42

L’ombra negra, protegida per la foscor del carreró estret, espera, impacient, que mestre Marçol surti de casa dels Massó. «Maleït sigui el barber!», pensa l’ombra, que, enreveixinada, tem ser descoberta. «Haurà endevinat el potiner de la salut que ha robat el cos d’en Ramonet? Però, com?». S’haurà de desfer del mort, ja no li és útil. Fa molt de temps que ho prepara tot, al mínim detall. Hi ha massa en joc i no pot cometre cap error.

Quan mestre Marçol surt de casa del venedor d’esclaus, l’ombra el segueix a una certa distància, procurant que ningú no la vegi. Coneix tots els amagatalls i secrets de la ciutat i se n’aprofita, ara que és una ciutat vella i cansada, amb les entranyes prenyades de buidor. Encara no s’ha recuperat de la gran mortaldat de la pesta i contempla, impotent, com els seus habitants malden per sobreviure.

Barber i ombra creuen el carrer de les Magdalenes, on hi ha el convent de les dones penedides, i passen, a pas lleuger, just per davant de la porta del monestir de Santa Maria de Jonqueres, un magnífic edifici gòtic on les dames de l’orde de Sant Jaume troben el consol adient per a llurs ànimes atribolades. De tant en tant, en Marçol saluda un grupet de dones que, abrigades, van ben carregades amb l’aviram i la verdura per al dinar de Nadal. A la font de Santa Anna uns minyons juguen amb l’aigua, i l’ombra s’atura en un racó encobridor i observa, inquieta, com mestre Marçol pica a la porta del convent i és rebut pel jove Pelegrí. Aquest canonge és un perill per a les seves aspiracions, pensa l’ombra. Què li vol, mestre Marçol? Haurà de posar-hi remei.

El cel s’enfosqueix i una teranyina de plugim invisible comença a caure sense pietat, acompanyada d’un fort vent. Els minyons marxen corrents cap a casa i els carrers queden solitaris. L’ombra surt de l’amagatall i deixa que l’aigua de pluja regalimi pel seu rostre, en un intent de netejar la culpa que li enfardella l’ànima.