4

La taula de la secció de successos del diari El Liberal estava dividida en dues parts: una meitat l’ocupaven una redactora i la cap de secció, Adelina Pujalt; a l’altra hi havia Jesús Miralles, sol amb el seu cendrer atapeït de burilles. Fumava com un carreter. Gairebé empalmava un cigarret darrere l’altre i tenia el costum de deixar-los encesos al cendrer, de manera que el fum molestava les dues companyes de secció, que intentaven evitar les molèsties creant un espai entre Miralles i elles.

La redacció d’El Liberal estava gairebé integrada per periodistes joves. Tret del director, els dos subdirectors i algun cap de secció, que passaven dels quaranta anys, la resta amb prou feines en tenia més de trenta. L’excepció era Jesús Miralles, amb cinquanta-nou anys. Miralles era una excepció respecte a tot i a tots. Era el periodista més veterà d’El Liberal, amb trenta-dos anys treballant al mateix diari; era l’únic periodista no llicenciat en ciències de la informació; era l’únic professional de la plantilla que havia presenciat els canvis de societat empresarial soferts per El Liberal i, a més, era l’únic periodista que no havia canviat mai de secció. Des que va entrar, als vint-i-set anys, el 1969, sempre hi treballà com a redactor de successos.

La línia editorial del diari era crítica amb la política de la Generalitat, fet que el Govern li feia pagar amb la retirada total de la publicitat institucional, un càstig amb què el Govern es passava la Constitució per l’entrecuix. Tanmateix, Miralles no estava contra ningú. No calia que ho estiguera, ja que les seccions de successos dels diaris són les més asèptiques políticament.

La taula de la secció de successos estava al fons de la redacció, una planta llarga i més aviat estreta d’un edifici situat al polígon industrial de Vara de Quart. Al fons, les dues dones tenien la possibilitat, quan Jesús Miralles carregava l’ambient de fum (de vesprada se solia fumar dues o tres breves de Quintero), de mig obrir un gran finestral. A l’hivern, els redactors d’esports, la taula dels quals els precedia, protestaven. Aleshores Miralles fumava en una sala habilitada per prendre cafè i refrescos. A la sala, fumava i bevia. (Miralles era alcohòlic, o, com ara se’n diu, bevedor social, tot i que no era gaire sociable. El seu aspecte prim, molt prim, descuidat, amb les galtes una mica vermelles i els ulls vidriosos, indicava una anomalia en la salut). Val a dir que bevia amb discreció; les normes de l’empresa prohibien de consumir alcohol a la redacció. Tampoc s’hi podia fumar, d’acord amb una llei del Govern central, però els fumadors encara gaudien d’una certa butlla. Al diari, Miralles no bevia a l’excés. De tant en tant anava a la sala, treia un cafè de la màquina i seia d’esquena en un lloc apartat dels altres. Llavors hi feia vessar conyac d’una petaca per convertir el cafè en un carajillo generós.

La vida de Jesús Miralles va canviar l’any 1990, amb la mort del seu fill Josep, que aparegué ofegat a l’escullera del port, després de cinc dies de recerca intensa sense tindre’n notícies. Heroïnòman compulsiu, acabà ficat de ple en la màfia dels camells. «Un ajuste de cuentas», dictaminaren els seus amics de la guàrdia civil, que dugueren a terme un desplegament inusual de mitjans per tal de trobar-lo. Més d’una vegada l’havien hagut de traure d’un embolic. Empar, la dona de Miralles, va morir dos anys després. A Jesús Miralles li quedava una filla casada que veia de tant en tant, al migdia, aprofitant que el marit no era a casa. No tenia bones relacions amb el gendre, abstemi militant. Miralles no n’havia estat mai, d’abstemi; però des de la mort del fill, i posteriorment de la dona, s’havia desmesurat en la beguda fins convertir-se en un alcohòlic (un alcohòlic solitari).

Al diari, a la secció de successos, s’ocupava dels breus i de les notícies d’agència. La feina més complicada, o la que necessitava més urgència, estava a càrrec de les dues companyes, que, per ordres del director, deixaven que Miralles anara al seu aire, cosa que requeria una certa resignació. Primer fou el canvi tecnològic del vell sistema tipogràfic del plom a l’offset. Fins aquell dia, com la resta dels redactors, omplia quartilles i més quartilles teclejant amb dos dits l’Olivetti sense mesura. De colp i volta es va trobar que havia de redactar les informacions en un nombre predeterminat de paraules, línies, espai… Li costà d’adaptar-s’hi, però ho aconseguí al mateix ritme que els amics de la Benemèrita: «Venga, Miralles, tienes que adaptarte a los tiempos. Si a nosotros nos han quitado el tricornio, ¿qué importancia tiene que a ti te quiten unas líneas?», l’encoratjava un vell amic, capità de la guàrdia civil, que, estancat d’oficial durant molts anys, havia arribat al grau de tinent coronel del cos amb els socialistes al poder. És clar que, amb això, a Miralles no se li van acabar els problemes tècnics, perquè, poc després del primer canvi, irrompé en la seua vida laboral l’ordinador, aparell que ja no pogué dominar mai sinó bàsicament i gairebé sempre amb l’ajuda d’alguna de les companyes de secció.

El director d’El Liberal es deia Pere Mas. Era llicenciat a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma de Barcelona. Havent cursat la carrera, va exercir a la Facultat com a professor de Gèneres Periodístics, una assignatura que intentava una teoria sobre l’entrevista, la notícia, el reportatge…, fins que, cinc anys després, tornà a València. Ara tenia quaranta-un anys i en feia catorze que estava al diari. La seua especialitat en gèneres periodístics li havia servit de poc, perquè havia hagut de començar com a redactor en la secció de successos, de la mà de Jesús Miralles i de Pepe Ahedo, actualment amb la jubilació anticipada, des que el diari féu el segon canvi tecnològic. Pere Mas sentia per Miralles respecte i agraïment. Era l’únic representant d’aquell periodisme primitiu però en certa manera heroic. Humanament i professionalment va viure el cas del fill de Miralles molt a prop, tant que una amistat ferma s’havia establert entre tots dos d’aleshores ençà. Quan, l’any 1996, l’empresa decidí acomiadar els vells redactors amb una bona indemnització, Miralles demanà a Mas, aleshores subdirector, que intercedira per ell. Necessitava el diari com a recurs per distraure’s de tot el que estava passant. Mas intercedí adduint que Miralles, amb tants anys com a periodista, tenia contactes imprescindibles per a la secció de successos, llavors una de les més importants del diari. No era ben bé així, atès que els contactes anaven desapareixent amb el temps. Fou una mediació humanitària, un favor del deixeble al mestre en el crepuscle. Mas continuava sent un defensor de Miralles davant les queixes d’alguns redactors, que es lamentaven pels greuges comparatius: a causa dels quinquennis acumulats, Miralles cobrava molt més que tots sense que el rendiment laboral estiguera a l’alçada del sou. «El tema Miralles no es toca», deia Mas resolut. I ja no es tocava.

Jesús Miralles li va dir a Adelina Pujalt que tenia la pàgina enllestida i se’n va anar. Eren les set i mitja de la vesprada, i, com solia fer, va agafar el cotxe i s’adreçà al club Jennifer a prendre una copa. Era un club de prostitutes, el Jennifer, que estava a la mateixa carretera de València, a la població de Picanya. Era l’únic lloc, a més del diari, on Miralles se sentia acompanyat. No hi anava per les dones. Per a ell, la qüestió sexual era tan secundària que no en feia ús. Assegut en un tamboret de la barra, sempre al mateix lloc, es prenia dos o tres whiskys i cap a les deu de la nit se n’anava a casa. Coneixia totes les dones que hi treballaven. Almenys les dones que s’hi estaven més temps, ja que la majoria canviava de club sovint. Al contrari d’anys enrere, ara totes eren estrangeres, fonamentalment sud-americanes i dels països de l’est.

Miralles passava l’estona fumant i bevent. Si alguna dona li donava conversa enraonava. Però ell mai s’adreçava a cap d’elles. Solia parlar amb Antonio, el cambrer que servia la barra petita. Tant de temps anant-hi, havien fet amistat. Antonio era dels pocs que coneixien la vida al detall de Miralles. L’assumpte de la mort del fill, el periodista li’l va contar un dia, però no se’n va parlar més. Comentaven temes com ara el futbol, tot i que Miralles no hi estava gaire interessat, o bé coses que havien passat a la ciutat o sobre algun conegut que compartien. Antonio i Miralles conversaven bastant. El cambrer no parlava gaire amb les dones, tan sols de qüestions relacionades amb el treball. A còpia de converses, el periodista també coneixia les intimitats d’Antonio, per bé que era un home reservat. Però des de feia uns dies, una jove d’origen rus observava el periodista. No es comportava com els altres, els clients habituals. L’estranyava l’actitud usual de Miralles, la manera tranquil·la de produir-se en un local com el Jennifer, que, com tots els d’aquella espècie, acollia homes amb un tarannà ben diferent. Miralles semblava que hi anava com aquell que va al bar del barri o al casinet del poble. El dia anterior, la jove russa preguntà per Miralles al cambrer. Ho féu com si es tractara d’una curiositat. A poc a poc, s’acostava a Antonio. Adonant-se de les reserves i del que semblava un caràcter introvertit del cambrer, ho feia amb molta educació. Antonio veia en ella una dona distinta de les altres, per l’actitud, fins i tot pel físic, allunyat de la voluptuositat de la resta. Aquell dia, la jove russa, aprofitant que no hi havia gaire gent, resolgué apropar-se a Miralles.

—Hola, em dic Ana —li va dir en un castellà bastant net—. I tu?

Miralles sabia que no es deia Ana. Quasi totes les dones feien servir un nom fals en aquells ambients.

—Jesús.

—Sempre et veig ací.

—M’agrada vindre.

—Per què?

—No tinc molts llocs on anar —Miralles va beure una mica de whisky i s’encengué una breva de Quintero—. Ana, no voldria que perderes el temps amb mi. Només vinc a prendre un parell de copes.

—Solament volia conversar.

—Per què?

—Bé… —somrigué Ana—, no tinc molta gent amb qui parlar una estona.

—Doncs conversem.

Ana va agafar un tamboret i se’l va dur al costat d’ell. Va demanar una Fanta de taronja. A Miralles li cridà l’atenció que no demanara una beguda alcohòlica. Les dones que treballaven als clubs solien fer-ho per la comissió que els pertocava. El cambrer de la barra li serví la Fanta; tot seguit, va traure un cigarret del paquet de Winston.

—D’on ets? —li preguntà mentre li donava foc.

—Sóc russa. De Moscou. Coneixes la ciutat?

—No. He viatjat molt poc. Sembla que les coses estan molt difícils al teu país.

—Sempre ho han estat, però ara tot és més complicat.

—La vida és complicada per a tots.

—Sí, però per a uns quants ho és més.

—Almenys ara teniu llibertat.

«Llibertat per ser putes», pensà Ana. Amb tot, preferí no entrar a fons. Necessitava conèixer-lo més, per parlar amb confiança d’alguns temes.

—I tu, en què treballes?

—Sóc periodista.

—Periodista? —Ana semblà sorpresa—. És estrany veure un periodista en un lloc com este.

—No és tan estrany. Fa uns anys els meus col·legues i jo freqüentàvem clubs com el Jennifer, però les noves generacions són una altra cosa: no beuen, a penes fumen, fan esport… —pensà en el seu fill—. Bé, no tots.

—És bonic ser periodista.

Miralles féu un gest que no se sabia ben bé si era d’assentiment. Tants anys en una professió, per diferent i vistosa que siga, acaben esdevenint una rutina. I en qualsevol cas, ell era un periodista al marge. Ana intuí que a Miralles no li venia de gust parlar del seu treball. Ho entenia, tampoc a ella l’entusiasmava el que feia.

—Ets casat?

—Sóc vidu.

—Ho lamente.

—Jo també —ho digué d’esma, però realment ho lamentava. El seu matrimoni havia estat un fracàs, però trobava a faltar la dona.

—Tens fills?

—Una filla —s’estalvià de contar-li el cas del fill. Ho evitava contínuament, fins i tot n’evitava el record—. Està casada. Embarassada de quatre mesos.

—El primer fill?

—Sí.

—Enhorabona. Aviat seràs avi.

—Gràcies.

Seria avi d’un nét que amb prou feines tindria l’oportunitat de gaudir. L’hauria de veure com a la filla, de tant en tant, al migdia. El marit de la filla s’estimava més no trobar-se amb el sogre a casa. De fet, dinava fora per no coincidir amb ell.

Ana li va demanar disculpes, havia d’anar a parlar amb un home que acabava d’entrar al club. El Jennifer tenia dues barres, una més gran i amb més xivarri, més homes i dones, i l’altra, més xicoteta i tranquil·la, on Miralles tenia el costum de prendre la copa. Va observar Ana, ara d’esquenes a ell, mentre parlava amb el client. Va calcular que no tenia més de vint-i-dos o vint-i-tres anys. Era alta i molt ben formada, prima, les espatlles amples i rectes, com les d’una nadadora professional, molt atractiva. Una dona que destacava entre les altres, fins i tot per la forma de vestir-se. L’home se’n va anar i Ana va tornar amb Miralles.

—Era un client que vaig conèixer la setmana passada. Ha vingut a dir-me que passarà més tard.

Va mentir. Li havia dit a l’home que tornara més tard, sobre les deu de la nit, perquè estava ocupada.

—En la mesura del que és possible preferisc els clients habituals. Em donen més confiança. No sóc prostituta. Vull dir que això que faig és circumstancial. Quan puga ho deixaré.

«Quan puga ho deixaré», una frase que Miralles havia sentit a dir a moltes prostitutes. Ho pensen, però no ho fan. Fora de l’ambient tenen poques possibilitats. A tot estirar poden fer d’empleades de comerç o de dones de la neteja o qualsevol ofici similar; o anar-se’n a viure amb un home, generalment un solter que, entrat en anys, pal·lia la solitud amb una dona sense que li importe el seu passat. Miralles va sentir curiositat per saber si Ana pertanyia a alguna xarxa organitzada de proxenetes, però no va gosar preguntar-li-ho.

—A Moscou vaig estudiar llengües. Parle anglès i espanyol. Bé, i alguna paraula en valencià.

—Parles molt bé l’espanyol.

—En què estàs especialitzat?

—Sempre he fet successos.

—No t’han atret altres facetes del periodisme?

—No.

La pregunta adient hauria estat si li interessava el seu treball, si alguna vegada havia estat interessat pel periodisme. Durant uns anys, potser els primers vuit o deu, es va sentir satisfet de ser periodista. Després es convertí en pura rutina. València era una ciutat poc noticiable, amb una societat civil que prestava ben poca atenció als diaris. Un estudi realitzat als anys vuitanta deia que només el set per cent de la població tenia el costum de comprar premsa. En l’actualitat el percentatge era més alt, però no gaire més. La televisió, en canvi, tenia audiències espectaculars. Però a Miralles tant li era, feia dos anys que tenia l’aparell de televisió espatllat.

—Ser periodista és un treball digne —digué Ana—, requereix objectivitat i ètica. Al meu país, les màfies han assassinat molts periodistes. És clar que la situació ací és diferent.

És clar. Ací encara no calia matar-los, els compraven. El poder aprofitava la rivalitat entre els grups de comunicació. Els grups tenien interessos econòmics i el poder premiava o castigava la fidelitat afavorint la premsa amiga. Era una història vella, potser tan antiga com l’ofici d’Ana.

No tenia respostes per a les preguntes d’Ana sobre el periodisme. I si en tenia, no li venia de gust donar-li’n. Ana era jove, tenia idees i opinions una mica ingènues. Era una llàstima que una dona com ella haguera de guanyar-se la vida fent de puta quan podria guanyar-se-la, per exemple, com a traductora en les nombroses fires comercials que se celebraven a la ciutat. Però ell no era ningú per donar consells. Per voluntat pròpia no havia tingut ambicions professionals. La comoditat de no assumir responsabilitats l’havia dut a ser un simple redactor de per vida. Més encara: la manca d’orgull l’havia menat a hores d’ara a ser un mantingut, una mena de pidolaire de la professió.

—Fa molt de temps que véns per ací?

—No sabria dir-t’ho exactament; però sí, fa temps.

—Canvien de club les dones sovint?

—Les que van per lliure s’hi estan més temps. Depèn de com els vaja. Tu…?

—Vaig per lliure, sí. Fa tres mesos que vaig arribar a Espanya. Porte quinze dies a València. Abans havia estat a Barcelona —Ana va encendre un altre cigarret. Fumava tant com ell, però s’empassava el fum—. Si em va bé em quedaré. M’agrada la ciutat, no és gaire gran i té bon clima.

A la barra només hi havia el cambrer, Ana, Miralles i tres dones que semblaven sud-americanes. Se’n van anar a l’altra barra així que va entrar un individu vestit amb una caçadora de cuir negre i vaquers ajustats. Jesús Miralles el coneixia, era un dels tres amos del Jennifer. Es feia dir Rafi. Va seure a l’altra banda de la barra, gairebé enfront d’ells. El cambrer li va servir una copa.

—Potser hauries d’anar-te’n a l’altra barra.

—Per què?

—L’home que està enfront de nosaltres és un dels amos. No li agrada que les dones perden el temps.

—Estic amb tu.

—No sóc ben bé un client. Ell ho sap. Com has vist, les dones que estaven ací se n’han anat a l’altra barra.

Ana va girar el cap i es va trobar amb la mirada i el somriure de Rafi.

—No l’havia vist mai.

—Ve de tant en tant. Té més clubs. Evita els problemes amb ell.

—Sembla que et coneixes bé l’ambient.

—Coses de la feina —digué Miralles. Tot d’una es va beure el whisky que encara li quedava a la copa. Després va pagar les consumicions—. Me n’he d’anar.

El cambrer li va tornar el canvi i li digué a Ana:

—Rafi voldria prendre una copa amb tu.

De la manera que li ho va dir, li suggeria que ho acceptara. Ana va mirar Miralles, com demanant-li què havia de fer. No li va dir res, però. El cambrer esperava una resposta. Miralles féu un somriure i digué:

—Antonio sempre dóna bons consells —se’n va anar.

Abans d’eixir del local va veure que Ana s’adreçava a Rafi. El cambrer i Miralles es van mirar: Antonio pretenia evitar-los problemes a les dones. Ja al cotxe, va reflexionar per què Ana havia anat a parlar amb ell. Era estrany que una jove tan atractiva perdera el temps amb un home a qui ni tan sols havia intentat traure-li la consumició d’una copa. A més a més, durant el temps que havien estat parlant, l’altra barra estava plena de clients.