CAPÍTOL SIS

Malgrat la fatiga acumulada, a l’Axl li costava agafar el son. Els monjos els havien ofert una cambra al pis de dalt i, si bé s’alegrava de no haver-se de conformar amb el fred que es filtrava directament des del sòl, sempre havia tingut dificultats a l’hora de dormir elevat respecte al terra. Fins i tot quan s’arrecerava en graners o estables, sovint havia escalat cap a una nit neguitosa, atribolat per l’espai cavernós que tenia a sota. O potser aquella nit el neguit tenia relació amb la presència d’ocells en la foscor de dalt de tot. Ara estaven en un silenci gairebé absolut, però molt de tant en tant se sentia una remor suau o un aleteig, i a l’Axl l’assaltava un impuls de llançar els braços sobre la figura adormida de la Beatrice per protegir-la de les plomes brutes que davallaven flotant.

Els ocells ja hi eren la primera vegada que havien entrat a la cambra, feia unes quantes hores. De fet, ¿podia ser que fins i tot llavors ja hagués percebut alguna cosa sinistra en les mirades que aquells corbs, aquelles merles i aquells coloms els dedicaven des del bigam? O potser era la concatenació d’esdeveniments la que li havia anat acolorint la memòria?

Ben mirat, l’insomni també podia ser degut al soroll —que encara ressonava dins del recinte del monestir— d’en Wistan mentre tallava llenya. Tot i així, els cops no havien impedit que la Beatrice s’immergís plàcidament en el son, i a l’altre costat de la cambra, més enllà de la figura fosca que l’Axl sabia que era la taula on havien sopat feia una estona, l’Edwin emetia uns roncs suaus i regulars. Però en Wistan, si més no pel que l’Axl en sabia, no havia dormit gens. El guerrer havia segut al racó més allunyat, esperant que l’últim monjo marxés al pati de baix, i en acabat s’havia endinsat en la nit. I ara —malgrat l’advertència del pare Jonus— tornava a tallar llenya.

Els monjos havien trigat una estona a dispersar-se després d’haver sortit de la reunió. L’Axl havia estat a punt d’adormir-se unes quantes vegades, però llavors les veus de baix el feien aflorar altre cop a la superfície. De vegades eren quatre o cinc, sempre amenaçadores i sovint irritades o espantades. Ara feia una estona que no se sentien, les veus, però tot i així l’Axl, que es tornava a deixar arrossegar cap al son, no es podia espolsar la sensació que encara hi havia monjos sota la finestra, i no pas pocs, sinó desenes de figures amb hàbit, plantades en silenci sota el clar de lluna, escoltant els cops d’en Wistan que ressonaven pel recinte.

Feia una estona, quan el sol de la tarda banyava la cambra, l’Axl havia mirat per la finestra i havia vist el que li havia semblat una comunitat sencera —més de quaranta monjos— que esperava en grups disseminats pel pati. L’ambient que es respirava entre ells tenia un aire furtiu, com si maldessin perquè ni tan sols els seus no pesquessin les paraules que pronunciaven, i l’Axl havia assistit a diversos intercanvis d’esguards hostils. Tots els hàbits estaven fets amb el mateix teixit marró, si bé n’hi havia que no tenien caputxa o que els faltava una màniga. Feia la impressió que es delien per entrar al gran edifici de pedra del davant, però el moment es retardava per algun motiu i la seva impaciència era ben palpable.

Quan feia una estona que l’Axl donava ullades al pati, un soroll l’havia fet abocar una mica més a l’ampit i mirar directament al que tenia a sota. Havia vist la paret exterior de l’edifici, on la pedra esblanqueïda adquiria tonalitats grogues a la llum del sol, i els graons construïts a la mateixa paret que s’elevaven cap a ell des de terra. A mig camí de l’escala hi havia un monjo —l’Axl li veia la coroneta— que duia una safata amb menjar i amb un gerro de llet. L’home s’havia aturat perquè la safata recuperés l’equilibri i l’Axl havia observat la maniobra esglaiat, conscient de la irregularitat dels graons i de l’absència d’una barana a la part exterior, de manera que convenia arrambar-se a la paret per procurar no caure al dur empedrat de baix. Per acabar-ho d’adobar, feia l’efecte que el monjo que pujava era coix, fet que tanmateix no el privava de continuar pujant, sense pressa però amb determinació.

L’Axl havia anat cap a la porta per alliberar l’home de la safata, però el monjo —el pare Brian, tal com aviat s’assabentarien que es deia— havia insistit a portar-la fins a la taula.

—Els convidats sou vosaltres —havia adduït—. Permeteu-me que us serveixi com el que sou.

En Wistan i el noi ja no hi eren, i podia ser que els cops que feien quan tallaven llenya encara ressonessin a través de l’aire. Així doncs, els únics que s’havien assegut de costat a la taula de fusta i que havien devorat agraïts el pa, la fruita i la llet havien estat la Beatrice i ell. I mentre endrapaven, el pare Brian havia xerrat tranquil·lament, i de vegades amb aire decandit, sobre visites passades, sobre els peixos que es podien pescar als rierols més propers o sobre un gos perdut que havia viscut amb ells fins que s’havia mort l’hivern anterior. De tant en tant, el pare Brian, un home d’edat avançada però de tarannà jovial, s’aixecava de la taula i passejava per la cambra, arrossegant la cama dolenta i xerrant tota l’estona, i de vegades s’acostava a la finestra i donava un cop d’ull als companys de baix.

Mentrestant, damunt seu, els ocells s’entrecreuaven arran de sostre, i alguna ploma esporàdica queia i tacava la superfície de la llet. L’Axl havia tingut la temptació d’espantar-los, però se n’havia estat, no fos cas que els monjos els tinguessin afecte. Llavors l’havien sorprès uns passos ràpids que enfilaven els graons de fora, i tot seguit un monjo gras, cara-roig i amb una barba fosca havia irromput a la cambra.

—Dimonis! Dimonis! —cridava, llançant mirades assassines cap a les bigues—. Els vull veure amarats de sang!

El nouvingut duia un cabàs de palla i en remenava el contingut. N’havia tret una pedra i l’havia llançat contra els ocells.

—Dimonis! Dimonis, dimonis, dimonis malvats!

Quan la primera pedra havia caigut a terra, n’havia llançat una altra, i després una altra. Les pedres queien lluny de la taula, però així i tot la Beatrice es protegia el cap amb els dos braços, i l’Axl s’havia aixecat i s’havia començat a acostar a l’home barbut. Però el pare Brian hi havia arribat abans i, agafant-lo pels dos braços, li havia dit:

—Fra Irasmus, sisplau! Ja n’hi ha prou! Tranquil·litzeu-vos!

Els ocells xisclaven i voletejaven en totes direccions.

—Sé qui són! —cridava el monjo barbut enmig del xivarri—. Sé qui són!

—Germà, feu el favor de tranquil·litzar-vos!

—No m’ho impediu, pare! Són agents de Satanàs!

—També podrien ser-ho de Déu, Irasmus. Encara no ho sabem.

—Jo sé que són de Satanàs! Mireu-los als ulls! Com poden ser agents de Déu i mirar-nos amb aquests ulls?

—Calmeu-vos, Irasmus. Tenim convidats.

En sentir aquelles paraules, el monjo barbut s’havia adonat de la presència de l’Axl i la Beatrice. Els havia clavat una mirada enfurida i, tot seguit, adreçant-se al pare Brian, havia dit:

—Per què deixem entrar convidats a casa en una època com aquesta? Per què vénen aquí?

—Només són uns viatgers honrats, germà, i estem contents d’oferir-los la nostra hospitalitat, com és tradició entre nosaltres.

—Pare Brian, si expliqueu les nostres coses a uns desconeguts sou un insensat! Mireu, ens espien!

—No espien ningú i els nostres problemes no els interessen gens ni mica, perquè segurament ja en tenen prou amb els seus.

De sobte, l’home barbut havia agafat una altra pedra i havia fet el gest de llançar-la, però el pare Brian l’hi havia impedit.

—Torneu a baixar, Irasmus, i deixeu anar el cabàs. Ja me’l quedo jo. No el podeu anar traginant per tot arreu d’aquesta manera.

L’home barbut s’havia escapolit del monjo més gran i s’havia premut el cabàs zelosament contra el pit. El pare Brian havia concedit aquella petita victòria a l’Irasmus i l’havia acompanyat fins a la porta, i quan el monjo més jove s’havia girat per llançar una altra mirada assassina al sostre, el més gran l’havia empès amb delicadesa cap a l’escala.

—Torneu a baixar, Irasmus, que us trobaran a faltar. Baixeu i mireu de no caure.

Després que el monjo per fi se n’hagués anat, el pare Brian havia tornat a entrar a la cambra brandant una mà cap a les plomes que flotaven.

—Us demano disculpes a tots dos. És un bon home, però aquest estil de vida ja no fa per a ell. Torneu a entaular-vos, sisplau, i acabeu l’àpat tranquil·lament.

—Malgrat tot, pare —havia dit la Beatrice—, potser té raó, aquest home, quan diu que els fem nosa en un moment una mica convuls. La nostra intenció no és convertir-nos en una altra càrrega, i és per això que tan bon punt ens permetin consultar el pare Jonus, els savis consells del qual són ben coneguts, reprendrem el camí. Encara no se sap si el podrem veure?

El pare Brian havia negat amb el cap.

—Ja us ho he comentat abans, senyora: el pare Jonus ha estat una mica delicat i el pare abat ha donat ordres estrictes que no se’l molesti si no és amb el consentiment exprés del mateix abat. Com que sé les ganes que teniu de veure en Jonus i els tràngols que heu hagut de passar per arribar fins aquí, d’ençà que vau arribar que intento reclamar l’atenció del pare abat. Malgrat tot, ja deveu veure que heu arribat en un moment de tràfec, i a més no fa gaire hem rebut una visita força important per al pare abat, la qual cosa farà endarrerir una mica més la nostra reunió. A hores d’ara, l’abat ha tornat al seu estudi per parlar amb el visitant mentre nosaltres l’esperem.

La Beatrice s’havia acostat a la finestra per veure el monjo barbut mentre baixava les escales de pedra.

—Benvolgut pare —havia dit tot d’una, assenyalant cap avall—, no és l’abat aquest que torna?

L’Axl se li havia plantat al costat i havia vist una figura escanyolida que avançava amb autoritat cap al mig del pati. Els monjos havien interromput les converses i se li acostaven.

—Ui, sí, és el pare abat que torna. De moment, acabeu de menjar en pau. I pel que fa a en Jonus, prengueu paciència, perquè dubto que us pugui portar la decisió del pare abat abans que la reunió s’hagi acabat. Us prometo, això sí, que no me’n descuidaré i que presentaré la sol·licitud en nom vostre.

El que era evident era que tant llavors com ara els cops de destral del guerrer ressonaven al pati. De fet, l’Axl recordava amb nitidesa que, mentre observava els monjos que desfilaven cap a l’edifici de l’altre costat, s’havia preguntat si sentia un llenyataire o dos, perquè la segona destralada era tan seguida respecte a la primera que feia de mal endevinar si era un soroll real o un eco. Mentre hi rumiava ajagut a les fosques, l’Axl estava convençut que l’Edwin havia estat tallant llenya al costat d’en Wistan, imitant el guerrer cop a cop. Era molt probable que el noi ja fos un llenyataire competent. De fet, aquell mateix dia, abans que arribessin al monestir, ja els havia deixat atònits cavant molt de pressa amb dues pedres planes que havia trobat allà mateix.

D’ençà d’aquell moment l’Axl ja no havia cavat més, convençut pel guerrer que guardés forces per a la pujada fins al monestir. Així doncs, s’havia quedat dret al costat del cadàver, que traspuava líquid, protegint-lo dels ocells que s’aplegaven a les branques. En Wistan, va recordar l’Axl, havia fet servir l’espasa del difunt per cavar la tomba, argumentant que no volia que s’esmussés el tall de la seva en una tasca com aquella. Sir Gawain, en canvi, havia dit:

—Aquest soldat ha mort amb honor, siguin quins siguin els ardits del seu amo, i l’espasa d’un cavaller està ben emprada si serveix per oferir-li una fossa.

Malgrat tot, els dos homes havien fet una pausa per assistir esbalaïts als avenços que feia l’Edwin amb aquelles eines tan primitives. En acabat, quan reprenien la feina, en Wistan havia dit:

—Tinc por, Sir Gawain, que Lord Brennus no s’empassi aquesta història.

—Oh, i tant que se l’empassarà —havia replicat en Gawain, mentre continuava cavant—. Hi ha fredor entre nosaltres, però em té per un talòs sincer i massa poc imaginatiu perquè m’empesqui històries tan enrevessades. Potser els diré que el soldat em va parlar de bandits fins i tot mentre se’m dessagnava moribund als braços. Potser n’hi ha que pensen que dir una mentida com aquesta és un pecat greu, però jo sé que Déu serà misericordiós a l’hora de jutjar-la, perquè, al capdavall, oi que és per evitar el vessament de més sang? Me les enginyaré perquè en Brennus em cregui, senyor. Ara bé, vós encara esteu en perill i teniu bons motius per afanyar-vos a tornar a casa.

—Ho faré sense dilació, Sir Gawain, tan aviat com hagi enllestit el meu encàrrec. Si la pota de l’euga triga gaire a curar-se, potser fins i tot la canviaré per una altra, perquè el camí fins als aiguamolls és molt llarg. Em sabria greu perquè és un cavall especial.

—A fe que ho és! El meu Horace, malauradament, ja no té aquesta agilitat, tot i que m’ha ajudat moltes vegades quan més el necessitava, com la vostra euga fa un moment. És un cavall excepcional i us sabrà molt de greu perdre’l. Tot i així, la velocitat és crucial, de manera que val més que deixeu córrer el vostre encàrrec i que us poseu en marxa. Ja ens n’encarregarem l’Horace i jo, de la dragona, i no caldrà que hi penseu més. De tota manera, ara que he tingut temps per rumiar-hi, dubto que Lord Brennus se’n surti a l’hora de reclutar la Querig per al seu exèrcit. És la criatura més salvatge i indòmita que hi ha, i tan aviat llançarà flamarades contra el seu bàndol com en llançarà contra els enemics d’en Brennus. No té solta ni volta, aquesta idea, senyor. No us hi capfiqueu més i afanyeu-vos a tornar a casa abans no us acorrali l’enemic. —Llavors, com que en Wistan continuava cavant i no contestava, Sir Gawain havia preguntat—: M’ho prometeu, mestre Wistan?

—Què voleu que us prometi, Sir Gawain?

—Que no pensareu més en la dragona i que us en tornareu a casa de seguida.

—Em fa l’efecte que teniu moltes ganes de sentir-m’ho dir.

—No penso només en la vostra seguretat, senyor, sinó també en la d’aquells contra els quals es revoltarà la Querig si l’esvereu. A més, què me’n dieu, dels vostres companys de viatge?

—Teniu raó: la seguretat d’aquests amics m’amoïna. Els acompanyaré fins al monestir perquè no els puc deixar indefensos per camins tan imprevisibles. Després, això sí, potser valdria més que ens separéssim.

—Per tant, quan us en aneu del monestir, tornareu cap a casa?

—Tornaré a casa quan estigui preparat, senyor cavaller.

El tuf que s’enlairava des dels budells del mort havia obligat l’Axl a allunyar-se’n uns quants passos, i des de la nova posició havia vist que tenia una perspectiva més clara de Sir Gawain. El cavaller estava enfonsat al forat fins a la cintura i la suor li amarava el front, i potser era per això que l’expressió que adoptava havia perdut la bondat que la caracteritzava. Observava en Wistan amb una hostilitat intensa, mentre el guerrer, indiferent, continuava cavant.

La mort del soldat havia colpit la Beatrice. Mentre augmentava la fondària del sot, la dona s’havia tornat a encaminar a poc a poc cap al gran roure, a l’ombra del qual s’havia assegut altra vegada amb el cap cot. L’Axl tenia ganes d’anar a seure amb ella i, de fet, si no hagués estat per l’estol de corbs, hi hauria anat. Ara, estirat a les fosques, a ell també li començava a sobrevenir una sensació de tristesa per l’home mort. Va recordar la deferència amb què el soldat els havia tractat en aquell petit pont i la delicadesa amb què s’havia adreçat a la Beatrice. I també va rememorar la precisió amb què havia col·locat el cavall quan havia entrat a la clariana. Alguna cosa d’aquella maniobra ja li havia atiat la memòria en el moment de ser executada, i ara, enmig del silenci de la nit, l’Axl va evocar les ondulacions del bruguerar, el cel amenaçador i el ramat d’ovelles que s’acostava.

Anava a cavall i, muntant davant seu, hi havia el seu company, un home que es deia Harvey, el cos voluminós del qual exhalava una ferum que s’imposava a la dels dos cavalls. S’havien aturat enmig de l’erm assotat pel vent perquè havien detectat un moviment llunyà, però quan s’havia fet evident que no representava cap amenaça, l’Axl havia estirat els braços per desemmandrir-se —feia molta estona que cavalcaven— i havia observat la cua del cavall d’en Harvey, que es gronxava d’un costat a l’altre com si volgués evitar que les mosques se li posessin a la gropa. Tot i que en aquell moment l’Axl no podia veure el rostre del company, la forma de l’esquena d’en Harvey —i de fet tota la postura del cos— anunciava la malvolença suscitada per la imatge del grup que s’acostava. Més enllà d’en Harvey, l’Axl distingia els pics foscos que eren les cares de les ovelles i, avançant amb el ramat, quatre homes, un dels quals enfilat en un ruc; els altres tres anaven a peu. No es veia cap gos. Els pastors, havia deduït l’Axl, devia fer molta estona que els havien vist a ells —dos genets clarament retallats contra el cel—, però si s’havien neguitejat ho dissimulaven molt bé amb el seu avanç lent, ardu i incessant. Ben mirat, per travessar el bruguerar només hi havia aquell camí llarg, i l’Axl suposava que l’única alternativa que els pastors tenien per esquivar-los era recular.

A mesura que el grup s’acostava, s’havia adonat que tots quatre homes, que no eren vells ni de bon tros, estaven dèbils i prims. Aquella constatació li havia fet encongir el cor, perquè sabia que la condició d’aquells individus no faria altra cosa que estimular l’agressivitat del seu company. L’Axl havia esperat fins que el grup fos a una distància des de la qual gairebé s’hi haurien pogut comunicar a crits, i llavors havia fet avançar el cavall i s’havia col·locat amb cura al costat d’en Harvey, on sabia que passarien els pastors i una bona part del ramat. Havia procurat que el seu cavall quedés un nas per darrere del d’en Harvey perquè el seu company conservés la il·lusió del rang per antiguitat. Però el cas era que l’Axl ocupava una posició gràcies a la qual protegiria els pastors de qualsevol atac sobtat que en Harvey pogués llançar amb el fuet o amb el garrot que duia penjat a la sella. A més, la maniobra només s’hauria pogut interpretar com un acte de camaraderia, i de tota manera en Harvey tampoc no posseïa l’agudesa mental necessària per esbrinar-ne l’objectiu real. De fet, l’Axl recordava que el seu company l’havia saludat distretament amb el cap quan se li havia acostat, i que llavors, amb posat taciturn, s’havia tornat a girar per contemplar el bruguerar.

Si l’Axl patia pels pastors que s’acostaven, era sobretot per un episodi que havia tingut lloc feia uns quants dies en un poble saxó. Era un matí assolellat i l’Axl s’havia quedat tan esbalaït com qualsevol dels vilatans. Sense cap avís previ, en Harvey havia esperonat el cavall i havia començat a repartir cops entre les persones que s’esperaven per treure aigua del pou. Què havia fet servir, en Harvey, aquell dia: el fuet o el garrot? El dia del bruguerar l’Axl havia intentat recordar aquell detall. Si en Harvey decidia atacar els pastors amb el fuet, arribaria més lluny i hauria d’agafar menys impuls amb el braç; potser fins i tot s’atreviria a fer-lo passar per damunt del cap del cavall de l’Axl. En canvi, si apostava pel garrot, i considerant la posició que ocupava l’Axl, en Harvey s’hauria vist obligat a esquivar el cavall de l’Axl i a descriure un gir parcial abans d’atacar. Una maniobra com aquella al seu company li semblaria massa intencionada: en Harvey era dels que preferien que la seva agressivitat semblés arrauxada i desimbolta.

Ara l’Axl no recordava si les seves accions estudiades havien salvat els pastors. Tenia una idea vaga d’ovelles que li passaven innocentment pel costat, però el record dels pastors se li barrejava d’una manera borrosa amb el de l’atac als vilatans del costat del pou. Per què havien arribat tots dos a aquell poble, aquell matí? L’Axl recordava els crits d’indignació, els plors de la mainada, les mirades carregades d’odi, i la ràbia que havia sentit, no tant per en Harvey com pels qui li havien encolomat aquell company. La missió, si la complien, representaria sens dubte una gesta única i sense precedents, tan portentosa que fins i tot Déu la consideraria una fita quan els homes se li acostessin una mica més. No obstant això, com podia aspirar a fer res, l’Axl, lligat com estava a aquell bàrbar?

El soldat de la cabellera grisa li tornava a rondar els pensaments, i també aquell gest tímid que havia insinuat al pont. Mentre el seu robust company cridava i estirava en Wistan pels cabells, l’home de la cabellera grisa havia començat a alçar el braç, gairebé com si assenyalés amb els dits, i una recriminació se li estava a punt d’escapar dels llavis. Però llavors havia abaixat el braç. L’Axl havia entès a la perfecció el que l’home de la cabellera grisa havia experimentat durant aquells instants. Després el soldat havia tingut paraules amables per a la Beatrice, i l’Axl les hi havia agraït. Recordava l’expressió de la Beatrice davant del pont i el canvi que havia experimentat, passant de seriosa i reservada a aquella insinuació de somriure que a ell li agradava tant. Ara aquella imatge li arribava al cor i alhora l’espantava. Només havia calgut que un desconegut —i a més algú amb possibilitats de ser perillós— pronunciés unes quantes paraules amables perquè ella estigués disposada a tornar a confiar en el món. La idea atribolava l’Axl, que va sentir l’impuls de passar la mà amb delicadesa per l’espatlla que tenia al costat. Però, no havia sigut sempre d’aquella manera, ella? No era una part consubstancial del que la convertia en algú tan preciós per a ell? I no havia sobreviscut durant tots aquells anys sense sortir-ne gaire mal parada?

—No pot ser romaní, senyor —va recordar que li havia dit la Beatrice amb una veu nerviosa. Ell estava ajupit, recolzat amb un genoll, perquè feia un bon dia i la terra era seca. La Beatrice devia estar dreta darrere seu, perquè ell en recordava l’ombra al davant, al terreny boscós, mentre ell separava el sotabosc amb les mans—. No pot ser romaní, senyor. Qui ha vist mai romaní amb aquestes flors tan grogues?

—Doncs em dec haver confós de nom, donzella —havia dit l’Axl—. Però estic segur que és una herba molt comuna i que no us farà cap mal.

—Voleu dir que hi enteneu gaire, de plantes, senyor? La mare em va instruir sobre totes les plantes silvestres de la regió, però aquesta d’aquí m’és del tot desconeguda.

—Doncs és probable que darrerament alguna espècie forana hagi arribat a aquests verals. Per què us hi capfiqueu tant, donzella?

—M’hi capfico, senyor, perquè podria ser perfectament una mala herba de la qual m’hauria de malfiar.

—Però les úniques herbes temibles són les verinoses, i si no es toquen no passa res. Vós, en canvi, acabeu de tocar aquesta amb les mans i me l’heu fet tocar a mi!

—No és pas verinosa, senyor! Si més no, en el sentit que vós ho dieu. Tot i així, una vegada la meva mare va descriure una planta amb tots els detalls i em va avisar que veure-la enmig del bruc portava malastrugança a les noies joves.

—Quina mena de malastrugança, donzella?

—No em veig amb cor de dir-vos-ho, senyor.

Però, mentre pronunciava aquelles paraules, aquella dona jove —perquè era el que la Beatrice era aquell dia— se li havia ajupit al costat i s’havien tocat fugaçment amb el colze, i ella l’havia mirat i li havia dedicat un somriure confiat.

—Si veure-la porta malastrugança —havia dit l’Axl—, on és la bondat en el fet d’haver-me obligat a sortir del camí només perquè la mirés?

—Ui, no us afectarà pas a vós, la malastrugança, senyor! Només afecta les noies solteres. Ja n’hi ha una altra, de planta que només porta malastrugança als homes com vós.

—Doncs ja em podeu dir com és, perquè potser m’esgarrifarà tant com a vós us esgarrifa aquesta.

—Diria que us ho passeu bé burlant-vos de mi, senyor. Però un dia caureu i tindreu la mala herba a tocar del nas. I llavors ja veureu si fa gràcia o no.

L’Axl recordava el tacte del bruc quan hi havia passat la mà, mentre més amunt el vent agitava les branques, i la presència d’aquella dona jove al seu costat. Era la primera vegada que havien conversat? Si més no, ja es devien conèixer de vista, perquè era inconcebible que fins i tot algú com la Beatrice s’hagués pres tantes confiances amb un perfecte desconegut.

Els cops de destral, que havien cessat durant una estona, es tornaven a sentir, i l’Axl va pensar que el guerrer tal vegada es passaria tota la nit a la intempèrie. En Wistan semblava un home tranquil i assenyat, fins i tot quan lluitava, però era probable que la tensió acumulada durant el dia i la nit abans li hagués afectat els nervis, i que necessités esbravar-se d’aquella manera. Tot i així, el seu comportament era estrany. El pare Jonus l’havia advertit específicament que no tallés més llenya, i ell, en canvi, talla que tallaràs, fins i tot en plena nit. Abans, quan havien arribat, havia semblat una deferència del guerrer. I en aquell moment, tal com l’Axl havia descobert, en Wistan ja tenia els seus motius per tallar llenya.

—L’emplaçament del llenyer és òptim —havia explicat el guerrer—. El noi i jo hem pogut observar perfectament les anades i vingudes mentre treballàvem. De fet, quan hem portat la llenya al lloc on la necessitaven, hem voltat tant com hem volgut i hem aprofitat per explorar els encontorns, tot i que ens hem trobat unes quantes portes tancades i barrades.

Aquells dos havien estat xerrant al costat de la paret més alta del monestir, que donava al bosc del voltant. Els monjos ja feia estona que havien entrat a la reunió i la quietud s’imposava a tots els racons del recinte. Una estona abans, mentre la Beatrice dormisquejava a la cambra, l’Axl n’havia sortit i, sota el sol del final de la tarda, havia enfilat els graons de pedra gastada per arribar al lloc des d’on en Wistan contemplava la frondositat de més avall.

—Però, per què us preneu tantes molèsties, mestre Wistan? —li havia preguntat l’Axl—. No us deveu pas malfiar d’aquests bons monjos, oi?

El guerrer, que feia visera amb una mà, havia respost:

—Abans, quan hem pujat per aquest camí, només tenia ganes d’arraulir-me en un racó i de submergir-me en els meus somnis. Però, ara que som aquí, pressento, no ho puc evitar, que aquest lloc ens reserva uns quants perills.

—Deu ser el cansament el que us fa desconfiar tant, mestre Wistan. Quines tribulacions podeu tenir, aquí?

—Encara no n’identifico cap amb certesa. Però penseu en el que us diré ara. Abans, quan he tornat als estables per comprovar si l’euga estava bé, he sentit uns sorolls que venien del compartiment del darrere. El que vull dir, senyor, és que els compartiments estaven separats per una paret, i he sentit un altre cavall a l’altra banda, tot i que abans, quan hem arribat i hi he portat l’euga, no n’hi havia cap. I a continuació, quan he anat a l’altre costat, hi he trobat la porta de l’estable tancada amb un pany enorme que només es pot obrir amb clau.

—L’explicació podria ser ben senzilla, mestre Wistan. Potser el cavall estava pasturant i l’han portat més tard.

—Precisament he parlat amb un monjo sobre aquesta qüestió i m’he assabentat que aquí no allotgen cavalls per no alleugerir-los la càrrega indegudament. Tots els indicis apunten que d’ençà de la nostra arribada han rebut una altra visita, que a més té moltes ganes de passar desapercebuda.

—Ara que dieu això, mestre Wistan, m’ha vingut al cap un comentari del pare Brian sobre una visita important que havia vingut a veure l’abat, i que a causa de l’arribada d’aquesta visita s’havia endarrerit la gran reunió dels monjos. Però nosaltres no sabem res del que passa aquí i, de fet, és molt probable que no hi passi res que ens afecti.

En Wistan havia assentit amb posat reflexiu.

—Deveu tenir raó, mestre Axl. Potser una dormideta m’aplacaria els recels. Tanmateix, he enviat el noi a voltar una mica més per aquest lloc, donant per fet que perdonaran amb més facilitat la curiositat innata d’un noi que no la d’un adult. I no fa gaire ha tornat i m’ha explicat que havia sentit un gemec en una d’aquelles estances —en Wistan s’havia tombat i les havia assenyalat—, d’un home que patia. Després de sentir el soroll, mestre Edwin s’hi ha acostat sigil·losament i ha vist taques de sang, tant fresca com seca, fora d’una cambra tancada.

—Sí que és curiós, sí. Amb tot, no hi hauria cap misteri si un monjo hagués tingut un malaurat accident, potser fins i tot entrebancant-se en aquests mateixos graons.

—Us concedeixo, senyor, que de moment no tinc cap raó consistent per afirmar que aquí hi hagi alguna cosa que no rutlla. Ves que no sigui l’instint del guerrer el que em fa anhelar tenir l’espasa embeinada al cinyell i deixar de fingir que sóc un pagès. O qui sap si les meves pors provenen directament del que aquestes parets em xiuxiuegen sobre èpoques pretèrites.

—Què voleu dir, senyor?

—Doncs que no fa gaire aquest lloc no era cap monestir, sinó una fortalesa construïda expressament per combatre els enemics. Us en recordeu, de l’esgotadora ascensió que hem fet? De les giragonses que feia el camí, ara endavant, ara endarrere, com si es delís per exhaurir-nos el vigor? Mireu aquí baix, senyor, i fixeu-vos en els merlets que passen per damunt d’aquests mateixos camins. És des d’aquí que temps enrere els defensors rebien els convidats amb una pluja de fletxes, rocs i aigua bullent. Només arribar a la porta ja devia ser una proesa.

—Ja us entenc. No devia ser una ascensió gens fàcil.

—A més a més, mestre Axl, m’hi jugo el que vulgueu que aquesta fortalesa també va ser governada per saxons, perquè hi he vist diversos senyals de la meva gent que potser a vós us han passat inadvertits. Mireu allà baix. —En Wistan havia assenyalat un pati empedrat delimitat per una doble muralla—. M’imagino que devia ser una altra porta, molt més sòlida que la primera, però tanmateix oculta per als invasors que pugessin pel camí. Només podien veure la primera i pugnaven de valent per assaltar-la, però resultava que era el que els saxons anomenem comporta, com els obstacles que regulen el cabal dels rius. Però el que feien, d’una manera força deliberada, era deixar entrar per aquesta porta un nombre determinat d’enemics, i llavors la comporta es tancava davant dels que venien al darrere. I els que quedaven aïllats entre les dues portes, en aquell espai d’allà, estaven en inferioritat numèrica i els tornaven a atacar des de dalt. Els mataven abans que deixessin entrar el grup següent. Ja ho veieu, com anava, senyor. Ara això és un indret de pau i pregària, però no cal que hi gratem gaire per trobar-hi sang i terror.

—N’heu fet una molt bona lectura, mestre Wistan, i el que m’heu ensenyat m’ha fet estremir.

—També estic convençut que aquí hi va haver famílies saxones que havien fugit de llocs llunyans i que cercaven la protecció d’aquesta fortalesa. Dones, nens, ferits, vells, malalts. Mireu cap allà, al pati on s’han congregat els monjos. Tret dels més febles, tothom es devia quedar aquí per veure més bé els invasors que xisclaven com ratolins atrapats entre les dues portes.

—Això em costa de creure, senyor. Veig més probable que s’amaguessin a baix i resessin per salvar-se.

—Només els més porucs. La majoria es devien quedar en aquest pati, o potser fins i tot devien pujar aquí dalt, on som ara, arriscant-se a entomar una fletxa o una llança per fruir del calvari de baix.

L’Axl havia fet que no amb el cap.

—Em costa pensar que les persones de les quals parleu sentissin cap mena de plaer presenciant un bany de sang, encara que fos de l’enemic.

—Ans al contrari, senyor. Parlo de persones que eren al final d’un camí brutal, que havien presenciat la mutilació i la violació de fills i parents. Havien arribat fins aquí, fins al seu santuari, després de llargs turments, estalonats constantment per la mort. I llavors irromp un exèrcit invasor d’unes proporcions mastodòntiques. La fortalesa deu poder resistir uns quants dies, potser fins i tot una setmana o dues. Però saben que a la llarga hauran d’afrontar el seu propi carnatge. Saben que al cap de no gaire els infants que ara embolcallen amb els braços seran joguines ensangonades que rebran puntades de peu en aquests mateixos empedrats. Ho saben perquè ja ho han vist als llocs d’on han fugit. Han vist els enemics quan cremaven i tallaven, i quan s’alternaven violant noies fins i tot quan jeien moribundes a causa de les ferides. Saben que s’acosta i que, per tant, han d’aprofitar els primers dies del setge, quan l’enemic paga el preu pel que farà més tard. En altres paraules, mestre Axl, els que no es podran venjar quan cal es delecten en la venjança per endavant. És per això, senyor, que dic que els meus cosins saxons es devien dedicar a animar i a aplaudir des d’aquí, i com més despietada fos la mort, més exultants devien estar.

—No m’ho puc creure, senyor. Com és possible que actes que encara no s’han comès originin un odi tan profund? La bona gent que temps enrere es va refugiar aquí devia conservar viva l’esperança fins al final, i també devia presenciar tot el patiment, tant d’amics com d’enemics, amb compassió i horror.

—Vós sou molt més gran que jo, mestre Axl, però en qüestions de sang no em sorprendria gens que jo fos el veterà i vós el jovencell. Jo he vist un odi sinistre i insondable en rostres de dones grans i de vailets, i alguns dies jo mateix l’he sentit.

—No m’ho crec, senyor. A més, estem parlant d’un passat bàrbar que amb una mica de sort no es repetirà. Gràcies a Déu, no caldrà que confrontem els nostres arguments.

El guerrer li havia dedicat una mirada estranya. Havia semblat que tenia la intenció de dir alguna cosa, però que de seguida s’hi havia repensat. Llavors s’havia girat a contemplar els edificis de pedra que tenien al darrere i havia dit:

—Abans, quan he passejat pel recinte carregat de llenya, he descobert senyals fascinants del passat a cada racó. El fet, senyor, és que, fins i tot si travessaven la segona porta, aquesta fortalesa tenia molts més paranys reservats a l’enemic, incloentn’hi alguns la mar d’enginyosos. Els monjos d’aquí amb prou feines deuen tenir una vaga idea dels llocs per on passen cada dia. Però no en parlem més. Aprofitant aquest moment de tranquil·litat que compartim, m’agradaria demanar-vos disculpes, mestre Axl, per les molèsties que us he ocasionat abans. Em refereixo al moment en què he demanat a aquell amable cavaller si us coneixia.

—No hi penseu més, senyor. No m’heu ofès pas. M’ha sobtat, això sí, i a la meva dona també. M’heu confós amb una altra persona: és un error fàcil de cometre.

—Us agraeixo la comprensió. Us he confós amb algú de qui no oblidaré mai la cara, tot i que quan el vaig veure per última vegada jo encara era un nen.

—Per tant, va ser a l’oest.

—Sí, senyor, abans que se m’emportessin. L’home a qui em refereixo no era cap guerrer, però tenia una espasa i muntava un semental preciós. Venia sovint al poble, i per als nens, que només coneixíem pagesos i barquers, era un esdeveniment fabulós.

—És clar. Ho puc entendre.

—Recordo que el seguíem per tot el poble, però sempre a una distància prudencial. Hi havia dies que tenia pressa: enraonava amb els ancians o cridava perquè tothom s’aplegués a la plaça. Altres dies, en canvi, voltava tranquil·lament, sense xerrar amb ningú i com si es limités a deixar passar el dia. No sabia parlar gaire la nostra llengua, però com que el nostre poble era a tocar de la riba i el vaivé de barques era constant, n’hi havia uns quants que parlaven la seva, i mai no li va faltar companyia. De vegades es girava cap a nosaltres amb un somriure pintat a la cara, però com que érem petits ens dispersàvem i ens amagàvem.

—I va ser en aquest poble on vau aprendre a parlar tan bé la nostra llengua?

—No, això va ser després. Quan se’m van emportar.

—Emportar, mestre Wistan?

—Uns soldats em van venir a buscar al poble i em van entrenar des de molt jove per convertir-me en el guerrer que sóc ara. I com que els que se me’n van endur eren britans, de seguida vaig aprendre a parlar i a lluitar a la seva manera. Però això va passar fa molt de temps i, quan hi penso, les coses adopten formes estranyes. I quan avui us he vist per primera vegada en aquell poble, qui sap si per una il·lusió òptica provocada per la claror del matí, m’he sentit com si tornés a ser aquell vailet, espiant amb timidesa aquell gran home de la capa onejant que es passejava pel poble com un lleó entre porcs i vaques. Potser ha sigut la comissura dels vostres llavis quan heu somrigut, o algun detall en la vostra manera de saludar un desconegut, amb el cap una mica inclinat. Sigui com sigui, ara veig que m’he equivocat: és impossible que fóssiu aquell home. Deixem-ho córrer. Per cert, senyor, com està la vostra esposa? Espero que no estigui esgotada.

—Ja torna a respirar amb normalitat, gràcies. De tota manera, li he recomanat que descansi una mica més. Ben mirat, ens haurem d’esperar fins que els monjos surtin de la reunió i el pare abat ens doni el consentiment per visitar l’eminent metge Jonus.

—És una dona molt decidida, senyor. L’admiro molt per haver fet tot el trajecte sense queixar-se en cap moment. Ah, ja torna el noi.

—Mireu com es protegeix la ferida amb la mà, mestre Wistan. També l’hauríem de portar amb el pare Jonus.

Havia semblat que en Wistan no sentia l’últim comentari. S’havia apartat del mur i havia baixat els petits graons per anar a trobar l’Edwin, i durant uns instants havien conversat en veu baixa i amb els caps a tocar. El noi parlava animat i el guerrer l’escoltava amb les celles arrufades, i de tant en tant feia que sí amb el cap. L’Axl també havia baixat les escales i, quan havia arribat al mateix nivell que els altres dos, en Wistan li havia dit en veu baixa:

—Mestre Edwin m’acaba d’informar d’una curiosa troballa que potser fóra bo que veiéssim amb els nostres ulls. Seguim-lo, però caminem com si no tinguéssim una destinació concreta, no fos que a aquell monjo vell d’allà li haguessin assignat la missió d’espiar-nos.

En efecte, un monjo solitari vigilava el pati i, a mesura que ells s’hi acostaven, l’Axl havia vist que articulava paraules en silenci per a si mateix, perdut en el seu món. Gairebé no els havia mirat mentre l’Edwin els guiava a través del pati i enfilava per una obertura entre dos edificis. Havien desembocat en un espai on l’herba prima cobria un terreny costerut i irregular, i on una filera d’arbres pansits que amb prou feines eren més alts que les persones resseguien un viarany que s’allunyava del monestir. Mentre seguien l’Edwin sota un cel crepuscular, en Wistan havia mormolat:

—N’estic molt, d’aquest nano. He pensat, mestre Axl, que encara podríem reconsiderar la decisió de deixar-lo al poble del vostre fill. M’aniria molt bé que es quedés amb mi durant una temporada més llarga.

—Em sap greu sentir-vos dir una cosa com aquesta, senyor.

—Per què? Ell no es vol passar la vida donant menjar als porcs i cavant la terra freda.

—Però, quin futur li espera si es queda al vostre costat?

—Un cop enllestit l’encàrrec, me l’enduré als aiguamolls.

—I què li fareu fer, allà, senyor? Lluitar contra els escandinaus durant el que li quedarà de vida?

—Veig que arrufeu les celles, senyor, però el caràcter d’aquest noi és excepcional. Serà un guerrer excels. Però ara callem i mirem què ens vol ensenyar.

Havien arribat a un espai on, al marge del viarany, s’alçaven tres cabanes de fusta tan rònegues que semblava que cada una s’aguantava dreta gràcies a la del costat. Unes roderes solcaven el terreny fangós i l’Edwin s’havia aturat per assenyalar-les, i tot seguit els havia guiat fins a l’última cabana.

No tenia porta i li faltava una bona part del sostre, obert directament al cel. Quan hi havien entrat, uns quants ocells havien alçat el vol, frenètics i esvalotats, i a l’espai lúgubre que acabaven de desocupar l’Axl hi havia distingit un carro tosc —fet potser pels mateixos monjos— amb totes dues rodes enfonsades al fang. Però el que cridava l’atenció era la gran gàbia que hi havia muntada al damunt; i quan l’Axl s’hi havia acostat, havia vist que, encara que fos de ferro, contenia un puntal gruixut de fusta que la travessava de dalt a baix i que la fermava als taulons de la base. El puntal també estava guarnit amb cadenes i manilles, i, a l’altura del cap, hi tenia una mena de màscara de ferro ennegrida, sense forats per als ulls i només amb un petit orifici per a la boca. Tant el carro com l’espai que l’envoltava estaven recoberts de plomes i d’excrements. L’Edwin havia estirat la porta de la gàbia i l’havia sacsejat endavant i enrere, arrencant grinyols de la frontissa. L’emoció li tornava a tenyir les paraules, a les quals en Wistan havia reaccionat escorcollant amb la mirada tots els racons de la cabana i, de tant en tant, fent que sí amb el cap.

—És curiós —havia dit l’Axl— que aquests monjos necessitin un objecte com aquest. No hi ha dubte que el deuen fer servir en algun ritual sagrat.

El guerrer havia començat a donar voltes al carro, trepitjant amb cura per esquivar els tolls estancats.

—Una vegada vaig veure una cosa semblant —havia comentat—. Potser us sembla que aquest instrument està destinat a exposar l’home de dins al rigor dels elements. Però fixeu-vos que aquests barrots estan prou separats perquè m’hi càpiga l’espatlla. I mireu aquí: aquestes plomes estan enganxades al ferro amb sang seca. L’home que lliguen aquí és una ofrena per als ocells de la muntanya. Emmanillat com està, és impossible que es pugui enfrontar amb els becs famolencs. I aquesta màscara de ferro, per més horripilant que pugui semblar, en el fons representa un element misericordiós, perquè com a mínim no se li cruspeixen els ulls.

—També podria tenir altres finalitats més innòcues —havia dit l’Axl, però l’Edwin tornava a parlar i en Wistan s’havia girat i havia llançat una ullada a l’exterior de la cabana.

—El noi diu que ha seguit el rastre fins a un lloc a prop d’aquí, al caire d’un penya-segat —havia dit per fi el guerrer—. Diu que allà les roderes es veuen perfectament, la qual cosa demostraria que hi han deixat el carro unes quantes vegades. En altres paraules, tots els indicis apunten cap a la meva suposició, i també dedueixo que no fa gaire que l’han tret, aquest carro…

—No sé quin significat té, tot plegat, mestre Wistan, però admeto que començo a compartir el vostre neguit. Aquest objecte em fa esgarrifar i em fa venir ganes de tornar al costat de la meva dona.

—Val més que hi anem, doncs. No ens hi quedem més, aquí.

Però, quan sortien de la cabana, l’Edwin, que tornava a encapçalar el grup, s’havia aturat en sec. L’Axl havia mirat més endavant, cap a la penombra del vespre, i havia identificat, a una distància relativament curta, una figura amb hàbit dreta enmig de l’herba alta.

—Em sembla que és el monjo que vigilava el pati —havia dit el guerrer a l’Axl.

—Ens veu?

—Em sembla que sí, i també sap que nosaltres el veiem. Tot i així, està allà plantat com un arbre. Anem a veure’l.

El monjo era al marge del viarany, envoltat d’herba fins als genolls. Mentre se li acostaven, l’home continuava gairebé immòbil, tot i que el vent li agitava l’hàbit i la cabellera blanca. Era prim, quasi escardalenc, i els fitava amb uns ulls sortits i inexpressius.

—Ens està observant, senyor —havia dit en Wistan, aturant-se—, i ja que sap el que acabem de descobrir, potser ens podria explicar quin ús dóna la seva congregació a aquest instrument.

Sense badar boca, el monjo havia assenyalat cap al monestir.

—Potser fa vot de silenci —havia dit l’Axl—. O potser és tan mut com vós feu veure darrerament, mestre Wistan.

El monjo havia sortit de l’herba i havia arribat al viarany. Havia clavat aquells ulls estranys alternativament en els tres homes i, tot seguit, havia tornat a assenyalar cap al monestir i havia començat a desfer el camí. Els altres el seguien de prop i el monjo girava el cap cada dos per tres per comprovar que encara hi eren.

Els edificis que constituïen el monestir s’havien convertit en figures fosques retallades sobre el cel crepuscular. Quan estaven a punt d’arribar-hi, el monjo s’havia aturat, s’havia atansat l’índex als llavis i havia reprès la marxa amb un pas més prudent. Semblava que s’escarrassés perquè passessin inadvertits i per evitar el pati central. Els havia dut per uns carrerons estrets que resseguien la part posterior dels edificis i on el terreny s’enclotava i s’enfilava. En un moment determinat, mentre avançaven capcots arran d’una paret, havien sentit que de les finestres que tenien una mica més amunt en sortien sorolls procedents de la reunió dels monjos. Una veu cridava enmig de la remor, i llavors una altra —la del pare abat, potser— demanava ordre. Però no es podien encantar, i de seguida havien arribat a una arcada a través de la qual es veia el pati principal. El monjo els havia instat amb gestos peremptoris a continuar avançant tan de pressa i tan sigil·losament com poguessin.

Però, ves per on, no havien hagut de travessar el pati, on ara cremaven unes torxes, sinó només resseguir-ne una cantonada sota l’ombra d’una porxada. Quan el monjo s’havia tornat a aturar, l’Axl li havia xiuxiuejat:

—Bon home, com que sembla que teniu la intenció de portar-nos a algun lloc, us demano que em permeteu d’anar a buscar la meva dona, perquè si la deixés sola no estaria tranquil.

El monjo, que s’havia girat d’una revolada i havia clavat l’esguard en l’Axl, havia negat amb el cap i havia assenyalat cap a la penombra. Havia estat en aquell moment que l’Axl havia vist la Beatrice dreta en una entrada, més enllà del claustre. Alleujat, l’havia saludat amb la mà, i quan el grup s’hi encaminava s’havia sentit un esclat de veus indignades provinent de la reunió dels monjos que deixaven enrere.

—Com estàs, princesa? —havia preguntat l’Axl, allargant els braços per agafar-li les mans estirades.

—Estava descansant tranquil·lament, Axl, i de cop i volta aquest monjo silenciós ha aparegut davant meu, i m’he pensat que era un fantasma. Però ens vol portar a algun lloc i val més que el seguim.

El monjo havia repetit el gest de silenci i, després de fer-los un senyal perquè el seguissin, havia passat pel costat de la Beatrice i havia travessat el llindar on ella s’havia estat esperant.

Tot d’una, els passadissos s’assemblaven a les galeries del cau de l’Axl i de la Beatrice, i els llums vacil·lants que hi havia als nínxols amb prou feines dissipaven la foscor. L’Axl, amb la Beatrice agafada de bracet, avançava amb una mà estirada endavant. Havien tornat fugaçment a l’aire lliure, travessant un pati enfangat entre parcel·les llaurades, però de seguida havien entrat a un altre edifici de pedra, baix. Allà el passadís era més ample i il·luminat per torxes més grans, i havia semblat que el monjo per fi s’asserenava. Mentre se li normalitzava la respiració, els havia tornat a observar; llavors els havia dedicat un gest perquè s’esperessin i s’havia fet fonedís sota una arcada. Al cap de no gaire, el monjo havia reaparegut i els havia fet un senyal perquè entressin. Mentre gesticulava, una veu fràgil procedent de dins havia dit:

—Passeu, convidats. És una cambra molt pobra per rebre-us com cal, però tanmateix us dono la benvinguda.

Mentre l’Axl esperava que el son se l’endugués, va rememorar el moment en què tots quatre, acompanyats pel monjo silenciós, s’havien encabit en aquella cel·la minúscula. Una espelma cremava a la vora del llit i l’Axl havia notat que la Beatrice reculava en veure la figura ajaguda. Llavors ella havia respirat fondo i havia avançat una mica més dins la cambra. Tot i que gairebé no hi havia espai per a tothom, no havien trigat gens a distribuir-se al voltant del llit. El guerrer i el noi havien ocupat el racó més allunyat de l’entrada. L’Axl havia repenjat l’esquena contra la freda paret de pedra, però la Beatrice, dreta una mica més endavant i inclinada cap al marit com per sentir-se més protegida, estava gairebé a tocar del llit del malalt. Se sentia una lleu ferum de vòmit i d’orina. Mentrestant, el monjo silenciós agombolava l’home del llit i l’ajudava a incorporar-se.

L’amfitrió era un home d’edat avançada, amb els cabells blancs. Era de complexió robusta i, tot i que fins no feia gaire devia haver estat ple de vigor, ara semblava que només el fet d’incorporar-se li provoqués un patiment agònic. La manta aspra que el cobria li havia caigut mentre s’incorporava i havia revelat una camisa de dormir esquitxada de sang. Però el que havia provocat que la Beatrice reculés eren el coll i la cara de l’home, descarnadament il·luminats per l’espelma de vora el llit. Un bony inflat sota un costat del mentó, d’un lila intens que s’acabava esgrogueint, l’obligava a decantar una mica el cap. El cim del bony estava escapçat i recobert de pus i de sang vella. A més, un tall li solcava el rostre des de sota el pòmul fins a la mandíbula, i li deixava al descobert una part de l’interior de la boca i de la geniva. Al monjo li devia costar molt dibuixar un somriure, però un cop ensopegada la nova postura, els n’havia ofert un.

—Benvinguts, benvinguts. Sóc en Jonus i sé que heu fet un llarg camí per venir-me a veure. Estimats convidats, no em mireu amb aquesta cara de llàstima. Aquestes ferides no són recents i ja no em fan el mal que em feien.

—Ara entenem, pare Jonus —havia dit la Beatrice—, per què el bon pare abat es resisteix a enviar-vos desconeguts. De fet, hauríem esperat el seu consentiment, però aquest amable monjo ens ha dut fins a vós.

—En Ninian és l’amic en qui més confio i, encara que faci vot de silenci, ens entenem amb els ulls tancats. S’ha dedicat a vigilar-vos d’ençà que vau arribar i m’ha anat informant del que fèieu. He considerat que havia arribat el moment de coneixe’ns, encara que el pare abat no n’estigui al corrent.

—Però, com us les han fet, aquestes ferides, pare? —havia preguntat la Beatrice—. A un home tan cèlebre per la seva bondat i la seva saviesa…

—No el toquem, aquest tema, senyora, perquè la meva fragilitat m’impedirà de parlar gaire estona. Sé que dos dels presents, vós mateixa i aquest noi tan valent, heu vingut a buscar el meu consell. En primer lloc m’agradaria veure el noi, que pel que tinc entès té una ferida. Acosta’t una mica més a la llum, maco.

La veu del monjo, per bé que suau, posseïa un autoritat natural, i l’Edwin se li havia començat a acostar. Però en Wistan de seguida s’havia abalançat sobre el noi i l’havia agafat pel braç. Potser havia estat un efecte de la flama de l’espelma o l’ombra tremolosa del guerrer que es projectava a la paret del darrere, però el cas és que l’Axl havia tingut la sensació que per un instant els ulls d’en Wistan es clavaven en el monjo ferit amb una intensitat especial, gairebé amb odi. El guerrer havia tornat a estirar el noi cap a la paret i, tot seguit, havia fet un pas endavant, com si pretengués defensar el seu protegit.

—Què us passa, pastor? —havia preguntat el pare Jonus—. Teniu por que el verí de les meves ferides es traslladi fins al vostre germà? Doncs ni tan sols caldrà que el toqui. Que s’acosti i els meus ulls li examinaran la ferida.

—La ferida del noi està neta —havia replicat en Wistan—. Només és aquesta bona dona qui busca la vostra assistència.

—Mestre Wistan —havia dit la Beatrice—, com podeu dir una cosa com aquesta? Sabeu perfectament que una ferida neta pot empitjorar en qualsevol moment. Al noi li convé l’orientació que li pugui donar aquest monjo tan savi.

Havia fet l’efecte que en Wistan ni tan sols sentia la Beatrice, perquè el guerrer havia continuat amb els ulls fits en el monjo. El pare Jonus, per la seva banda, observava en Wistan com si li suscités una gran fascinació. Al cap d’una estona, el monjo havia dit:

—Déu n’hi do, l’atreviment que gasteu, considerant que només sou un humil pastor…

—Deu ser un costum entre els del meu ram. Els pastors ens hem de passar hores atents a les bandades de llops que ronden en plena nit.

—Deu ser això, doncs. M’imagino, també, que els pastors deuen pressentir de seguida, quan senten un soroll a les fosques, si anuncia un perill o l’arribada d’un amic. Gairebé tot deu dependre de l’habilitat a l’hora de prendre aquestes decisions amb rapidesa i encert.

—Un pastor seria un carallot si sentís un branquilló que s’esberla o si distingís una figura en la foscor i es pensés que és un company que el ve a rellevar. Som una espècie prudent, nosaltres, i a més, senyor, acabo de veure amb els meus ulls l’instrument que guardeu al graner.

—Ah. Ja m’ho imaginava, que tard o d’hora el trobaríeu. I quina conclusió n’heu tret, pastor, de la troballa?

—M’indigna.

—Us indigna? —havia dit el pare Jonus amb una veu aspra i estrident, com si de cop i volta ell també se sentís indignat—. I per què us indigna?

—Corregiu-me si m’equivoco, senyor. La meva hipòtesi és que aquí els monjos segueixen una tradició que consisteix a ficar-se per torns en aquella gàbia i a oferir el cos als ocells salvatges, amb l’esperança d’expiar faltes que temps enrere es van cometre en aquesta contrada i que han quedat impunes. Fins i tot aquestes ferides tan lletges que tinc al davant, us les deveu haver fet d’aquesta manera i, si no vaig errat, teniu un sentit de la devoció que us alleuja el patiment. Però permeteu-me que us digui que a mi no m’inspireu gens de llàstima quan us veig aquests talls. Com podeu qualificar de penitència el fet d’estendre un vel sobre els actes més abjectes, senyor? Infligint-se una mica de dolor i resant unes quantes oracions ja n’hi ha prou per subornar el seu déu cristià? Tan poc us interessa que no es faci justícia?

—El nostre déu, pastor, és un déu misericordiós, cosa que a un pagà com vós potser li costa d’entendre. No és cap disbarat buscar el perdó d’un déu com aquest, per més greu que sigui la falta. La misericòrdia del nostre déu és infinita.

—I de què serveix, senyor, un déu amb una misericòrdia infinita? Us burleu de mi com a pagà i tanmateix els déus dels meus avantpassats es pronuncien amb claredat i ens castiguen amb severitat quan vulnerem les seves lleis. El vostre misericordiós déu cristià, en canvi, dóna llibertat als homes perquè persisteixin en la cobdícia, en l’anhel de terres i sang, sabent que en tenen prou amb unes quantes oracions i amb una mica de penitència per ser perdonats.

—És veritat, pastor, que aquí, en aquest monestir, n’hi ha que encara creuen en aquestes coses. Però us asseguro que en Ninian i jo ja fa temps que vam renunciar a aquestes il·lusions, i no estem sols. Nosaltres sabem que no s’ha d’abusar de la misericòrdia del nostre déu, però també són molts els germans, incloent-hi el pare abat, que no hi estan d’acord. Ells encara creuen que amb la gàbia i amb les nostres pregàries constants n’hi haurà prou. Però aquestes cornelles i aquests corbs tan foscos són un senyal de la còlera de Déu. No havien vingut mai. Fins i tot l’hivern passat, encara que el vent fes plorar els més forts de tots nosaltres, els ocells no eren sinó una colla de nens trapelles, i els seus becs només ocasionaven petites molèsties. Sacsejant les cadenes o cridant n’hi havia prou per tenir-los a ratlla. Ara, en canvi, els que vénen són d’una espècie nova, més grossos, més valents i amb uns ulls furibunds. Ens arrenquen la pell amb ràbia continguda, encara que forcegem o cridem. Durant els últims mesos hem perdut tres bons amics, i som molts els que tenim ferides fondes. És evident que són senyals.

Malgrat que havia relaxat el seu posat, en Wistan continuava plantat amb fermesa davant del noi.

—Insinueu —havia preguntat— que tinc amics en aquest monestir?

—En aquesta cambra, pastor, sí. Fora d’aquí, encara estem dividits i fins i tot a hores d’ara discuteixen acaloradament sobre el camí que hem de seguir. El pare abat insistirà que continuem com sempre. D’altres que comparteixen la nostra opinió defensaran que això s’ha d’acabar. Que el perdó no ens espera al final d’aquest camí. Que hem de destapar tot el que ha estat amagat i hem d’abordar el passat. Però aquestes veus, mal que em pesi, són poques i no s’imposaran pas. Us fiareu de mi, ara, pastor, i em permetreu veure la ferida del noi?

En Wistan havia continuat immòbil uns instants. Llavors s’havia desplaçat cap a un costat i havia fet un gest a l’Edwin perquè avancés. El monjo mut de seguida havia ajudat el pare Jonus a incorporar-se una mica —tot d’una els dos monjos semblaven força engrescats— i, a continuació, havia agafat el candeler del costat del llit, havia estirat l’Edwin perquè s’hi acostés una mica més i li havia aixecat la camisa amb impaciència perquè el pare Jonus el veiés més bé. Llavors els dos monjos havien examinat la ferida del noi durant el que havia semblat una estona molt llarga, i mentrestant en Ninian s’havia dedicat a fer oscil·lar el llum d’un costat a l’altre, com si allò fos una bassa que contingués un món en miniatura. A la fi els dos monjos havien intercanviat unes quantes mirades que l’Axl havia interpretat com a exultants, però al cap d’un moment el pare Jonus havia tornat a caure tremolant contra els coixins, amb una expressió més pròxima a la resignació o a la tristesa. Mentre en Ninian s’afanyava a deixar l’espelma al seu lloc per atendre’l, l’Edwin s’havia esmunyit altra vegada cap a les ombres i s’havia plantat al costat d’en Wistan.

—Pare Jonus —havia dit la Beatrice—, ara que ha vist la ferida del noi, digueu-nos si està neta i si es curarà sola.

El pare Jonus havia aclucat els ulls i encara respirava amb dificultat, però havia dit en un to força serè:

—Si la tracta bé, em sembla que se li curarà. El pare Ninian li prepararà un ungüent perquè se l’emporti abans que marxi d’aquest lloc.

—Per cert, pare —havia continuat dient la Beatrice—. No he acabat d’entendre la conversa que acabeu de tenir amb mestre Wistan. Però m’interessa molt.

—De debò, senyora? —El pare Jonus, que encara no respirava amb normalitat, havia obert els ulls i la mirava.

—Ahir a la nit, al poble d’aquí baix —havia dit la Beatrice—, vaig parlar amb una experta en remeis. Em va explicar moltes coses sobre el meu malestar, però quan li vaig demanar per la boira, la mateixa que ens fa oblidar el que ha passat al llarg de l’última hora amb la mateixa rapidesa amb què hem oblidat un matí de fa molts anys, em va confessar que no sabia què o qui l’originava. Però també em va dir que si hi havia algú prou savi per saber-ho, éreu vós, el pare Jonus que viu aquí dalt, en aquest monestir. I és per això que el meu marit i jo hem decidit venir fins aquí, encara que això ens obligui a seguir un camí més accidentat per arribar al poble del nostre fill, on ens esperen amb impaciència. Jo tenia l’esperança que ens poguéssiu dir alguna cosa sobre aquesta boira i sobre el que hauríem de fer l’Axl i jo per alliberar-nos-en. Potser sóc una beneita, però m’ha semblat que fa un moment, tot i la conversa sobre pastors, en el fons mestre Wistan i vós parlàveu d’aquesta boira, i que també estàveu amoïnats pel que s’ha perdut del nostre passat. Permeteu-me, per tant, que us faci aquesta pregunta, que també trasllado a mestre Wistan. Sabeu què és, vosaltres dos, el que fa que aquesta boira plani damunt nostre?

El pare Jonus i en Wistan havien intercanviat una mirada. I llavors en Wistan havia dit en veu baixa:

—És la Querig, senyora Beatrice, la dragona que ronda aquests cims. Ella és la causa de la boira que esmenteu. I tanmateix aquests monjos la protegeixen, des de fa anys. I m’hi jugo el que vulgueu que fins i tot ara, si s’assabentessin de la meva identitat, farien venir uns quants homes per eliminar-me.

—És cert, això, pare Jonus? —havia preguntat la Beatrice—. L’origen d’aquesta boira és la dragona?

El monjo, que per un instant havia semblat que fos molt lluny d’allà, s’havia girat cap a la Beatrice.

—El pastor diu la veritat, senyora. El que envaeix aquesta terra i ens furta els records és l’alè de la Querig.

—Que ho has sentit, Axl? La causa de la boira és la dragona! Si mestre Wistan, o qualsevol altra persona, fins i tot el vell cavaller que hem conegut pel camí, matés la criatura, recuperaríem els nostres records! Què ho fa, que estiguis tan callat, Axl?

L’Axl havia estat absort en els seus pensaments i, tot i que havia sentit les paraules de la seva esposa i n’havia percebut l’emoció, no havia pogut fer altra cosa que oferir-li una mà. Abans que pogués trobar les paraules adequades, el pare Jonus havia dit a en Wistan:

—Pastor, si sou conscient del perill que correu, per què us hi entreteniu, aquí? Per què no us emporteu el noi i us en aneu?

—Al noi li convé descansar, i a mi també.

—Però no descanseu pas, vós, pastor. Us dediqueu a tallar llenya i a deambular com un llop famolenc.

—Teníeu més aviat poca llenya quan hem arribat. I les nits són fredes, en aquestes muntanyes.

—Hi ha una altra cosa que m’intriga, pastor. Per què us busca d’aquesta manera, Lord Brennus? Ja fa uns quants dies que els seus soldats pentinen la contrada per localitzar-vos. Fins i tot l’any passat, quan va venir un altre home de l’est amb la intenció d’abatre la Querig, en Brennus va pensar que potser éreu vos, i va enviar uns quants homes a buscar-vos. Van venir aquí dalt i van preguntar per vós. Quina relació hi teniu, amb en Brennus, pastor?

—Ens vam conèixer quan érem petits. Ni tan sols teníem l’edat d’aquest noi.

—Vós heu vingut a aquesta contrada per acomplir un encàrrec. Cal posar-lo en perill per saldar comptes pendents? Jo us aconsello que agafeu el noi i us en aneu, fins i tot abans que els monjos surtin de la reunió.

—Si Lord Brennus té la deferència de venir-me a buscar aquí aquesta nit, estaré obligat a quedar-me i a enfrontar-m’hi.

—Mestre Wistan —havia dit la Beatrice—. Desconec el que passa entre vós i Lord Brennus. Però si la vostra missió és abatre la gran dragona Querig, us demano sisplau que no us en desvieu. Ja hi haurà temps per saldar comptes.

—La senyora té raó, pastor. I em sembla que també entenc la finalitat de tanta llenya tallada. Feu-nos cas, senyor. Aquest noi us ofereix una oportunitat extraordinària que és poc probable que se us torni a presentar. Emporteu-vos-el i poseu-vos en marxa.

En Wistan havia observat el pare Jonus amb posat reflexiu i, tot seguit, li havia fet una reverència educada amb el cap.

—Celebro haver-vos conegut, pare. I em sap greu si abans no us he tractat amb prou respecte. Permeteu que aquest noi i un servidor prenguem comiat de vosaltres. Sé que la senyora Beatrice encara us vol fer una altra consulta, i que és una dona valenta i bondadosa. Us demano que conserveu prou forces per atendre-la. Gràcies a tots pels consells. Adéu-siau.

Ajagut a les fosques, acariciant encara l’esperança que el son l’arrossegués, l’Axl va fer un esforç per recordar per què s’havia sumit en aquell silenci tan estrany durant gairebé tota l’estona que havia passat a la cel·la del pare Jonus. Hi havia hagut un motiu, i fins i tot quan la Beatrice, exultant per haver descobert l’origen de la boira, l’havia interpel·lat amb una exclamació, ell només havia pogut oferir-li la mà, sense dir res. L’havia envaït una emoció estranya i colpidora que l’havia submergit en un somieig, tot i que cada paraula que es pronunciava al seu voltant li arribava amb una nitidesa absoluta. S’havia sentit com si estigués dret en una barca que navegava per un riu gris, sotjant una boira espessa, conscient que en qualsevol moment s’obriria i entreveuria imatges vívides i fugisseres de la terra que s’estenia davant seu. I l’havia assaltat una mena de basarda, malgrat que al mateix temps també havia sentit curiositat —o alguna cosa més intensa i més obscura—, i parlant per a si mateix havia dit amb determinació: «Sigui el que sigui, deixa-m’ho veure, deixam’ho veure».

Les havia pronunciat en veu alta, aquelles paraules? Potser sí, i en aquell mateix instant la Beatrice s’havia girat cap a ell tota emocionada i havia exclamat: «Que ho has sentit, Axl? La causa de la boira és la dragona!».

També tenia un record vague del que havia passat quan en Wistan i el noi havien sortit de la cambra del pare Jonus. El monjo silenciós, en Ninian, se’n devia haver anat amb ells, segurament per donar-los l’ungüent per a la ferida del noi, o potser només per tornar-los a acompanyar sense que ningú els veiés. El cas és que la Beatrice i ell s’havien quedat a soles amb el pare Jonus, que malgrat les ferides i l’esgotament havia sotmès la seva esposa a un examen exhaustiu. El monjo no li havia demanat que es tragués cap peça de roba —cosa que l’Axl havia agraït—, i si bé els records d’aquells moments també eren borrosos, li va venir una imatge d’en Jonus prement l’orella en un costat del cos de la Beatrice, amb els ulls clucs i concentrats, com si pogués sentir algun missatge fluix procedent de l’interior. L’Axl també recordava que el monjo, parpellejant, havia formulat un seguit de preguntes a la Beatrice. Se sentia indisposada després d’haver begut aigua? Li feia mal el clatell? Li havia fet altres preguntes que l’Axl no recordava, però la Beatrice les havia respost totes amb un «no», i com més en responia més complagut estava l’Axl. Només s’havia inquietat una vegada, quan en Jonus havia demanat a la seva dona si s’havia vist sang a l’orina i ella li havia donat una resposta afirmativa. No obstant això, el monjo de seguida havia assentit amb el cap, com si fos normal i previsible, i havia abordat la pregunta següent sense dilació. Com havia acabat, però, la revisió? L’Axl recordava el pare Jonus que deia somrient: «Podeu anar a veure el vostre fill sense amoïnar-vos per res», i el mateix Axl que deia: «Ho veus, princesa? Sempre ho he sabut, jo, que no seria res». I en acabat el monjo s’havia reclinat a poc a poc al llit i s’hi havia quedat ajagut mentre recuperava l’alè. Com que en Ninian no hi era, l’Axl s’havia afanyat a omplir el tassó del monjo amb l’aigua del gerro, i quan l’havia atansat a la boca del malalt, havia vist gotetes de sang que li regalimaven pel llavi inferior i s’escampaven per l’aigua. Llavors el pare Jonus havia alçat la vista cap a la Beatrice i havia dit:

—Senyora, veig que esteu contenta de saber la veritat sobre el que vosaltres anomeneu la boira.

—Molt contenta, estic, pare, perquè s’ha obert un camí davant nostre.

—Aneu amb compte: és un secret que alguns serven amb molt de zel, tot i que potser valdria més que deixés de ser-ho.

—Tant me fa, a mi, si és un secret o no, pare, però m’alegro que l’Axl i jo en tinguem coneixement i que d’ara endavant puguem actuar en conseqüència.

—Però, tan segura, n’esteu, bona senyora, que us voleu deslliurar d’aquesta boira? No és millor que algunes coses continuïn ocultes per a la nostra memòria?

—Per a algunes persones potser sí, pare, però no pas per a nosaltres. L’Axl i jo volem recuperar els moments feliços que hem compartit. Que ens els prenguin és com si un lladre ens entrés a casa en plena nit i se’ns endugués el que més estimem.

—Tot i així, la boira cobreix tots els records, tant els bons com els dolents, oi, senyora?

—Doncs també entomarem els dolents, encara que ens facin plorar o tremolar de ràbia. Perquè, oi que al capdavall és la vida el que hem compartit?

—Per tant, no us fan por, els mals records, senyora?

—Quina por m’haurien de fer, pare? El que l’Axl i jo sentim ara l’un per l’altre ens diu que el camí que agafem aquí no ens pot representar cap perill, encara que el continuï cobrint la boira. És com un conte amb un final feliç, quan fins i tot els nens saben que no han de tenir por dels revolts que tenen al davant. L’Axl i jo recordaríem la vida que hem compartit, independentment de la forma que tingui, perquè és una cosa molt preada per a nosaltres.

Un ocell devia passar volant a prop del sostre. El soroll va espantar l’Axl, que llavors es va adonar que s’havia adormit una estoneta. També es va adonar que ja no se sentia ningú que tallés llenya i que al recinte regnava el silenci. Havia tornat a la cambra, el guerrer? L’Axl no havia sentit res i no hi havia cap indici, al marge de la silueta fosca de la taula, de ningú més que dormís a la part de l’habitació que ocupava l’Edwin. Què havia dit, el pare Jonus, després d’haver examinat la Beatrice i d’haver acabat les preguntes? Sí, havia dit ella, sí que s’havia vist sang a l’orina, però ell havia somrigut i li havia preguntat una altra cosa. Ho veus, princesa, havia dit l’Axl, sempre t’ho he dit, jo, que no seria res. I el pare Jonus havia somrigut, malgrat les ferides i l’esgotament, i havia dit… podeu anar a veure el vostre fill sense amoïnar-vos per res. Però aquelles no havien estat mai les preguntes que amoïnaven la Beatrice. Ell sabia que les preguntes que l’amoïnaven eren les del barquer, més difícils de respondre que no les del pare Jonus, i era per això que havia estat tan contenta de descobrir l’origen de la boira. Que ho has sentit, Axl? Estava exultant. Que ho has sentit, Axl?, havia dit, amb la cara radiant.