L’home de Sant Petersburg

L’infortunat banyista va resultar ser un fill de la Mare Rússia de nom Vassili Vertov que s’allotjava al Grand Hotel de las Cuatro Naciones sota el nom fals de Vitali Shmatikov. Havia arribat a Barcelona, via Le Havre, feia només dos dies. En Cors li va filtrar aquella nova, per telèfon, a penes una hora després que s’haguessin separat, un cop finalitzada la retirada del cadàver.

—Un rus? —va preguntar en Pol, sorprès per la notícia—. I què se li havia perdut tan lluny de casa?

En Cors va semblar dubtar un moment a l’altre cantó del fil telefònic i, finalment, va decidir donar-li una mica més d’informació.

—Oficialment, era un marxant d’art que havia arribat a la ciutat a la recerca de peces per a la seva galeria…

—I extraoficialment?

—Okhrana.

La simple menció d’aquella paraula va fer que en Pol es remogués al seu seient. L’Okhrana era el malnom amb el qual els russos coneixien l’Okhrannoe Otdelenie, l’expeditiva policia secreta tsarista. El principal objectiu d’aquest cos era vetllar per la integritat física de la família imperial russa, però, per extensió, s’havia convertit en el principal adversari dels moviments anarquistes i comunistes que maldaven per derrocar la dinastia dels Romanov. Per fer-ho, es deia que l’Estat els autoritzava sovint a prémer el gallet sense haver de donar gaires explicacions i a utilitzar tota mena de tortures per obtenir la informació que necessitessin.

Aquesta vegada, però, la bala havia recorregut el camí a la inversa.

—N’està segur? —va preguntar en Pol, incrèdul—. Som molt lluny de Sant Petersburg.

—Tan segur com se’n pot estar en aquests casos, n’estic —va replicar el policia—. Els seus papers falsos eren impecables, tan bons com els de veritat. I sota l’aixella hi duia una pistolera amb un Nagant model del 1895, l’arma reglamentària de l’Okhrana. Blanc i en ampolla. A més, m’han dit que la Brigada Especial havia rebut una delació sobre la presència d’un agent rus a la ciutat.

En Pol va fer una ganyota. La ciutat n’anava plena, d’espietes, delators i informants de tota mena. Corria el rumor que a Barcelona no volava ni una mosca sense que en Bravo Portillo i els seus esbirros sabessin d’on sortia i cap a on anava. I del modus operandi, gairebé sempre brutal, que els permetia saber-ho. Però cada vegada que constatava que el rumor era una realitat, se li posaven els pèls de punta.

Aquells tipus li feien venir calfreds a l’esquena.

—Cada dia estan més ben informats —va acabar dient.

—Ja sap què en penso jo, de tota aquesta manera de procedir. Més enllà d’això, poca cosa hi puc fer.

—Sí, sí, perdoni. No volia pas insinuar…

—Deixi-ho córrer, Vidal. Ens coneixem prou —el va tranquil·litzar l’altre—. Si decideix estirar el fil i s’assabenta de res, ja sap que la seva obligació és informar les autoritats, oi?

—Per descomptat, agent.

—Ja, per descomptat. Cuidi’s, Vidal.

I va penjar.

En Pol es va arrepapar al seient. Un agent de l’Okhrana assassinat al port de Barcelona dos dies després de la seva arribada. I, a més, en exclusiva! Aquella era un notícia tan digna de ser seguida que estava segur que el seu diari no n’hi faria gens de cas. Un breu enterrat a les darreres pàgines, si aconseguia fer-li un lloc.

Però, a ell, el cor li feia mal només de pensar-hi. La sort li havia posat aquella història en safata, i si no la treballava, encara que només fos una miqueta, el periodista que duia dins es moriria de pena.

O de fàstic.

Va prendre una decisió.

Es va aixecar de cop de la cadira, va agafar la jaqueta que havia deixat penjada al respatller i va sortir a la redacció, buscant a dreta i esquerra fins que va localitzar l’home que volia.

—Maldaña! —el va cridar, mentre pregava interiorment per no haver de penedir-se del que estava a punt de fer—: Tinc coses a fer i potser trigaré. Encarregui’s de tot mentre sigui fora, vol?

L’interpel·lat, un home grassonet i galtavermell, de mitjana edat i amb el front eternament encastat de gotetes de suor, el va mirar amb cara de no acabar de creure-s’ho.

—Sí, sí, és clar. No s’amoïni, que jo me n’ocupo.

Justament això és el que m’amoïna, va pensar. Però en comptes de dir-l’hi, li va regalar un somriure resignat i va enfilar cap a la sortida.

No tenia ni un segon per perdre.

El Cuatro Naciones continuava al lloc de sempre, al capdavall de les Rambles, gairebé davant per davant del Teatro Principal. Des que el destí i una bala disparada amb poca punteria per un sicari l’havien convertit en un dels seus hostes, vint-i-cinc anys enrere, la vida no havia tractat gaire bé aquell establiment selecte. Els dies de luxe i esplendor, quan els barcelonins exclamaven: «a l’hotel Quatre Nacions, tot són balcons», havien quedat enrere, aparellats amb el progressiu desplaçament del centre neuràlgic de la ciutat, de Ciutat Vella cap a l’Eixample. Amb tot, l’hotel es resistia amb ungles i dents a caure en l’oblit, i si la solicitadíssima Maison Dorée dels germans Pompidor cobrava l’astronòmica suma de setze pessetes per una pensió completa, la del Cuatro Naciones es feia cotitzar en unes gens menyspreables dotze amb cinquanta.

Malgrat el temps transcorregut, en Pol encara conservava coneixences a l’hotel. L’Aureli, a penes un grum quan ell hi va ser convalescent, per compte del gran Bill Cody, ara era l’home que feia rutllar la casa, i, igual que en Pol vivia a la redacció, a ell se’l podia trobar sempre a l’encara luxosa recepció.

Si aconseguia entabanar-lo bé, segurament li deixaria fer una ullada a l’habitació d’en Vertov abans que hi arribessin en Bravo Portillo i els seus xacals. En Pol sabia com actuava en Cors, i si li havia deixat caure el nom de l’hotel on s’allotjava la víctima era perquè esperava que hi anés a fer un cop d’ull i després l’informés del que havia vist —d’allà l’al·lusió que havia fet al final al seu deure d’informar les autoritats—. Si ho feia ell mateix, no tindria més remei que després informar de tot el seu superior. En canvi, si retardava una mica l’escorcoll i li donava l’oportunitat a en Pol d’arribar primer, l’únic de què després podria acusar-lo el comissari seria d’excessiva indolència.

És clar que aquella manera de procedir tenia un problema: li deixava a ell la patata calenta d’haver de torejar en Bravo Portillo si les coses es complicaven.

Llàstima que amb el comissari les coses es complicaven gairebé sempre.

Veterà de la guerra de Filipines, on havia arribat al grau de tinent a còpia d’esbatussar de valent els tagals independentistes, en Bravo Portillo semblava més un obscur inspector d’hisenda que no pas el cap de Brigada Especial de Barcelona. Baix i de complexió prima, tenia els ulls grossos i molt foscos i un mostatxo descomunal que componia amb les puntes mirant cap al cel. Els cabells, també negres, havien iniciat la retirada cap al clatell des de ben jovenet i ara, a punt d’entrar en la quarantena, ja eren gairebé a mig camí. Com que els duia pentinats de costat, l’efecte que aconseguia era el d’un front amplíssim, emmarcat per dues orelles que recordaven dos aventadors. Era només quan et clavava el seu esguard negre i inquisidor que t’adonaves que aquell no era el funcionari insignificant per qui l’havies pres, sinó una d’aquelles persones a qui no et convenia ni gens ni mica fer enfadar.

I, els darrers anys, en Pol l’havia fet enfadar més d’un cop.

Ja durant els fets de la Setmana Tràgica, des de les pàgines del Brusi el periodista havia cridat l’atenció sobre els mètodes gens ortodoxos del llavors jove inspector en cap contra sindicalistes i anarquistes, malgrat que li valguessin una condecoració i convertir-se en el comissari més jove d’Espanya. I, des de feia un any, no deixava escapar cap oportunitat per assenyalar-lo públicament com un home a sou de l’espionatge alemany a la ciutat, a més de cervell i instigador d’una lucrativa xarxa de tràfic il·legal d’immigrants. Per tot això, sabia del cert que el comissari l’hi tenia jurada i que només estava esperant el moment oportú per passar comptes, amb interessos de demora.

Enxampar-lo regirant les coses d’un home que acabaven de pescar al moll de les Drassanes amb una bala a la closca era la mena de cosa en què el comissari somiava cada nit, n’estava segur. Malgrat els riscos, però, no podia deixar passar l’oportunitat de fer-ho.

Va travessar a bon pas la plaça de Sant Jaume i va enfilar el carrer Ferran fins arribar a la cruïlla amb la rambla del Centre, i tot seguit fins al Cuatro Naciones. El sol era ben amunt al cel i la temperatura, tot i que suau per l’època, havia pujat bastant, de manera que aviat va notar la desagradable sensació de la suor humitejant-li l’esquena.

Es va preguntar si era a causa de la calor o de la perspectiva d’haver d’explicar a en Bravo Portillo què hi feia, ell, a l’habitació d’un home que acabaven d’assassinar.

Li faltava mitja illa de cases per arribar a la porta del Cuatro Naciones quan va veure com un Ford T negre arribava a tota velocitat i frenava en sec davant de l’edifici. Les portes es van obrir alhora, vomitant quatre homes amb idèntics vestits foscos, bigotis espessos i canotiers esbiaixats. L’últim a baixar de l’automòbil va ser en Bravo Portillo.

Com si hagués sabut on havia de mirar, el comissari va detectar de seguida en Pol, que desaccelerava el pas a mesura que s’acostava cap a on eren ells. El policia va fer un somriure de llop dolent, ensenyant els ullals en una ganyota que en Pol hauria jurat que era de desil·lusió.

Era possible que sabés que arribava massa d’hora?

Vencent la basarda que li inspirava aquell individu, s’hi va acostar caminant tranquil·lament, com el qui no té res per ocultar.

—Vidal, ¡dichosos los ojos que le ven!

—Comissari, ¿com està el seu amo, el kàiser Guillem? —va respondre ell sense estar segur de què el molestaria més, si l’al·lusió als alemanys o el fet que se li adrecés en català.

Els ulls del policia van espurnejar d’odi en sentir la frase, però es va controlar de seguida i va continuar amb el seu to, falsament cordial.

—¿Iba al hotel, quizá? Por nosotros no se prive, ¿eh? Como si no estuviéramos.

En Pol ja no en va tenir cap dubte: l’altre sabia alguna cosa. Però havia tingut sort. Eren al mig del carrer, envoltats de testimonis, i ell no havia fet res.

Va decidir jugar una miqueta més amb foc. Total, ja estava ben socarrimat…

—Gràcies, però un altre dia. No voldria destorbar l’esforç de guerra alemany. He sentit a dir que els prussians es posen molt desagradables quan no reben el seu informe diari a les cinc en punt. És veritat que si arriba tard, encara que només sigui cinc minutets, li fan pam-pam al cul amb una fusta per a cavalls?

El comissari li va dedicar una mirada desdenyosa.

—El bueno de Vidal, siempre tan bromista. Vaya con cuidadito, amigo mío. No sea que algún día alguien se tome sus bromitas por insultos y le meta la fusta esa que dice por donde yo me sé…

En Pol va aconseguir sostenir-li la mirada, tot i que no li va ser fàcil.

Ara ja no hi havia dubtes sobre a què es devia la suor de l’esquena.

La breu conversa amb el comissari va ser suficient per deixar-li el cos malament el que quedava de jornada. Frustrat per haver perdut l’oportunitat d’or d’escorcollar l’equipatge de l’agent rus i amb la desagradable sensació d’haver atiat innecessàriament la foguera de l’odi d’en Bravo Portillo en contra seu, en Pol va tornar al diari i es va dedicar en cos i ànima a l’elaboració del número del dia.

Constatar que encara sabia fer diaris va ser tot un consol després d’una jornada tan nefasta.

El socors va ser efímer, però. Li va durar només fins a les deu de la nit, quan va mirar el rellotge per primera vegada en tot el dia i es va adonar que havia fet tard per trucar a la Firelight, com li havia promès abans que pugés al tren.

Llavors es va clavar una clatellada de frustració al front.

Com podia haver estat tan imbècil d’oblidar-se de trucar?

Va estar temptat d’aixecar l’auricular i marcar el número de totes maneres. Però se’n va desdir a mig fer-ho. La Firelight el coneixia massa per no adonar-se que si trucava a aquelles hores era perquè s’havia oblidat de fer-ho quan tocava. I ell la coneixia massa a ella per ignorar que entestar-se a trucar seria pitjor que no fer-ho.

Podia passar-li res pitjor, encara? Va consultar una altra vegada el vell rellotge del seu pare. Al dia, li quedava una horeta i mitja ben bona. Si s’ho proposava, encara li podia caure una cornisa al cap, camí de casa!

Com cada dia, va esperar que no quedés ningú a la redacció per apagar els llums i va sortir de l’edifici en silenci. Feia una nit ben agradable, gens calorosa. Fins i tot li va semblar que l’aire portava un record de l’olor del mar, que tampoc no era tan lluny.

Es va ficar les mans a les butxaques i va caminar sense pressa, camí del pis. L’estómac li va fer un rau-rau per recordar-li que des del matí no li havia donat ni una mica de menjar. Va pregar perquè la Firelight li hagués deixat alguna cosa al rebost. No eren hores per anar a prendre res enlloc i, a més, ja havien fet prou despesa per un dia.

Va fer drecera pel carrer de la Boqueria fins a les Rambles i després va enfilar per Sant Pau. Era tard i els carrers estaven gairebé deserts.

Se li va acudir que si en Bravo Portillo se’l volia treure del damunt, aquell era un moment que ni fet d’encàrrec.

Instintivament, va girar-se per comprovar si el seguia algú, però el carrer estava igual de desert pel davant que pel darrere. Just en aquell moment, des de la cantonada del carrer Robador, li va arribar la cantarella del sereno, anunciant l’hora:

—Alabado sea Dios. Las once han dado. ¡Sereno!

Un instant després, l’home va aparèixer per la cantonada, amb el seu grapat de claus dringant a l’extrem de la cadena que duia lligada a la cintura i el xuixo amenaçador a la mà dreta. Alleugerit, en Pol li va dedicar un somriure de salutació que l’altre va respondre amb un cop de cap gairebé imperceptible, que va semblar més un: «no són hores d’anar pel carrer», que no pas un desig de bona nit.

En Pol va esbufegar. Fins i tot el sereno li girava la cara. Que s’acabi aviat aquest dia horrorós, per favor!

Una sensació de triomf gairebé absurda el va envair quan va arribar, finalment, al portal de casa seva. Va fer una darrera ullada a banda i banda per estar segur que no l’havien seguit i va pujar els graons de dos en dos.

Ja ni gana tenia. Només volia agafar el llit i esperar que el sol del matí ho arreglés tot. L’endemà les coses milloraran. Per força. No podien anar pitjor…

El dia, però, encara no s’havia acabat.

Quan va arribar a la porta del seu pis va veure, amb esglai, que estava oberta. La llum del passadís estava apagada i a dins no s’hi sentia cap soroll.

Se la podien haver deixat oberta amb les presses al matí?

El cor volia donar a la situació el benefici del dubte, però el cervell li cridava que un be negre. Que si corria encara atraparia el sereno i el seu xuixo punxegut.

Tot i així, va empènyer la porta per entrar i va fer girar la clau de la llum.

Va recórrer el passadís molt lentament, preparat per repel·lir qualsevol agressió sobtada. Però ningú no el va atacar i va poder arribar al menjador sense entrebancs.

Assegut a la seva butaca preferida l’esperava un home ros i d’aspecte juvenil, que el va rebre amb un somriure amable, de dents perfectes.

—Disculpi la intromissió, mister Vidal —li va dir en un anglès de dicció quasi shakespeariana—, però vostè no arribava mai i jo m’he afartat d’esperar-lo assegut a l’escala. —I, amb un to lleugerament irònic, va afegir—: Per favor, no faci aquesta cara d’esglai. Sóc dels bons, jo. Necessito que m’ajudi a salvar el món.