Un tret al port

Vitali Shmatikov va encendre una altra d’aquelles fines i inacabables cigarretes russes seves. Per un instant, la resplendor efímera de la flama del llumí va il·luminar-li el rostre. Morè, de mandíbula quadrada i faccions dures però atractives, aquell home que fregava els quaranta ocupava en solitari una taula del cabaret Excelsior, un dels locals més de moda de Barcelona durant l’estiu del 1915. Havia triat un lloc a la dreta de l’orquestra i al costat d’una de les dues columnes esmaltades que servien per sostenir el balcó superior de la gran sala de festes. Des d’allà atalaiava tota la planta baixa del club, com un caçador escrutaria l’estepa, tot buscant la guineu.

I la guineu no s’havia fet esperar gaire. Amb prou feines l’estona de prendre’s un vodka sense presses.

Era d’aquelles dones que es feien mirar. Vestida tota d’un blanc setinat i amb el coll de gasela embolcallat per unes quantes voltes de perles d’un collaret llarguíssim. Amb els cabells molt rossos, pentinats en un recollit que la feien semblar més alta; els ulls felins i els llavis pintats de vermell, l’imprescindible per fer-los esclatar com una poncella en el seu rostre de porcellana. Kakaia Krasovitsa. La porta del local encara no s’havia tancat darrere seu i ella ja s’havia convertit en el centre de totes les mirades, golafres les masculines i més aviat hostils les del seu mateix sexe.

El rus la va seguir amb l’esguard mentre es movia amb desimboltura pel recinte. Saludant a tort i a dret i repartint els seus encants i les seves atencions en dosis que ell va intuir calculades al mil·límetre. Aquella Venus, s’hi jugaria el que calgués, era perfectament conscient del poder que tenia sobre els homes. I fins la més insignificant de les seves accions estava guiada per l’objectiu de potenciar aquell influx fins allà on fos possible.

Era la mena de dona contra la qual els seus instructors l’havien previngut fins a l’esgotament.

És clar que ell mai no els havia escoltat gaire, els instructors.

Va fer una llarga pipada a la cigarreta, empassant-se el fum i gaudint del seu pas per la tràquea, fins arribar als pulmons. Després, es va acabar d’una glopada el vodka que li quedava al got i va aixecar el braç per cridar l’atenció del cambrer. Un altre, sisplau. I, per a la senyoreta de blanc, el mateix que estigui prenent. Amb les meves salutacions.

La va observar amb atenció mentre esperava que el cambrer li portés la copa. Atreia els homes com la mel les mosques. Era amable amb tothom, però sense arribar a ser-ho massa amb ningú. I un parell de vegades li va semblar que girava el cap en la seva direcció i li dedicava una miradeta furtiva.

Sense adonar-se’n, es va passar la llengua pels llavis.

Quan el cambrer uniformat li va entregar la copa i el va assenyalar, ell va aixecar la seva en una salutació, tot dibuixant un somriure perillós a la boca. Agradava a les dones i ho sabia. Li va voler demostrar que ell també podia jugar a aquell joc, si ella ho desitjava.

El somriure que li va tornar, envoltat de perles juganeres, li va deixar clar que sí. Que volia.

Però hauria de ser ell qui s’acostés si pretenia que aquell flirteig anés a més.

Es va aixecar de la taula i va travessar el local fins on era ella. Despullant-la amb la mirada però mantenint les formes com un cavaller de veritat. A canvi, la noia va actuar com si una ventada s’hagués endut la resta dels homes del local i, d’alguna manera inexplicable, li va fer veure que disposava de tota la seva atenció.

—Vitali Shmatikov —es va presentar, en un anglès molt correcte si bé no lliure d’accent—. Marxant d’art i proveïdor oficial del museu de l’Ermitage, de Sant Petersburg. És un gran plaer, senyoreta…

—Comtessa Von Randebrock —li va contestar, sense deixar-se intimidar per aquell esguard un punt lasciu—. Però els meus amics em diuen Elke.

I va deixar-li la mà dreta, desmaiadament. Ell se la va endur als llavis i l’hi va besar. Però ho va fer de forma que va aconseguir ser més lasciu que no pas galant.

—Li vindria de gust seure una estona a la meva taula? Acabo d’arribar a la ciutat i em temo que el meu cercle encara és molt reduït.

Hi havia una mena de dona que mai no hauria acceptat compartir taula amb un perfecte desconegut. De fet, n’hi havia una mena que s’hauria ofès i tot només per haver-l’hi proposat.

L’Elke von Randebrock ho va acceptar amb un somriure.

Van beure. Ella, dolços combinats de brandy i cirera; ell, vodka sec i aspre. I van xerrar una mica de tot. El rus potser no seguia els consells dels seus instructors, però no era pas idiota. Darrere d’aquella conversa intranscendent, no va parar ni un moment d’examinar-la. El que l’havia dut a Barcelona era d’una importància vital. Capaç de decantar la guerra que torturava Europa a favor de la Mare Rússia. I, segons com, d’obligar la resta de potències europees, les aliades incloses, a doblegar el genoll davant del tsar. L’aparició d’aquella dona enlluernadora tenia tots els números per no ser una feliç coincidència, doncs. Però l’Shmatikov tenia confiança en si mateix. Si els esdeveniments continuaven per aquell camí, no deixaria passar l’oportunitat d’esmunyir-se entre els seus llençols. I si veia qualsevol cosa, per petita que fos, que el fes sospitar…

Bé, en aquest cas, pitjor per a ella.

Força estona més tard, ja fora de l’Excelsior, després que ella acceptés amb la mateixa frivolitat d’abans una nova invitació per passejar fins al port i gaudir de la bonança del clima en un quiosc del moll que li havien recomanat al seu hotel, el rus continuava sense trobar res en el comportament d’aquella deliciosa criatura que convidés a la sospita.

El seu desig, en canvi, havia crescut de manera exponencial mentre baixava per les Rambles amb la noia penjada del braç.

Bé, sí que hi havia una cosa que li feia arronsar el nas: l’Elke era alemanya. Però no se n’amagava gens. I tampoc no semblava que el fet que els seus dos països estiguessin en guerra des de feia més d’un any l’amoïnés gaire. Havia passat pel tema gairebé de puntetes. Només l’imprescindible per fer-li saber que ella, aquestes coses, les deixava per als homes. Que, més que alemanya, es considerava súbdita d’allà on posava el cap al coixí cada nit. I que, gràcies a Déu, no tenia ni familiars ni amics involucrats en aquella bogeria que, segons el seu parer, no podia ser bona per a ningú.

Ho havia explicat tot d’una manera tan natural, que l’havia convidat a creure-la.

I ell s’havia relaxat una mica.

Tot i així, la conversa havia continuat girant sobre temes que no eren els que ell tenia al cap. Ella l’interrogava obstinadament sobre pintures i artistes. S’interessava pel funcionament del museu i volia saber, amb pèls i senyals, les lleis que regien el món del mercadeig de l’art. I el rus li oferia, amb aplom envejable, la coartada que li havien fabricat a la central de Sant Petersburg. Fent bones les hores que havia dedicat a assimilar-la abans i durant el seu llarg viatge a Barcelona. Ni un autèntic marxant hauria dubtat d’estar davant d’un col·lega experimentat.

Però mentre li explicava la història dels Ous de Fabergé i repassava els Tizianos, Da Vincis i Rafaellos que hi havia penjats en els murs del museu, l’alcohol li anava pujant lentament al cap. I cada vegada li costava més continuar dissimulant el desig que l’abrasava per dins.

Només volia deixar de parlar d’aquelles estupideses, endur-se aquella criatura fascinant al seu hotel i fer-la seva d’una vegada per totes.

I llavors, quan menys s’ho esperava, ella va semblar que hi perdia l’interès.

Va ser com si una mà invisible hagués polsat un botó que l’obligués a canviar de comportament. Tot d’una, la proximitat que un instant abans hi havia entre ells es va fondre. Els senyals de passeu que li enviava el seu cos es van aturar. I el que un moment abans era una nit jove, sobtadament havia esdevingut un «Déu meu, és tardíssim!».

El rus amb prou feines va ser capaç de dissimular la seva frustració.

No entenia pas què havia fet malament. On havia comès l’error fatal que l’havia decidit a barrar-li el pas. Però si aquella noieta es pensava que podia jugar amb ell, dur-lo a l’avantsala del paradís i després deixar-lo plantat tancant-li la porta als nassos, anava ben errada.

Va insistir a acompanyar-la a buscar un cotxe. Qualsevol cosa abans de deixar-la marxar. Ella va acceptar amb un somrís. Però es va adonar que era una afirmació forçada. Tant li feia! Cap meuca no jugava amb ell d’aquella manera.

Mentre caminaven en direcció a l’estàtua de Colom, encara parlant de foteses, el rus tractava de decidir què havia de fer a partir d’aquell moment. El cervell li aconsellava ficar-la dins d’un cotxe i fer-se passar la frustració a base de vodka, fins a caure rodó. Però el baix ventre…

El baix ventre tenia unes altres urgències.

Mai no es va veure obligat a triar.

De no va saber on, va aparèixer un marrec que li va arrencar a ella la petita bossa de mà dels dits. El lladre, un vailet d’encara no quinze anys, va sortir cames ajudeu-me, i l’Shmatikov va reaccionar a l’instant. Convertir-se en un cavaller de blanca armadura era, justament, el que necessitava en un moment com aquell. Si aconseguia tornar amb la bossa, la nit encara podia tenir un bon final. Malgrat la seva corpulència, va córrer com un llebrer darrere del pispa. I en veure que tenia tots els números per ser atrapat, el noi va optar per llençar el botí, esperant que amb allò el seu perseguidor es donés per satisfet.

Panteixant, el rus es va aturar davant la preuada bosseta. La clau que li havia d’obrir les portes del paradís. Mentre s’ajupia per recollir-la, sentia les passes d’ella, que havia corregut també al seu encalç. Ara l’hi tornaria i ella, impressionada, li…

I llavors la va veure, dins la bossa, que s’havia mig obert per culpa de l’impacte.

Una Mauser model 1910. Una arma no com la que duria una aristòcrata dins la bossa per protegir-se en cas d’algun entrebanc. No. Una arma de professional.

I en va tenir prou per lligar caps.

La seva actitud al club, destinada únicament a atraure la seva atenció. Les dotzenes de preguntes al voltant de la seva feina, per posar a examen la seva tapadora. I la retirada final quan ell havia aconseguit passar la prova, malgrat l’alcohol i el desig. Una conducta de manual. I ell hi havia caigut de quatre potes.

La va mirar amb els ulls plens de ràbia.

—Kto ti, txort vozmí? —li va escopir, sense molestar-se a traduir del rus.

Ella era prou bona per, tot i saber-se descoberta, no deixar caure la seva pròpia tapadora. El capítol dos del manual de l’agent.

—Vitali, no l’entenc. Què…

Allò no li serviria de res amb ell. Volia fer-li pagar que hagués tractat d’ensarronar-lo. La va aferrar pel braç amb violència i va cridar:

—Kto ti, suka!

La seva resposta el va agafar per sorpresa. La darrera cosa que s’esperava d’aquella nineta eixelebrada era que el colpegés al pit amb el cantell de la mà, per fer-li perdre l’alè, mentre li arrencava dels dits la bossa amb l’arma.

L’Shmatikov va fer dues passes enrere, panteixant per efecte del cop. Van ser un parell de segons angoixants durant els quals es va poder adonar que allò ja no anava de si aconseguiria reduir-la o si ella podria escapar-se. Anava de qui dels dos en sortiria viu.

Desesperadament, va intentar desenfundar el revòlver que duia sota l’aixella. Però estava massa begut i esbalaït per com havien anat les coses per fer-ho prou de pressa.

La bala li va entrar pel front.

Increïblement, encara va trigar tres o quatre segons a morir. Prou temps per veure per darrer cop el rostre bellíssim de la noia que l’havia matat, mirant-lo amb ulls de gel, darrere del canó de l’arma, encara fumejant.

Després, va notar com les brutes aigües del port se l’empassaven, i ja no va haver-hi res més.