6

La nit alternativa valenciana tenia un grup de moda: Gramoxín; i la cançó que feia estralls entre la penya de fans era «Ta mare festeja». Des dels inicis del grup, Lluís Lloris fou el líder i el vocalista, però també tocava —o rascava— la guitarra elèctrica, una Gibson, la Scott de les guitarres, cas que poguérem comparar un instrument musical amb una escopeta de caça, per bé que hi ha guitarres que a mans de segons qui maten si més no l’afició per la música. Sebas, Joan i Manolo completaven el grup: un baix, una altra guitarra elèctrica i bateria, respectivament.

El nom del grup fou idea de Lluís. No sabien quin triar i després d’un llistat de noms, cadascun més destrellatat que l’anterior, Lluís recordà que l’oncle Granero, durant un temps, féu servir una marca d’herbicida amb el nom de Gramoxín. Ells també pretenien liquidar totes les males herbes que segons el grup hi havia a la societat. I a fe que ho aconseguien, d’escàndol en escàndol en les actuacions. Cantaven en català i en anglès. A València, en anglès. Si ho feien en un local de Múrcia, posem per cas, en català. S’hi divertien molt. Els murcians, no tant.

Gramoxín era un grup franctirador. Igual componien rock dur, pop rock o rock tradicional. Depenia del local. A València la sala més preparada per a grups de rock dur era la Metropolitan, situada al polígon industrial de Mislata. Avui, però, Gramoxín actuava en un local del barri del Carme. Fins a la porta del local, anomenat Ràdio Xinxinati, s’aplegà Joaquim Cordill, quaranta-set anys, administrador de l’empresa Gramoxín, especialitzada a arrasar les males herbes, encara que darrerament no n’arrasava gaires, almenys no amb l’eficàcia d’abans. No obstant això, l’empresa encara conservava part de la fama. Amb tot, els llauradors, per experiència, sabien que la marca Gramoxín ja no era el que fou. Amb el temps, les herbes es transformen a la defensiva, i l’empresa Gramoxín no trobava la manera de combatre-les com calia. Havies de fer dues o tres passades d’herbicida per retrobar la contundència perduda. Massa paciència.

Paciència era el que Joaquim Cordill havia tingut amb el grup Gramoxín. Fins a tres cartes els havia enviat demanant-los, pregant-los, que es canviaren el nom. Atesa la situació del mercat, només calia que un grup amb aquelles peculiaritats els fera propaganda.

Abans d’entrar, Cordill llegí el cartell que anunciava l’actuació del grup, enganxat a la façana: «Hui, actuació de Gramoxín per 500 kotxines pesssetes. Mamela a banda». El cartell era bastant indicador de l’estètica del grup, pensà Joaquim. Hi entrà després de pagar les 500 pessetes. El local pudia a fum de tabac ros, cosa que el va empipar. Feia tres mesos i dotze dies que no fumava, després de trenta anys de fumador compulsiu; de vegades, encara es duia la mà a la butxaca de l’americana per buscar-se el paquet.

El local era estret i llarg, almenys fins arribar a un fons on un simulacre de cortina de plàstic fosc no deixava veure més enllà. A mà esquerra s’estenia una barra. Dues xicones i un xicot amb un piercing al nas i un altre al llavi inferior atenien el públic. Gairebé tot el que servien era cervesa. A la dreta, unes petites taules metàl·liques negres. Cordill va demanar un gin-tònic de Larios. Se sentia el soroll del grup darrere la cortina.

Amb el gin-tònic a la mà i esquivant garberes de joves que saltaven al ritme de Gramoxín, Cordill mostrà l’entrada i un jove apartà un tros de cortina perquè hi passara. Es notava estrany i incòmode en aquell lloc, però ningú es fixava en ell.

Gramoxín cantava en anglès una cançó que Cordill, per descomptat, desconeixia. El soroll era enorme, ja que la sala no era gaire gran. Va mirar el petit entaulat on actuava el grup, a l’esquerra, al costat dels lavabos. Lluís Lloris duia texans amples i caiguts, samarreta de colors que la foscor del local difuminava, vambes i cabells llargs i llisos que semblaven rentats els dies imparells, per donar-los una mica més d’espessor. Lluís acabà la cançó: s’hi sentiren alguns aplaudiments, un breu silenci i la veu d’un paio:

—En català, mamó!

Llavors Lloris, una mica més avançat que la resta del grup, es girà per dir-los alguna cosa als companys i van tocar de nou:

Joaquim Cordill pressentí que era la famosa cançó «Ta mare festeja», molt celebrada per la penya tal com pogué comprovar amb tres esguits de cervesa que li arribaren a l’americana com a conseqüència dels bots del personal. Vés a saber si la lletra era de l’oncle Granero. Les preferències musicals de Cordill, les encapçalaven els Rolling Stones i el Bruce Springsteen. I pel que feia a la cançó protesta, especialitat que descansava al bagul dels records, Raimon i Ovidi Montllor. Va deixar el got en una tauleta i va anar al lavabo. A distància, posant els peus on no hi havia un bassal de pixum, va intentar pixar dins l’inodor —per anomenar-lo d’alguna manera. Però se li n’anà gairebé tot a terra. No venia d’unes gotes més. Quan va tornar a la sala el got estava buit. Va mirar al voltant, tractant d’encarar-se amb el sospitós. Res, ningú. El personal saltava i ho esguitava tot de cervesa. Se’n va eixir a la barra. Va demanar un altre gin-tònic i tingué cura de no perdre’l de vista. «Y ahora, pandilla de guarros, vamos a descansar un ratito», digué Lluís Lloris, en la seua línia de descontextualització idiomàtica.

Cordill va beure una mica de gin-tònic. Un cigarret li hauria vingut bé, però amb el fum espès del local estava recuperant tot el que no havia fumat en tres mesos. Algú li va tocar el muscle.

—Senyor Cordill, què fa ací?

Es va trobar amb Tito Pons, un jove empleat de la sucursal de Sueca. Li va costar reconèixer-lo. Feia temps que no el veia, i a més s’havia canviat el pentinat, ara tipus eriçó, i duia un parell d’arracades no gaire discretes a l’orella dreta. Va pensar de no dir-li la veritat, però allò no tindria cap sentit. Què havia de dir-li, que era un fan de Gramoxín? De tota manera, Tito es podia imaginar el perquè de la seua presència.

—Com va, Tito? He vingut a parlar amb els del grup.

—Són puta mare! El vocalista s’enrotlla de collons.

—Així ho espere. Vull negociar amb ells.

—Per la cosa del nom?

—En efecte. Escolta, Tito, no deus haver sigut tu qui els ha suggerit el nom?

—No, no, senyor Cordill. No els conec de res. M’agraden, però no m’he fet ni una puta birra amb ells.

—M’encantaria saber per què han triat Gramoxín.

—És un nom combatiu. A matar-ho tot, com l’herbicida. Hiu, hiu…

El senyor Cordill féu dos passos enrere, en previsió que la cervesa de Tito no l’esguitara. L’empleat duia una merda considerable. No era estrany: el local, la música… Els de la Ribera Baixa, damunt, tenien fama de mamar de valent. Que beguera, que es distraguera. Si les comandes dels productes no milloraven —sobretot les de Gramarròs, el producte estrella i la seua aposta personal— potser no tindria altre remei que rescindir-li el contracte (si abans no li’l rescindien a ell). Li sabia greu. Mantenia un tracte respectuós amb els treballadors de l’empresa, però li exigien resultats.

—Té fama, el grup? —li preguntà.

—Són molt canyeros. Les ties van de cul. Són els millors, però passen de Los Cuarenta Principales i la puta que els va parir. Són purs i es caguen en tot. Coneix la cançó…?

—«Ta mare festeja»?

—No, eixa és la penúltima. Ara n’han tret una que es diu «La follera major» —deixà la cervesa a la barra—. «Follera major, en el fons ets la major bollera» —cantussejà Tito, amb un to de veu insegur, simulant amb les mans que tocava la guitarra—. Un escàndol, tio…, senyor Cordill. Estan fent presentacions privades. Ja sap, per comprovar l’opinió dels fans. Quan vinguen les falles s’armarà un canyaret de l’hòstia.

—M’ho imagine. Ja l’han gravada?

—Encara no. A falles estrenaran el compacte. Caguendéu, quina se n’armarà! Ja en tingueren una bona amb aquella de «Municipal, bisexual» —rigué Tito, fent un gest desmanyotat amb la mà—. Mire, per allà ve.

Per allà venia Lluís Lloris, penjat dels muscles de dues xicones. Rebia felicitacions i algun insult.

—De colló de mico, company. Ets un crack —li digué Tito—. Me moles mogolló.

—Estàs picat de la flor o què? —li amollà Lluís Lloris.

—Maricon jo? Sóc de Sueca, tio. De la Ribera Baixa. Allí, si a una tia li cauen vint duros a terra els ha de traure a patades del poble. Vols una birra, tio?

—Clava-te-la pel cul.

—Quina manieta amb el cul…

—Deixa-ho estar, Tito —intervingué Cordill, estremit per l’espectacle que presenciava—. Escolta, voldria parlar un moment amb tu —li digué a Lluís.

—Ets manager?

—Sóc l’administrador de l’empresa Gramoxín.

—Hòstia, tenim un administrador i no ho sabia. T’ha enviat mon pare?

Lluís Lloris anava xop de suor, amb les pupil·les dilatades i brillants. Les aletes nasals li palpitaven ininterrompudament. Cannabis? Coca? Drogues sintètiques? Potser havia nascut així. A Joaquim Cordill se li feia difícil encertar per què tenia aquella cara.

—No has rebut una carta meua? —li preguntà.

—Una carta teua? —va mirar les xicones—. Una carta d’ell? Tio, m’envien milions de cartes. Com vols que em fixe en la teua?

Li va donar la llengua a una de les xicones amb una càries evident. L’altra li acariciava el pit, impacient. Mentre esperava que acabara l’exhibició, Cordill va beure gin-tònic. La resta del grup va passar en direcció a la porta, cadascú amb dues o tres xicones. La fascinació sensual per la música. «Si haguera viscut ara, Mozart s’hauria quedat tísic», pensà el senyor Cordill.

—Bueno, tio, vols un autògraf? —li digué Lloris a Joaquim.

—Me’l podries firmar en la polla —soltà Tito, defensant el seu administrador—. De l’emoció no me la rentaria en vint anys.

—Escolta, Tito, series tan amable de fer una volta? —li pregà Cordill.

—Vale, senyor Cordill. Estaré en l’entrada per si em necessita.

—Gràcies.

—Adéu, tio —l’acomiadà Lluís—. Està més ratllat que una puta zebra.

—Les ratlles les té ta mare en el cony! —contestà Tito.

—Un moment, un moment… —Cordill, posant pau.

—¡Que te den por l’ojete, zo mamón! —cridà una de les xicones, monolingüe total.

Com a premi, Lluís Lloris la va morrejar. De nou Cordill va haver d’esperar bevent-se el gin-tònic, que no amollava de la mà. Sentia calfreds només de pensar que algú d’aquell local li bavejara el got.

—Sóc l’administrador de l’empresa Gramoxín —ho tornà a intentar—. Fem herbicides i altres productes per al camp.

—Ah, sí. El tio Granero ho gasta.

—Qui és el tio Granero?

—La relíquia més guai de l’Albufera.

—Vos he enviat tres cartes demanant-vos que canvieu el nom del grup. Fa molts anys que el tenim enregistrat i no el podeu usar. Esteu infringint la llei de marques i patents. Per a nosaltres és un assumpte seriós. Si no canvieu el nom, vos portarem als tribunals.

—Als tribunals? —Lloris, baquejant-se.

—No voldríem arribar a eixa situació, però…

—Tio, si vos fem publicitat.

Cordill va pensar en el pròxim èxit del grup, «La follera major».

—Mira —digué—, si no entreu en raó no tindrem altre remei…

—Tio, m’importa una merda que em demandeu. Si et poses tonto, mon pare et compra l’empresa. Vale?

—Escolta…

No hi va haver temps de res més. Penjat dels muscles de les dues xicones, que semblaven tretes d’un fullet d’ajuda al tercer món, Lluís Lloris se’n va anar. La primera intenció de Cordill fou seguir-lo, aturar-lo i advertir-lo seriosament, però ho va deixar córrer. Ni era el lloc adequat per a una conversa dissuasiva ni, definitivament, el vocalista era la persona indicada per entrar en raó. Se’n va eixir. Fora, arran de porta, va trobar Tito.

—Com li ha anat, senyor Cordill?

—Malament. M’ha enviat a la merda.

—Normal.

—Normal?

—Vull dir que quan es parla amb un pijo…

—Tito, no saps si tenen un manager, un representant?

—No ho sé, són fillets de papà, per això es caguen en tot.

—Qui és el pare del cantant?

—Ni puta idea. Segur que és de pare desconegut. Li fa una birra, senyor Cordill?

—Gràcies, me n’he d’anar.

—Jo em quedaré una miqueta més. En la segona part sempre acabem a hòsties tots ahí dins.

Eren les dues de la matinada, anava gat perdut i encara havia de desplaçar-se a Sueca, però Joaquim Cordill no li va dir res. També ell havia estat jove. Un jove diferent, amb altres inquietuds, militant del partit comunista, compromès amb el retorn de la democràcia i la llibertat com a pas previ en el procés de camí al socialisme. Mentre anava al cotxe va recordar alguns episodis que havia viscut al barri del Carme. Les cites al local Capsa, ja desaparegut. Les copes de matinada al Cristopher Lee, amb la progressia estudiantil de lletres. El bar Gent, on va conèixer Empar, la primera dona de qui es va enamorar. Esbossà un somriure en pensar en ella. Planificaren viure junts, formar una parella sense formalitzar-la, però l’estiu d’aquell any el va deixar per ingressar en una comuna hippy. On devia estar ara, Empar? Morta. D’una sobredosi. Cordill no ho sabia, però. Va recordar que al Carrer de Dalt el va detindre la policia per primera vegada, en una manifestació a favor de Puig Antich, militant anarquista executat per la dictadura. El barri del Carme havia estat un símbol de l’esquerra valenciana i valencianista. Un lloc en el principi cardinal de la memòria. En gran part, la lluita contra el franquisme i la transició democràtica s’ordiren al barri. Records, esperances i frustracions, això era el Carme per a Joaquim Cordill. De tot allò no en quedava res, com si haguera estat una altra vida. O potser sí: el Ràdio Xinxinati, tipus com Lluís Lloris o Tito, la part més ostentosa de l’esperit valencià, la seqüela innegable del fracàs de la generació de Cordill.