18

Cahim Morchat, taverner discret i borni, li serveix més vi sense preguntar. La seva taverna és la millor del call, amb un vi jueu de qualitat que serveix generosament a tot aquell que se’l pugui pagar. Ni la fortor de la peixateria que té al costat aconsegueix dissuadir els clients habituals, que, fidels a la visita diària, comparteixen el reduït espai i la beguda exquisida amb rialles agraïdes i converses enceses.

És diumenge, i, en un racó, en Hasday, aliè al que l’envolta, s’empassa el seu vi d’una glopada, desitjant acabar amb la cremor que sent per dins. No pot dir que no. Seguint el ritual antic, aviat les dues famílies celebraran Yerusim, moment en què pagaran el preu de la núvia i s’entregarà l’anell com a símbol de la compra feta, es llegirà la ketuvà i sa mare respirarà alleugerida. És la seva obligació, portar dona jove a casa i continuar amb la nissaga… però ara ja no pot. S’ha quedat enredat entre uns rínxols de foc i una mirada poruga que ha vist massa tristors a la vida. L’hauria abraçada allà mateix! Ara sap que ha nascut per acaronar-la… na Gueraula, na Gueraula… Recita el seu nom com una qeduixà.

Divendres, a l’hora nona, el seu amic el barber l’ha avisat que havien trobat un altre jove mort en una de les cambres del bordell, i sobre el cos hi jeia una de les noies, inconscient. Baltasar Tamarit se l’ha enduta presa, però mestre Marçol, gràcies a les seves hàbils gestions, ha aconseguit treure-la d’allà i fer-se responsable d’ella fins que aconseguís aclarir l’assumpte. Es veu que la jove és una coneguda de la remeiera que viu a la Ribera i aquesta ha assegurat al mestre que és innocent, que confiés en ella i que l’ajudés. La noia ha deixat de parlar i el seu cos tremola com parracs bruts i escarransits agitats per una forta ventada… No aguantaria gaire temps a la presó. En Marçol hi ha confiat i se l’ha enduta a casa, on l’acollirà el temps que calgui, malgrat les vives protestes de na Franchia. El metge haurà de fer tot el possible perquè la noia recuperi els sentits i els pugui explicar el que ha passat. Cal, per tant, tenir cura d’ella i protegir-la. El minyó que l’ha vingut a buscar li ho ha recitat tot com una lletania, en veu baixa, amb por de no oblidar-se de cap detall i amb ganes de marxar ràpidament de la casa del jueu. En Hasday l’ha acomiadat amb unes monedes d’agraïment i un nou missatge per a mestre Marçol. Tan bon punt pogués, l’aniria a buscar a casa seva. Aprofitant que son pare era a l’obrador i amb el pretext d’anar a comprar més paper per a sa germana Rebeca, ha marxat a corre-cuita, i, en un pensament, ha arribat a casa del seu amic cristià. Na Francina, com sempre, l’ha acollit amb recel. No entén què ha de fer un jueu a casa del seu senyor! Segur que és el que pensa cada vegada que li obre la porta i el convida a buscar l’escalfor de la llar de foc del menjador. Li ho nota en la mirada, recelosa i inquieta.

Mestre Marçol l’ha saludat amb la mateixa estimació de sempre i s’ha sentit benvingut. L’home duia la preocupació instal·lada als ulls i semblava cansat. «Estimat Hasday, ha estat horrible! Quina bèstia pot exercir tanta maldat sobre un cos tan jove? Si l’haguessis vist…», li ha dit mentre s’asseien en un arquibanc i li oferia una mica de llet d’ametlles i nous confitades.

Mentre li descrivia l’estat del cos del segon mort, les flames del foc s’esllanguien neguitoses, al ritme de les crues paraules que sortien de la boca del metge. Les té gravades a la memòria i s’ha fet una imatge ben precisa del cos, però el record que l’acompanyarà uns quants dies, amb les seves nits, no serà aquest. Serà el d’ella entrant al menjador, vestida amb una senzilla camisa, amb els cabells esbullats, les galtes pintades de rosella i la mirada perduda.