Vacances sense en Pol

Des que havia posat els peus fora del llit, en Pol Vidal arrossegava la molesta sensació d’haver trepitjat merda. El dia no podia haver començat pitjor, amb aquella agra discussió amb la Firelight —feia vint-i-cinc anys que eren casats i encara no aconseguia pensar en ella com en l’Eva— que havia sacsejat els fonaments del seu piset del carrer Santa Elena. Ara feia estona que ella feinejava per la cuina, sense dir-li res. Però la coneixia prou bé per estar segur que allò encara no s’havia acabat, que portaria cua. Aquell silenci espès i viciat, tan poc propi d’ella, no era més que la calma que precedia la tempesta.

I després d’allò, les coses no havien fet altra cosa que empitjorar.

Tan bon punt havia obert els ulls, el Lluís ja havia començat a tocar-li el botet a la Clara, el seu passatemps predilecte des de feia setmanes. La nena era de molt bona pasta, però, quan s’ho proposava, el seu germà gran podia ser prou malèvol per transformar un beat en un pinxo de taverna. Resultat: la nena s’havia posat a plorar. I, per solidaritat, en Pol, el petit de la colla, s’havia afanyat a afegir-s’hi, amb aquella ploralla seva capaç d’arrasar la cristalleria més propera. Encara bo que la Sol no havia pres partit per cap de les dues faccions i s’ho mirava tot amb la mateixa impertorbabilitat que gastaven els suïssos mentre els països veïns s’esbatussaven al seu voltant des del juliol de l’any anterior. Allà l’hauria volgut veure, ell, el Papà Joffre, organitzant el front i no pas al Marne!

La Firelight i ell havien trigat quinze anys a tenir el primer fill. No pas perquè haguessin fet res per impedir-ho —ell recordava més aviat tot el contrari—, però els nens s’havien entestat a no venir. I just quan ja s’havien resignat al fet que no arribarien mai… zas, tres en tres anys! En Pol petit havia estat la cirereta. Des que era pare, en Pol s’havia sorprès més d’una vegada meravellant-se del fet que hi hagués hagut un temps en el qual hauria donat qualsevol cosa per la possibilitat de reproduir-se.

Perquè encara no havien tocat les nou del matí i ell ja n’estava fins al capdamunt, d’aquell dia acabat d’encetar.

Va reprimir les ganes de convertir-se en una versió catalana d’Herodes i es va concentrar a traçar un pla d’actuació. S’haurien d’afanyar, i força, si pretenien agafar el tren de tres quarts de deu a Mataró, com havien previst.

Temorós d’encendre una altra vegada l’espurna de les hostilitats si es creuava amb la seva dona, en Pol es va dedicar a posar pau a la sala mentre sentia com ella sortia de la cuina i es ficava a l’habitació per acabar de fer l’equipatge. Encara que era defensor de les noves teories sobre l’educació dels infants, contràries als càstigs corporals, no tenia ni temps ni humor per posar-les en pràctica en aquell moment. Així, en comptes d’una explicació raonada sobre la incorrecció del seu comportament, en Lluís es va endur una galeta al vell estil. Allò el va convèncer de deixar-se d’orgues i, sense arribar a col·laborar amb l’hègira de la família Vidal, a no posar-hi més pals a les rodes. Un parell de carícies i de paraules dolces van ser suficients per calmar la Clara. I, pel que feia a en Pol petit, el gran havia descobert ja feia dies que no hi havia millor remei que aquell xumet de cautxú blanc que un bon amic li havia portat des de Londres encara no feia un mes. Aquell invent era miraculós per a les criatures!

Un cop va haver pacificat el menjador, la situació es va convertir en suportable. Llavors, va deixar els nens a punt per sortir cap a l’estació i va fer el cor fort, sabent que ja no tenia més excuses per seguir evitant la conversa amb la Firelight. Ella encara no havia sortit del dormitori.

Va entrar-hi de puntetes.

—Has acabat? T’ajudo?

No va aixecar els ulls dels farcells. L’enuig no li havia passat ni gens, ni mica.

—Estàs segur de no voler venir amb nosaltres? —li va preguntar al cap d’uns segons que a ell se li van fer llarguíssims.

En Pol la va contemplar sense saber què més dir-li. Amb els seus ulls nocturns, els llargs cabells color ala de corb, la pell olivàcia i els llavis molsuts, la Firelight continuava semblant-li la dona més bonica que havia vist mai. I en el quart de segle que feia que estaven junts n’havia vist moltes, de dones boniques. Tant li feia que la maternitat li hagués eixamplat una mica els malucs i que els pits comencessin, finalment, a haver d’admetre que existia una cosa anomenada gravetat. En Pol continuava estimant-la com el primer dia que l’havia vist, allà a l’hipòdrom d’en Buffalo Bill. I si hi havia alguna cosa en aquest món que desitjava de veritat era fer-la feliç, tots i cadascun dels dies que passessin plegats.

Per això se li feia tan feixuc dir-li que no.

Però ho havia de fer. No tenia pas cap altre remei. L’hi devia al diari i, sobretot, l’hi devia a en Marco.

Des de la mort d’en Mañé i Flaquer i la posterior marxa d’en Maragall, un parell d’anys més tard, el Diari de Barcelona havia entrat en una espiral de decadència de la qual res ni ningú semblava capaç de fer-lo sortir. Ni Baró, primer, ni Soler Casajoana després havien demostrat estar a l’altura del vell Mañé per connectar amb el pensament dels lectors. I, per acabar-ho d’adobar, tampoc no havien estat capaços de veure cap a on bufaven els nous vents del periodisme. I és que els diaris havien canviat en tots aquells anys. Ara ja no apostaven per la intencionalitat política que havia estat la bandera del Brusi dels dies daurats, i es decantaven cada dia més per oferir al lector un periodisme purament informatiu, com el que feien La Vanguardia o La Veu de Catalunya.

En Pol tenia clar que aquell era el camí a seguir si volien tornar a ser el que havien estat, però semblava que l’únic de la casa a adonar-se’n era ell. Mentre els altres periòdics creixien, el seu ja havia estat a la corda fluixa una vegada, tant que va obligar el mateix Alfons XIII a intervenir per evitar-ne el tancament, en atenció als serveis prestats per la capçalera a la corona. La cosa havia millorat una mica amb en Soler Casajoana al capdavant, però, en canvi, el nou director, un reconegut maurista, els havia obligat a fer un tomb encara més conservador, que en Pol estava convençut que els acabaria passant factura.

Si el pobre senyor Marco aixequés el cap!

En Pol va sentir la dolorosa punxada de la melangia en recordar l’home al qual devia tot el que tenia i, encara més, tot el que era. L’antic redactor en cap del diari havia estat com un pare per a ell i l’havia guiat i protegit, aplanant-li el camí per fer-lo el seu successor el dia que finalment va decidir que ja en tenia prou d’explicar als seus conciutadans el que passava al seu voltant. En Marco no havia arribat a estrenar la nova seu del diari, al carrer Llibreteria amb entrada per Jaume I, però malgrat això a ell molts dies encara li semblava sentir la seva veu enrogallada i teatral per damunt de la remor de la redacció.

El trobava a faltar, en Marco. Sabia que hauria fet qualsevol cosa per evitar el declivi d’aquella capçalera a la qual havia dedicat la seva vida. I sentia que l’hi devia, intentar-ho ell en el seu lloc.

Per això no podia marxar de vacances aquell agost de 1915 sense deixar algú al peu del canó en qui confiés de veritat.

Finalment, es va escurar la gargamella i va gosar respondre-li.

—No veus que no puc venir, encara que me’n mori de ganes? En Zulueta en té per dies, amb això del fetge. Vés a saber si podrà tornar i si serà mai més el qui era!

—Que se n’ocupi en Maldaña, doncs —va respondre ella, encara sense voler mirar-lo als ulls—. Tu tens una família.

—En Maldaña? Però si no sap ni on té la mà dreta, aquest! Si el deixo al capdavant de tot, quan torni en lloc de la redacció m’hi trobaré una fruiteria!

—Que no dius sempre que te l’hi acabaràs trobant de totes maneres? —es va entossudir ella, apartant d’una vegada els ulls de l’equipatge per dedicar-li una mirada carregada de retret—. Doncs tant se val si acaba sent una mica abans. Mira, potser hi podrem acabant comprant les taronges…

—Molt graciosa —va exclamar ell, fent una ganyota de disgust només de pensar-hi—. Però a mi no em fa gràcia, saps?

—Ni a mi tampoc. Ni als nens, que ja comencen a no recordar-se de la cara que fa el seu pare —el va renyar ella. I després va afegir amb expressió maliciosa—: I segur que a la Marta tampoc no n’hi farà gens, de gràcia, quan vegi que no véns.

En Pol no va poder evitar somriure enmig d’aquell intercanvi de retrets. El tema de la Marta Marco era una vella broma privada entre tots dos. La Marta era la filla petita del senyor Marco i era a la caseta que ella havia heretat del seu pare, a Mataró, on els Vidal anaven a passar les vacances d’estiu des de feia anys.

Malgrat haver superat amb escreix la trentena, la Marta no tenia ni marit ni pretendent conegut. A en Pol allò sempre li havia semblat estrany, perquè amb els seus cabells llargs i enrinxolats, color caoba, els seus ulls avellana i les seves faccions grosses però agradables, la considerava una dona prou atractiva. A més, la Marta era digna filla del seu pare, de qui havia heretat la intel·ligència i el sentit de la justícia. Gràcies a allò, era una de les sufragistes més actives del panorama català. En Pol era conscient que una dona amb idees i caràcter podia fer tirar enrere més d’un home que estigués pensant a casar-se. Però trobava incomprensible que els hagués foragitat a tots.

Per a la Firelight, però, la resposta era òbvia: no era pas que la Marta espantés els homes, senzillament els rebutjava. Com que no havia pogut tenir el que de veritat volia, havia optat per no tenir-ne cap, resignant-se a gaudir de les engrunes que podia anar arreplegant de l’únic i veritable amor de la seva vida: en Pol Vidal. Aquell era, entre d’altres, el motiu principal que els obrís la seva casa d’estiueig: augmentar la seva dosi d’engrunes. Ella n’estava ben convençuda, d’allò. Però no la inquietava pas. Amb el pas dels anys havia desenvolupat una amistat sincera amb la Marta, i tot i estar segura que el seu marit li robava el seny, també n’estava que era una dona massa íntegra per permetre’s a ella mateixa que allò anés més enllà del terreny estrictament platònic.

De fet, li semblava evident que tenir-los allà a l’estiu la feia ser una mica més feliç. I que la privés d’aquella felicitat era un motiu més del seu enuig cap a en Pol.

Per descomptat, ell assegurava que tot allò era absurd i que la Marta Marco era només una bona amiga. Gairebé una germana, ben mirat.

—Ja hi tornem a ser, amb això de la Marta? —li va dir, esperant que la broma l’ajudés a reconduir la situació—. Mira que n’arribes a ser, de retorçada, tu!

—I tu tens els ulls plens de lleganyes si no ho veus! —Per un moment va pensar que se’n sortiria amb allò, però el somriure que se li havia començat a dibuixar als llavis va morir abans de néixer, i els núvols de tempesta van tornar a enfosquir-li l’esguard—. No em puc creure que aquest tros de paper imprès sigui més important per a tu que els nens i jo —va tornar a retreure-li.

No ho era. I, en el fons, tots dos ho sabien. Però ell no tenia una manera convincent d’explicar-l’hi, si ella s’entestava a posar-lo en aquell tràngol. De manera que va desistir de continuar provant-ho.

Havien perdut massa temps i l’estació era massa lluny del carrer de Santa Elena per pensar a anar-hi a peu. Arrossegant nens i embalums, van recórrer el carrer de Sant Pau el més de pressa que van ser capaços i, en arribar a la rambla del Centre, en Pol va aturar un cotxe de cavalls. Van carregar la impedimenta al darrere amb l’ajut del conductor i després aquest va baixar per les Rambles fins a la plaça de la Pau per, tot seguit, enfilar el passeig de Colom en direcció al Pla de Palau. Aquell 1915 estava fent un estiu inusualment suau, de manera que la temperatura era d’allò més agradable ara que el sol només era a mig camí del zenit. El passeig de les Acàcies es veia net i suggeridor i, de lluny, l’aigua dels molls de Drassanes i de la Muralla brillava con si algú hi hagués estès una catifa de brillants al damunt.

Van fer tot el camí sense dir-se res. Gairebé sense ni mirar-se. Els nens, en canvi, no van parar. Els encantava anar de vacances a ca la tieta Marta, gaudint d’un luxe a l’abast de molt pocs, i no veien cap motiu per ocultar-ho. El Lluís i la Clara havien fet les paus i ja planejaven en veu alta què farien només arribar a Mataró. La Sol, sempre tan independent, ella, se’ls mirava sense dir res, com decidint si els obsequiaria amb el plaer de la seva companyia o se les apanyaria tota sola, com feia la majoria de les vegades. I en Pol petit, que amb prou feines havia començat a dir els primers mots amb una mica de sentit, hi contribuïa amb un reguitzell de rialles, crits i paraules que només haurien pogut comprendre aquells que parlessin el seu idioma personal.

Finalment, el cotxe va deixar enrere la duana i es va aturar davant l’edifici de l’estació, dues grans naus aixecades a quatre passes del parc de la Ciutadella, amb els sostres a dues aigües i la façana plena de finestrals en forma de ferradura, coberts amb unes enormes persianes grises. El conductor va aturar els cavalls i va exclamar:

—Ja hi som! I molt més de pressa que si haguéssim vingut en un d’aquests automòbils del dimoni. —I mentre començava a descarregar l’equipatge, no es va poder estar de fer un auguri—: Aquests artefactes tenen els dies comptats, els ho dic jo! On hi hagi un bon cavall ja es poden anar apartant aquests motors que omplen la ciutat de sorolls i de fum. Quatre dies, i si no, al tiempo!

Feia anys que en Pol tenia una opinió formada d’aquells que rebutjaven tossudament els avenços que els duia la modernitat, però es va estar prou d’expressar-la en veu alta. En tenia de sobres amb la cara de pomes agres de la Firelight per obrir un segon front amb el cotxer. Va moure el cap en un gest que no volia dir ni que sí ni que no, i va pagar el que havia acordat, afegint-hi una modesta gratificació. Si a l’home li va semblar poc, també s’ho va callar. Es va limitar a posar dos dits a la visera de la gorra a manera de comiat, va fer donar mitja volta al cavall i es va perdre pel passeig de la Duana en direcció a Colom.

Tenien el temps just de comprar els bitllets i pujar al tren.

En Pol va córrer a comprar-ne quatre de tercera fins a Mataró. El nen petit no paga, oi? No, home, no. Fins que no fan els tres anyets, els deixem pujar de franc. Satisfet el preu, es va afanyar a tornar al costat de la Firelight. Detestava la idea de deixar-la marxar enfadada i tenia l’esperança d’una reconciliació de darrera hora, a l’andana. Però només per la manera com ella li va arrencar els bitllets dels dits, va comprendre que aquella vegada l’havia fet enfadar de debò.

Tot i així, va fer una última temptativa:

—La darrera vegada que ens vam separar en una estació era jo qui estava enfadat amb tu. Te’n recordes?

I és clar que se’n recordava. No els oblides mai, els moments que et canvien la vida per sempre. Però si es pensava que apel·lant al passat l’estovaria, anava llest.

—Hauria d’haver marxat i deixat que aquell animalot t’esberlés el cap. Potser així ara no el tindries tan dur. Au, corre i torna al teu estimat diari. No cal que perdis el temps esperant amb nosaltres que surti el tren. Els nens i jo ens apanyem bé sols.

Ell va estar a punt de dir-li que no hi havia pressa, que al diari la feina de veritat no començava fins al migdia tocat. Però es va adonar un instant abans que aquella era la manera que ella tenia de dir-li que toqués el dos abans que les coses es posessin encara pitjors.

No hi havia res a fer. Haurien de fer les paus per telèfon.

—Et trucaré, d’acord? Aquest vespre. —Aquella era la més recent de les meravelles de les quals la Marta no havia volgut privar-se: s’havia fet instal·lar una línia telefònica a casa. Ell podria trucar sense despesa des del diari. El sou d’un redactor en cap amb quatre criatures tampoc no donava per gaires alegries, i avui ja havien fet un extra amb el cotxe i els bitllets.

—Si tens temps, només. Sobretot, que no et destorbi la feina —li va respondre ella, càustica.

I va girar la cara expressament quan ell va fer per besar-la, de manera que el petó anés a parar el més lluny possible dels llavis. Gairebé a l’orella.

En Pol va sortir de l’edifici de l’estació ben trist per no haver pogut fer-hi les paus. Però alleugerit per no haver de seguir patint el seu rebuig.

El camí més ràpid per anar al diari hauria estat travessar el Pla de Palau fins al carrer de la Plateria i pujar tot recte fins a la plaça de l’Àngel, on desembocava Llibreteria. Però com que no feia calor i encara no eren tres quarts de deu, va decidir tornar a peu per on havia vingut, gaudint del gregal i de la visió del mar. Aviat, però, es va haver de rendir a l’evidència que, d’aigua, en veuria poca. La guerra havia multiplicat el tràfic al port de Barcelona i els vaixells s’amuntegaven als molls, esperant el moment de ser carregats per anar a portar les seves mercaderies, ja fos als aliats o als seus rivals de l’imperi alemany.

Des que la guerra havia esclatat ara feia poc més d’un any a Europa, la vida havia canviat radicalment a Barcelona. L’avenç implacable de les tropes del kàiser sobre París havia fet fugir de la capital francesa bona part de la burgesia i la intel·lectualitat que feia de la Cité Lumière, la seva llar. I la majoria dels qui havien sortit d’allà, cames ajudeu-me, havien anat a espetegar a Barcelona. De la nit al dia, el modest Cap i Casal de Catalunya, amb els seus poc més de sis-cents mil habitants, la meitat dels quals analfabets, havia esdevingut la nova capital oficiosa d’Europa. La ciutat respirava, finalment, aquell cosmopolitisme pel qual maldava des de feia dècades, i els seus restaurants i cafès anaven plens de brillants pensadors exiliats, burgesos desitjosos de posar terra entre ells i el clamor de les bombes alemanyes, vedets i artistes a la recerca de nous públics i dones de moral tan llicenciosa com sobrades de bellesa. Sopant als salons sumptuosos del Lion d’Or, el restaurant que el magnat Enric Vilalta havia obert a tocar de l’Ateneu, t’hi podies trobar personatges tan dispars com el deposat dictador mexicà, Victoriano Huerta, el campió del món dels pesos pesants americà, Jack Johnson, o el poeta egipci exiliat Ahmad Sawqi.

Però la guerra entre aliats i alemanys havia tingut encara un altre efecte molt més important per a la ciutat: els dos bàndols necessitaven desesperadament tota mena de material i forniments per als seus exèrcits i els compraven allà on estiguessin disposats a vendre.

I als catalans, vendre els havia agradat sempre molt.

En qüestió de mesos, un autèntic riu d’or havia començat a córrer pels carrers de Barcelona. Els fabricants i burgesos catalans s’enriquien gairebé tan de pressa com es dessagnaven els exèrcits enfrontats als camps de Bèlgica i de la llunyana Rússia. Tant era que la qualitat de bona part dels seus productes fos infame. Els contendents els ho compraven tot sense mirar el preu, conscients que en aquella guerra hi havia molt més en joc que en les deu anteriors.

D’aquesta manera, el frenesí del diner fàcil havia fet enfollir els qui, fins aleshores, havien passat per assenyats empresaris catalans, que s’havien entregat a una carrera delirant d’ostentació i d’acumulació de béns immobles. En pocs mesos, els preus dels lloguers a la ciutat s’havien multiplicat i convertit en prohibitius per a la majoria de la seva població.

Encara no del tot guarits dels efectes de la Setmana Tràgica, els obrers veien, amb odi creixent, com els seus patrons es gastaven fortunes en dones i xampany, sense ni tan sols plantejar-se millorar les condicions dels seus empleats o modernitzar les seves indústries i preparar-les per quan haguessin de tornar a competir de veritat amb les de la resta del món. La desigualtat social creixia com l’escuma del Bolinger o la vídua Cliquot en les copes de cristall de Bohèmia, i els líders del moviment obrer serraven les dents i esmolaven les navalles, cada cop més impacients per passar comptes amb aquells que s’enriquien de manera obscena gràcies al seu treball.

La Rosa de Foc es preparava per tornar a incendiar-se en qualsevol moment, però la majoria dels seus prohoms estaven massa ocupats lloant les virtuts de la neutralitat per voler-se’n adonar.

Mentre s’acostava a la plaça de la Pau, en Pol va observar tots aquells vaixells carregats amb material destinat al front i no va poder evitar pensar que aquelles no eren les úniques mercaderies de valor que sortien de la ciutat cap allà. Barcelona s’havia convertit en un proveïdor de primer ordre per als contendents, sí. Però no només de béns d’equip. La ciutat era també un autèntic niu d’espies d’ambdós bàndols, que feien arribar tota mena d’informació valuosa als seus serveis respectius. Agents de l’MI6 britànic, del Deuxième Bureau francès i de l’Abteilung IIIB alemany es passejaven per la capital catalana com a cal sogre, recopilant fins al darrer bocí d’informació secreta que després els pogués ajudar al camp de batalla. Una indiscreció sobre la data de sortida de port d’un vaixell carregat de material de guerra podia ajudar decisivament a fer que fos interceptat per un dels temibles U-Boote alemanys, que impediria que el vaixell arribés mai al seu destí. La nova arma preferida de la Kaiserliche Marine, els submergibles, disparaven primer i preguntaven després. I si no, que els ho diguessin als mil dos-cents pobres desgraciats que s’havien enfonsat amb el Lusitania encara no feia ni tres mesos…

En aquesta lluita més o menys soterrada, cadascú s’aprofitava de les simpaties que despertava el bàndol per al qual treballava. Els aliats comptaven amb les simpaties del proletariat, no en va França encara era vista com a bressol de les idees revolucionàries. Per contra, clergues, militars i funcionaris eren declaradament germanòfils, pensant que l’autoritarisme del qual Alemanya era el mirall era la millor manera de garantir que es mantingués l’ordre social. De forma que, encara que escrupolosament neutral sobre el paper, a Barcelona no hi havia ni una ànima que no prengués partit d’una manera o d’una altra en aquella guerra que havia de durar tres mesos i posar fi a totes les guerres per sempre més, i que ja feia més d’un any que es lliurava, sense que, de moment, es veiés un final proper per a la carnisseria.

Com més coses havia anat aprenent de la vida i de la política, en Pol més s’havia anat apropant a les tesis que defensava el moviment àcrata. De tots els sistemes de govern inventats per l’home, aquell li semblava, de llarg, el menys susceptible de ser corromput. Però mentre esperava que triomfessin les idees del senyor Bakunin, no tenia dubtes sobre quin dels dos bàndols comptava amb les seves simpaties per guanyar la guerra. I no només per les seves arrels britàniques. Ni el de vegades brutal i manipulador Guillem II, ni el seu canceller, l’influenciable i fins feia poc anglòfil Theobald von Bethmann-Hollweg, gaudien de les seves simpaties. I encara menys tota aquella patuleia de bel·licosos militars prussians encapçalats per Hindenburg i Ludendorff, que feia dècades que somiaven a dirimir d’una vegada per totes la qüestió de la supremacia europea amb els seus veïns francesos. En Pol dubtava molt que l’anarquisme fos plat del gust dels senyors Asquith i Poincaré, però creia que sota els seus governs tenia moltes més opcions de prosperar que asfixiat per la mà de ferro dels alemanys. Només per això, hauria pagat perquè els aliats clavessin una bona rebolcada als seus enemics teutons.

Cosa que, a aquelles altures, no estava gens clara que hagués de passar, per cert.

No va poder evitar un somriure en pensar què haurien opinat del tema en Mañé i Flaquer o el mateix senyor Marco. I encara més en imaginar-se què haurien dit si haguessin sospitat mai que un simpatitzant de Bakunin arribaria mai a ser redactor en cap del Brusi. Déu nos en guard!

Valia més no pensar-hi. Ja en tenia prou amb la mala maror real que hi havia al seu voltant per ofegar-se en una d’imaginària.

Caminant a bon pas, en Pol va anar deixant enrere el moll de la Muralla, pres d’una activitat febril, i es va anar acostant al de Drassanes, no gaire més ociós. Mentre s’hi atansava, es va fixar en una petita aglomeració de gent que s’havia congregat molt a prop d’on s’estenien les taules d’El Chiringuito, un quiosc del port que s’havia posat de moda els darrers temps. No només hi havia els curiosos que era d’esperar, també va distingir un parell de policies d’uniforme i alguns funcionaris del dipòsit de cadàvers municipal que coneixia vagament.

Sense ni adonar-se del que feia, els peus el van dur cap allà.

Deformació professional, li semblava que en deien.

Li faltaven una dotzena de passes per arribar a la vora de l’aigua quan va veure una cara que es va alegrar de reconèixer. Es tractava d’en Lluc Cors, un inspector de policia amb qui havia coincidit un grapat de vegades al llarg dels darrers anys i amb qui havia desenvolupat una relació semblant a l’amistat. Alt i esprimatxat, amb els cabells curts i prematurament canosos i els ulls d’un blau glaçat, en Cors exhibia unes maneres suaus i un somriure d’aquells dels quals seria incapaç qualsevol que no tingués la consciència tranquil·la. De fet, fins on havia pogut esbrinar en Pol, era dels pocs agents que no estaven barrejats amb els tripijocs d’en Manuel Bravo Portillo, el sinistre comissari de la Brigada Especial que tot Barcelona sabia a sou dels boches. Ans al contrari, en Cors devia ser l’únic policia obertament francòfon de la seva comissaria.

En Pol i ell s’havien entès des del primer dia, i havien establert una relació de respecte i confiança mútua que els havia estat prou profitosa, a tots dos. Quan el periodista volia saber qualsevol cosa relacionada amb el món de l’hampa barceloní, sabia que el policia l’hi diria tot fins allà on pogués. D’altra banda, quan en Cors necessitava mantenir alguna informació controlada o valorar fins on arribaria la repercussió social de tal delicte o tal altre, podia confiar en el bon criteri del redactor en cap del Brusi.

Obrint-se pas lentament entre els curiosos i els funcionaris, en Pol va arribar al costat de l’agent.

—Bon dia, Cors! —el va saludar amb un somriure cordial—. No és una mica d’hora, per vostè? Em pensava que als caçadors els agradava més sortir de nit.

El policia li va tornar el somriure.

—Se’l saluda, Vidal. M’havien dit que ja no el tornarien a deixar sortir mai més del seu cau del carrer Llibreteria!

—No es cregui tot el que diuen. Un matí de cada tres surto per un finestró trencat del magatzem i m’escapo a prendre l’aire. Què tenim? —va preguntar, fent un cop de cap en direcció a l’aigua.

—Un ofegat —va respondre en Cors fent una ganyota de disgust—. L’han trobat surant al mar uns estibadors encara no fa ni una hora. Hem tingut la sort que aquests dos agents passaven pel davant fent la ronda en aquell mateix moment i han pogut avisar de seguida a comissaria. Si tenim sort, encara estarà fresc.

I en aquell moment, gairebé com si haguessin estat esperant les paraules de l’agent per fer-ho, els empleats del dipòsit de cadàvers van hissar el cos, abillat amb un elegant vestit fosc, de l’home que havien trobat mort a l’aigua.

Fins i tot en Cors, que les havia vist de tots els colors, es va quedar parat quan, en donar-li la volta, van descobrir el forat de bala que tenia al bell mig del front.

—Una cosa la sabem segura —va dir el policia fent gala d’aquell humor negre tan arrelat en els de la seva professió—: no ha mort ofegat.