«E-D» (EXTREMAMENT DIFÍCIL)

Afortunadament, la gent de muntanya, la que carrega motxilla i està acostumada a passar gana i fred, a suportar incomoditats i a sofrir per un propi desig o necessitat espiritual, ha escrit el llibre d’or de la muntanya amb realitats exemptes de títols honorífics i grans capitans. La senzillesa, la ponderació i especialment el desinterès de lucre en són els principals trets característics. Una gesta és realitzada i, serenament, passa a la història. Tan sols com a penyora d’aquesta realitat hi ha una paraula, una fotografia, un dibuix, alguna ressenya… L’ètica i l’honor són suficients. És el codi d’honor de l’autèntica raça dels cavallers de la muntanya i de la conquesta de l’impossible.

Malgrat tot —i com en tot!—, també en la història de la muntanya hi ha hagut —gràcies a Déu en escassíssim nombre— desequilibrats, somiatruites i desaprensius que han volgut fer veure el blanc, negre i que a la seva manca de facultats, d’amor i d’honradesa han volgut addicionar la imaginació i la mentida Si bé, com he dit, aquests casos són molt minoritaris, sí que, en canvi, i com a anècdota, no deixen de ser curiosos i d’una innegable picardia. Tan curiosos almenys com la gran farsa apareguda l’any 1902 en el seriós i meticulós «Annuaire» del Club Alpin Français, la revista que, en aquella època, era una de les primeres publicacions mundials d’entre les dedicades a la muntanya i a l’estudi de les lleis i les belleses de la natura. En el seu noble afany de presentar veritables articles de categoria als seus lectors, publicà aquell any un treball sensacional i «rigorosament inèdit» que, efectivament, causà un gran impacte en els barbuts i assenyats lectors. Molt especialment per les impressionants fotografies que l’il·lustraven. L’article en qüestió es titulava «Premières ascensions dans les Hautes Tatry, par M. le Chevalier d’Englisch-Payne, à Cracovie». L’«Annuaire», que, amb la seva serietat i la seva pulcra selecció de treballs, procurava informar els seus membres alpinistes, i molt especialment tenir-los al corrent dels nous indrets explorats, no dubta de presentar l’article a títol de gran novetat. També l’autor s’esforça a plasmar acuradament les seves referències amb el desig d’oferir als seus col·legues «…una ressenya vivent del gran alpinisme internacional a les muntanyes de Polònia». L’escrit començava fent unes al·lusions al paisatge i, ràpidament —potser massa!—, enumerava, de manera molt suggestiva, totes les «primeres» aconseguides en aquell paradís d’agulles i cims per M. Englisch Payne, en «…un massís que sobrepassa les mateixes Dolomites quant a l’efecte de grandària salvatge i paorosa». No quedaven pas en l’oblit, lògicament, les expressions típiques i normals de l’època i de l’«argot»: «laberints d’agulles inaccessibles… roques colossals… oceans de pics… profunditats formidables… valls de glaç… despreniments colossals», etc. Però el plat fort venia més endavant i presentat com una escalada esgarrifosa i gairebé lluny de l’abast dels humans: l’ascensió al Pic Pointu (o Spiczasty Szczyt) segons testimoniava el mateix M d’Englisch-Payne, qui, a més a més, feia la següent comparació, amb fervent retòrica inflamada de la més pura elegia, dels seus cims estimats:

«Jo conec el Cerví dels Alps i la Pala di San Martino i totes les paoroses parets de les Dolomi-tes. Però per més perilloses i difícils que són, resta tranquil, Pic Pointu meu! Els seus triomfadors no et vencerien pas tan fàcilment!».

Tot seguit és ressenyada l’ascensió que, a grans trets, comença per l’escalada del difícil «couloir de la grèle de pierres» (Stefnhagelfloss), el qual remunten amb l’ajuda dels grampons fins arribar a «la brèche des cadavres» (Leichenscharte)… Com pots veure, lector, el nom d’aquest indret no deixa de ser misteriós i estrany, especialment tractant-se de primeres ascensions. Més endavant l’autor —i referint-se ara a una altra temptativa, realitzada aquesta vegada pel «col glacé» mentre bufen a compàs el torb i una «frisson à mort»— comenta com ataquen la base de la fosca muralla sota una autèntica pluja de pedres que cauen com les gotes de pluja al mes d’abril, i hom sent en alguna ocasió «un soupir étouffé», senyal evident que algun escalador ha rebut algun roc sobre el seu crani.

Déu meu!… us imagineu? Allò era la guerra!

L’article, però, continua, excitant, punyent; posant els cabells de punxa als astorats membres del Club. «Après quatre heures d’efforts presque surhumains (…) le pic retombe de tous cotes en abimes formidables. (…) Victoire! Au loin les aiguilles fantàstiques de “Grand Crochet”, de la “Grande Scie”, du “Pic de l’Épouvante”» i seguidament la gran «vedette» de la regió, el «Pointu». Tot seguit, el firmant acaba el seu recargolat article, ornat amb una esplèndida fotografia del «Pointu», amb la recomanació següent:

«Permeteu-me d’acabar aquest article amb el desig que els nostres pics magnífics que cerquen els seus semblants a tot Europa, cridin un xic més l’atenció dels alpinistes…».

Dissortadament, i més enllà de la utòpica ressenya, tot era també fals. L’«Annuaire» havia estat enganyat i amb ell tots els respectables membres del Club i de l’Association! La fotografia del Pic Pointu que tanta admiració havia desvetllat i tant havia cridat l’atenció, no era sinó una placa del Dru, famosa agulla dels Alps, enginyosament adulterada gràcies al treball d’unes tisores i a una gran imaginació no exempta de mestria barrejada amb una mica de goma d’enganxar!

En fi, una cosa com ara una fotografia actual del Cavall Bernat amb un llarg «couloir de gel», el «Flanqueig del Moribund»… i una contínua pluja de pedres com si fossin figues seques!

L’home i els seus actes són així, a vegades. Increïble!

La segona farsa —per a dir-ho d’alguna manera— es produí uns lustres més tard i gairebé a l’estil de l’anterior. El fet en qüestió consistí en un meravellós àlbum fotogràfic, no mancat d’interès tant pels seus textos com per les inèdites i atraients fotografies que profusament l’il·lustraven. Presentada amb una acuradíssima intuïció, l’obra tingué un bon èxit inicial entre els devoradors de cims i els cercadors de «primeres». L’autor —cal deixar el seu nom en l’oblit— vessa aquesta vegada la seva imaginació en una altra regió també poc coneguda dels alpinistes: la regió africana de l’Atlas —massís en el qual, per cert, molts muntanyencs començaven a posar els ulls—, i lògicament hom no podia deixar de restar impressionat davant aquella munió de roques i cims tan bellament plasmats per mitjà de fotografies.

«…Cascades de “séracs” / agulles etèries de granit, turmentats camps de neu…». I tot, gairebé tot, era també una composició fotogràfica a base de retallar i enganxar fotografies i sobreposar clixés adobats!…

Com pot, l’home, arribar a tant per tan poc!

I per què, tot això?

L’engany era perfecte, i el lector àvid d’esplaiar-se es podia sorprendre tot mirant i descobrint com a teló de fons… «l’alta vall de Tichki vers le Tizi n’Tarkeddit vessant sud», «les gorges d’Amenzel» i les pintoresques i salvatges «falaises du Djebal Rhat».

I tot era pura farsa! Una farsa fins i tot increïble, atès que en aquesta ocasió les fotos trucades eren totes de llocs alpins molt coneguts i famosos: la Dent du Géant, el Pain du Sucre d’Envers du Plan, el mateix Cerví en un tros de clixé de la cresta de Zmutt adossada a un altre cim…

Increïble! I fins i tot morbós, diria jo. Les fotos trucades arriben fins i tot —i això és lògic— a trasbalsar i alterar les mateixes lleis físiques i morfològiques. A fer creurà l’excitat i somiador lector en paradisos divins completament aliens a les lleis de l’univers… Aliens igualment al mateix autor, que, en una de les pàgines, s’atreveix a dir: «Jo he assajat simplement de donar una visió fidel (!) dels indrets característics…».

Fins ací podríem arribar! Quin òrgan se’ls deu haver desenvolupat, a tota aquesta mena d’entabanadors, per a arribar a creure’s fins i tot ells mateixos el que diuen? És extraordinari! Com podem veure, el món de la fantasia tampoc no té límits. Jugar fins i tot amb els futurs somnis dels altres… És imperdonable!

L’alpinisme ha corregut massa de pressa. El món ha donat també tantes voltes! Els estels amb llur puresa, els cims argentats coberts de neu verge, i una joventut meravellosa i uns enamorats plens d’il·lusions estaven en entredit…

Creieu que hi pot haver quelcom més ridícul que la mentida i més trist i absurd que la vanitat humana? Per què en aquest joc natural de la veritat i la mentida algunes intel·ligències s’entesten a endinsar-se per camins i dreceres de trescar difícil i confús? Per què tanta malícia per a construir allò que forçosament haurà de ser destruït amb menyspreu?

El temps continua escolant-se. Les muntanyes resten sempre. Els homes passen. No és necessari formar muntanyes en la imaginació!

Nosaltres no som d’aquest món!