7

El carrer Montecarmelo és al barri de Torrefiel. LA galta esquerra del carrer té una renglera de cases, a la dreta edificis amb pisos ocupats per emigrants espanyols que vingueren a València a partir de la dècada dels seixanta. Torrefiel és un barri poblat, majoritàriament, per famílies d’extracció social obrera barrejades amb una fornada de parelles joves que s’hi instal·laren als anys noranta. Per a qui viu al centre de la ciutat, i fins i tot per a la gent dels pobles del voltant, Torrefiel és el cul del món. El major caos especulatiu del marge esquerre del llit del Túria, riu que, en èpoques passades, dividia socialment València. Al sud del riu hi havia la València clàssica; a la banda esquerra, la València nova, ocupada per emigrants i altres col·lectius que trobaven als barris perifèrics domicilis a l’abast de les seues possibilitats econòmiques. Com gairebé tots els barris perifèrics, a hores d’ara Torrefiel era, socialment, una zona híbrida.

Les casetes de la galta esquerra del Carrer Montecarmelo, ara deshabitades, les havia comprades Juan Lloris. Les va adquirir l’any 1995 amb la intenció de construir un edifici amb pisos d’una categoria superior a l’existent al barri. Lloris esperava que el barri estiguera més ben comunicat —la futura Ronda Nord, que estava previst que enllaçara amb la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis i, per la part sud, amb el centre estricte de la ciutat, passaria prop del carrer— per començar a construir, o bé, en cas contrari, vendre i aconseguir una plusvàlua important. No tenia pressa. A València, una ciutat que creixia en conflicte permanent amb l’horta que l’envoltava, el més adequat era adquirir solars o terrenys dins la ciutat. En aquest aspecte, Lloris era l’empresari de la construcció que més havia invertit. Invertir i esperar que la demanda fera del solar un lloc altament revalorat.

Montecarmelo era el carrer més tranquil del barri. Segons com, encara tenia l’aspecte d’un poblet. Fins i tot es podia aparcar sense gaires dificultats. Un taxi deixà Lloris al número vint-i-set, just a la casa on anava. Obrí la porta i es va trobar amb Rafi, un dels amos del club Jennifer, prenent una copa de conyac assegut vora una gran taula de fusta, al mig de la casa. Lloris penjà l’abric en una perxa de peu de l’entrada i va seure al costat d’ell. Rafi li va servir una mica de conyac. Es notava una humitat atenuada per dues estufes elèctriques, una sota la taula.

—T’he dut un regalet que t’agradarà molt —féu Rafi, satisfet.

—Quina edat té?

—Calcule que divuit o denou anys, però sembla més jove. És russa.

—Russa.

—Un bombonet. Es fa dir Ana.

—I què tal?

—Molt disposada.

—Segur?

—No et decebrà. També tens Asha.

Asha era la nineta dels ulls de Lloris.

—M’encanta Asha —es dugué la mà a l’entrecuix. Amb la llengua s’escampà la saliva espessa.

—La russa t’agradarà més.

Juan Lloris sabia ben poques coses de Rafi. Era d’aquelles amistats que tenen sempre una finalitat determinada. El que Lloris sabia de Rafi és que li devia un gran favor que va evitar-li un escàndol majúscul. Temps enrere, l’empresari va deixar embarassada una jove polonesa de divuit anys que havia conegut a la sala de festes Suso’s. Lloris anava sovint pel local. Rafi també. Es van conèixer a la part de la cafeteria. En la vida nocturna, és molt habitual freqüentar gent de la qual, fora de l’ambient, ja no en saps res. Amb subtilesa però amb eficàcia, l’amo del Jennifer esbrinà la vida de Lloris. Va saber que era un dels empresaris més forts i, sobretot, de seguida s’adonà de la feblesa per les dones; per les dones joves. Dues setmanes després d’haver-se conegut, la jove polonesa féu acte de presència a la sala. Li deien Franziska i era, com solia dir Rafi, un bombonet. La jove acudia sola a Suso’s. Demanava una copa i ballava, també sola, a la pista. Lloris no li treia l’ull de sobre. Franziska s’acabava la copa a la barra de la cafeteria, en una punta, allunyada de Rafi i de Lloris però a la vista de tots dos. Refusava amablement els homes que se li acostaven. Excepte Rafi; a Rafi li donava conversa, circumstància que envejava l’empresari. Una nit, Rafi se la va endur. Aquell dia, Lloris se sentí una mica desgraciat. De què li servia el poder que dóna la riquesa, si els capricis que més desitjava no els podia assolir? Lloris havia observat moltes vegades amb atenció masculina la jove polonesa per saber, per intuir, que era la mena de dona que, al llit, el tornaria literalment boig: amb els texans ajustats, la samarreta adherida al cos, els cabells llargs, rossos i llisos, els pits marcats que semblaven de pedra i una cara amb un cutis blanc finíssim, angelical però alhora demoníac. Des que la va veure, Lloris l’havia feta l’objecte de les seues fantasies sexuals. Cardava amb altres i pensava en ella. Com tot allò que desitjava aferrissadament, la jove polonesa s’havia convertit en una obsessió. I Rafi se l’havia enduta davant dels seus nassos.

L’endemà, Lloris i Rafi es van veure, com feien sovint, a la barra del Suso’s. Lloris va esperar en va que Rafi li contara l’experiència amb la jove polonesa. Casualment, aquella nit Franziska no hi va acudir. Davant l’actitud de Rafi, que parlava de tot tret de la polonesa, Lloris li va confessar a boca de canó, tallant d’arrel la conversa, que pagaria el que fóra per posseir-la. Rafi simulà estar sorprès. Tot seguit li va dir que la xicona s’ho valia, però ignorava si voldria anar-se’n amb ell. Amb tot, li va oferir una fórmula infal·lible —ho digué així: infal·lible— que encisaria Franziska. Una xicona que es guanyava la vida treballant al magatzem d’un supermercat de dues a deu de la nit restaria embadalida amb restaurants i hotels de luxe. No fallava. Ell en tenia experiència. Venia de l’est, de la pobresa, i segons Rafi eixes xicones es feien un camí en la vida de la manera que fóra. En podia estar ben segur. No tenien cap altra alternativa. O això o abocades a canviar de feina contínuament, sempre treballs mal remunerats, quan no l’angoixa per tindre els papers en regla. Una immigrant jove i atractiva acaba adonant-se que té el seu futur en el cos. Eixir d’una pobresa per entrar-ne en una altra i en un país estranger? El fet que anara sovint per Suso’s ja era indicatiu del que Rafi suposava. Si una immigrant com ella no s’havia prostituït, treballava en una feina més aviat dura. Definitivament anava a Suso’s a la recerca d’un home que, al marge que li agradara, tinguera solvència econòmica. Necessitava seguretat, protecció. Rafi no li’n podia oferir.

Dies després, Rafi presentà Franziska a Juan Lloris. No fou una trobada casual. Rafi havia parlat amb la polonesa i ella no posà cap objecció a trobar-se amb l’empresari per bé que pretenia una cita sense compromís tal com Rafi deixà ben clar a Lloris.

L’empresari dugué la jove al restaurant Kailuze. Van sopar al fons del local, una zona reservada amb poques taules, que l’empresari s’encarregà que estigueren buides. Lloris estava sorprès del bon castellà, a penes amb accent, de la polonesa. El d’ell estava amarat de fonètica riberenca. Al primer plat, una ració de foie casolà, Lloris s’oferí a resoldre-li els papers de residència de manera definitiva, tot proporcionant-li un treball amb contracte fix (sense treballar, per descomptat), però ella refusà les dues coses. A les postres, el desig de l’empresari havia augmentat inversament a les demandes d’ella, que semblava no pretendre res. Lloris estava frustrat, desanimat. Però la seua decepció es diluí quan Franziska, a l’eixida del restaurant, el va agafar pel braç i li va dir que li venia de gust prendre una copa. Aleshores Lloris la va dur a les cafeteries de moda de la Gran Via, i més tard, vora les quatre de la matinada, aprofitant que la jove estava més permissiva després de les copes, a un apartament de la platja del Perellonet.

El punt d’ebrietat de Franziska no li impedí enfavar Lloris. L’empresari restà extasiat, fins a l’extrem de confessar-li, amb paraules arravatades, que n’estava enamorat. Però ella havia d’anar-se’n a treballar —eren prop de les dotze del migdia—, cosa que Lloris no va permetre. Què guanyava? Cent mil pessetes al mes? Ell li’n pagaria el doble. Podia viure a l’apartament, era d’ell i ningú no hi posava els peus. Marxarien de viatge sempre que ella volguera, li costejaria tots els capricis. Podia donar-li això i molt més. Però havia de ser de Juan Lloris, només d’ell. Franziska volgué posar impediments, apuntar alguna mena d’objecció moral; tanmateix Lloris, que no s’atreví a confessar-li que era casat, s’hi oposà dient-li que era un home ric, que els seus diners estaven al servici de la seua felicitat, que per això havia treballat, per ser feliç, i que amb ella ho era. Per deixar-ho ben clar, el mateix dia, cap les set de la tarda, la va dur amb una Cessna de quatre places, que pilotava ell mateix, a un restaurant d’Eivissa. Franziska encara tenia alguns dubtes i l’empresari resolgué llevar-li’ls. Va quedar satisfeta de la seua actitud: cada dia era una demostració d’afecte. L’empresari no se n’amagava gaire: sopaven als restaurants més concorreguts, a les taules més visibles. No féu cas de les advertències d’Oriol Martí, preocupat per la indiscreció. Lloris estava obsedit.

Com sol succeir amb totes les relacions, per apassionades que comencen, el temps les esmorteeix. I per bé que la passió de Juan Lloris havia minvat, ni molt menys havia desaparegut. Fou aleshores que Franziska trobà el moment oportú per dir-li que estava embarassada i Lloris fou conscient del problema. Però també sabia que qualsevol mesura que no agradara a Franziska duria com a resultat un escàndol social del tot indesitjable. Perquè avortara, li va oferir massa i tot. Però, és clar, ella era de Polònia, país amb ciutadans de conviccions religioses molt profundes. A més, estava enamorada d’ell. Totes aquestes circumstàncies feien de l’embaràs una voluntat ferma. Lloris li ho confessà a Oriol Martí. L’assessor provà de posar-hi remei sense aconseguir-ho. La determinació de Franziska era clara i contundent. Com acceptaria Maria Jesús, esposa i accionista del grup d’empreses, l’afer? Si hagueren mantingut bones relacions, potser s’hauria arribat a un acord: passar-li una bona pensió a la jove i al fill i mantindre-ho en silenci. En l’alta societat valenciana, hi havia casos similars que funcionaven bé. És cert que circulaven rumors, però discretament. No obstant això, feia tants anys que el matrimoni de Lloris no rutllava, que Maria Jesús hauria aprofitat l’embolic per demanar un divorci les conseqüències patrimonials del qual hagueren suposat una pèrdua de poder econòmic important per a l’empresari. Lloris estava en un autèntic dilema. Ni el poder de convicció ni el material li serviren de res. I a mesura que passava el temps, el problema empitjorava: en l’entestament de Franziska s’albirava l’amenaça.

Rafi intervingué en el moment adequat. «No et preocupes», li va dir, «conec molt bé esta classe de dones». En un tres i no res, Franziska desaparegué de la vida de Lloris. Poques nits després, a la barra de Suso’s, l’empresari volgué saber què se n’havia fet, amb por de veure’s implicat en un assumpte tèrbol. Llavors Rafi li va contar una història: Franziska era hongaresa, casada amb un compatriota, i tots dos tenien passaports i papers falsos. Certament estava embarassada, però del marit. El pla consistia a viure dels diners que li traurien a l’empresari. Com ho havia esbrinat Rafi, això era una qüestió menor que no interessà Lloris. El fet cert és que el problema ja no existia. Rafi l’havia salvat del compromís i li estava agraït. Què podia fer per ell? Els seus germans volien traslladar-se a la ciutat amb les famílies. No els llogaria uns quants pisos a un preu assequible? Els tingué gratis. Si alguna cosa li sobrava a Lloris eren pisos. Poc temps després, Rafi va veure un local, a la carretera de València a Picanya, ideal per muntar un altre club. Casualment, la planta baixa estava en un edifici acabat de construir per Lloris. El local pertanyia a una de les múltiples societats de l’empresari dedicades a la venda i lloguer de naus industrials i baixos comercials, l’accionista principal de la qual era la seua dona, Maria Jesús. No li’l podia cedir gratis. Rafi ho entengué. Acordaren un lloguer inferior al preu de la zona. Volia muntar una cafeteria, li digué. D’aleshores ençà, Lloris i Rafi tenien una amistat secreta però important, a més de fructífera. Lloris posseïa totes les dones que desitjava, amb discreció i sense haver de pagar-les.

Juan Lloris apurà el conyac. Es va alçar alhora que feia un sospir, com el qui fa una feina d’hàbit i la rutina s’apodera d’ell. Però no era ben bé així, li venia de grat fer-la. Era un home fort, ni alt ni baixet, cepat durant l’adolescència i la joventut, en la tasca pesada del paleta. Tenia els braços i els muscles forts, el pit encara se li aguantava ferm, però la panxa, prominent per bé que no visible en excés, li distorsionava una mica un cos que havia estat atlètic. Va començar a pujar l’escala quan Rafi ja n’estava dalt. Va entrar a l’habitació, il·luminada amb un vermell fosc. Només entrar, a la dreta, hi havia un sofà entapissat de negre. A l’esquerra, una porteta comunicava l’estança amb una altra. Lloris es llevà la roba, es va posar un barnús i connectà un petit aparell de música amb un compacte de cobles de la Rocío Jurado. Llavors es va encendre un cigar i va seure al sofà, davant d’un llit enorme, de dos metres d’ample per dos de llarg.

Va entrar Asha i li va somriure. Duia unes braguetes i uns sostenidors transparents. Era una marroquina morena, de cabells llargs molt negres. Petita però proporcionada. Asseguda a una vora del llit, Asha es pintà els llavis. Aleshores hi entrà Ana. Tot seguit Rafi deixà una glaçonera amb una botella de vi blanc als peus de l’empresari i se’n va eixir. Lloris va beure una mica de vi directament de la botella. Després féu un gest amb el cap, com els que feien els emperadors romans perquè començara l’espectacle. Asha acaricià els braços d’Ana, li llevà els sostenidors, l’estirà suaument al llit i va mamar-li els mugrons, ara un i adés l’altre. En el silenci de l’habitació se sentien els gemecs febles d’Ana. Lloris s’obrí el barnús. En una mà tenia la botella (va tornar a beure: el formigueig de l’alcohol es convertí en una sensació més forta), amb l’altra es fregava lentament els testicles. L’excitava el contrast de les dues dones: una morena, l’altra de pell blanquíssima. Asha era petita i de formes destacades, Ana alta i prima, amb un cos de simetria perfecta. Les dues dones van fer tota mena de jocs amb les llengües. Llavors Lloris es va estirar al costat d’elles, encara amb el barnús. Amb tacte espès va deixar córrer la mà per l’esquena d’Ana, recorregué el dibuix de les seues natges, les cuixes, els talons. Impacient, duia la mà amunt i avall del seu cos. Les dues dones estaven una damunt l’altra, palpant-se i besant-se els llavis, llepant-se el coll i la nuca, totes dues ara gemegant amb estridència. Lloris es desféu del barnús amb neguit. Begué i deixà la botella a terra. Comprovà l’erecció del penis, potent i ferma. Separà les cames d’Ana, d’esquenes a ell. Aleshores la russa el va aturar. «El condó», li digué. Però no volia penetrar-la. Féu que recuperara la posició anterior i, de genolls i amb les dues mans als muscles d’ella, s’estirà damunt del seu cos, fregant-s’hi. Ana restà cap per avall al llit quan Asha canvià la posició, allisant-se contra l’esquena de Lloris, component un sandvitx, tots tres estirats al llarg del llit durant una estona intensa.

Quaranta minuts després, assegut a la taula de la planta baixa mentre bevia una copa de conyac i fullejava el suplement dominical d’un diari, Rafi va sentir passos al pis de dalt. Quan va entrar a l’habitació Lloris estava al llit amb el barnús posat. Del terra va recollir una bosseta de plàstic amb el semen de l’empresari. Des de l’afer amb Franziska tenia com a costum, si li havien practicat el sexe oral, que la dona no s’enduguera el semen dins la boca. No se’n refiava i adoptava mesures radicals.

—Com ha anat?

—Vull estes dos sempre —digué Lloris amb la veu relaxada.

Les tindria.

L’empresari es va encendre de nou el cigar. Va restar al llit, amb les cames obertes, observant la paret d’enfront amb aquella mirada plàcida que dóna un cos satisfet. Rafi li va dur la glaçonera amb la botella de vi. A la porta del carrer, Asha i Ana esperaven un taxi. Fins aquell moment, les dues dones a penes s’havien dit res. Cadascuna havia arribat pel seu compte a la casa, però ara marxarien juntes. Ana li va preguntar a Asha cap a on anava. La marroquina li va dir que vivia al barri de Russafa. La russa anava a l’altra punta, per la zona del port, però li digué que Russafa li queia prop de casa. Pujaren al taxi i Ana li va oferir un cigarret. Es mostrava amable i procurava tindre atencions amb ella. Volia parlar amb Asha d’alguns temes del treball i tractava de guanyar-se’n la confiança. Però no ho faria aquella nit, era massa precipitat.

Per precaució (Rafi sempre li advertia que no vinguera amb el seu cotxe, un Jaguar verd fosc que, òbviament, cridaria l’atenció en un barri com Torrefïel), Juan Lloris va marxar amb un taxi fins a un pàrquing del centre de la ciutat. Així que el taxi va girar la cantonada, Rafi va anar a una altra casa de planta baixa de l’illa, que, com la resta de la mateixa galta, era del constructor.

Rafi pertanyia a allò que en l’argot del gremi es coneix com a «comitè de benvinguda», una petita organització subsidiària de la màfia de tràfic de blanques. Compartia el negoci amb Enriqueta del Toro, Enri, amant i dona de confiança. D’uns anys ençà, la unió havia donat fruits extraordinaris. Enri tenia uns dots de comedianta excepcionals, tal i com Rafi havia comprovat amb l’ham que tots dos li prepararen a Juan Lloris. De manera que aviat s’adonà que les característiques d’Enri oferirien millors prestacions econòmiques si l’allunyava de la barra del prostíbul on treballava, propietat d’ell.

L’anomenat comitè de benvinguda explotava una part del negoci del tràfic de blanques. Rafi es disposava a explicar l’esmentada part a les tres dones que, la nit d’aquell dia, havien aterrat a l’aeroport de Manises després d’una escala a Madrid. Quan Rafi entrà a la casa, les tres dones, de nacionalitat sud-americana, estaven entaulades menjant el que els havia cuinat una dona d’edat, amb cara pansida i lívida d’exprostituta. Enri presentà les dones a Rafi. Les tres es van alçar per saludar-lo amb respecte. Els va ordenar que continuaren sopant. Eren tres joves entre divuit i vint anys.

—D’ara endavant els vostres noms seran Milagros, Remedios i María —els ho va dir en castellà, amb un to d’indiferència, assenyalant cadascuna segons el nom que li corresponia.

Tot seguit, i sota l’atenta mirada de les joves, els enumerà les condicions de treball. Un cinquanta per cent seria per a elles i el cinquanta restant per a l’organització. Si volien un passaport amb identitat falsa, havien de pagar mig milió de pessetes, diners que els descomptarien del seu cinquanta per cent. Afegí de seguida que era convenient tindre’l. D’aquesta manera podrien treballar en prostíbuls de ciutat o de carretera. En cas contrari ho farien en cases privades de l’organització. Els aconsellà que es proveïren de documentació, tot i que els advertí que, si les detenien i les traslladaven a una comissaria, no els serviria de gran cosa, ja que si la policia contactava amb el suposat país d’origen del passaport descobriria l’engany. Ell podia proveir-les de documents més segurs, i per tant més cars (just el doble), que eren una còpia exacta de la identitat d’una altra persona existent en un altre país. Amb aquests documents, no tindrien cap problema legal. Eren una garantia absoluta, per això eren més cars. Tot plegat, havien de treballar obligatòriament dos anys per a l’organització. Després, serien lliures.

—Comprès?

Les tres joves van assentir. A continuació, amb una innata arrogància, els digué —en la veu hi havia un bri d’amenaça— que esperava d’elles el bo i millor.

—Viureu separades, cadascuna en un pis diferent, amb altres col·legues d’altres països —afegí.

Aquesta condició gairebé sempre provocava les protestes de les dones, però era irrenunciable. Rafi els ho féu saber abans que les joves digueren res. Aclarit això, Enri va deixar tres mòbils damunt la taula.

—Per si teniu algun problema —digué—. Les despeses del mòbil van al vostre càrrec. Demà vos obrirem una llibreta d’estalvis.

Rafi els va explicar que tot ho feien per facilitar-los la integració en un país que desconeixien. Enri també els va donar el número de telèfon d’un advocat per si tenien cap problema amb les autoritats. Però només l’havien de fer servir en cas de necessitat.

—De moment vos quedareu ací fins que decidim en quins pisos viureu. L’estada en esta casa és gratuïta, però compartireu el lloguer del pis amb les vostres col·legues. Ningú ha de saber la vostra adreça —Rafi es va servir una mica de vi—. Teniu alguna pregunta?

No en van formular cap.