti força antecedents sobre l’un i l’altre personatges del manuscrit abans del captiveri de Cabrera, però que, en canvi, no digui ni un mot sobre ell mateix. I significativament al principi del capítol setè, el que narra la joventut de Fleury a Còrsega, Grapain ironitza sobre si un d’ells és també l’altre. A més, se situa sempre en un segon o quart terme.
Excepte quan parla d’Alòdia, dels seus sentiments envers ella, la qual és en veritat la que motiva el llibre. El que passa és que mentre la cerca es topa amb Fleury. ¿O Fleury, l’autèntic autor, es topa amb ell mateix i s’hi obsedeix esquizofrènic en contemplar-se hipnòticament en un mirall? Alòdia, a qui va estimar, i també a qui va deixar, almenys a Cabrera, fou Gérard de Fleury…
Però Alòdia també sembla que amb la segona carta vol impedir que Grapain, acceptant que aquest fos de carn i os, continués la seva indagació sobre Fleury. Fet que, amb d’altres de la mateixa índole, ens tornarien a capgirar la interpretació que estem assajant i L’Emperador o L’ull del vent seria, com formalment pretén, la difusa i pugnaç biografia d’Honoré Grapain. Certament, el manuscrit adquireix així una lògica que manca en la hipòtesi Fleury. I quina lògica té l’inexistent Grapain de la rue de Bac? Però veritat i lògica poden resultar sens dubte una antítesi quan hi intervé la visceralitat.
Llavors igualment podria ésser que etcètera i etcètera. El que hi ha aquí d’indiscutible és un misteri, uns dobles fons, unes circumstàncies rocambolesques, un grau de superxeria, difícils de calibrar. Factors que necessàriament ens aboquen a una perplexa constatació: l’argument contat, els conflictes dels personatges, les contradiccions i suposicions que brollen arreu, fan pensar que la història narrada podria haver estat també contada d’una manera per complet diferent a com ho fa, però sense que el sentit final de tot canviés gens ni mica.
El narrador, sigui qui sigui, va tenir l’habilitat o la intuïció de captar el fibló del temps històric, el que va llançar els personatges més enllà del seu hàbitat vegetatiu i de les convencions socials. Encara que, ¿van resultar així més engrandits o més embogits o més miserables? Convertits en un cor i un crit, en l’ull del vent, van clamar i van clamar… clamen encara inclements en aquestes pàgines.
L’escena final amb Fleury a la torre esmortellada per la tempesta potser pot simbolitzar aquesta espècie d’obscura i recobrada versió del mite de Sísif. Hi ha quelcom de sublim i de diabòlic en aquella patètica figura. ¿I Napoleó no en fou la versió magnificada?
Gairebé entendreix el drama del jove Fleury cegat d’enveja de Bonaparte, el qual ni s’assabentà de la seva existència: és al pare impressor, a Còrsega, qui carrega les culpes de la campanya contra ell. Quan res és segur, quan tot rebenta, l’únic ferm són l’instint i la fam de l’ésser humà, la glòria amagada de la salvatgina.
I abans d’acabar m’agradarà resseguir la metodologia amb què he intentat ficar-me en aquest manuscrit. Prenc com a exemple el fabulós botí aconseguit amb els saquejos d’Andalusia, la complexitat que el va envoltar i la sort definitiva que pogués assolir, que Grapain desconeixia o calla.
¿Se’l pogué apropiar per fi la cobdiciosa comtessa de Dupont, va arribar a engrossir les butxaques de l’ambiciós Lluís Napoleó, va continuar o anà a parar a les mans de l’hipotètic Gérard de Fleury? Tampoc les pintures de Velázquez no han aparegut mai. Tant podria ésser que pengessin amagades en alguna residència particular com que en algun soterrani oblidat i clausurat s’hi colgui entre pols i teranyines un autèntic tresor plàstic…
Però davant d’aquest problema, tot d’una em va estranyar un fet: que no obstant haver robat tant Dupont i Fleury i resultant tan evident, que havent traginat presumiblement tants furgons fruit del pillatge, que el general havent sofert tants processos, presó i degradacions, no hagués estat possible descobrir el botí.
Aliança, la del general i l’oficial, d’altra banda, que em va semblar, com a la comtessa, indirectament expressada en la dramàtica escena de Bailén entre ells dos i la dona, on diria que Fleury es manifesta amb una seguretat que depassa els convincents factors psicològics que cavil·la Sophie-Louise de l’Étang. I així devia ésser… en part.
Perquè l’examen atent de L’Emperador o L’ull del vent podria conduir-nos realment molt lluny. M’havia fixat també en dos detalls del capítol novè: el comissari pregunta el motiu del brutal assassinat dels Falcons a Mallorca, amb la mutilació del president de la Junta Política, i el director del Gabinet Privat de Napoleó III al·ludeix a «altres qüestions que ara deixo de banda». El manuscrit ho deixa igualment penjat.
Quan la resposta a tot plegat és tan explícita, es troba tan davant els nostres ulls, com aquells papers de Dupont que el comissari de policia buscava sense adonar-se que els tenia a tocar, damunt la taula de la cuina del castell pirinenc.
¿Per ventura el protagonista profund d’aquest llibre, el deus ex machina, no és Napoleó Bonaparte en persona? Vaig endinsar-me en el Mémorial de Sainte-Hélène, de Las Cases, on aquest aristòcrata transcriu les llargues converses que tingué amb l’Emperador destronat i desterrat a l’illa remota de Santa Helena, on va morir segurament emmetzinat pels carcellers anglesos. I allí, amb data de l’1 de desembre de 1816, s’hi explica:
El dia és tempestuós, però l’Emperador insisteix en sortir a passejar. Camina pesat, els dolors d’estómac no minven. Li pregunto per la corrupció i els robatoris que es van poder generar al seu voltant i que va enriquir personatges com el general Dupont, sense que sovint fossin castigats. Contesta:
—A Dupont mai no li perdonaré la rendició de Bailén. Li van mancar intel·ligència i valor; sense la gresca que així va provocar entre els espanyols jo hauria pogut dominar la Península. Per això fou degradat i detingut.
»Però és cert que les seves depredacions a Andalusia van quedar pràcticament impunes, malgrat que el general va emportar-se el que va poder i potser més.
»I és que existia en això una particularitat complicada —continua l’Emperador. Des de diverses instàncies que m’eren molt properes, es van organitzar o animar molts focus i xarxes napoleòniques a pràcticament tots els països. El procediment era simple: contactar els afrancesats locals, els que van creure que l’Imperi comportava un nou ordre europeu, i propagar així entre l’enemic influència i idees que el debilitessin, fins i tot organitzant cops de mà que propiciessin un clima d’inestabilitat. Com és natural, aquestes accions resultaven embolicades i sovint aleatòries i mig improvisades, a més de requerir una elasticitat econòmica indubtable.
»Dupont, amagat, i alguns oficials seus actuant com a transmissors, van organitzar una d’aquestes trames mentre avançaven per Andalusia. Però amb el cos d’Exèrcit presoner a Cadis sembla que es va desfer. I que després la van situar entre els captius del mateix Dupont internats a l’illa de Cabrera, que connectaren amb elements afrancesats i antiborbònics de l’illa de Mallorca, les antigues llibertats de la qual els Borbons d’Espanya havien escombrat amb Felip V. Allí la finalitat de la xarxa resultava veritablement ambiciosa: provocar un alçament a l’arxipèlag que ens permetés agafar els espanyols peninsulars per la rereguarda, a la vegada que aquelles illes ens servissin com a plataforma sobre Àfrica del Nord, alhora que suplien el fet de no haver pogut apoderar-nos de Cadis com a possible port atlàntic de cara a les nostres colònies americanes.
»¿Quina extensió, quines vies, quines característiques, tingueren aquestes operacions?, cavil·la l’Emperador. Impossible esbrinar-ho, en part perquè mai no es coneixia amb exactitud la seva consistència. Però l’or confiscat sobre el terreny i de qualsevol procedència hi jugava un paper destacat. Així jo no podia collar totalment Dupont perquè s’haurien destapat mil vergonyoses històries de corrupció, d’atemptats, d’infiltrats en altes esferes de països estrangers, compromeses per a moltes personalitats.
Amb Las Cases el trencaclosques lligava a l’instant: Fleury abusava de l’ascendent conspiratiu damunt Dupont. I quan Grapain diu —final del capítol vuitè— que mai va veure Fleury a Cadis fou perquè Gérard simplement els havia abandonat, però tornà a Cabrera per muntar l’operació balear.
Així els inexplicables contactes i sorprenents anades i vingudes de Fleury des de l’illa obeïen a tot aquest trenat ocult; resulta llavors obvi que Fleury es bellugava tant com a agent secret napoleònic com per interessos propis, a part que això li degué provocar una arriscada alienació personal.
El que Grapain o qui sigui ens mostra de Fleury, doncs, s’ha d’agafar a la llum de la revelació del mateix Emperador encara amb més relativisme que abans, perquè ¿què és el que en veritat hi ha darrere de cada episodi d’aquestes memòries d’aquells temps terribles, com les hem de llegir?
Una última dada sobre el tema. Vaig buscar Gaietà Armengou de Centelles a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i vaig tenir més sort que quan Grapain va indagar sobre ell en el seu viatge a l’Alqueria Negra. Hi figura aquesta entrada:
Reputat jurista i president de la primera Junta Política. Com a tal va reprimir un sonat avalot suposadament napoleònic, l’instigador del qual acabà decapitat. No obstant això, Armengou va ésser també autor d’uns opuscles filosòfics de tendència afrancesada. Després de sofrir un espantós atemptat, es va apartar de l’activitat pública.
O sigui, que Fleury venjava una traïció, la menció de l’Emperador que fa el fill d’Armengou quan l’agafen ens en dóna la pista. ¿O Fleury castigava la pèrdua d’un dineral que considerava seu?
Però el que en definitiva importa és l’ull del vent visceral que va remolcar els nostres personatges. Alòdia a Mallorca, a Cabrera, a París, vol estimar el que no té i desconeix, l’eterna recerca humana, i que aquí es materialitza en Gérard de Fleury sempre esquívol. És la vida en el somni. Fleury representa l’ambivalència, l’àngel i el monstre: la natura humana en la seva poderosa presència escindida i per tant perillosa i fascinant. I Grapain és qui no pot més que subsistir i obeir, aquesta massa ruminant i pacient que configura el gros de la Humanitat i que, paradoxa, només s’alça quan l’atupen sense aturall, gegantí fantasma esglaiat.
El món és una passió endiablada o no és res. Napoleó fou una ambició o una desgràcia desmesurada, cal triar-ne la interpretació: així també sabrem qui som o creiem ésser nosaltres mateixos. Fleury ho va fer: ambicionà l’ambició de l’Emperador, i s’esflorà en l’aire.
¿Què és la vida, no som cadascú un enigma tentinejant? ¿Què hi ha de cert i de fals en el manuscrit del suposat Grapain, insisteixo, del suposat Fleury? O igualment de la suposada Alòdia, ¿per què no? Potser el llibre simplement tracta d’arribar a la realitat a través de la imaginació, de convertir l’atzar en poesia.
Mai no en sabrem la resposta, tot això va passar fa molt i molt de temps i els que hem viscut morim després de sols haver assumit durant un breu espai els desitjos i la melangia que constitueixen la substància de les criatures del món. Ara la ciència ens diu que el cosmos és pla a més d’ésser infinit, però no sabem què vol dir pla ni què vol dir infinit.
Després d’enviar l’epíleg a Françoise L’Hermite, ella em va remetre la fotocòpia d’una pàgina de les Memòries d’ultratomba, subratllant en vermell aquesta frase, sento el xerric de la ploma cansada i tenaç de Chateaubriand quan l’escrivia: «Vivim entre el no-res i una quimera».