11. Els fragments còsmics

Honoré, benvolgut i perdut,

vull contar-te primer de tot, com quan xerràvem plegats hores seguides, que un dia qualsevol vaig anar a raure a un laberint; era lluny d’aquí, devia ésser a prop d’allà; no n’havia conegut cap abans, m’hi portà la casualitat, més exactament l’evocació immanent de la llegenda: vaig sentir la paraula «laberint», amb ella m’acaronaren murmuris antics, vaig exclamar: «Hi vull anar!».

Es tractava d’un jardí immens, en un terreny pla, construït el segle passat per un noble amb fama de molt il·lustrat i molt cruel. Però que també havia estat seduït per la llegenda. ¿Això significa que ell i jo resultàvem idèntics? No, sinó que els ecos llegendaris precisament per la seva puerilitat poden manar damunt el tossut laberint de la vida.

Constituïen aquell escenari vegetal i escairat blocs de bardissa compactes i durs, gruixuts i alts, distribuïts en angles i més angles trencats només en aparença. Des de l’exterior, l’efecte resultava bonic, perfecte en la immobilitat geomètrica. Però per dintre, com més hi caminaves més desesperaves, el laberint sencer convertint-se per instants en una concreció esmunyedissa d’empresonada mobilitat.

Sola, no vaig poder trobar-ne la sortida. Quan me’n van treure, el cor em palpitava, renillava crispada, havia imaginat que el laberint representava un simple entreteniment i experimentava que esdevenia una penalitat. Era de dia, lluïa el sol, únicament havia transcorregut una curta estona des que hi havia penetrat, però jo em sentia de nit, cega i lligada.

Estic segura que també penses que tot el que ens afecta a certes persones és així. Des que ens vam conèixer, he cregut que en tu i en mi hi ha quelcom de semblant a l’hora d’haver d’assumir el destí: no ens han donat el que ens devien. Perquè hi teníem dret, fos qui fos el responsable d’atorgar-ho. Cada herba té dret al sol i a la humitat llacorosa, cada ocell té dret a l’aire perfumat de sentors. I sobre aquest agent o impuls essencial només en coneixem nocions llegendàries, la pura vaguetat infantilitzada: com amb el laberint. Fa por!

Els dos tenim una vàlvula que s’atura, ens ha tocat d’aquesta manera, mentre en d’altres persones res no deixa de funcionar i semblen els ferrocarrils a vapor que han començat a córrer arreu, amb el seu soroll i fumassa de sincopada regularitat. Però a vegades igualment els passa com a nosaltres: a la màquina li ha fallat una peça, s’ha aturat i es rovella en una via inservible, plagada d’herba que ha anat creixent esponerosa entre la ferralla.

N’he vist una, de locomotora, enmig del camp solitari i curull de precioses roselles tremoladisses que una vaca s’anava menjant. M’hauria quedat a viure, a morir, entre aquella inutilitat marginada. L’estampa em cridava tèbiament, murmuri de la llegenda del paradís que les nostres ànimes deixaren en temps dels pares dels pares.

¿Fou també la immersió en el laberint de les vides, amb la força visceral i inesquivable que s’hi suscita, la que em va esqueixar de tu? Dubto de poder-ne trobar la resposta exacta, però crec que podem rastrejar-ne les sensacions que m’hi van empènyer, determinants.

M’estimaves i m’ho deies, estic convençuda que és cert que sempre m’havies estimat des d’aquell dia a trenc d’alba a l’Alqueria Negra, quan vaig partir anul·lada i exaltada darrere vosaltres, xuclada per Gérard, convertit en un garbuix d’al·legories.

Però no comprenc per què m’havies d’estimar. Ni comprenc per què Gérard no em va estimar mai. Ho he de reiterar: la presència immanent de les llegendes, en aquest cas la de l’amor transcendent, fa i desfà amb nosaltres estirant-nos amb una obediència derivada i balbucejant.

El més incomprensible dels jocs de la infantesa era que, havent-se de resoldre amb alegria, i existien amb aquesta finalitat, de sobte se’t barraven, se’n capgirava el curs, i en sorties malparada, esclataves en plors. O sigui, com Gérard, tu i jo.

Perdó: tu i jo. Gérard, no. O ho sospito. I no t’equivoquis: no el veuràs mai. Perquè mai no l’has vist, en veritat. Per tan omnipresent i compacte com era, el configurava la precisa dimensió de l’ombra, la qual únicament hi és quan l’entitat que la provoca es troba i batega en un altre indret. Veus l’ombra perquè no hi és.

Honoré, vés-te’n a una bruixa i que t’ho especifiqui: si fos cert o real el que veiem i toquem, seríem els amos del món, manaríem; però ens desenvolupem a les palpentes perquè som ombres del que hi ha d’essencial no sabem on.

Sí, jo de nena, els jocs i els petons. Amb Magdalena. Amb el pare. Amb el gosset. Amb el so de les campanes. A Mallorca… Hi penso sovint. Ho enyoro. Te’n podria descriure escenes, idees, paisatges, nines, sensacions, les anades a collir cireres, la seva polpa vermella i de mel. El cor se m’omple de joia i de nostàlgia.

Però ve que igualment penso més enllà d’això, m’obligo a pensar en el que pensava quan vivia el que ara evoco commoguda. I quedo escruixida: gairebé només hi trobo inseguretat, foscúria, enganys, alimanyes, brutor, solitud, ignorància. Jo ho patia sense alè, mai no sabia ben bé de què anava res, els ocellots m’envestien, a la meva cambra s’hi congriava un fred letal, les persones eren esquerpes o sardòniques i els vells desprenien aquella podrida i dolcenca pudor a vell, pels racons obacs de la casa s’hi aferraven ratpenats, hi havia arreu espais d’hostilitat que havia de travessar panteixant perquè hi sortien les Urpes Sarmentoses, la befa de les campanes amb el seu tenebrós missatge d’església i cementiri…

I presta ara molta atenció: això que et dic i que sens dubte és així, que per un costat resulta blanc però per l’altre negre, tampoc no tinc una idea clara que hagi estat i que sigui veritablement així.

Expressat d’una altra manera i resumit amb insistència i èmfasi: no sé qui sóc ni qui he estat, únicament sé per paradoxa que puc ésser la necessàriament fracassada conseqüència de la confusió i de la inseguretat. ¿Oi que tu i jo som germans?

Però quan era jove el que volia era fragorosament i àvidament un futur ben diferent, créixer i estimar i riure esponjada per l’or miraculós dels rajos de sol tan càlids, a Mallorca el sol és daurat com ho són l’ordi en el ple de l’estiu i la flama que riu dins la foganya.

Ho volia quan em vaig construir un món mental i personal amb la meva germana a l’Alqueria Negra, quan em vaig enamorar de Gérard, quan vaig fugir de l’illa. Fins i tot en acabar de desembarcar a Cabrera vaig imaginar que en sobrepassar la nit es dibuixaria a l’horitzó la rossor de la matinada, el preludi subtil i òptim amb què eclosiona el dia poblat d’inquietes potències animals i d’estàtiques potències vegetals. L’ascensió.

Però res de res. Cabrera, on impensadament i fatalment va anar a raure el que jo era i aspirava a ésser, es va revelar únicament com un exercici de la destrucció, ho repetiré sempre: allí em foren i ens foren esbutzats tots els esquemes, i per això descobríem que l’ésser humà en definitiva no és pastat per saboroses deliqüescències anímiques, sinó pels límits, per les regles, pels condicionaments. Per un motlle moral.

I amb aquella esbutzada de Cabrera s’esdevingué el que s’havia d’esdevenir: un esmicolament general de cada persona i personalitat, de cada esperit i poesia, de la raó, de la justícia, una atomització en fragments llançats a l’errabúndia còsmica, planisferi semblant a la cartografia astral dels estels perduts i les llunes mortes que cataloguen els astrònoms.

Així, després de l’ensulsiada que Cabrera va representar per a tanta gent, per a mi, el meu aparell perceptiu ja sols va ésser capaç de captar detalls escampats, trossos esmicolats, del que em rodejava i del que sentia, tota idea sucumbia a la incoherència. Però el funcionament global de l’aparell continuava marxant, maquinària amb l’exclusiva finalitat de l’automaquinisme. I això amb els fragments errants que s’havien constituït en el meu ésser i que giravoltaven capriciosos i hipertrofiats, al marge de qualsevol globalitat entesa com a projecte.

Tot pensament o activitat sorgia aleshores i s’esfumava esgarrat, equivocat, insubstancial, desplaçat. La meva natura, la meva existència, partien d’aquest nucli pulveritzat. Em vaig convertir, ens convertírem tots, en una fragmentada monstruositat solitària de correteig constant, essent a partir d’això quan sense discerniment ni nord vam poder matar o follar per les bones o per les males i embadalir-nos amb una formiga que grimpava per un pàmpol de figuera flairant-ne la lleterada, mentre ignoràvem com un leprós perdia la carn a trossos.

I tu m’estimaves precisament pel que significà Cabrera, pel fruit d’aquest procés goludament destructiu i amargament disbauxat! Has d’entendre que precisament pel mateix però a la inversa jo no et podia estimar, jo no constituïa un cor que pogués estimar-te, havia caigut baix però no en la pròpia negació absoluta.

I vull aclarir-te una qüestió que segurament fou la que va inclinar-te a l’engany, en veritat a l’esperança: les vegades que ens vam acoblar, que em vas cardar per on volgueres, que amb la meva gola vaig estrènyer el teu sexe i el vaig escórrer, el gust flàccid i una mica salat de l’esperma, jo era únicament forat i tu únicament ariet. I foren moltíssimes vegades les que ens embolicàrem, de dia i de nit, a l’empar d’un penyal, dins una mata, sobre la sorra, rodolant per la fullaraca.

Jo ho feia amb tu, indiscutiblement. Però també amb una gernació més d’homes, amb qualsevol d’ells, com en algunes ocasions vas poder constatar.

¿I saps per què obrava així? Doncs perquè sols el meu cos responia per mi, es va convertir en la meva única personalitat genuïna, la carn o el físic continuava el seu curs sord, complia amb el cicle natural, tant se li’n donava que l’esperit hagués estat fulminat.

Per tant, el meu cos trobava el seu consol o el seu destí en la fusió amb altres cossos, en l’orgasme com a exasperació o alegria màxima de la matèria. Vull dir que la calentor, la fregadissa de la carn amb carn, era la meva única sal, el meu únic veritable menjar. Tota la resta es reduïa a un bassiot de subsistències.

I també pel mateix, però igualment des d’un altre angle, vaig estimar Gérard: en escapar-se ell amb les seves històries del que érem a Cabrera, i ho fes recloent-se hermètic en si mateix o anant-se’n per les ones allà on no vam saber mai o no ho vam entendre, Gérard es convertia en llum o fet o eix de la diferència, del que no teníem, del guany, de la bellesa humana resolta en força, en somriures i en somni.

No crec que calgui afegir cap explicació més, Honoré. Quan et vaig deixar sabia perfectament què desitjava. No podia quedar-me i compenetrar-me per lliure voluntat amb el que provenia del que havia hagut de carregar-me i patir per espantosa obligació: n’eres el mirall.

¿I endevines per què t’ho dic, per què t’ho vull dir? Doncs perquè no t’erris: no et busquis en el que has estat, dóna un pas endavant, dóna’n mitja dotzena. Sento una gran tendresa per tu, per això et commino que no m’enyoris, que no t’entotsolis, o únicament continuaràs essent el que has estat, l’horrible obligació de tancar-te en el no-res. Com si la maleïda illa s’aixequés altra volta davant nostre, vigent.

Aquells mesos després de deixar Cabrera és ben veritat que els vaig passar tranquil·la i agombolada amb tu a París. Però captava els signes de la vida nova, de la vida anterior a Cabrera que significava la posterior a l’illa, una filtració de les ganes, colors, sensibilitat, que constitueixen el món. Constitueixen precisament l’oposició a Cabrera o a la meva nul·litat. Aquí a París em miraves amb amor i em repugnaves, Honoré. I no t’ho dic per ferir-te, sinó per guarir-te.

Alabat siguis, amic de l’ànima, bon amic, i considera que el laberint és un parany tan serrat precisament perquè se n’ha de sortir,

Alòdia