12

A les deu en punt del matí Oriol va telefonar a Enric Ferrer i li va demanar un favor que no tingué cap inconvenient a fer-li. Com Juan Lloris, Enric Ferrer havia estat un client de Price Watherhouse que Oriol va tractar personalment. Quan l’assessor se’n va anar de l’auditoria, Ferrer li va oferir la direcció de la seua empresa —n’era l’accionista principal— i, per bé que Oriol tenia altres plans, sempre que es trobaven li recordava l’oferta.

Dues hores després, cap al migdia, Enric Ferrer es va presentar al despatx d’Oriol. Era una oficina no gaire gran, a l’Edifici Europa —un dels més cars i funcionals, a l’Avinguda d’Aragó—, amb només tres despatxos: el de Lloris, el de la seua secretària personal i el d’Oriol Martí. El despatx d’aquest últim se situava a l’entrada, enfront de la porta, segons li va indicar la secretària de Lloris, una dona de quaranta-cinc anys que evocava, en la distància, la Sophia Loren de la pel·lícula Els gira-sols. Oriol va rebre amb satisfacció la rapidesa amb què Ferrer li havia resolt el favor.

—Quina diligència, és fantàstic!

—No ha sigut complicat. Sóc un bon client d’Emar i conec molt bé la directora dels estudis d’opinió —Ferrer deixà sobre la taula una carpeta de color blau fosc i de tapes dures—. He de tornar-la esta vesprada. Són dades confidencials, però, com que confie en tu, pots fer-te’n una fotocòpia.

—No caldrà, prendré notes.

La secretària va entrar amb dos cafès.

—Gràcies, Elvira.

Tots dos esperaren que se n’isquera.

—Has vist alguna vegada una enquesta política? —li preguntà Ferrer.

—No.

—Hi ha dos tipus d’enquesta, una que en diuen quantitativa i una altra qualitativa. El Front va encarregar les dos, tot i que poc abans de les eleccions les que més interessen els partits són les quantitatives.

—Quin marge d’error tenen?

—T’ho diré en el llenguatge que utilitzen els tècnics —Ferrer va llegir—: «un dos per cent dins d’un interval de confiança del noranta-cinc per cent». Són fiables.

—Explica’m com es fa una enquesta qualitativa.

—La tècnica és la següent: es realitzen dinàmiques de grup d’aproximadament dos hores de duració i integrades per vuit persones. En la qualitativa que li van fer al Front van realitzar sis reunions: dos a Alacant, una amb dones de cinquanta a seixanta anys i una altra amb homes i dones de divuit a vint-i-cinc anys. A València en feren tres: dos a la ciutat, una amb homes de seixanta a seixanta-cinc anys i l’altra amb homes i dones d’entre divuit i vint-i-cinc anys. La de l’Horta Sud es dugué a terme en tres pobles amb homes de trenta a quaranta-cinc anys. L’última es féu a Castelló amb dones de trenta a quaranta anys.

—Què els pregunten? —Oriol prenia notes.

—Doncs si creuen que cal un partit valencianista, que hauria de reivindicar…, qüestions de caràcter general.

—Sembla que la quantitativa és més important.

—Depèn què vulgues fer-ne, d’ella.

Abans de respondre-li, Oriol es va prendre una mica de temps.

—Vull conèixer les possibilitats electorals del Front.

—Aleshores la quantitativa és la més important.

—Endavant.

Enric Ferrer va comentar a Oriol l’univers, la tècnica, la mostra i la distribució total de contactes. Després va llegir-ne els resultats: coneixements i percepcions polítiques entorn del Front, les fonts d’informació que havien tingut els enquestats de la constitució del Front, quina valoració feien de la defensa dels interessos valencians, la percepció ideològica que tenien del Front (un seixanta per cent creia que era d’esquerres o més aviat d’esquerres), l’opinió que tenien sobre quines haurien de ser les actuacions prioritàries del Front, amb qui hauria de fer coalició o si no calia fer-ne amb ningú, la valoració del líder, valoració dels líders dels altres partits, la llengua dels enquestats, què havien votat les darreres eleccions i les possibilitats electorals del Front per a les pròximes.

—De manera que tenen una expectativa d’entre noranta-cinc mil i cent cinc mil vots —repetí Oriol.

—Ballen entre el quatre coma vuit i el cinc coma dos per cent. Tot el que han augmentat els darrers anys ha sigut a costa dels partits d’esquerra.

—No arrapen vots a la dreta?

—Depèn del discurs ideològic. De fet, el sostre de transvasament de vots des de l’esquerra ja el van tindre en les darreres eleccions.

—És a dir, que si volen assegurar-se una xifra superior al cinc per cent han de moderar el discurs.

—És una constant en tots els partits d’esquerra. Però respecte al Front hi ha una altra cosa, que crec definitiva.

—Quina?

—La presència mediàtica. Necessiten fer-se molt visibles si no volen quedar soterrats per l’allau publicitària de conservadors i socialistes. Si vols apel·lar al vot dels indecisos, al vot no fidel, és important, en una campanya o precampanya electoral, un bon màrqueting. Per arribar-hi necessites fer una gran campanya. Pensa que la política valenciana està bipolaritzada entre conservadors i socialistes, per això el Front insisteix fins a l’obsessió en el tercer espai. Cal una campanya intel·ligent; una campanya publicitària, mal m’està dir-ho, com la que nosaltres férem per als calçotets Abanderado. Te’n recordes?

—No —somrigué Oriol.

—«Los hombres usan Abanderado, porque las mujeres compran Abanderado». A tu qui et comprava els calçotets?

—Ma mare.

—Ara te’ls compres tu perquè ets solter, però si estigueres casat potser te’ls compraria la dona. Vull dir que, de vegades, cal buscar l’autèntic destinatari del producte, que sovint no és l’usuari directe. El Front està buscant el vot fora de la seua clientela habitual.

—I l’estratègia és correcta?

—Sí. Un gran percentatge de votants dels socialistes no es considera d’esquerres. La dreta aconseguí la majoria absoluta en el Govern espanyol amb molts vots prestats d’electors que, per la procedència social, eren suposadament d’esquerres. Però per fer tot això el Front té un problema.

—Quin?

—Necessiten diners.

—Molts?

—Bastants. Sembla que tenen dificultats econòmiques. Encara no han pogut pagar esta enquesta —Enric Ferrer va beure una mica de cafè. Estava tebi—. És estrany l’interès que tens amb el Front.

—Per la confiança que tinc en tu, perquè és possible que et puga necessitar i pel favor que m’has fet, mereixes una resposta.

Li ho va explicar.

Josep Maria Madrid era a Joan Albiol, secretari general dels socialistes, allò que Júlia Aleixandre era al President de la Generalitat: la persona de confiança que vetllava perquè tot rutllara. Com Francesc Petit, també el nou secretari general dels socialistes tenia contestació interna, per bé que en aquests moments el problema s’havia alleujat gràcies a la decidida intervenció de l’aparell federal del PSOE, fart dels embolics interns de la federació valenciana, que havia ordenat als diversos corrents autòctons que s’abstingueren de fer públiques les diferències —sota pena de mesures severes—, si més no fins passades les pròximes eleccions. La federal estava convençuda que la imatge de divisió que els socialistes valencians donaven als electors era molt perjudicial. A l’Estat, en les anteriors eleccions generals, el partit ho havia experimentat en carn pròpia.

El grup a l’entorn de Josep Maria Madrid tenia cura que l’organització funcionara de manera homogènia, sense escletxes, i alhora preparava el terreny exterior perquè Joan Albiol, que encapçalaria la llista electoral autonòmica, assolira la presidència de la Generalitat. De quaranta-cinc anys i professor d’institut, Madrid era dels més veterans de l’organització. Gairebé sempre havia estat en llocs de responsabilitat a l’ombra, però vint anys en la política activa havien fet d’ell un home conegut per les altres organitzacions, que creien, i no s’equivocaven, que els seus criteris eren els que al capdavall s’imposaven. Joan Albiol havia delegat en ell tota l’estratègia interna i externa del partit. Tenia plena confiança en ell, guanyada en l’operació de setge subtil a Esquerra Unida, quan, amb l’anterior secretari general, havia aconseguit una escissió important que debilità en gran mesura les expectatives electorals d’aquest partit. Ara, Esquerra Unida era un partit que vivia, d’alguna manera, pendent del que decidiren els socialistes en les pròximes eleccions. Controlada Esquerra Unida, Josep Maria Madrid tenia l’objectiu de provocar una divisió en el Front, ateses les bones perspectives electorals dels nacionalistes. O això o un acord preelectoral o, en l’últim extrem, assegurar-se que, si el Front haguera de decidir el Govern, s’inclinaren per l’opció socialista. De l’èxit electoral depenia que Joan Albiol continuara liderant el partit. El silenci dels corrents opositors només era una treva imposada per l’executiva federal; treva que no tindria cap sentit davant d’un desastre electoral.

L’escull principal era Francesc Petit, enderiat en un tercer espai polític diferenciat. S’havia convertit en una obsessió per a Josep Maria Madrid, home pacient i tenaç, a qui el temps de què disposava fins a les pròximes eleccions obligava a una estratègia més directa però també més arriscada, pel que tenia de joc destapat. No obstant això, Madrid va prendre la determinació d’entrevistar-se amb Horaci Guardiola. A través d’un militant socialista, alcalde d’una població important gràcies al vot decisiu dels regidors adscrits al corrent de Guardiola, tots dos es trobaren en un apartament de Josep Maria Madrid, a Port Saplaya, urbanització residencial situada a quatre quilòmetres de la ciutat en direcció a Barcelona.

Guardiola i Madrid es coneixien de vista, però mai s’havien dirigit ni tan sols una salutació, per bé que ho sabien tot l’un de l’altre. Josep Maria va rebre Horaci amb una encaixada cordialíssima. En primer lloc el dugué al balcó per mostrar-li les vistes al mar. Després, amb rapidesa, li ensenyà la resta de l’apartament.

—És modest, però a l’estiu s’hi està molt bé.

—Ací la gent viu tot l’any, no?

—La majoria sí, però nosaltres no. La dona i els xiquets prefereixen viure al poble. Jo també. Esta zona és massa impersonal i als qui som de poble ens agrada la vida social.

—Això mateix em passa a mi. Seria incapaç de viure a la ciutat.

—En pocs anys ha canviat massa.

—El problema no és el canvi, sinó com s’ha dut a terme.

Josep Maria Madrid s’estimà més desviar la conversa:

—T’abelleix una cerveseta?

—Sí, gràcies.

El secretari de finances socialista va dur al salonet dues Heineken.

—Ho lamente, però no tinc res per picar. A l’hivern no venim ni els caps de setmana.

—Acabe d’esmorzar.

—En canvi jo no puc —es tocà la panxa—. Seguisc una dieta, però, de tant en tant, la trenque. Bé, Horaci, procuraré ser directe. Supose que saps per què t’he citat.

—Doncs no.

—No ho saps en concret, però saps que parlarem de política.

—Això sí.

—En primer lloc, en nom de Joan Albiol, volem donar-te les gràcies per l’ajuda que ens heu donat en alguns ajuntaments que eren importants per al partit. Albiol espera que la comunicació entre nosaltres, la gent d’esquerres, continue amb ell de secretari general.

—Jo també ho espere, però has de saber que Petit i la majoria del comitè executiu n’estan en contra.

—Ho sabem, i per això valorem més si cal la teua actitud. També sabem que el corrent que lideres ha arribat a un acord verbal amb Esquerra Unida per a un pacte preelectoral.

—No té valor, Petit no el ratificarà.

—Com tu saps, tenim un pacte firmat amb Esquerra Unida.

—Nosaltres pretenem arribar a un acord amb ells, per plantejar després una llista conjunta amb vosaltres. Però sense perdre les nostres sigles.

—No és un problema de sigles, però si vosaltres ho demaneu Esquerra Unida també ho voldrà.

—I quin és el problema?

—La societat valenciana ha canviat molt. No veuria amb bons ulls una coalició d’esquerres. No té la imatge adequada. Encara que et semble irreal, recordaria el Front Popular de la República. La dreta els ho recordaria als electors. A més, el «tots contra ells» els crearia un corrent de simpatia i dividiria la societat en dos blocs que la dreta s’encarregaria de radicalitzar, i en un ambient radicalitzat l’esquerra té més a perdre.

—Si Petit està en contra de la nostra proposta, imagina’t què dirà si damunt ens demaneu que renunciem a les nostres sigles.

—Ho tens complicat, en efecte. Petit ens preocupa molt.

—A mi també.

—Estem informats que ha demanat un crèdit de cent vint-i-cinc milions a Bancam.

—Sí, ho sabem.

—La dreta té majoria en el consell d’administració de Bancam.

—Clar, tenen la Generalitat.

—El que potser no saps és que li l’han denegat.

—No, no ho sabia.

—Una negativa molt perillosa políticament —Madrid apurà d’un glop el que restava de cervesa—. El deixa a les mans dels conservadors, amb el que això significa. T’ho imagines?

—Me’n faig una idea.

—I què et sembla?

—Anem a pams: vols dir que la negativa de Bancam ha estat provocada per la dreta?

—És evident que sí. De fet, no vos havien denegat mai cap crèdit.

—El d’ara està per damunt de les nostres possibilitats.

—No t’enganyes, Horaci. De sempre, Bancam ha concedit crèdits polítics per damunt de la capacitat d’hipoteca dels partits. Quan nosaltres manàvem hi havia un acord tàcit perquè fóra així.

—Vosaltres podríeu ajudar-lo?

—No tenim capacitat de decisió. Som minoria en el consell d’administració.

—Però ho faríeu, si poguéreu?

—És obvi que sí.

—Doncs jo crec que no. Crec que li demanaríeu contraprestacions polítiques.

—Quan teníem majoria en el consell d’administració mai no tinguéreu problemes per aconseguir els crèdits.

—Aleshores no teníem la força política que tenim. Josep Maria, parlem clar. Tots dos perseguim uns interessos polítics contra els quals actua l’estratègia de Petit. A mi m’empipa que s’haja dretanitzat tant, és una qüestió ideològica. Per a vosaltres, els vots que el Front vos lleva podrien ser fonamentals. És una qüestió de poder polític. Si Petit s’estrella, el tombarem i canviarem la situació política interna, el Front tornarà a ser un partit netament d’esquerres i vosaltres tindreu més possibilitats perquè comptareu amb un aliat per traure la dreta del poder. Amb contraprestacions, és clar. Entre nosaltres tenim diferències ideològiques importants, creiem que sou molt tous en la política social i nacional, però ens uneixen els interessos estratègics. No m’has fet vindre ací només per contar-me això del crèdit.

—Era el pas previ.

—Doncs guarda’t les subtileses i arribem a acords.

—Dóna gust parlar amb tu.

Horaci va beure cervesa. Josep Maria en va traure un parell més. Tots dos s’encengueren un cigarret.

—De manera que tu estàs segur que si Petit aconsegueix el crèdit de Bancam serà gràcies a un pacte amb la dreta?

—N’estic convençut —afirmà Madrid.

—Un pacte que no serà fàcil de vendre a la majoria dels nostres electors.

—Es faria públic després de les eleccions.

—Fins i tot així seria un escàndol.

—Tindrà quatre anys per davant per justificar-lo.

—Els militants es rebel·larien.

—I per què no es rebel·laren a Sagunt, quan donà l’Ajuntament a la dreta, sent com era el candidat socialista, Manolo Girona, un clar exponent del vessant més nacionalista del partit?

—La política local és diferent.

—Estàs en un error, Horaci. La vostra militància ho donarà tot per bo si assoliu una bona representació parlamentària. Hi ha ansietat per la política institucional entre els vostres militants. A més, Petit els donarà el Govern i no en formarà part. Tindrà una actitud crítica des de l’oposició.

—Com pots criticar un govern si li has donat el poder?

—Avui en dia les aliances polítiques contra natura es veuen de manera més lògica. Nosaltres governàrem Espanya amb l’ajuda de Convergència i Unió, que és més aviat un partit amb imatge de dretes. Després, Convergència recolzà els conservadors. Petit pot adduir això com a partit frontissa. Tindria l’excusa que els conservadors han sigut els més votats i que respecta la voluntat popular. L’estabilitat política, la responsabilitat… En fi, la retòrica és molt ampla.

—I què n’hem de fer?

—Denunciar que té un pacte amb la dreta a canvi d’un crèdit. Això desbarataria la seua estratègia. Tu tindries l’oportunitat de liderar el Front —Madrid féu la darrera xuclada al cigarret i el va apagar—. El projecte d’unir les esquerres contra la dreta seria una realitat.

—Renunciant a la nostra marca política?

—Com a independents en la nostra llista. Cinc representants vostres en llocs d’eixida, suficients perquè després, si voleu, pugueu formar grup parlamentari propi.

—Com a Front Nacionalista Valencià?

—Sí.

—Serà difícil convèncer la militància perquè accepte la proposta. Els precedents no són bons. Fa uns anys, també ens prometéreu rebaixar el percentatge d’accés al Parlament del cinc al tres per cent i no ho féreu.

—Hi havia una altra executiva.

—Tu en formaves part.

—Però no manava.

—Ara sí?

—Si t’he citat és per alguna cosa, no? De totes maneres, això és una discussió posterior. Ja vindrà el moment de parlar-ne. El tema Petit té prioritat.

—D’acord, però no pactaré res que no firmem.

—Parles com un secretari general.