El vell Acluca-ulls^[1]

No hi ha ningú en el món que sàpiga tantes històries com el vell Acluca-ulls, que l’anomenen a Dinamarca. Oh! Ell sí que les explica bé!

Cap al vespre, quan els nens encara estan asseguts a taula, el vell Acluca-ulls arriba. Puja a poc a poc les escales, sense fer soroll, perquè es treu les sabates, obre les portes i xxs!, tira sorra en els ulls dels infants, però tan fina, tan fina, i en tan grossa quantitat, que els ulls dels pobres nens ja no poden estar oberts, i així no poden veure’l: es posa darrere d’ells, els bufa el clatell i llur testa esdevé feixuga.

Quan els nens dormen, el vell Acluca-ulls s’asseu a propet d’ells a sobre el llit.

Va molt ben abillat. Porta un vestit de seda del qual no podria afirmar-se el color, perquè, segons la posició que pren, sembla verd, vermell o blau.

Sota cada braç, el vell Acluca-ulls porta un paraigua. En un d’aquests paraigües hi han pintades magnifiques figures: és el que estén sobre els nens bons minyons. Durant la nit, aquests somnien les més encantadores històries.

En l’altre paraigua no hi ha res, i és el que estén sobre els nens dolents, els quals dormen amb un malson i es desperten amb el cap pesat, sense haver somniat res.

Ara us diré com el vell Acluca-ulls va cada vespre a veure un nen que es diu Ijalmar i el que li explica.

Dilluns

—Atenció! —va dir el vell Acluca-ulls a Ijalmar després d’haver-lo instal·lat en el seu llit—. Ara ho metamorfosaré tot aquí.

I en un tancar i obrir d’ulls totes les plantes dels gerros foren canviades en grans arbres que estenien llurs branques fins al sostre i fins a les parets. La cambra tenia l’aspecte d’un hivernacle. Les branques eren cobertes de flors flairoses, i cada flor era més formosa que una rosa; i, si es menjaven, s’hi trobava el gust de les confitures més delicades. Els fruits brillaven com si fossin d’or, i també penjaven pastissos plens de raïms. Era una meravella. Però de seguida varen sentir-se uns gemecs terribles, que eixien del calaix on l’Ijalmar posava els llibres de classe.

—Què deu ser? —va dir el vell Acluca-ulls, dirigint-se cap a la taula.

Va obrir el calaix. Era la pissarra que sofria! Hi havien escrit a sobre un problema d’aritmètica, on hi havia una falta que donava mala solució. El pissarrí saltava i dansava com si fos embruixat, malgrat el cordill que el retenia a la pissarra. Volia rectificar el càlcul, però no podia.

Aleshores fou en la llibreta d’escriure de l’Ijalmar on varen sentir-se lamentacions. Feien pena de sentir-les. Sobre cada pàgina hi havien, en efecte, unes grans lletres escrites, i al costat de cada una d’elles una de petita. Era el model del mestre. A sobre hi havien altres lletres que volien semblar-se al model. L’Ijalmar les havia escrites. Però s’havien escapat de la línia que els corresponia.

—Així us heu de tenir —deia el model—, una mica tombades, amb bonics traços.

—Ja ho faríem de bona gana —deien les lletres del nen—, però no podem: som massa febles!

—Doncs bé: us tiraré una mica de la sorra que tinc per a les criatures —va dir-los el vell Acluca-ulls.

—No, no! —deien les lletres, redreçant-se d’una manera que donava goig de veure.

—Cap història, per avui! —va dir el vell—. He de fer fer l’exercici a les teves lletres. Un, dos, tres! Un, dos!

Les lletres feren l’exercici i varen acabar per ser tan dretes com el model.

No obstant, quan el vell ja era fora i el nen va mirar les lletres de la llibreta, eren tan desgraciades com abans.

Dimarts

Així que l’Ijalmar va ser al llit, el vell empolsà amb la seva pols màgica tots els mobles de la cambra. Tot seguit van posar-se a parlar entre ells, a l’excepció d’una escopidora, que romangué immòbil. Estava enfadada perquè no feien cap cas d’ella, per trobar-se apartada en un racó.

Sobre mateix de la calaixera, en un gran marc daurat, hi havia una pintura que representava un paisatge. S’hi veien grans arbres, flors entremig de l’herba, i un gran riu que, travessant la forest, passava per davant de molts castells i finalment se llençava al mar.

El vell va tirar una mica de pols sobre la pintura. Els aucells van posar-se a cantar, els arbres a agitar llurs capcines, i els núvols a fugir mentre se veien llurs ombres passar damunt del quadro.

Després va col·locar el nen damunt les herbes altes.

El sol brillava amb tot el seu esclat a través de les clarianes de les branques.

L’Ijalmar passà pel riu i pujà sobre una barca que hi havia a punt. Estava pintada de vermell i de blanc. Les veles semblaven d’argent, i cignes portant collarets d’or al coll i una estrella blava i resplendent damunt de la testa varen endur-se’l fora del bosc verdejant, on els arbres parlaven de lladres i bruixes i tot allò que les papallones els havien contat.

Alguns peixos de platejades escates nedaven vora el vaixell. Els aucells, vermells i blaus, grans i petits, passaven a grans vols. Les mosques volaven, els borinots zumzejaven; tots volien acompanyar l’Ijalmar i contar-li històries.

Quin viatge més bonic! Tan aviat els boscos eren espessos, tan aviat semblaven immensos jardins plens de sol i de flors, tan aviat entremig d’ells s’aixecaven palaus de marbre i cristall. Hi havia una princesa que s’estava al balcó. Era una nena que l’Ijalmar ja coneixia prou: havia jugat amb ella. Es donaren la mà, i ella va oferir-li el més bonic porquet de sucre que cap marxant pot vendre. L’Ijalmar va prendre’l tot passant amb el seu vaixell. Cada un en tenia un bocí a la boca. Ella, el més petit; l’Ijalmar el més gros. Davant de cada castell hi havien prínceps petits que feien guàrdia. Brandaven llurs sabres d’or i llençaven a l’Ijalmar raïms i soldats de plom.

Tan aviat el nen travessava boscos, com sales, com ciutats. Passaren per atzar per la ciutat on vivia la seva dida, que l’havia criat quan era petit i l’estimava molt. Li feia una salutació amb el cap i les mans, tot cantant els versos que havia compost ella mateixa:

Al mateix temps els aucells cantaven, les flors dansaven sobre llurs tiges, i els arbres vells s’inclinaven, com si per a ells també el vell Acluca-ulls contés les històries.

Dimecres

Quin ruixat feia! L’Ijalmar podia sentir el soroll adormit i tot. Quan el vell Acluca-ulls va obrir una finestra, l’aigua arribava fins a l’ampit. Hi havia un verdader llac al defora, i un formós vaixell estava parat davant de la casa.

—Vols fer un viatge amb mi, Ijalmar? —va dir el vell—. Aquesta nit anirem a països estrangers i estarem de tornada demà al matí.

L’Ijalmar va posar-se en un girant d’ulls els seus vestits de diumenge i va pujar al vaixell.

El mal temps havia parat. El vaixell va seguir pels carrers i va tombar per l’església. Tenien davant d’ells una mar immensa. Varen vogar tan lluny que no veien gens de terra.

Varen veure un vol de cigonyes que també abandonaven el seu niu i fugien cap als països calents. Volaven l’una darrere l’altra, i en poc temps varen perdre’s de vista.

Però una d’elles estava tan cansada, que les seves ales a penes podien sostenir-la. Era l’ultima de la filera. No podia seguir les altres, i a l’últim va caure amb les ales esteses. Provava d’aixecar-se, però tot era inútil. Volia posar les potes sobre les cordes del vaixell, però va deixar-se anar sobre la vela i va caure damunt del pont.

El gat-de-mar va agafar-la i va dur-la al galliner. Entre les gallines, els ànecs i les oques, la pobra cigonya va sentir-se tota confosa.

—I ara! Quina visita! —van dir les gallines.

Un indiot, estarrufant-se tant com podia, va preguntar a la cigonya qui era. Els ànecs es tiraren endarrere tot ranquejant i empenyent-se els uns als altres.

—Mec, mec, mec! —cridaven.

La cigonya va parlar-los de la càlida Àfrica, de les Piràmides i de l’estruç, que com un cavall salvatge corre en les vastes planures.

Però els ànecs no comprenien res del que ella deia. Es donaven cops els uns als altres i se preguntaven:

—És idiota, eh? Tots tenim el mateix parer?

—Sí, és idiota! —va dir l’indiot.

Aleshores la cigonya va callar per a somniar amb la seva Àfrica estimada.

—Teniu unes bones potes —va dir l’indiot—. A quan la cana?

—Mec, mec, mec! —cridaven els ànecs.

Però la cigonya feia veure que no ho sentia.

—Podríeu somriure, tanmateix —va dir li l’indiot—, perquè el que us he dit era molt espiritual, encara que potser era massa profund per a vós. Ah! No té l’esperit gaire despert! Deixem-la sola i quedem-nos amb la gent intel·ligent.

Va estarrufar-se de nou i els ànecs repetiren el seu «mec, mec». Era horrible de sentir, però tot el corral es trobava interessat en un grau suprem.

L’Ijalmar va anar al corral, va obrir la porta i va deslliurar la cigonya, que va anar amb ell sobre el pont. Ja havia ben reposat, i amb una petita salutació de cap va donar les gràcies al seu llibertador. Després va estendre les ales i va volar vers els països calents.

Les gallines cloquejaven, els ànecs feien «mec, mec», i l’indiot estava vermell de ràbia.

—Demà us serviran a taula —va dir l’Ijalmar.

Aleshores va despertar-se i va veure que era en el seu llitet. Però, quin bon viatge havia fet amb el vell Acluca-ulls!

Dijous

—Espera’t —va dir el vell—. Sobre tot no tinguis por. Ara t’ensenyaré un ratolí. —I va ensenyar-li el bonic animalet que tenia a la mà—. Ve per convidar-te a unes noces. Aquesta nit es casen dos ratolins. Viuen sota l’empostissat del rebost. Sembla que és una casa esplèndida.

—Però, com podré passar pel foradet de l’empostissat? —va preguntar l’Ijalmar.

—Jo me n’encarrego —va dir el vell—. Et faré molt petit. —Al moment el vell va escampar sobre l’Ijalmar alguns pessics de pols, i aquest va anar tornant-se petit, fins a no ser més gran que un dit—. Ara podries posar-te els vestits del soldat de plom. Em penso que t’aniran bé. Fa molt bonic de portar un uniform en societat.

—Molt bé! —va cridar l’Ijalmar.

En un tancar i obrir d’ulls va posar-se tots els vestits del soldat de plom.

—Vol tenir la bondat de ficar-se en el didal de la seva mare? —va dir el ratolí—. Tindré l’honor de tirar-lo.

—Estic confós de la seva amabilitat! —va dir l’Ijalmar amb cortesia.

I se’n van anar cap al casament dels ratolins. Van seguir primer, per sota l’empostissat, un llarg corredor, que era tot just prou alt per a què el didal pogués passar-hi, i estava il·luminat per miquetes de fusta podrida.

—Eh que és bonic? —va dir el ratolí—. Tot el corredor ha sigut fregat amb llard. Quina olor més bona!

Varen arribar, per últim, al saló on tenia lloc el casament. Hi havia allí les senyores rates, que enraonaven entre elles a qui més podia fer-ho. A l’esquerra hi havien els senyors, que es caragolaven el bigoti amb la pota. Al mig de la sala hi havien els nuvis. Estaven asseguts damunt d’una grossa crosta de formatge, i es feien petons davant de la gent. Allí no hi havia res prohibit, perquè eren nuvis i els anaven a casar. Els hostes anaven arribant. Els nuvis s’havien col·locat a la porta.

Com el corredor, la sala havia sigut fregada amb llard: no hi havia cap més perfum.

A les postres van ensenyar un pèsol sobre el qual una rata jove havia gravat a mossegades les inicials dels nuvis, que eren els seus parents. Era una verdadera obra d’art. Totes les rates van ser del mateix parer: que les noces havien sigut magnifiques i que s’havien divertit molt.

L’Ijalmar va tornar a casa seva sense saber-li greu haver-se hagut d’empetitir i de posar-se els vestits del soldat de plom.

DIVENDRES

—Sembla impossible! —va dir el vell Acluca-ulls—. Quanta gent! Fins vells em demanen! Sobre tot els que han fet algun mal. «Estimat amic», em diuen, «no podem tancar els ulls: passem la nit cara a cara amb les nostres males accions, que s’asseuen vora el llit com maleits dimoniets i tiren sobre nosaltres gotes d’aigua bullent. Vine! Treu-los per a que puguem dormir». Aleshores sospiren profundament i hi tornen: «T’ho pagarem molt bé. Té, mira els diners sobre la finestra!». Però no ho faig pels diners.

—Què farem aquesta nit? —va preguntar l’Ijalmar.

—Tens ganes d’anar a unes altres noces? Són de ben diferent manera que les d’ahir. Saps la gran nina de la teva germana? Aquella que sembla un home, i que per aquesta raó es diu Herman? Vol casar-se amb la nina Berta. A més, avui fa anys.

—Sí, ja ho sé —va dir l’Ijalmar—. Cada vegada que les seves nines estrenen un vestit, la meva germana diu que celebren el jorn de llur naixement i de llurs noces. Això ha passat ben bé cent vegades.

—Sí, però aquesta nit seran les noces cent-una, i quan s’ha arribat a la cent-una s’ha de posar l’olla gran dintre la xica. Per això la festa d’aquesta nit serà més bonica que les altres. Vine-ho a veure.

L’Ijalmar va mirar sobre la taula. Hi havia una caseta de nines amb les finestres il·luminades. Davant de la porta, els soldats de plom presentaven armes. Els nuvis estaven asseguts a terra, tots pensatius, i miraven els voltants de la taula.

El vell Acluca-ulls, embolcallat amb el mantell negre de l’avia, va casar-los.

Aleshores van portar els presents dels nuvis. Els comestibles estaven prohibits, perquè en tenien de sobres.

—Passarem una temporada al camp, aquest estiu, o farem un viatge a l’estranger? —va preguntar la núvia.

Aleshores varen consultar l’oreneta, que havia viatjat molt, i la vella gallina, que havia tingut cinc llocades.

L’oreneta va parlar de l’esplendor dels països calents, on l’airet és tan dolç i on les muntanyes brillen amb radiosos colors com no se’n veuen enlloc més.

—Però allà no tenen cols rissades com a casa nostra —va dir la gallina—. Jo he passat tot un estiu al camp amb els meus pollets. Hi havia un caminal de sorra on podíem passejar i terrejar. També teníem entrada en un hort plantat de cols rissades. Tenien un verd tan bonic! No, no es pot somniar res millor!

—Però qui ha vist una col ha vist les altres —va dir l’oreneta—. Després, hi fa molt mal temps al camp.

—Bah! Un s’hi acostuma de seguida —va dir la gallina.

—Però aquí hi fa fred, gela.

—I bé! És el que es necessita per a les cols —va dir la gallina—. Per altra part, hi fa molta calor aquí també. Fa quatre anys, varem tenir un estiu tan calent que a penes es podia respirar. Després, aquí no tenim cap animal verinós com n’hi han per tot en els països estrangers; no tenim lladres tampoc. Qui no troba el nostre país el més bonic de tots, és un traïdor i no mereix estar-s’hi. —La gallina va llençar algunes llàgrimes i va dir—: També he viatjat jo. Una vegada vaig fer dues llegues dintre un cistell. Els viatges són desagradables.

—La gallina és una persona de seny —va dir la nina Berta—. A mi tampoc m’agrada gaire viatjar per la muntanya, on no es fa més que pujar i baixar. Anirem només a jugar en el caminal de sorra i a passejar per entre les cols.

I varen resoldre això.

Dissabte

—Vols contar-me una rondalla? —va dir l’Ijalmar al vell, que acabava de portar-lo al llit.

—Aquesta nit no tinc temps —va dir el vell obrint el seu bonic paraigua.

—Mira quin xino més formós aquí dalt.

El paraigua semblava un gran xal xinès, ple d’arbres blaus, ponts punxeguts i xinets a sobre sense parar.

—Decorarem tot l’univers —va dir el veli Acluca-ulls—. Demà és dia de festa, puix és diumenge. He de pujar al campanar per a veure si els petits gnoms de l’església han ben netejat les campanes per a que tritllegin. També he d’anar a la plana per a veure si el vent ha tret la pols de les fulles i de l’herba. Però la meva feina més grossa és fer baixar les estrelles per a que llueixin. Les poso en el meu davantal, però abans les haig de numerar. També numero els forats on estan ficades per a posar-les bé al seu lloc. Sense això no s’aguantarien i tindríem masses estrelles voladores: caurien l’una darrere l’altra.

—Escolteu —va dir un vell retrat penjat a la paret al peu de la qual era el llit del nen—. Jo sóc el besavi d’aquest nen, i us dono les gràcies per les històries que li conteu. Però no hauríeu de donar-li idees falses. Les estrelles no baixen a netejar-se. Són cossos cèlics com la terra, i això és tot.

—Gràcies, vell avantpassat —va dir el vell Acluca-ulls—. Moltes gràcies per la lliçó. Ets el fundador de la família, està bé, i tens molts anys sobre la testa; però jo encara en tinc més que tu: jo sóc un antic déu del paganisme: els grecs i els romans em deien «el déu de la son». He estat en les millors cases i hi aniré sempre. Jo sé parlar en un to seriós o familiar. Quan et toqui el torn, conta, si vols.

Aquí el vell Acluca-ulls va marxar, enduent-se’n el seu paraigua.

—I doncs? No es té el dret de donar el seu parer? —va murmurar el retrat.

Al moment l’Ijalmar va despertar-se.

Diumenge

—Bona nit —va dir el vell Acluca-ulls.

L’Ijalmar va fer-li una petita salutació, va posar-se dret sobre el llit i va tombar el retrat del besavi per a que no els pogués interrompre com el dia abans.

—Ara explica’m una contalla. Explica’m aquella d’«Els cinc pèsols que s’estaven en un cossi», o «La pota de gall que feia l’amor a la pota de gallina», o «L’agulla de rissar, que es pensava ser una agulla de fer malla».

—Nos pot abusar de les coses bones —va dir el vell—. Ara t’ensenyaré una cosa interessant. Avui veuràs el meu germà. Es diu igual que jo, però ell només fa una visita a cada persona. S’emporta amb ell, sobre el seu cavall, aquell que ell va a veure, i li conta contes. Així com així, només en sap dos: l’un és meravellosament formós, el més formós que cap persona pot somniar; l’altre, al contrari, és tan terrible i esgarrifós que no pot escoltar-se.

Aleshores el vell va aixecar l’Ijalmar fins a l’alçada de la finestra.

—Ara tu pots veure el meu germà, la Mort. Mira. No és tan esgarrifós com el representen en els llibres de figures, on li posen sempre cap de mort. El seu vestit és tot brocat d’argent. No és un uniforme bonic? Una capa de vellut negre voga per darrere d’ell sobre el cavall. Mira com galopa!

L’Ijalmar va veure passar, en efecte, com un remolí, l’altre vell Acluca-ulls. Duia gent de tota mena, vells i joves, sobre el seu cavall. Posava els uns davant d’ell, els altres al darrere, però abans sempre els preguntava: «I el vostre llibre de conducta? Què hi ha escrit?». «Un bé», responien tots. «El voldria veure», replicava la Mort. I havien d’ensenyar-li el llibre. Tots els que tenien «notable» o «bé», els posava davant d’ell sobre el cavall i els contava el conte formós. Però els que només tenien «bastant bé» o «aprovat», eren posats a la gropa i no sentien més que el conte esgarrifós. Tremolaven, cridaven, volien saltar a baix del cavall, però no podien, hi estaven com enganxats.

—Però la Mort és un home molt formós, com tu —va dir l’Ijalmar—. No em fa gens de por.

—No tens cap raó de que te’n faci —va dir el vell—. Procura només obtenir una bona nota.

—Ah! Vet aquí una bona lliçó —va murmurar el retrat—. Sempre serveix d’alguna cosa dir el que un pensa.

El retrat estava content.