24

Bernat Prats i la seva dona viuen a prop del convent del Carme, no gaire lluny del Peu de la Creu. Ell va néixer a Vic, però fa anys que va venir a Barcelona amb el cap ple de somnis i el sarró buit, i va aprendre l’ofici de baster. Ara es dedica a confeccionar i arreglar arreus per a animals de bast i també treballa la fusta. Es va casar amb n’Eulàlia, fillastra d’un menestral que vivia al carrer dels Ollers, a l’altre costat de la Rambla, al poc temps de conèixer-la, i des de fa uns anys la jove parella viu al Raval en una caseta petita amb planta baixa i pis. A baix hi ha l’entrada que fa d’obrador, amb un altell de fusta on dorm un aprenent; a dalt hi ha la cuina, el menjador i una sola cambra, amb dos llits; damunt hi ha el terrat, l’amagatall preferit d’en Bernat, on s’amaga quan no vol que la seva dona el vegi i l’olori… perquè quan l’olora ella sap que ha estat amb una donota. I com li agraden, les donotes, a Bernat Prats!

Aquesta nit ha marxat del bordell amb un somriure babau penjat dels llavis. Na Gueraula no hi era, però l’ha rebut n’Arsenda, i amb la primera cavalcada ha oblidat la pèl-roja sense cap dificultat. Quins malucs més entremaliats! Quina boca més llaminera! Es pensava que rebentaria de tant de plaer que sentia… Per sort, n’Eulàlia ja estarà adormida quan arribarà a casa i no notarà la fortor de desig que traspua el seu membre encara no assedegat, però no tenia prou diners i ha hagut d’acomiadar-se de la bagassa. Mal llamp no el rebenti! Odia la pobresa. No va venir a ciutat per a això!, es lamenta, mentre camina arrossegant els peus. Comença a ploure i encara li queda un bon tram de camí. Travessa la porta de la Boqueria just abans que es tanqui i enfila la riera de Magòria fins a topar amb l’esquerpa façana de l’Hospital d’en Colom. Unes lluminàries estranyes brillen en la llunyania i la por li eriça els cabells del clatell. Seran ànimes en pena? De cop enyora el caliu de la dona i l’escalfor del foc… S’ha girat un aire gèlid que se li arrapa a les cuixes i li impedeix avançar més ràpidament. La capa de llana gruixuda comença a deixar passar les gotes de pluja, rodones i insistents. Encara caurà malalt… maleït desig que li fa perdre el senderi! Ja és lluny de les muralles de la Rambla, però encara ha de caminar un bon tros per aquests camins de terra prenyada de vida i d’aigua. La part baixa del barri, aprofitant el fons de les rieres que queden entre Montjuïc i la Rambla, és plena d’horts que abasten fins al monestir de Sant Pau del Camp. Les penombres de la nit s’hi passegen amb llibertat, jugant amb les fulles de les verdures que els veïns vendran a les places de la ciutat. Semblen condemnats que guaiten sorneguers el seu pas maldestre, pensa en Bernat, i el seu cor s’encongeix atemorit. Accelera i arriba a casa xop i baldat. La claror que li ve de dins el reconforta… fins que s’adona que, aturada davant la porta d’entrada, hi ha una presència, immòbil, que el guaita. Ja no sent el fred, ni la roba molla contra el seu cos entumit per la humitat… tot ell és por, i pànic i…

—No us espanteu, Bernat Prats. No us vull fer cap mal —li diu l’ombra—. Necessito que em feu un favor i que sigueu discret. Si en quedo satisfet, us estaré agraït. Sóc un home generós. Quedem demà a la taverna de l’alcavota Àgata, la Geperuda? Us ho explicaré amb més calma. I ara entreu a dins, us hi esperen ja fa estona.

I la presència desapareix menjada per la foscor.