El martell de fum

Va trigar un moment a entendre que la detonació no havia estat acompanyada per cap impacte en el seu cos. Lentament, com si temés que en fer-ho pogués trencar l’encanteri que el mantenia viu, en Pol va obrir els ulls i va observar el que l’envoltava.

Al seu davant, el jove pistoler continuava immòbil, amb els ulls encara clavats en els seus i el somriure de complaença campant-li al rostre.

Què collons esperava per matar-lo?

Llavors es va adonar que no tenia el revòlver a la mà.

El jove pistoler va obrir els llavis i una glopada de sang espessa li va tacar la pitrera de la camisa. El somriure se li va esvair de la boca, substituït per una ganyota de dolor.

Va mirar-se en Pol un cop més. La sorpresa li vessava dels ulls. No entenia què estava passant.

Un segon més tard, era mort.

Només quan es va desplomar, en Pol va poder distingir la figura d’en Ryder, semiincorporat al mig del passadís i empunyant el petit British Bulldog que només una estona abans ell li havia rebutjat.

—Have a nice trip to the fucking hell, you bloody bastard! —va escopir l’anglès, mentre abaixava la mà armada. En Pol es va afanyar a córrer al seu costat.

—Ryder! Es troba bé?

—No veu que no, català del dimoni? —Li va contestar l’altre amb una ganyota dolorida—. Aquest cabró m’ha trencat una costella d’un tret. I gràcies que no m’ha tocat cap òrgan vital, crec. —Va panteixar amb dificultat, tot deixant caure el cap enrere per recolzar-lo en la lona que cobria els contenidors—. Em pensava que li havia dit que sortís d’aquí sense mirar enrere. Quina part de «corri i no s’aturi fins arribar al consolat» és la que no ha entès, amic? Deixi-ho, no em contesti. La veritat és que el seu numeret de cowboy m’ha permès poder agafar el Bulldog i enviar a l’infern aquest psicòpata sense que ell s’adonés que encara era viu. Ben mirat, no em faci cas mai més quan li doni una ordre, em sent?

—Tranquil, no n’hi he fet mai ni pensava fer-n’hi en el futur —va contestar-li en Pol observant la ferida amb preocupació—. Li sembla que podrà caminar?

—Si m’ajuda, miraré de ser un bon minyó.

En Pol li va passar el braç per l’espatlla i el va ajudar a posar-se dempeus. L’anglès s’esforçava per dissimular-ho, però era evident que cada pas li suposava una tortura. El jove pistoler l’havia ferit de gravetat, d’allò no n’hi havia dubte.

Abraçats com dos vells camarades, van començar a baixar les escales. Van passar amb compte pel costat del cadàver d’en Toni, convertit en un garbuix absurd de braços i cames. En Pol va evitar mirar-li els ulls. Ja en tenia ben bé prou de morts per aquella nit.

—Per cert, gràcies —li va dir a l’agent, mentre enfilaven el segon tram d’escales.

—Només he fet el que li vaig prometre —va remugar l’anglès, recargolat de dolor.

—La majoria no ho hauria pas fet. Vostè sabia que n’hi venia un pel darrere, oi? Ha rebut aquesta bala per salvar-me del que pujava per l’escala.

—No s’ho cregui pas, amic. Ja sap com som els anglesos: gens de fiar. No m’hauria esperat aquell porc ni en mil anys. Pot pujar-hi de peus.

En Pol anava a dir alguna cosa quan dues bales van foradar la fusta de la caixa que hi havia al seu costat. En un moviment reflex, es va llançar darrere d’unes altres que hi havia apilotades als peus de l’escala. En Ryder va cridar de dolor per culpa d’aquell moviment inesperat. L’anglès va estar a punt de perdre el sentit, però la mà del periodista i la seva veu crispada el van mantenir ancorat en aquest món.

—I ara qui cony ens dispara?

En Koba havia baixat al pis inferior lliscant pels cables del muntacàrregues. Un cop allà, s’havia afanyat a córrer cap a l’escala, esperant poder abatre els dos homes sense que ells tinguessin temps ni d’adonar-se de la seva presència. En el darrer instant, però, els nervis l’havien traït. No feia ni un quart d’hora que un d’aquells dos tipus li havia engegat un tret al cor del qual havia sortit viu miraculosament. No tenia gens de ganes de tornar a posar-se a tret d’aquell individu. Per això, havia tractat de liquidar-los una mica massa d’hora i des d’una mica massa lluny. Encara que no li agradés admetre-ho, en Koba no havia estat mai un gran tirador. Ell podia ser un home d’acció, sí, però era vint vegades millor com a organitzador i planificador que no pas com a executor. Eren els homes com l’Artan els qui feien decantar la balança quan començaven a sonar els trets.

I just com si hagués tingut el poder d’invocar-lo només amb aquell pensament, un altre tret va ressonar al pis de dalt i es va sentir la veu de l’albanès que cridava:

—Toni, ets tu? No els deixis passar. Els tenim atrapats!

En Ryder va mirar cap amunt, maleint tots els dimonis de l’infern. Havia deixat algú més viu allí dalt? Qui?

Llavors va recordar que, quan havia aparegut el tipus de l’escala, ell es disposava a rematar-ne un altre: el que havia estat esperant rere les caixes, prop de l’escala. El molt desgraciat no sols era viu, sinó que podia empunyar una arma i tot. El sergent Boothroyd s’arrencaria els galons amb les seves pròpies mans si algun dia arribava a assabentar-se que un dels seus millors alumnes havia fallat tantes vegades en una sola nit. Però és que una cosa era disparar contra blancs, senyor, i una altra de molt diferent contra individus que, a més, et retornaven el foc, bala per bala.

Al Bulldog li quedaven cinc projectils. I per a aquella arma no portava més munició. El tipus del pis de dalt no el preocupava gaire. Havia d’estar pitjor que ell, i si treia el nas per les escales, li faria un tercer forat abans que pogués dir amén.

El que els barrava el pas fins a la sortida, però, eren figues d’un altre paner.

—Artan! Sóc en Koba —va cridar el bolxevic en rus en reconèixer la veu del seu vell amic al pis superior—. No et moguis d’on ets! Els tenim acorralats.

Al capdamunt dels graons, l’albanès es va sorprendre tant d’escoltar el seu amic com ell ho havia fet uns moments abans en sentir-lo. Hauria jurat que l’havia vist caure mort durant el tiroteig. Però en Koba sempre queia dempeus. Prou que ho sabia. De fet, ell mateix havia rebut dos trets aquella nit i cap no havia resultat mortal. Si el primer li havia foradat la llonza sense fer-li gaire trencadissa, el segon li havia partit, segur, l’espatlla dreta. Però la bala també havia sortit del cos i ni tan sols sagnava gaire. Difícilment podria córrer darrere de ningú ni disparar amb precisió amb l’esquerra. Però si algú tractava de pujar per aquelles escales, el deixaria sec sense problemes.

—Tranquil, Koba, per aquí no passaran! Tots teus! —li va contestar, fent un esforç.

Ocult entre les escales i la sortida, el georgià va somriure. Una altra vegada tenia la paella pel mànec.

Va decidir oferir-los un tracte. Potser s’estimarien més viure.

—Vous, qui êtes là! Pouvez-vous parler français? —va cridar-los.

—English! —va sentir que li contestaven sense treure el cap de l’amagatall.

—English, then! —va acceptar—. Us diré com poden ser les coses. Si sortiu amb les mans enlaire i m’entregueu els plànols, us deixaré marxar sans i estalvis. No signifiqueu res per a mi. Ho heu entès?

—I si ens estimem més quedar-nos el Martell? —va sentir que li contestaven sense ni esperar un moment.

—Aleshores, us fregirem a trets!

En Pol es va mirar l’anglès, inquisitiu.

—Si està pensant donar-li el Martell, amic, ja s’ho pot anar traient del cap. A més, un instant després d’haver-l’hi entregat, seríem morts. No ho dubti.

En Pol no ho dubtava pas. Però tampoc no veia gaire futur a la seva situació. I la sort, n’estava segur, se’ls havia acabat al pis de dalt.

—Quantes bales li queden?

—Cinc. Me’n sobren tres.

—No digui bestieses. En l’estat en què el veig, no els encertaria ni amb una metralladora. Té foc?

L’anglès el va mirar sense acabar d’entendre’l. Però es va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta i en va treure un modern Wonderlite Ronson.

En Pol el va agafar i es palpar l’esquena. Després es va mirar l’anglès als ulls.

—Ryder, confia en mi?

—Després de tot el que hem passat? I tant que sí! Però per què ho pregunta?

—Per assegurar-me que no em fotrà un tret quan faci això…

I, encara amb la frase als llavis, va treure’s de l’esquena el sobre que havia recuperat del cos d’en Larsson amb risc de la seva pròpia vida i, accionant l’encenedor que acabava de donar-li l’anglès, va aplicar-hi la flama fins que el paper va començar a cremar.

—No! Vidal, què fa? Aturi’s! S’ha tornat boig? No ho faci!

Però en Pol no li va fer cas. Davant els ulls atònits de l’agent, va sortir de darrere del seu amagatall, amb els papers convertits en una torxa i cridant:

—No dispari! Tot s’ha acabat!

En Koba, encara temorós de la punteria del britànic, va observar l’escena des del seu amagatall.

—Què es pensa que fa? Apagui això o dispararé!

—Endavant, provi-ho —el va reptar en Pol—. Però aquí s’acaba de perdre una meitat del Martell de Thor sense remei possible. —El sobre se li consumia ràpidament entre els dits. Va haver de deixar-lo caure a terra. De seguida es va posar la mà a la butxaca per buscar els negatius de l’altra meitat de l’arma—. I darrere va la segona part! —va cridar, amb to despreocupat, mentre també aplicava la flama als negatius, que gairebé es van volatilitzar entre els seus dits.

—Ho veu? Ja està! Ja no hi ha arma per la qual matar ni morir! —va continuar cridant—. Ara, vostè i el seu amic poden marxar per un cantó i nosaltres per l’altre.

En Koba no s’esperava aquella sortida. Va mirar-se aquell home desconegut amb desconfiança.

—I com puc estar segur que ha cremat els plànols de veritat? —va dir, finalment.

—Aquí m’ha enxampat —va reconèixer en Pol—. Perquè com comprendrà ni jo ni el meu company ens deixarem escorcollar per vostè si abans no deixa l’arma, i no crec pas que vostè la vulgui deixar. Però li asseguro que eren els plànols. Això és el que se n’hauria d’haver fet des del principi. Aquesta arma era massa poderosa perquè la tingués un sol país. I si la tingués més d’un, no vull ni pensar en com podrien ser les coses. L’he destruïda perquè era el millor per a tots! I perquè em sembla que era l’única manera de sortir viu d’aquest infern.

En Koba s’ho va rumiar un instant. Havia sentit els crits de l’agent anglès i havia vist com els negatius desapareixien engolits pel foc en un parpelleig.

Es vantava de saber jutjar els homes. Aquell no mentia. S’havia estimat més destruir l’arma que entregar-los-la. En comptes de matar l’home, el seu adversari havia decidit matar el problema. Però el resultat era el mateix.

Va voler pressionar-lo una mica més.

—M’has privat d’una cosa que ja era meva. Per què creus que després de fer-me això et deixaré sortir viu d’aquí?

En Pol es va quedar quiet, oferint un blanc perfecte. Com si no s’estigués morint de por.

—Bé, podries matar-me, sí. Però ja has vist com dispara el meu company. Podem seguir jugant a cowboys i deixar-hi tots la pell… o podem marxar cadascú pel seu cantó i viure per veure sortir el sol. Tu tries, em temo.

Fins i tot en la distància i entre la foscor, el periodista va veure brillar les dents d’en Koba sota el seu mostatxo quan finalment va abaixar la Mauser i va somriure.

—M’agraden les sortides de sol —va dir—. Fins i tot els he dedicat un poema.