L’Ombra

En els països càlids el sol és molt més calent que a casa nostra. Les gents tenen la pell d’un roig fosc com la fusta de roure, i fins, en encontrades més càlides encara, de tan cremats són tots negres.

El Savi, del qual la nostra rondalla us parlara, acabava d’arribar dels països freds als països del Sud. Es creia que podria passejar-se allà com a la seva terra; però ben aviat es va convèncer que això no podia ser. Com les altres persones de seny, va haver de quedar-se a la seva cambra. Es tancaven les portes i les finestres, i la casa semblava adormida o inhabitada.

Per més desgracia, la casa on el Savi vivia estava situada de tal manera, que el sol hi donava del matí al vespre. No es podia aguantar!

El nostre home de ciència era un jove molt robust, però la calor el va posar en un estat que espantava. Va amagrir-se molt, i fins la seva Ombra va allargar-se. Va tornar-se més petita que mai havia estat de tant que el sol la va devorar.

Solament a la nit, quan el sol era amagat, l’home i la seva Ombra reprenien un xic les forces.

Era un veritable goig quan arribava aquest moment.

Tot seguit que s’encenia el llum a la cambra, l’Ombra semblava estirar-se per prendre forces. El Savi sortia al seu balcó per bellugar-se un xic, i, tot seguit que les estrelles brillaven al cel, ell també semblava reviure.

A tots els balcons del carrer (i en els països càlids n’hi ha en cada finestra) sortia la gent, perquè es necessita prendre l’aire fins quan es té la cara negra. Sabaters, sastres, tothom es passejava pels carrers.

Es posaven taules i cadires davant de les portes, i per tots costats s’encenien llums. Els uns badaven, els altres cantaven. N’hi havia que es passejaven en cotxe o a peu. «Gling! Gling! Gling!» era el so de les mules que passaven al trot amb picarols agafats al coll.

L’animació dels carrers era molt variada: hi havia noies que cantaven a cor; després, més lluny, homes amb cucurulles que anaven a un enterrament; i, gairebé darrere d’ells, una joiosa comparsa anant a donar un concert.

Una sola casa quedava en silenci: estava davant mateix de la del Savi.

Algú hi vivia, no obstant; sense això les plantes que estaven al balcó no haurien pogut viure ni florir. Les devien regar.

Cap al vespre, les portes es mig obrien molt lleugerament, però les cambres restaven fosques, almenys les que donaven al carrer, car al fons de la casa s’hi sentia música.

Aquesta música semblava admirable al nostre Savi; però potser no era altra cosa que una idea. En els països càlids ho trobava tot admirable, en no essent la calor. Va anar a preguntar al seu propietari qui vivia a la casa del davant; però aquest bon home no en sabia res. No s’hi veia mai ningú; i, en quant a la música, la trobava terriblement monòtona.

—És algú que vol tocar un fragment massa difícil per ell. No pot sortir-se’n, però s’hi entossudeix.

Una nit, el Savi va despertar-se d’un ensurt. Dormia sempre amb la finestra oberta, i l’aire de la nit aixecava lleugerament un racó de les seves cortines. Va veure que una llum extraordinària brillava al balcó del davant. Les flors semblaven flames d’un color vivíssim, i, entremig d’elles, hi havia una meravellosa dona, de cara resplendent.

El Savi va quedar amb els ulls enlluernats; però s’ha de dir que els havia obert massa tot despertant-se: no hi havia, doncs, en això, res de sobrenatural.

D’un salt, va trobar-se fora del llit, va amagar-se darrere les cortines i va mirar. La noia havia desaparegut, i la llum meravellosa amb ella. Només les flors havien quedat tan formoses com abans. La finestra estava mig oberta, i se sentia una música encantadora.

Qui podia viure allà? Per on s’hi entrava, en aquella casa? Cap porta al carrer: solament persianes closes.

Una nit, el Savi estava en el seu balcó. Dintre la cambra, darrere d’ell, hi havia un llum encès, i per això veia la seva Ombra sobre el mur de la casa del davant. Sí: veia la seva Ombra en mig de les flors del balcó, i, cada vegada que ell s’abaixava, ella s’abaixava igualment, amb la docilitat que tenen les ombres.

—Em sembla —va dir el Savi— que la meva Ombra és l’únic ser vivent d’aquesta casa. S’asseu en mig de les flors. Però, ja que la finestra és mig oberta, per què no entra a veure què hi ha allà dins? M’ho diria tot seguit. Sí, sí! Entra, apa! —va dir tot fent broma.

Va fer un cop de cap a l’Ombra que va repetir-lo.

—I bé! Entra! Però no t’hi quedis gaire temps!

Va aixecar-se i va entrar dintre la cambra, deixant caure la cortina. Però, si algú s’hagués trobat allà, hauria vist entrar l’Ombra per la finestra del davant i desaparèixer a l’interior.

L’endemà el Savi va sortir per anar a prendre el seu cafè i llegir els diaris.

—Què vol dir això? —va dir quan va trobar-se a ple sol—. Ja no tinc la meva Ombra! Va deixar-me realment ahir a la nit, i no ha tornat. Qui sap què em passarà?

La pèrdua de la seva Ombra el consternava. No la pèrdua ella sola, perquè se n’hauria consolat, però sabia la rondalla de «L’home que ha perdut la seva Ombra», com tots els nens la saben en els països freds. Quan l’Ombra tornaria i ell explicaria la seva aventura, li dirien que era la repetició d’una història ben coneguda, i això seria molt desagradable. Va resoldre no parlar-ne a ningú. Era el millor que podia fer. Al vespre, va sortir al balcó amb un llum darrere seu. Va fer-se tot petit; després molt gran. Tot era en va: l’Ombra no tornava.

—Hum!, hum! —feia el Savi.

Era un cas perdut. Era verament desagradable. Però, com que en els països càlids tot creix molt ràpidament, el Savi, al cap de vuit dies, va veure, amb gran alegria, que una nova Ombra s’estenia als seus peus tot seguit que caminava pel sol. Sens dubte l’arrel de la seva Ombra no havia desaparegut. Al cap de tres setmanes tenia una Ombra raonable que va créixer encara durant la seva estada en el país del Nord.

De retorn a casa seva, el Savi va escriure llibres sobre la Veritat, el Bé i la Bellesa en el món.

Dies, anys, fins molts anys, varen passar. Un vespre que ell treballava a la seva cambra, varen trucar.

—Entreu —va dir.

Però ningú va entrar. Va anar a obrir. Davant seu hi havia un home extremadament magre, que va fer-li una profunda impressió. Anava, per això, molt ben vestit: devia ser un senyor de la més alta societat.

—A qui tinc l’honor?… —va dir el Savi.

—Ja em creia que no em coneixeríeu —va dir l’altre—. M’he engreixat una mica. Ara tinc carn i ossos. Ah!, no podíeu pensar tornar-me a veure en aquest estat! Ja no coneixeu la vostra Ombra. No podíeu evidentment creure que tornaria. No he tingut més que felicitat des de que vaig deixar-vos, i no puc queixar-me. Si vull comprar la meva llibertat, ara en tinc els medis.

I es remenava els grossos joiells que penjaven del seu rellotge; posava la mà sobre la gruixuda cadena d’or que portava al coll. A tots els seus dits brillaven veritables diamants.

—No puc retornar-me de la meva estranyesa —va dir el Savi—. Com és possible?…

—La meva història no és pas vulgar —va dir l’Ombra—; però vós no sou tampoc un home com els altres. Quan vareu permetre que us deixés, no vaig pensar-m’hi gaire, i ja veieu com això m’ha sortit bé. Però, per això, tan feliç com sóc, he volgut reveure-us abans de morir-me, així com també el meu país. Ja sé que teniu una Ombra nova. Haig de pagar-li una indemnització per fer el meu servei. I, a vós, quant us haig de dar si em vull comprar?

—Ets tu mateix? —va dir el Savi—. Mai, ni en somnis, hauria cregut que l’antiga Ombra d’un home pogués tornar sota la forma humana.

—Diga’m quant et dec —va continuar l’Ombra—; perquè vull pagar els meus deutes.

—Per què ho dius, això? —va dir el Savi—. No és pas qüestió de deutes, entre nosaltres! Ets lliure com un home vertader. M’alegro molt de la teva felicitat. Asseu-te, mon vell amic, i conta’m una mica què t’ha passat i què has vist en els països càlids, a la casa del davant sobre tot.

—Amb molt de gust —va dir l’Ombra asseient-se—; però promet-me que no diràs a ningú de la ciutat que jo sóc la teva Ombra. Tinc moltes ganes de casar-me, ja que posseeixo ara més del que es necessita per mantenir una família.

—Ja pots estar tranquil —va dir el Savi—: no diré a ningú què ets. Vet aquí la meva mà. Ho prometo: ho compliré. Un home només té una paraula.

—Una Ombra igualment.

Era per demés curiós de veure com l’Ombra s’havia tornat un home completament. Portava el vestit negre de la roba més fina, i les botes enllustrades. Duia un barret clac, que, per medi d’un ressort, s’aixafava com una coca. Era un barret d’última moda. En quant a la seva cadena d’or i als seus diamants, ja n’hem parlat. Així, l’Ombra estava extremadament elegant, i això era el que més la feia semblar un home.

—Us contaré tot això —va començar.

I dient aquestes paraules va posar les seves botes, enllustrades, sobre la nova ombra del Savi, que estava allargassada als seus peus com un ca. Potser ho feia per orgull, potser esperava que l’Ombra s’enganxaria a les seves botes; però l’Ombra, allargassada, va quedar ben tranquil·la per escoltar l’història. Volia escoltar com es fa per ser lliure i esdevenir senyor de si mateix.

—Sabeu qui hi vivia, a la casa del davant? —va començar l’Ombra—. I bé!, el ser més bell del món: la Poesia. Només he viscut tres setmanes amb ella, però això m’ha valgut més que si hagués llegit durant centenars d’anys poemes i obres sàvies. Ho he vist tot i ho sé tot.

—La Poesia! —va dir el Savi—. Sí!, sí! En les grans ciutats viu sovint retirada. La Poesia! Només l’he vista una vegada, i encara a penes estava ben despert. Era en el seu balcó i resplendia com una alba boreal. Continua. Eres al balcó, vares entrar, i llavors…

—Llavors vaig trobar-me en una avant-cambra. Era una mica fosc. Vaig veure una filera de formoses cambres que es comunicaven totes juntes. La llum hi era enlluernadora. No vaig atrevir-me a entrar perquè temia que em fessin desaparèixer. Amb vós havia après a ser prudent. Vaig posar-me en un racó i vaig observar.

—I què vares veure, llavors?

—Vaig veure tot quant es pot veure, i us ho contaré tot. Però deixeu que us adreci un prec, i no creieu que sigui orgull per la meva part: no podríeu acabar de tutejar-me?

—Perdoneu —va dir el Savi—. És un vell costum: compreneu? Ja podeu continuar.

—De bon grat —va dir l’Ombra—. No vaig entrar; vaig quedar-me a l’avantcambra; però era un lloc excel·lent, des d’on es veia tot. Àdhuc allà, estava a la Cort de la Poesia.

—Però què heu vist?, els déus de l’antiguitat? Hi havia herois que combatien?, infants que explicaven llurs somnis?

—Ja us he dit que m’estava allà: heu de comprendre que ho vaig veure tot. Si haguéssiu estat al meu lloc hauríeu esdevingut un ser superior a l’home; però a mi, una Ombra, no m’ha pogut passar res més que tornar-me home. Ara, la característica de l’home és ésser egoista: naturalment, no penso pas comunicar-vos tot quant sé.

»És en aquella avant-cambra que vaig tenir per primera vegada consciència de la meva manera de ser. Com la Poesia, sóc un reflex. Recordeu-vos que sovint era més gran que vós, i que al clar de lluna se’m veia més detalladament.

»Esdevinguda home, vaig deixar la casa de la Poesia i la ciutat. Un bell matí, vaig trobar-me pels carrers vestida com un príncep. Vaig quedar primer tota sorpresa d’aquest estat; i vaig amagar-me en un racó d’un carreró desert. A la nit, vaig recórrer els carrers al clar de lluna. Vaig muntar sobre els murs, sobre les teulades, per tafanejar dintre les cases, tant per les finestres dels salons com per les de les golfes. He pogut veure coses que ningú ha vist al món. Ja es té raó quan es diu que el fons de la humanitat és lleig, i no n’estava pas orgullós, de ser home. He vist fer a les dones el que fan els homes, als pares el que fan els fills; coses que no es poden creure!

»Sí —continuava l’Ombra—; sé el que cap home pot saber, però que tots desitgen: el mal que es pot fer al pròxim! Si hagués escrit tot això en una revista d’aquelles que la gent llegeix…!

»Doncs em feia amic de tothom. La gent em temia; per això em feien bona cara. Els professors em deien confrare; els sastres em vestien sempre novament, els comerciants em feien present de llurs millors mercaderies; les dones em trobaven admirable. I és per això que m’he tornat el que sóc. Ara me n’he d’anar. Aquí teniu la meva targeta. Visc a la banda del sol. Quan plou no surto de casa.

Varen passar dies, anys.

Sobtadament, l’Ombra va tornar.

—Ah! —va dir el Savi—: Escric llibres sobre el Bé, la Veritat i la Bellesa, però ningú s’interessa per aquestes qüestions, avui dia. Sóc molt desgraciat!

—Jo no em preocupo per re —va dir l’Ombra—. Per això em vaig engreixant. Això és el que ha de buscar tot home raonable. No sabeu prendre-us les coses tal com s’han de prendre. Si continueu així, caureu malalt. Viatgeu. Precisament jo marxo. Voleu acompanyar-me? Seria ben agradable per a mi tenir un company de viatge. Voleu ser la meva Ombra? Això seria per a mi un gran plaer. Us pago el viatge.

—Seria abusar…

—Bah! Això depèn de com es pren! Un viatge us faria bé.

—Però és insolent de prendre’m per la vostra Ombra!

—Així va el món, i sempre serà així.

L’Ombra va allunyar-se.

El Savi realment no anava bé. Els dubtes el corsecaven. El public feia tant de cas del que deia sobre la Veritat, el Bé i la Bellesa com una vaca d’una nou moscada.

Va acabar per caure verament malalt.

—Gairebé sembleu una Ombra! —li deien els seus amics.

El Savi tremolava amb aquesta idea.

L’Ombra va tornar.

—Necessiteu anar a prendre aigües —va dir—. No teniu més remei. En raó de la nostra vella amistat us acompanyaré. Pagaré el cost del viatge, i, a canvi, vós escriureu un llibre. Jo també necessito prendre aigües, perquè la meva barba no vol créixer, i això és una malaltia: s’ha de tenir barba. Sigueu raonable i accepteu. Viatjarem com amics.

Varen marxar. L’Ombra era l’amo, i l’amo era l’Ombra. Anaven l’un al costat de l’altre: l’un per sobre, per davant o per darrere; l’altre seguint la posició del sol. L’Ombra s’arreglava sempre per tenir el lloc d’honor. El Savi no s’hi fixava. Es sentia de bon humor, i va dir un dia a l’Ombra:

—Ja que ets el meu company de viatge, i que fa tant de temps que vivim junts, bevem per la nostra germanívola amistat.

—Què dieu? —va dir l’Ombra, que es considerava com l’amo—. Vós, que sou un savi, sabeu com és d’estranya la humana natura. Els uns no poden sofrir que es matxuqui un paper; altres s’esgarrifen quan una ungla rellisca sobre un vidre. I bé: seria el mateix espant, per a mi, si ara us poséssiu a tutejar-me de nou. Però, si el vostre desig és tutejar-nos, per què no podem fer-ho a la meitat? Jo us tutejaré.

I l’Ombra, des de llavors, va tractar de tu el seu amo.

«És ben pesat, això», pensava aquest, «que jo hagi de dir-li vós mentre ell em diu de tu!».

Però, de bon o mal grat, va haver de passar per aquí.

Van arribar a una ciutat d’aigües. Hi havia allí molts estrangers, principalment la filla d’un rei que era molt maca. Hi havia anat pel tractament d’una greu malaltia, que consistia en tenir l’esguard massa escrutador: veia les coses massa distintament, i això li treia tota il·lusió. Va notar tot seguit que el que havia arribat no era un home com els altres.

«Es diu que ve aquí per al tractament de la seva barba», es va dir ella; «però jo ja conec el mal que té; li falta Ombra».

Això va avivar la seva curiositat, i, en el passeig, va fer-se presentar a l’estranger.

—No és veritat —va dir tot seguit— que la vostra malaltia consisteix en no tenir Ombra?

—Oh altesa reial! Esteu segurament en via de curació. Sé que la vostra malaltia consisteix en veure-hi massa clar. Però em sembla que ha disminuït, ja que no veieu que tinc una Ombra ben extraordinària. Veieu la persona que sempre m’acompanya? Els altres homes tenen les Ombres que totes s’assemblen: a mi no m’agraden les coses vulgars. De la mateixa manera que es dóna sovint als criats un lliurea de roba més fina que la que un hom duu, així mateix he pres per Ombra un home que també té Ombra. Això resulta molt car, però a mi no m’agrada la vulgaritat.

«Estic curada?», va preguntar-se la princesa. «Aquests banys són meravellosos. L’aigua fa en pocs dies un efecte admirable. Però no vull anar-me’n, encara, mentre no creixi la seva barba, perquè, llavors, ell se n’aniria».

A la nit, a la sala de ball, la filla del rei i l’Ombra varen ballar un vals. Ella dansava lleugera, però tan lleugera, que mai l’Ombra havia vist una dansarina semblant. Varen parlar. Ella va dir-li el nom de la seva pàtria. L’Ombra ja sabia on era: hi havia viatjat; però llavors la princesa era fora. L’Ombra havia fet com per tot arreu: havia pujat sobre els murs del palau i havia mirat per les finestres, pels racons dels cortinatges. Havia après petits secrets cortesans que varen estranyar molt a la princesa quan l’Ombra els hi va contar.

«És l’home més espiritual de la terra!», es deia. «La segona vegada que va dansar amb l’Ombra va estar a punt d’estimar-la; però era prou raonable per pensar al mateix temps en la seva pàtria, en el seu reialme i en els homes que hauria de governar.

»És un home d’esperit subtil!», pensava. «Balla admirablement. Però s’ha de saber si té coneixements profunds. És necessari que ho sàpiga».

Va començar llavors a fer-li les preguntes més difícils, que ella mateixa no hauria pogut respondre.

L’Ombra feia un xic el desentès.

—No ho sabeu? —va preguntar la princesa.

—Sí —va dir l’Ombra— i tan bé, que fins la meva Ombra, que és darrere la porta, podria donar-vos la resposta.

—La vostra Ombra? Seria ben estrany!

—No puc assegurar-vos-ho, però em sembla que sí. Durant tants anys m’ha acompanyat i escoltat! Però haig de prevenir a la vostra altesa que la meva Ombra és extremadament orgullosa; és necessari considerar-la com un home i tractar-la així per que estigui de bon humor i respongui raonablement.

—Aquest orgull m’agrada —va dir la filla del rei.

Varen anar a trobar el Savi darrere la porta. Va parlar del sol i de la lluna, de l’home físic i de l’home moral, i el Savi va fer les més serioses respostes.

«Quin home deu ser aquest, que té una Ombra semblant!», es deia. «Si em casés amb ell seria un gran bé per al meu reialme i el meu poble!».

Va donar part a l’Ombra de la seva intenció, però varen convenir de no dir-ne res a ningú fins que la princesa fos de retorn al seu reialme.

—No, a ningú! —va dir l’altre—: ni a la meva Ombra. —Ja tenia bones raons per no dir-li.

I heus aquí l’Ombra i el Savi anant-se’n cap al país de la princesa.

—Escolta, mon bon amic —va dir l’Ombra al Savi—. Vet aquí que m’he tornat poderosa i feliç. Vull fer-te també feliç. Viuràs al meu castell, et passejaràs en la meva carrossa reial, i cobraràs cent mil escuts l’any. Però, a canvi de tot això, et deixaràs dir que ets la meva Ombra. No diràs mai que has sigut un home. Una vegada l’any, quan farà sol i jo em faré veure, vindràs a arrupir-te als meus peus com una ombra vertadera. Car haig de notificar-te que em caso aquest vespre amb la filla del rei.

—No ho vull! —va cridar el Savi—. Això ja és massa. Jo no faré pas això, ni tu tampoc. Això seria enganyar la filla del rei i tot el país. Diré a tothom que jo sóc l’home i que tu no ets més que una Ombra coberta de vestits d’home.

—No et creurà ningú —va dir l’Ombra—. Sigues raonable, o si no, crido el guarda.

—Me’n vaig a trobar la filla del rei!

—Jo hi vaig primer que tu —va dir l’Ombra— i et faré tancar a la presó.

Ben aviat va ser fet, perquè tots els guardes obeïen l’Ombra. Sabien que es casava amb la filla del rei!

—Per què tremoles? —va dir la princesa a l’Ombra, veient-la entrar—. Què t’ha passat?

—Vinc de presenciar un espectacle dels més tristos. Figureu-vos que la meva pobra Ombra s’ha tornat boja! Es pensa que és un home, i, encara més, diu que jo sóc la seva Ombra!

—És horrorós! —va dir la princesa—. L’han tancada: veritat?

—Sí, però crec que mai més tornarà a la raó.

—Pobra Ombra! És ben de plànyer, i seria un gran bé per ella retirar-la del món. En l’estat d’esperit de la gent d’avui dia, un hom s’interessa sobre tot per aquells que precisament es persegueix injustament. Seria potser convenient deslliurar-se d’aquesta Ombra d’una manera secreta.

—És ben trist! —va dir l’Ombra fent veure que sospirava—. Un servidor tan fidel!

—Té un caràcter ben noble! —va pensar la filla del rei.

Al vespre, la ciutat va ser il·luminada. «Bum!» feien els canons. Els soldats presentaven les armes. La festa va ser magnífica. La filla del rei i l’Ombra varen sortir al balcó, per a què el poble els veiés i per a fer-se aclamar una vegada més amb forces «visques».

El pobre Savi no en va sentir cap, de totes aquelles aclamacions: ja li havien tret la vida.