El company de camí

El pobre Joan estava ben trist. El seu pare estava malalt i quasi podia dir-se en estat desesperat. Eren tots dos sols en la barraqueta.

Ja era fosc. El llum, posat sobre la taula, estava a punt d’apagar-se.

—Has sigut un bon fill, Joan —va dir el malalt—. Que Déu t’ajudi a fer el teu camí en el món.

Va mirar-lo amb els seus ulls tranquils, seriosos i dolços; després va respirar profundament i es va morir. Hauríeu dit que dormia.

En Joan va esclatar en plors. No tenia ningú en el món, ni pare ni mare, ni germà ni germana. S’estava allà, de genollons davant del llit, besant la mà del seu pare i plorant llàgrimes amargues. Però a l’últim, el cap posat sobre la dura fusta del llit, va tancar els ulls i va adormir-se.

Va tenir un somni meravellós: va veure el sol i la lluna inclinar-se vers ell, i va veure el seu pare ple de salut, i àdhuc el va sentir riure com reia sempre que estava content. Una gentil joveneta, amb una corona d’or sobre els formosos i llargs cabells, estenia la mà a en Joan, i el seu pare li deia: «Veus la núvia que et dono? És la més formosa que hi pot haver en el món!».

En Joan va despertar-se. La trista realitat era davant d’ell: el seu pare, mort i fred, estès sobre el llit, i ningú a prop d’ells. Pobre Joan!

Alguns dies després, el mort va ésser enterrat. En Joan caminava darrere la caixa. No podria veure mai més el seu bon pare, que havia estimat tant. Li semblava que el cor se li trencava a miques de tanta pena que tenia.

Els assistents varen cantar un salm. El cant era tan dolç, que les llàgrimes davallaren de nou dels ulls de’n Joan. I aquestes llàgrimes varen alleugerir el seu dolor.

El sol brillava joiosament sobre els arbres verds. Semblava dir: «Mira, el cel és blau. El teu pare és allà dalt mentrestant i prega a Déu per a que des d’avui tot et surti bé».

«Sempre més vull ser bo, jo també», va dir-se en Joan, «i aniré al cel a veure el meu pare. Quina joia serà el retrobar-lo!». En Joan es veia tan feliç en aquell moment, que va somriure pensant-hi, mentre les llàgrimes encara corrien per les seves galtes.

En els castanyers cantaven els aucellets, «piu-piu-piu-piu», com si haguessin assistit a l’enterrament. Sabien de cert que el difunt era al cel i que tenia ales molt més formoses i molt més grans que les llurs, i que era feliç per haver sigut bo sobre la terra. En Joan va veure’ls fugir de llurs arbres verds, ben lluny, a través l’espai, i li varen venir ganes de fugir amb ells. Però abans va fer una creu de fusta, que volia posar a la tomba.

Quan va portar-li al vespre, va veure que la tomba estava ornada de sorra i de flors: era que alguns amics ho havien fet, puix tothom l’estimava molt, el seu pare.

L’endemà al matí, en Joan va fer un paquetet de les seves coses, posant-se a la cintura tota la seva fortuna, que pujava a cinquanta escuts i algunes monedes de plata. Amb aquesta quantitat anava a córrer món.

Abans d’anar-se’n va tornar al cementiri, i sobre la tomba del seu pare va dir una oració, i va afegir: «Adéu, estimat pare. Jo vull ser sempre un home de bé, i sense temor pots pregar a Déu per mi».

En els camps que en Joan travessava, totes les flors semblaven fresques i esplendents als càlids raigs del sol, i s’inclinaven al buf del vent, com si haguessin volgut dir: «Sigues benvingut entre nosaltres». En Joan va parar-se encara una altra vegada per a mirar l’antiga església on havia sigut batejat i on tots els diumenges anava amb el seu pare.

Va percebre molt amunt, per una espitllera del campanar, el gnom de l’església, amb el seu casquet vermell punxegut, el qual, amb la mà davant dels ulls, evitava els raigs del sol. En Joan va fer-li un senyal de comiat.

El gnom va agitar el seu casquet vermell, va posar la mà sobre el seu cor i va tirar-li petons, per a demostrar en en Joan que li adreçava les millors salutacions i li desitjava un feliç viatge.

En Joan pensava en tot el que veuria a través del món. Caminava, caminava, més lluny d’on mai havia estat.

No coneixia ni les ciutats que travessava, ni la gent que trobava. Ja era molt lluny, a l’estranger.

La primera nit va haver de dormir sobre una garba de fenc, perquè no va trobar cap més llit; però era una sort, a la seva manera: el rei no tenia una cambra millor. Un camp, un torrent, una garba de fenc i el blau cel sobre el cap, hi ha alguna cambra millor? El prat verd, esmaltat de flors vermelles i blanques, formava la catifa. Els saüquers i els gessamins servien de rams de guarniment; i per tocador tenia tot el torrent amb la seva aigua clara i fresca, on els estels hi reflectien. La lluna era com una gran xinxeta que penjava del blau firmament: no hi havia por que cremés les cortines: en Joan podia dormir tranquil. És el que va fer.

Quan va despertar-se, el sol ja era alt, i per tot arreu els aucellets cantaven: «Bon dia, bon dia! Encara no t’has llevat?».

Era un diumenge. Les campanes tritllejaven a tota pressa. La gent anava a l’església. En Joan va seguir-la, va cantar amb els fidels, i va escoltar la paraula divina. Li semblava que es trobava a la seva estimada església, on havia sigut batejat i on havia cantat amb el seu pare.

A fora, en el cementiri, hi havia moltes tombes, i, sobre algunes d’elles, l’herba havia crescut molt alta. En Joan va pensar llavors en la tomba del seu pare, que potser estava en el mateix estat que aquelles i que ara no podia cuidar. Va asseure’s, va arrencar l’herba, va redreçar les creus que havien caigut, i va posar a lloc les corones que el vent havia tret. Va pensar: «Un altre potser fa el mateix per la tomba del meu pare, ara que jo no puc fer-ho».

A la porta del cementiri hi havia un vell captaire que es repenjava sobre unes crosses. En Joan va donar-li les monedes de plata que duia i va continuar feliç i meravellat el seu camí a través del món.

Cap al vespre va fer una horrorosa tempestat. En Joan va enllestir-se per a trobar un redós, però molt de pressa va venir la fosca nit.

A l’últim va albirar una esglesieta isolada sobre un puig. La porta n’era oberta. Va refugiar-s’hi, pensant estar-hi fins que el mal temps fos passat.

«M’arrupiré en un racó», va dir-se. «Estic mort de cansament i puc permetre’m una mica de repòs». Va asseure’s a terra, va creuar les mans i va dir l’oració del vespre. Abans d’haver-la acabada ja s’havia adormit, mentre la tempesta continuava al defora.

Quan va despertar-se encara era nit, però el mal temps havia passat i la lluna brillava a través dels finestrals. Al mig de l’església hi havia una caixa oberta, amb un mort que devien haver d’enterrar. En Joan no estava gens espantat, perquè tenia una bona consciència i sabia que els morts no fan cap mal. De qui s’ha de dubtar és dels vius, que estan dominats per l’esperit del mal, i justament dos joves de mala casa es trobaven en aquell moment a la vora del mort i volien treure’l de la caixa i tirar-lo a fora.

—Què voleu fer? —va dir-los en Joan—. Quin sacrilegi! Deixeu-lo dormir el seu darrer son!

—No —van contestar—; s’ha burlat de nosaltres. Ens devia diners i no ha volgut pagar, i ara que ja és mort no cobrarem ni un cèntim. Així ens venjarem, tirant-lo com un pobre gos a la porta de l’església.

—Només tinc cinquanta escuts —va dir en Joan—; és tot el meu patrimoni. Jo els donaré de molt bona gana si em prometeu deixar en repòs aquest pobre mort. Jo ja m’arreglaré sense diners. Tinc salut i ganes de treballar, i Déu m’ajudarà.

—Està bé —van dir els altres—. Si vols pagar el deute, el deixarem tranquil.

Van prendre els diners que en Joan va donar-los, varen riure de bona gana de la seva imbecil·litat, i van anar-se’n.

En Joan va tornar el cadàver a la caixa, va ajuntar-li les mans, i, dient-li «adéu», va anar-se’n content, a través de la gran forest.

Tot al seu voltant, allà on la lluna podia brillar, a través dels arbres, va veure bonics elfs que dansaven joiosament. En Joan no va destorbar-los, perquè sabia que era un bon home i només els que són dolents han de témer dels elfs.

Alguns d’entre ells no eren més grans que un dit i havien aixecat els seus llargs cabells rossos amb una pinta d’or. Es gronxaven de dos en dos entorn de les gotasses de rosada que hi havien sobre les fulles i sobre les altes herbes. Alguna vegada la gota de rosada queia a terra, i els elfs també, en mig dels brins d’herba; i es sentien aleshores crits de joia i esclats de riure entre els altres de la colla.

Cantaven, i en Joan coneixia ben bé llurs gentils cançons: les havia apreses quan era noi.

Grans aranyes llampants, amb una corona d’argent sobre la testa, teixien d’una banda a l’altra un pont penjant, que, quan la fina rosada va posar-s’hi al damunt, resplendia com un mirall als raigs de la lluna.

Així varen divertir-se els petits elfs, fins al sol ixent. Varen amagar-se aleshores dintre els capolls de les flors, i el vent va enderrocar llurs ponts i llurs castells, que s’envolaren com llargues voladúries de fils.

En aquell moment en Joan sortia del bosc.

Una veu forta d’home va cridar darrere d’ell:

—Ep, company! On vas?

—Món enllà —va dir en Joan—. No tinc pare ni mare. Sóc un xicot pobre, però Déu m’ajudarà.

—Jo també corro món —va dir el desconegut—. Vols que ens fem companyia?

—Amb molt gust —va dir en Joan.

I varen caminar junts.

Al cap d’un quart ja es comprenien perfectament, perquè tots dos eren bons. Però en Joan va veure que el seu company estava més assabentat de tot que ell. Quasi havia donat la volta al món i sabia parlar de tot.

El sol era ben alt quan varen asseure’s sota un gran arbre per a esmorzar. Al mateix moment van veure venir una dona vella.

Vertaderament era molt vella. Caminava tota encorbada, repenjant-se sobre una crossa. Portava a l’esquena un feix de llenya que havia recollit en el bosc. Tenia el davantal aixecat, i en Joan va veure que en sortien tres grans bastons de falguera o de saule.

Era a alguns passos d’ells, quan la vella va relliscar i va caure endarrere. Va llençar un gran crit. La pobra dona s’acabava de trencar la cama.

En Joan hauria volgut portar-la de seguida a casa seva, però l’estranger va obrir el seu sac, va treure’n una capsa i va dir que tenia un ungüent que podia tornar-li la cama al seu primitiu estat; d’aquesta manera ella mateixa podria tornar a casa seva amb les seves pròpies cames. Però l’estranger demanava en canvi els tres bastons que duia al davantal.

—És ben pagat! —va dir la vella brandant estranyament el cap.

Va insistir en no desfer-se dels bastonets, però no era gens agradable quedar-se allà amb la cama trencada.

Va donar els bastonets, i, quan l’altre va haver fregat la seva cama amb l’ungüent, la vella va aixecar-se i va anar-se’n més lleugera que abans.

Vertaderament era un famós ungüent i de segur que no se’n trobaria d’igual a casa de cap apotecari.

—Què en vols fer d’aquests bastonets? —va preguntaren Joan al seu company.

—Són bonics trossets de fusta —va dir l’altre—. Jo els volia posseir. Tinc manies com aquesta.

Van caminar encara molta estona.

—Com es cobreix el cel! —va dir en Joan, que esguardava al lluny—. Mira aquests núvols horribles i negres!

—No —va dir el seu company—; no són núvols: són muntanyes; altes i magnífiques muntanyes, des d’on es dominen els núvols.

Les muntanyes no eren tan a prop com semblaven.

Van necessitar tot un dia per a ser-hi. Espesses forests hi creixien, dretes, cap al cel, i hi havien pedres grans com una ciutat entera.

No devia ser fàcil pujar per allí. Per això en Joan i el seu company van entrar en un hostal: volien reposar i refer llurs forces per a la marxa de l’endemà.

A baix, en la gran sala de l’hostal, hi havia una nombrosa reunió. Hi havia un home amb un teatre d’autòmats. Els espectadors s’estaven asseguts al voltant per a veure la representació. A primera fila havia pres lloc un gros carnisser. Un gran bulldog, d’aire feréstec, estava ajaçat a prop d’ell i semblava amenaçar a tothom. La funció va començar. Era una comèdia molt bonica, amb un rei i una reina que estaven asseguts en una cadira reial, i tenien corones d’or sobre la testa i mantells de llargs ròssecs, insígnies de llur càrrec. Bonics patges d’ulls de vidre estaven col·locats prop de les portes, que s’obrien i tancaven sense parar, fent entrar aire fresc a la cambra. Era una comèdia molt distreta, plena d’interès i d’alegria.

Però així que la reina s’aixecava per a donar alguns passos (Déu sap la pensada que va venir al bulldog), com que el carnisser no l’aguantava, va fer un bot sobre l’escenari i va agafar la reina per la seva bonica cintura. Només va sentir-se «cric, crac». Va ser terrible.

El pobre amo dels autòmats estava desesperat. La reina era la més formosa de les seves figures, i el feréstec bulldog li havia arrencat el cap.

Però l’estranger que anava amb en Joan va dir que podia adobar-la. Va cercar en el seu sac i va untar la nina amb l’ungüent que ja havia servit per a la cama trencada de la pobra vella. Tot seguit la reina va ésser adobada: podia moure tots els seus membres com abans. I encara molt més: ara no tenia necessitat d’estirar els fils. Era com si diguéssim una persona viva, amb la sola diferencia que no podia parlar.

El propietari del teatre d’autòmats estava content. No tenia necessitat d’estirar la nina: ballava tota sola. No n’hi havia cap més que pogués fer-ho.

Va venir la nit, i tota la gent de l’hostal va anar-se’n a descansar.

De sobte van sentir-se horribles i profunds gemecs, que varen prolongar-se durant molt temps. Què podia ser? Varen aixecar-se per a mirar-ho.

L’home que havia fet la comèdia va córrer cap al seu teatre, perquè era d’allà que sortien els gemecs. Els autòmats gemegaven tots barrejats, el rei, els cortesans, els servidors, i eren ells que gemegaven tan lamentablement, obrint els seus ulls de vidre i demanant ésser untats com la reina, per a tenir, com ella, la facultat de moure’s. La reina, caient de genolls i aixecant amb les mans la seva magnifica corona d’or:

—Agafeu-la! —cridava—. Unteu el meu espòs i tota la gent de la meva cort.

El director del teatre estava ell mateix emocionat i plorava.

Va prometre al company de’n Joan donar-li tots els diners que faria la nit vinent si volia untar-li només que quatre o cinc de les nines més gentils. Però l’estranger va dir que no reclamava res més que el gran sabre penjat a un costat del rei. Quan el va tenir, va untar sis nines, que de seguida varen posar-se a dansar i tan bé, que totes les criades i criats de carn i ossos de l’hostal varen posar-se a dansar com elles. El cotxer, la cuinera, tots els criats, tots els hostes, fins la pala i els molls, varen seguir l’exemple. Però els dos últims varen caure a terra als primers passos. En fi, va ser una nit ben divertida.

L’endemà al matí, en Joan i el seu company varen prendre comiat de la gent de l’hostal, i després pujaren a les altes muntanyes, travessant grans avetars. Varen pujar tan alt, que les torres de l’església varen semblar-los petites clarianes vermelles, allà baix en la verdor.

Veien lluny, molt lluny, a moltes milles de distancia, allà on no havien estat encara. En Joan no havia contemplat mai tan belles coses del nostre globus meravellós. Un sol calent resplendia en l’aire fresc i blau. Varen sentir els caçadors tocant alegrament el corn en les vessants de les muntanyes. Els ulls de’n Joan s’ompliren de llàgrimes, i no es va poder estar de dir: «Bon Déu! Pensar que no pugui agrair-te prou totes aquestes meravelles que em deixes veure en el món!».

El company també havia ajuntat les mans, i, per damunt dels boscos i ciutats, mirava fit a fit el sol resplendent.

En aquell moment van sentir acords harmoniosos sobre llurs testes, i van veure un gran cigne blanc planant per l’espai. Però de sobte el seu cant va afeblir-se cada vegada més, va inclinar la testa, i va caure als seus peus: era mort.

—Oh! Les superbes ales! —va dir l’estranger—. Immenses i blanques com són, tenen un gran valor. Ja veus si he fet bé de quedar-me un sabre.

I d’un sol cop va tallar les dues ales, que volia guardar.

Després van caminar llegues i llegues, fins que varen tenir davant d’ells una gran ciutat, coronada de cent torres, que brillaven al sol com si fossin d’argent. Al mig de la ciutat hi havia un gran palau de marbre, el teulat del qual era d’or: era allà que vivia el rei.

En Joan i el seu company no van entrar tot seguit a la ciutat. Van aturar-se en un hostal per a arreglar-se una mica, perquè volien fer goig pels carrers. L’hostaler va contar-los que el rei era un bon home, que mai havia fet mal a ningú; però la seva filla era una horrible princesa. Sens dubte era formosa, de tal manera que res semblava ésser tan bonic, tan gentil ni tan graciós com ella. Però això no impedia que fos una dolenta i porfidiosa bruixa i que fos responsable de la mort de nombrosos i amables prínceps.

Havia permès a tothom de demanar la seva mà: príncep o mendicant, tothom podia presentar-se: la qualitat no hi feia res. Era necessari només endevinar tres coses, sobre les quals ella interrogava els competidors. Si algú responia bé, l’esposaria i esdevindria rei de tot el país a la mort del seu pare. Però quan no ho endevinaven eren penjats o escapçats sense misericòrdia. I ningú ho endevinava.

El vell rei, pare de la princesa, estava desesperat, però no podia oposar-se a aquestes maleses, car havia declarat una vegada per totes que no es ficaria en les seves esposalles i que fes com ella volgués.

Cada vegada que un príncep venia, proposant-se endevinar les preguntes de la princesa, i no se’n sortia, regularment era penjat o decapitat.

El vell rei estava de vegades tan consternat de la desolació general, que un dia sencer cada any s’arrossegava de genolls amb tots els soldats, pregant la princesa que s’endolcís; però ella refusava obstinadament. Fins les dones velles, quan prenien aiguardent, la tintaven de negre en senyal de dol. Però tot era inútil.

—L’horrible princesa! —va dir en Joan—. Hauríem d’atipar-la de cops. Això li faria bé. Si jo fos del rei, li estovaria ben bé la pell!

De sobte va sentir-se el poble que cridava joiosament sota les finestres. Era que passava la princesa, i, veient-la tan guapa, el poble oblidava la seva crueltat i l’aclamava. Dotze donzelles d’honor, amb vestits blancs i amb una tulipa d’or a la mà, cavalcaven prop d’ella sobre cavalls negres. La princesa també anava muntada sobre un cavall blanc, cobert de diamants i de robins. Els seus vestits eren teixits d’or, i el seu fuet semblava un raig de sol. La seva corona brillava sobre el seu cap com les estrelles en el cel, i el seu mantell era fet de milers d’ales de papallones. Però el que era magnific, més que els seus vestits, era la mateixa princesa.

Quan la va veure, en Joan va tornar-se més vermell que la sang que corre. No podia dir res. La princesa s’assemblava, ratlla per ratlla, a la formosa noia que havia vist en somnis la nit que el seu pare va morir.

Va trobar-la encantadora i no podia estar-se de mirar-la.

—És vertaderament impossible —va dir en Joan— que la princesa sigui una bruixa cruel que faci penjar o decapitar els que no poden resoldre les seves preguntes. Ja que tothom té el dret de demanar la seva mà, àdhuc l’últim mendicant, aniré al castell, puix no me’n podria estar.

Van provar de dissuadir-lo, dient-li que s’exposava segurament a la mateixa sort que els altres. El seu company també va voler-lo dissuadir del seu projecte, però en Joan va declarar que tot aniria bé. Va donar un cop de raspall a les seves botes i als seus vestits, va rentar-se la cara i les mans, va pentinar-se els bonics cabells rossos, i se’n va anar tot sol a la ciutat per a pujar al castell.

—Entreu —va dir el rei quan en Joan va trucar a la porta.

En Joan va obrir, i el vell rei, amb bata i sabates brodades, va acostar-se a ell. Portava la corona d’or sobre la testa, el ceptre en una mà, i el guant de justícia a l’altra.

—Un moment —va dir. I va posar el seu ceptre sota el braç per a poder donar la mà a en Joan.

Però tot seguit que va saber que era un pretendent, va posar-se a plorar, el ceptre i el guant li van caure a terra, i va eixugar-se els ulls amb la seva bata.

—Atura-t! —va dir—. Serà de tu el mateix que dels altres. Vine a veure només.

Va conduir en Joan al jardí d’esbarjo de la princesa. Quin espectacle més horrible! De cada arbre penjaven esquelets de tres o quatre prínceps que havien demanat la mà de la princesa, però que no havien endevinat les preguntes.

Al buf més lleu del vent els ossos s’entretocaven, i els aucells fugien esparverats per a no tornar mai més en aquell jardí. Ossos humans servien de tutors a les plantes, i caps de morts fent ganyotes servien de testos per a les flors. Un jardí ben estrany per a una princesa.

—Ho veus? —va dir el rei—. Et passarà el que els ha passat als altres. Renuncia, doncs, al teu projecte, perquè el meu cor es trenca a cada nova temptativa.

En Joan va besar la mà al bon rei i va dir que tot aniria bé: tan fort era l’amor que duia a la princesa formosa.

Al moment, la filla del rei, a cavall, entrava al castell amb les dames d’honor. Van sortir per a saludar-la. Amb un gest distingit la princesa va donar la mà a en Joan, el que va engrandir el seu amor. No podia ser la bruixa cruel i dolenta que deia el poble.

Van pujar al saló. Patges joves van oferir-los pastes i dolços. Però el bon rei, en la seva aflicció, no va tastar res. A més, els dolços eren massa durs. Va ser convingut que en Joan tornaria al castell l’endemà al matí. El jutge i el consell es reuniria per a veure com se’n sortiria dels enigmes. Si guanyava el primer dia, tornaria dues vegades més; però mai cap pretendent havia anat tan lluny: tots havien perdut la vida des del primer dia. En Joan no estava gens espantat d’aquestes condicions: pensava en la formosor i l’encant de la princesa, que ocupava tots els seus pensaments. Certament Déu l’ajudaria. De quina manera? Ho ignorava, però no volia pensar-hi. Dansava pel carrer Major quan tornava a l’hostal on el seu company l’esperava. No podia acabar de descriure els encants de la princesa. Esperava febrilment el dia següent, per a tornar al castell a intentar la prova dels enigmes.

El seu company movia el cap i estava tot pensatiu.

—T’estimo tant! —deia—. Encara podríem viure molt temps junts i ara et perdré! El meu pobre i estimat Joan! Jo prou ploraria, però no vull torbar la joia de l’última nit que passarem junts. Estiguem alegres! Estiguem molt alegres! Demà, quan tu seràs fora, ja em vagarà de plorar!

Tot seguit va saber-se a la ciutat que un nou pretendent es presentava, i tothom estava consternat. Van tancar el teatre; els marxants de pa de pessic van posar llaços negres en els seus ninots de pasta, i el rei i els capellans s’agenollaren a l’església. Prou que sabien que en Joan no seria més afortunat que els altres!

Cap al vespre, el company de’n Joan va donar-li un ponx i va dir joiosament:

—Vaja: bevem a la salut de la princesa.

Però tot seguit que en Joan va haver-ne begut dos veires va venir-li tanta son, que no podia tenir els ulls oberts, i va ensopir-se. El seu company va aixecar-lo suaument de la cadira i va posar-lo damunt del llit.

Quan va ser negra nit, el company va agafar les dues ales que havia tallat al cigne i va enganxar-se-les a les espatlles, i va posar-se a la butxaca el més gros dels bastons que li havia donat la vella.

Va obrir la finestra, emprenent el vol per damunt de la ciutat, dret al castell, arraconant-se en un angle de la paret, al peu de la finestra de la cambra de la princesa.

La ciutat dormia en silenci. Varen tocar tres quarts de dotze. La princesa va obrir la finestra, vestida amb un gran mantell blanc i amb grans ales negres, i va emprendre el vol per damunt de la ciutat en direcció a una alta muntanya. Però el company de’n Joan, que el bastó feia invisible, volà darrere d’ella, bastonejant-la fins a fer-li sang.

Així van anar creuant l’espai.

El vent, ficant-se sota el mantell, va desplegar-lo com una vela de nau, i la lluna va travessar-lo amb els seus raigs.

—Quina pedregada! Quina pedregada! —deia la princesa a cada cop.

Al fi van arribar a la muntanya. Ella va picar en una roca, que va rodar amb soroll de trons, mentre la muntanya s’obria i la princesa hi entrava. El company de’n Joan va seguir-la, sempre invisible.

Van caminar per un gran corredor, les parets del qual brillaven estranyament; i penjaven del sostre milers de grosses aranyes que pujaven i baixaven llençant flames.

Van arribar a una gran sala, les parets de la qual eren d’argent i d’or i estaven decorades amb flors vermelles i blaves, i grosses com sols; però no s’haurien pogut collir perquè les tiges eren horribles serpents vermells, i àdhuc les flors no eren sinó les flames que sortien de llur boca. El sostre estava entapissat de cuques lluents i de ratapinyades blaves com el cel, que movien llurs llargues ales. La impressió era terrorífica.

Al mig de la sala s’aixecava una cadira reial portada per quatre esquelets de cavalls, els guarniments dels quals estaven ornats de roges aranyes flamejants. La cadira reial era feta d’un vidre blanc com la llet, i els coixins eren ratolinets negres que es mossegaven la cua l’un a l’altre. A sobre s’hi veia un dosser de teranyina color de rosa, plena ençà i enllà de mosquetes verdes com maragdes. Sobre la cadira estava assegut un bruixot vell, que en la seva horrible testa portava una corona, i tenia un ceptre a la mà. Va besar el front de la princesa, va fer-la seure al seu costat sobre la cadira preciosa, i la música va començar. Grans llagostes negres tocaven l’arpa, i un mussol es picava el ventre a tall de timbal. Era un concert ben estrany!

Petits gnoms negres, amb un foc-follet sobre la testa, dansaven una ronda a la sala.

El company de’n Joan, sempre invisible, va col·locar-se darrere la cadira per a veure-ho i sentir-ho tot.

Els cortesans que aleshores entraven semblaven elegants i graciosos, però, si se’ls mirava bé, es veia el que eren realment: mànecs d’escombres, coronats d’ulls de col, que el bruixot havia animat i cobert amb vestits brodats. Tot això no contribuïa gens a l’assumpte: era només per a l’aparat.

Va haver-hi un xic de dansa; després la princesa va explicar al bruixot que s’havia presentat un nou pretendent.

—Què li haurem de preguntar demà quan vingui al castell?

—Escolta —va dir el bruixot—, convé que jo et digui alguna cosa: escull un objecte ben senzill. Així, ben segur que no hi pensarà. Una de les teves botines, per exemple. No ho endevinarà pas. Fes-li esbocinar la testa, però no t’oblidis de portar-me els seus ulls, perquè seran el meu dinar.

La princesa féu una profunda reverència, prometent no descuidar-se’n. El bruixot tornà a obrir la muntanya, i ella se’n tornà, tot volant, al castell. Però el company de’n Joan va seguir-la, fuetejant-la com a l’anada, però tan fort, que ella gemegava profundament sota aquella pedregada implacable. Ella entrà amb gran volada a la seva cambra, on el company de’n Joan va deixar-la per a tornar a l’hostal.

En Joan encara dormia.

L’endemà, de bon matí, tot seguit que en Joan va despertar-se, el seu company va llevar-se també, i va contar-li que a la nit havia tingut un somni estrany sobre la princesa i les seves botines, i per això li aconsellava de respondre, quan ella li preguntés en què pensava, «botina».

—Tant té que respongui això com una altra cosa —va dir en Joan—. Tal vegada el que tu has somniat és la veritat, perquè no puc creure que Déu m’abandoni. Anem. És precís que et digui adéu, perquè si no ho endevino no et veuré mai més.

Van abraçar-se, i en Joan se’n va anar cap al castell. Tota la sala era plena de gent. Els jutges estaven col·locats sobre un cadafal, el cap enfonsat en grans coixins de plomes, probablement perquè havien de reflexionar molt.

El vell rei va aixecar-se eixugant-se els ulls, i després va entrar la princesa.

Era encara més encisadora que la vigília, i va saludar graciosament a tota la companyia. En Joan va donar-li la mà, dient-li:

—Bon dia.

Era arribat el moment d’endevinar el que ella havia pensat.

La princesa mirava en Joan amb benvolença; però quan va sentir la sola paraula «botina», va tornar-se blanca com el guix, posant-se a tremolar tota ella. Però no hi havia res a fer: ho havia endevinat. Visca! El vell rei estava tan content, que va fer una tombarella; tothom va picar de mans per en Joan i per ell. La primera prova havia anat bé.

El company de’n Joan va comparèixer radiant quan va saber que tot havia anat bé. En Joan va ajuntar-li les mans, donant gràcies a Déu, amb l’ajuda del qual certament triomfaria les dues altres vegades.

L’endemà havia de tornar a fer-se la prova. A la nit va passar el mateix que el dia abans. Quan en Joan va estar adormit, el seu company va volar vers la princesa. Va bastonejar-la molt més que la primera vegada, perquè havia agafat dos bastons en lloc d’un. Ningú va veure’l i va sentir-ho tot. La princesa havia de pensar en els seus guants.

Va explicar-ho a en Joan, sempre com un somni. En Joan va poder-ho endevinar també aquesta vegada, i tot el castell estava ple de joia. Tota la cort saltava d’alegria, com havia fet el rei la primera vegada. Però la princesa estava sobre un canapè i no volia dir cap paraula.

Faltava la tercera prova. Si en Joan l’endevinava, tindria la mà de la formosa princesa i heretaria tot el reialme a la mort del rei; si s’equivocava, perdria la vida i el bruixot devoraria els seus formosos ulls blaus.

A la nit en Joan va ficar-se al llit, i, feta la seva oració, va adormir-se molt serè. Per la seva part, el seu company va enganxar les ales a les seves espatlles, va cenyir-se a un costat el sabre, va agafar els tres bastons i va volar vers el castell.

Feia una nit negra com gola de llop. La tempesta arrencava les teules dels teulats, i els arbres del jardí, dels quals penjaven els esquelets, s’ajeien com roserars a l’impuls del vent. Els llampecs es succeïen sense interrupció; i els trons esclataven l’un darrere l’altre, fent un soroll de rodes continuat. La finestra va obrir-se i la princesa va emprendre el vol. Estava pàl·lida com una morta, però va somriure veient la tempesta. Aquesta semblava que no era pas tan furiosa per ella. El seu mantell blanc va desplegar-se enlaire com una vela de vaixell.

El company va fuetejar-la tant fort amb els seus tres bastons que la sang va córrer per terra. Era de creure que no volaria pas fins a la muntanya.

Però a l’últim va arribar-hi.

—Pedrega i fa tempesta! —va dir ella—. No havia vist mai un temps així!

I va explicar al bruixot que en Joan havia endevinat igualment la segona vegada. Si ho endevinava l’endemà, hauria guanyat la partida i ella no podria tornar a veure el bruixot a la muntanya; no podrien fer mai més el seu sabbat acostumat, i ella n’estava tota desconsolada.

—No ho endevinarà pas —va dir el bruixot—. Ja trobaré alguna cosa en la qual no podrà pensar, sinó és un bruixot més fort que jo. Però mentrestant estiguem alegres.

Va agafar les dues mans de la princesa per a barrejar-se a la sardana dels petits gnoms i dels foc-follets. Les aranyes vermelles es balancejaven joiosament en direcció a les parets, i les flors de foc llençaven flames. El mussol tocava el timbal i les llagostes negres l’arpa. Era un ball ben estrany.

Després d’haver ballat molta estona, la princesa va tornar al castell perquè l’haurien buscada. El bruixot va dir que l’aniria a acompanyar per a gaudir per més temps de la seva companyia.

Van volar en mig de la tempesta, i el company de’n Joan va batre amb els seus tres bastons sobre llurs espatlles.

Mai el bruixot havia aguantat semblant pedregada. Davant del castell, va prendre comiat de la princesa, afegint:

—Pensa amb el meu cap.

Però el company ho va entendre.

Així que la princesa va entrar a la seva cambra, el company va agafar el bruixot per la barba quan se n’anava, i amb el sabre va tallar-li la seva horrible testa fins a les espatlles. Va llençar el seu cos als peixos de l’estany, va rentar el cap a l’aigua, i després va embolicar-lo amb un mocador de seda, enduent-se’l a l’hostal. Després va ficar-se al llit.

L’endemà al matí va donar el mocador a en Joan, dient-li que no havia de fer sinó obrir-lo quan la princesa li preguntés en què havia pensat.

La gran sala del castell estava plena de gom a gom de cortesans. Els consellers seien en llur cadafal, la testa enfonsada en llurs coixins. El rei s’havia posat vestits nous, la seva corona d’or, i havia agafat el seu ceptre; tenia un aire verament majestuós. Però la princesa estava pàl·lida i abillada amb un vestit negre com per a un enterrament.

—En què he pensat? —va preguntar a en Joan.

Ell va desfer el mocador de seda. Tothom va tenir un ensurt davant d’aquell horrible espectacle; però la princesa estava immòbil com una estàtua i no deia res. A l’últim va aixecar-se i va donar la mà a en Joan, perquè ho havia endevinat. No va mirar a ningú, però va dir-li en veu baixa:

—Ets el meu amo, ara. Aquest vespre les noces.

—Ben dit! —va dir el vell rei—. Sí: aquesta nit les noces.

Tothom cridava: «Visca!». La música militar recorria els carrers, totes les campanes repicaven, les venedores havien tret les glaces de dol dels seus pans de pessic; tot era joia.

Van fer rostir tres bous farcits d’ànecs i de pollastres i els van posar a la plaça del mercat, per a que tothom pogués prendre’n un tall. Les fonts rajaven tot el dia un vi deliciós, i quan anaven a comprar un llonguet a cal flequer rebien per torna sis grans coques i un pastís de raïms.

A la nit tota la ciutat va estar il·luminada. Els soldats feien salva amb els canons, i els nois tiraven coets. Es va menjar, es va beure, i va saltar-se en el castell. Però la princesa sempre era bruixa i no es preocupava de’n Joan. El seu company va adonar-se’n. Li va donar tres plomes de cigne i una ampolla que contenia algunes gotes d’un liquid rosat.

—Aquesta nit —va dir—, posaràs prop del llit una gran banyera plena d’aigua. Quan la princesa voldrà ficar-se al llit, empenya-la lleugerament, de manera que caigui a l’aigua. Has de tirar-li tres vegades, però és precís tirar-hi primer les plomes i les gotes. Després d’aquest bany, el seu poder màgic haurà desaparegut i t’estimarà amb tot el cor.

En Joan va fer tot el que l’altre li havia aconsellat. La princesa cridava ben fort quan ell va tirar-la a l’aigua.

Semblava un gran cigne negre d’ulls llampegants. Quan va reaparèixer per segona vegada a la superfície, el cigne era blanc, excepció feta d’un anell negre que tenia en el coll.

En Joan va adreçar una oració a Déu, i, quan la princesa fou tirada a l’aigua per tercera vegada, va transformar-se immediatament en la noia més encantadora. Era més formosa que abans i va donar les gràcies amb les llàgrimes als ulls.

L’endemà al matí, el vell rei va entrar amb tota la cort, i tot el dia va passar en visites i felicitacions.

L’últim que va comparèixer fou el company de’n Joan. Duia el bastó a la mà i el sac de viatge a l’esquena. En Joan va abraçar-lo repetides vegades i va pregar-lo que es quedés.

—T’ho suplico —li deia en Joan—. Jo et dec tota la meva felicitat.

Però el company va moure el cap i va dir amb veu dolça i tendra:

—No. El meu temps ha finit. Només he fet que pagar un deute. Te recordes d’aquell mort que gent dolenta volia ultratjar-li el cos? Vas donar tot el que tenies perquè pogués estar en repòs a la seva tomba. Aquell mort era jo.

I va desaparèixer.

Les noces van durar un mes. En Joan i la princesa estaven plens de tendresa l’un per l’altre. El vell rei va viure encara molts dies ple de joia; va poder somriure als seus néts i fer-los saltar sobre els genolls, tot divertint-los amb el seu ceptre.

Després d’ell en Joan va ser rei de tot el reialme.