«… Inaccessible, de pedres i formes esveltes completament pures i verges!».

El mes d’octubre de 1946 es va commemorar l’escalada número cent al Cavall Bernat. Aquella tardor del 1947 poca cosa havia canviat. En aquella època, era encara una escalada seriosa i que pocs havien realitzat. També el material era aleshores ranci i ben particular. Amb els nostres dos quarantes de quelcom que en dèiem cànem, els mitjons de borra llargs i blancs, la nostra americana vella i les espardenyes, oferíem el rostre a l’aire fred i a la lluita del que nosaltres potser supervaloràvem. Ei Cavall Bernat, en aquell temps, potser no era tan difícil com ara, penso jo. Si més no les seves pedres eren més rugoses. No tan polides pel pas dels escaladors i pel temps, especialment la pluja. La solitud de Montserrat era, això sí, més severa, i els nostres pensaments potser més humils i asserenats. Recordo que en acabar el flanquejament, i mentre estava assegurat al primer pitó al començament de la canal, les meves espardenyes de vetes estaven ja totes capgirades als costats del peu, i més amunt, quan la paret es fa ja completament vertical, totes esfilagarsades, fetes malbé. Així anàvem d’equipats! La «canal», la «berruga» o la «pedra negra» eren gairebé novetats per a nosaltres. El soroll fosc dels nostres pesats mosquetons i pitons de ferro i l’olor típica del cànem al frec amb la roca o l’olor de la pedra, eren com una destil·lació de la nostra mateixa suor. L’Abisme dels Diables era punyent, d’una grandiositat a la qual nosaltres no estàvem encara acostumats en aquell temps. L’arribada a dalt del cim, un record inesborrable. Potser la primera gran il·lusió de la meva vida! Quelcom emocionant i commovedor. La imatge de pedra de la «Moreneta», esberlada de dalt a baix pels llamps i recolzada en un petit pedregam, era massa simbòlica; representava infinitament massa per a mi… Allí a dalt, la constància, la fe, el premi efímer, la prudència, la felicitat gelosament anhelada i viscuda… Era el vent fresquet de matinada o eren llàgrimes, el que entelava els meus ulls?

—Per Catalunya!

—Per la «Moreneta»!

Una ferma encaixada de mans ens recordava que allò era realitat. Que el desig s’havia acomplert, que aquell secret guardat tants dies com a precaució del possible fracàs era ja una veritat pura i ben recompensada. En aquells incerts dies del 1947, el Cavall Bernat tan sols era escalat per l’única «via» possible. Ni la «berruga» per la «via GAM», ni la «via Puigmal» per la seva vertiginosa paret NE, ni la «via Anglada-Guillamon», no havien estat encara fetes. Les seves parets eren encara intactes. Era una agulla altiva, inaccessible, de pedres i formes esveltes completament pures i verges!

Els anys no passen en va. Ara, aquest migdia d’abril de 1980, assegut sota els pins a la vora del camí de les Guilleumes, estic contemplant l’alta serralada i en especial el Cavall Bernat, tot recordant aquella primera escalada. Encara em sembla que sigui ahir! És com si encara em trobés fent el «rappel» fins a la «berruga» i, després, el llançament de les cordes en simètriques anelles que es fonien a mesura que s’ensorraven dins l’abisme! Després, aquell descens per la mateixa aresta en ple buit cercant la petita savina del «collet»…

I els anys han passat! Potser massa! Tot està tan canviat, ara! Diferent, trasbalsat. L’home és massa impetuós. Massa irreflexiu. Carreteres, autocars, urbanitzacions cursis, motos, sorolls, papers bruts, crits… Mirant cap al fons de la plana tot es veu impersonal. L’excés de punts d’atenció distreu la visió estètica. Fàbriques, tallers, construccions efímeres amb materials abandonats i absurds, pistes arreu amb destins incerts, carreteres plenes de cucs sorollosos que fan pudor, xemeneies que vomiten fum, pobles bigarrats, el Llobregat que s’arrossega passant set entre les deixalles… Han passat més de trenta anys! Amics estimats han desaparegut. Molts han quedat ja fora descarní —com l’antic cremallera—; d’altres ni tan sols hi pensen o se’n recorden, del camí. Cada dia es fa de dia i cada dia es fa de nit. S’ha de córrer i anar de pressa. Que ningú no se’ns avanci en res. Treballar, malmetre, crear, perdre el temps per no pensar, córrer, fumar, destruir, menjar, viure, escalar…

On anirà l’home? Miro més amunt, novament cap a dalt, i els records tornen novament a mi. L’aire és fred i l’olor de farigola i de~ romaní florit em desvetllen. Torno a mirar el Cavall Bernat. Els núvols que l’acaronen em fan enveja. Després d’haver-hi fet tantes escalades a través del temps, ara ja sé segur que no hi tornaré a pujar mai més. Ara, sols resten els records. Trista resignació i savi raonament que no s’escapen a la llei de totes les coses. És com la mort lenta que ens va augmentant la gran joia final de la més eterna pau de l’home. Els núvols no el deixen. L’envolten i impensadament es fonen després d’una suau i amorosa besada… Que bell! Que altiu! Ara la paret és a l’ombra i es retalla sobre el cel blau. El torno a mirar amb ull crític… És ell, i és allí! Però jo diria íntimament que no és ben bé igual. Les seves arestes, les seves parets semblen més mundanes. Com si ja no fossin tan atrevides i tan verges. Més avall, els brucs i els matolls donen fe de vida. La pedra és nua i delicada mentre els arbres del bosc i els pins se somouen al compàs del ventijol. Torno a recordar… Han passat tants anys! Tantes coses bones i dolentes! Tanco una mica els ulls per esprémer millor la memòria i fer-la més fidel, i novament entre ei bruc i l’extraplom, per les altes parets i agulles i entre canals i fondalades, em sembla sentir com una cançó suau, íntima, nostàlgica i trista malgrat els anys passats…

«Es-tic can-sat… Es-tic can-sat… Es-tic can-sat…».